De lo nou i de lo vell, de lo efímer i de lo permanent,...

Dia de celebracions i de bons desitjos per les dates que s'atraquen, el nadal -cristià-, el janucà -jueu-, els solsticis -d'estiu al sud-, -d'hivern al nord-, per la lliga de Boca Juniors. El clima acompanya i els petards de la celebració xeneize donen a tot plegat un ambient de Nit de Sant Joan que no puc ni vull deixar perdre. Així que jo també m'afegesc a la celebració i a falta de cavalls, arm un festeret a la terrassa de casa mentres el fosquet s'allarga i arriba l'hora de pegar-li foc. Aprofit per obrir una caixa que fa molt de temps que està tancada i me dedic a fer una estona de replec de trastos vells, de moments efímers, de coses que ja no serveixen, de combustible per aquest modest festeret de terrassa portenya. I llavors la màgia transformadora del foc, la destrucció i la creació, la purificació, les cendres que seran fertilitzant, l'embruix de les flames mai quietes sempre canviants, de mil colors, formes i olors. Com un al.lot qued embruixat contemplant-lo. Botar-hi per damunt seria massa fàcil, però quan després d'una bona estona i unes quants golps a la seva salut només hi queden quatre calius, no em puc estar d'amollar-li un raig que me fa sentir furtiu, al.lot, feliç. Serà que em faig vell?

A Buenos Aires s'ha fet ben fosc i el cel ja és plè d'estels. La nit serà curta i com deixa el mestre, avui més que mai,....






Casualitat o no, aquest és el post num 100 de binibloc. Amb el vostre permís m'agaf uns quants dies de vacances. Bon nadal/janucà/solstici a tots i a totes, sobretot a aquells a qui no ho podré dir personalment.

Salut

Àlex

Pobre Papà Noël

Diumenge fosquet. Faig una incursió ràpida al centre comercial que queda al cap de cantó de casa: acab de rebre via telèfon la carta/encàrrec perquè els hi passi als reis mags/papà noël argentí i me queda una setmana justeta per donar-lis un cop de mà i que no decebin na Mar.

La veritat és que hi ha poques –dues- botigues de juguetes en tot el Shopping. En canvi pens que d’aquí un parell d’anys, quan canvii juguetes per roba, bosses i sabates, el lloc serà el paradís per la meva germana petita. La cosa està complicada: a banda de les inevitables Barbies, dels jocs de qualsevol cosa amb la imatge dels personatges de Disney (High School Musical, Shrek,...) i la gran sorpresa que Sega encara existeix i a més a més encara fabrica la Megadrive 16 bits amb en Sonic a la capsa, de moment tenc poc èxit com a ajudant de Papà Noël.

Davant el relatiu fracàs i l’allau de gent que omple la jugueteria (resulta que, ara ho veig, hi ha 20% de descompte només ahir i avui) decidesc fugir el més ràpid possible del lloc i aprofitar l’hora que hi queda de llum per anar a correr una estona. Camí cap a la sortida més propera m’atura una aglomeració d’al.lots, papàs, mamàs i hostesses. Vet aquí que, dalt un entarimat, el vell panxut i vestit de vermell rep els al.lots que se li atraquen entre porucs i fascinats a deixar-li la carta i a rebre un caramel. Sort, pens, que n’han triat a un que té cabells i barba blanca naturals, i és que per més que l’aire condicionat del centre ajudi una miqueta, avui hem tornat a arribar als 34 graus i jo que vaig amb calçons curts, sandalies i samarreta fot una suada. Per un moment ens creuam les mirades mentres intent esquivar la multitud i esper que hagi entès que la meva era de compassió i solidaritat. Jo sí que he entès, sense cap dubte, la seva: n’estic fins al gorret de tant d’al.lot i de més encarà de les seves mamàs pijes, fot una calor de tres parells de collons, cada vegada s’hi ajunta més gent en aquesta maleïda cua i ara mateix pagaria tot el que cobraré per aquesta merda de feina per un gintònic ben gelat, amb dues tallades de llimona i un parell de fulles de menta, per favor.

Pobre Papà Noël

Asado

Amb tot el temps del món, el foc de quebracho colorado, el bòtil de vi –Malbec, Syrah, Cabernet- sempre aprop, amb la picada i les cadires apunt per encetar converses i anar vigilant, ni massa aprop ni massa enfora, la lenta alquimia del caliu.

L’asado és una qüestió important i per tant, sense dicussió, matèria d’homes. Tal vegada reminiscencia de l’èpica gaucha o de les societats profundament masclistes d’italians, gallecs, armenis, turcs, jueus polonesos i ucranians.

La litúrgia del foc, anar col.locant els trossos de carbó d’un en un, en la mida i la posició exacta. El termòmetre de la ma –la intensitat de calor ha de ser la justa per permetre mantenir uns segons la ma davall la parrilla sense cremar-se-.
La disposició de la carn i el tempo de cada peça, en funció dels temps de cocció, però també i sobretot, en funció de l’ordre de degustació. Chorizos, morcillas, chinchulines i mollejas per anar fent gana.
I així anar passant les hores, a poc a poc, sense frisseres, fins a arribar a taula amb una gana astronòmica i un mig gat deliciós,...

I do apologize, but I don't join causes

Deu fer un any que vaig donar d’alta el meu perfil a facebook. No record exatament perquè però em sembla que estava relacionat amb la possibilitat de descarregar-me qualque maqueta inèdita de Manos de Topo.
El fet és que amb la popularització de l’eina, vaig començar a rebre peticions d’amistat –que he anat acceptant amb bastants pocs criteris de selectivitat. I junt amb les “noves” amistats, han anat creixent les peticions de sumar-me als grups, causes i campanyes més diverses. Des de la del grup d’admiradors de la pomada, a la petició d’extradició den Jaume Matas, passant per la de “mis amigos tienen hijos y yo resaca” o la del grup de madridistes independentistes dels Països Catalans.
Com que de moment no som un usuari intensiu de facebook i tampoc m’interessa massa el tema, he seguit la política de no acceptar aquestes invitacions. Per tant, fins no fa massa només em conectava al portal quan tenia qualque petició d’amistat, per tal d’accpetar-la i no semblar descortès. A més a més, ben igual que en Pere Quintana, tenc una certa preocupació pels temes relacionats amb la privacitat del meu perfil a la xarxa.
Tot i això, he de dir que últimament he trobat uns quants usos interessants de l’invent. I com que al final, facebook, ben igual que linkedin, binibloc, els forums, twiters i e-mails no són més que eines, l’estic començant a aprofitar. No fa pas massa, en Xavier Sala-i-Martín –l’economista català amb més projecció internacional i no només per les seves espectaculars americanes- va obrir un canal de comunicació i debat a través de facebook. Bàsicament, el professor penja els esborranys dels seus articles i reflexions abans de ser publicats en premsa per tal d’obir el debat a tots els seus “amics” (tenint en compte que el concepte d’amic aquí és relatiu: basta amb enviar-li un petició d’amistat via facebook perquè te l’accepti immediatament, sense necessitat d’haver compartir mai una cervesa amb ell).
No cal dir que en els passats dos mesos he xalat com un al.lot petit amb les discusions en temps real sobre la l’evolució d’allò que el mateix Sala-i-Martín definia fa un any com “la tempesta perfecta”.
En el fons, pens que el facebook den Sala-i-Martín no és res més que una extensió virtual i sense limitacions de capacitat del magnífic costum que tenia el professor (en la meva època d’estudiant, supòs, esper i desig que encara la mantingui) de compartir taula i debat amb tots els alumnes inscrits a les seves classes: el primer dia del trimestre passava una llista perquè qui volgués s’apuntés a compartir dinar a la cafeteria de la facultat –sempre en un grup reduït- per xerrar de qualsevol tema. No només del Barça.

Faig proves,...

de configuració, de format i de continguts de binibloc.

S'accepten suggerències

El barri dels mil adjectius

Viejo, Chico, Soho, Hollywood,... i ara també Valley.

El barri de Palermo deu ser un dels més adjectivats del món. Un temps cuna de l'alta burgesia terratinent que es reunia al voltant de figures com Borges i Ocampo, un dels barris més extensos i també amb més caràcter de la ciutat, en transformació constant s'està convertint a la vegada en parc temàtic per turistes, districte fashion de la ciutat i en epicentre d'un cert boom d'empreses web 2.0.

La fòrmula de l'èxit: abundància relativa del capital humà (amb totes les seves mancances, Buenos Aires presenta la major i millor concentració d'estudis tecnològics de llatinoamèrica), costos competitius (obra i gràcia d'un peso devaluat en un món que es mou amb dòlars) i una molt notable tradició de creativitat, meitat viveza criolla, meitat passió per la publicitat i el màrqueting.
El resultat és un considerable caliu emprenedor del món web 2.0, amb emprenedors que fan coses molt intressants com OLX, Buscapé o Mercadolibre. Un caliu que actua fins i tot d'iman de persones vingudes d'arreu del món atretes per l'innegable cosmopolitisme de la ciutat. Un bon exemple és en Jordi Castelló.
I clar, amb aquesta tan argentina tradició d'adjectivar les coses (el mateix nom del país n'és un bon exemple), no és d'extranyar que el fenòmen hagi acabat batejant-se amb el nom de Palermo Valley

Bidaia ona Mikel: zure kantak gelditzen dira*

*Bon viatge, Mikel, ens queden les teves cançons.

Mikel Laboa, 1934-2008

Truc high tech

Un dels plaers dels diaris de diumenge és que generalment tens més temps per llegir-los amb calma i t'atures a llegir notícies que un dia normal no veuries.
La sorpresa d'avui ha estat a la secció de tecnologia del diari Perfil on aperiexen els creadors del joc per i-phone més descarregat a l'argentina.
No és un altre que la versió ultratech d'una de les aportacions catalanes més reeixides a la cultura nacional Argentina i Uruguaina: el Truc.
Ja fa uns quants mesos que me van fer enganxar a Retruc i ara tenc por que els viatges d'anada i tornada a la feina se'm tornin massa curts per acabar una cama.
No és que ni Retruc ni el Truco per i-phone substitueixin el caliu de cartes, herbes dolces amb gel i companys, però com a mínim serveixen per mantenir la gimanàstica truquera,..

Summer time

Hi ha una casta de felicitat que no és paga amb tot l’or del món. És la felicitat de sentir el vent a la pell encara mig humida i salada quan fa prou calor perquè no molestin tots els pèls a contravent i una incipient pell de gallina que es comença a endevinar.
I llavors s’amaga el sol i baixes a cercar una samarreta i te’n dones compte que són les cinc i encara no has dinat. I no passa res. L’amable anarquia dels horaris a bord: no menjes ni quan toca ni quan vols. Menjes quan pots i sempre, sempre, sense excepcions és tot boníssim. Ja sigui una poma insípida, dos grills de taronja encara verda, un glop d’aigua fresca o una llesca de pa de motllo amb paté sense marca.

Buenos Aires Friki: Tierra Santa

A la ciutat que té la mesquita més gran d'Amèrica, la segona comunitat jueva després de la de Nova York, un general maçó enterrat a la catedral metropolitana i fins i tot una església que ret culte a Diego Armando Maradona com a únic Déu, el súmum del friquisme religiós es Tierra Santa.

A pocs metres de la costanera que mira al Rio de la Plata i envoltat per un munt restaurants de carn que li donen un aire (en el sentit literal i olfactiu de la paraula) ben peculiar, Tierra Santa és el parc temàtic més friki de la història. La primera vegada que hi vaig passar per davant em van cridar l'atenció les palmeres de cartró pedra de l'entrada. Passant-hi de nit soprèn la potent il.luminació enfocada cap al truonet on hi tenen al bon jesús i els dos lladres -mida real- clavats a la creu.
Avui hi he tornat a passar i es nota que la temporada d'estiu ja va a les totes: dos autobusos carregats de beates de Tucumán totes identificades amb una credencial des d'on sant josemaria em mirava amb aquell somriure mig de pederasta, mig de d'intel.ligència fina.
Ja de tornada a casa no m'he pogut estar de xafardejar un poc per la seva pàgina web i certament és un espectacle: amb el seu propi mur de les lamentacions en petitó (ja he dit abans que la comunitat jueva és un target massa sucós per deixar-lo anar, així com un políticament correctíssim Museo de la religiosidad on "El cristianismo, el judaísmo y el Islamismo encuentran un lugar para unirse y vivir una inolvidable experiencia en común." Passant per un apartat especial per "la Creación" Darwin tremola!.

I tot això mentres a l'altra banda del carrer, un grup de muchachos fan anar les cerveses de litre mentres es foten un choripan rere l'altre i guaiten les canyes esperant que piqui qualque sábalo greixós que a jo em fot més oi que un cap-pla de sa colàrsegua. Un dia els hi he de demanar si se'ls menjen o simplement els deixen morir ofegats damunt les lloses irregulars del passeig.

Avergonyit

So am I

Reivindicació de l'obra

A Buenos Aires els edificis d'una certa categoria, d'una certa importància, tenen el nom de l’arquitecte escrit al portal amb lletres de bronze lluent, brunyit tots els dies, cada dia, pel pedaç incansable del porter, de tots els porters.

El meu carrer n'és ple, i a vegades pens en els meus amics arquitectes i en que està de conya que es reivindiqui d’aquesta manera el seu art.

...i això era com buscar papallones blaves damunt la mar,...

Noia de Porcellana, den Pau Riba reinterpretada -mai més ben dit- per Pascal Comelade & Co.

Bon profit

Eficiència energètica? Dejame de joder!*

* que vindria a voler dir: “no m’enredaràs, no”

Després de sis mesos de tràmits Kafkians, aquesta setmana m’ha vingut la primera factura de la llum. No vol dir que dugui mig any sense llum, el què passa és que fins ara qualcú altre (que ni jo, ni el propietari del pis ni la immobiliària sabem qui és) les ha pagat. Suposam per tant, que a partir d’ara, cada dos mesos, arribarà sense més incidències.
I clar, una vegada he llegit el contingut de la factura, entenc com és que qui sigui que hagi pagat les anteriors tampoc no tingués massa frissera per deixar de pagar-les. Tot plegat, dos mesos de consum, una vegada comptats les bonificacions i descomptes per obra i gràcia del totpoderós i protector “Estado Nacional”, la cosa puja a 8,47 pesos (8,35 si pag abans de 10 dies). És a dir, dos mesos d’il.luminació amb bombetes dicròiques, aire condicionat, tele, ordinador, i-pod, carregador de mòbil, termo, nevera i altres aparells costen el mateix que tres llaunes de tònica al Carrefour, la meitat que una entrada de cine el dia de l’espectador, 20 sms o un diari i mig de diumenge.

Està bé, sense el subsidi la broma pujaria 35 pesos (un menú migdia amb cafè) però així i tot, amb aquests preus, qualsevol es dedica a estalviar energia!
De fet aquest hivern un dels productes que més demanda ha tingut en els barris privats del nord ric de la megalòpoli han estat uns calentadors de piscina que funcionen gas i serveixen per mantenir l’aigua calenta tot l’hivern. Ep! i no és que la piscina estigui coberta o que Buenos Aires tengui un clima similar a Rio de Janeiro. Simplement, el gas natural és tan barat que l’improbable plaer de fer una tirada un capvespre d’hivern qualsevol és un luxe a l’abast de tots aquells que tenguin piscina. I sense haver de viatjar a Islandia!

La conseqüència lògica d’aquestes distorsions brutals de preu és que el consum elèctric i de gas es dispara de mes a mes i el dèficit energètic és cada any més gros: la producció de gas nacional més el que compram a Bolivia a preu d’espoli colonial no basta i les centrals elèctriques no donen abast. Però clar, amb aquests preus i un complicadíssim sistema de subvencions creuades per cobrir dèficits de tarifes, a veure qui és el xulo que inverteix en noves centrals i qui és l’imbècil que compra electrodomèstics i bombetes de baix consum. ¿Para qué? ¿para ahorrar en el recibo de la luz y el gas? Dejame de joder!

Una descoberta interessant

Hi ha pel.licules, hi ha llibres, que de tant en tant, de cop i sense sebre massa perquè, et ve la urgència de tornar-les a veure/tornar-los a llegir.
Des de fa una temporada me rodava pel cap la necessitat, el desig, la frissera de tornar a veure 2001 a space odissey.
Sense DVD a casa però amb una connexió de banda ampla prou acceptable, avui vespre m'he llevat de damunt les ganes. I tot gràcies al descobriment de youku una pagina web xinesa que ofereix un interessant catàleg de pel.licules -això sí, en versió original i subtitulades en xinès-.
Així idò, telefonada al delivery, deixar la pel.licula carrant mentres vaig a correr i en tornar, tot apunt per xalar dues hores i mitja.

The thin red line

Brutal, impactant, visualment perfecte, millor cada vegada que la tornes a mirar, una banda sonora de dalt de tot, un festival d'actors amb uns Nick Nolte, James Caviezel, Elias Koteas i Sean Penn immensos. Amb diàlegs d'antologia com:

-In this world, a man himself is nothing, and there ain’t another World but this one.
-I’ve seen another world. Sometimes I think it was just my imagination.

-Captain Staros, can you see that mountain? How many men do you think it’s worth? How many lives?

-I’ve killed a man. The worst think you can do,... and nobody can touch me for.

-Have you ever had anyone dying in your arms sir?



Quan Terrence Malick va sortir la sala de muntatge de "The thin red line" conten que tenia nou hores i mitja de película. M'imagin el part que devia suposar acabar amb dues hores i escaig. No m'estranya que la seva filmografia sigui tan curta.
És igual, només els deu primers minuts d'aquesta pel.licula ja el converteixen en un mestre.

Enveja (sana, però enveja,...)

Tal vegada és que la meva recent experiència nord-americana encara em té baix els efectes de la fascinació per l’imperi o tal vegada és simplement que estic acostumat a viure unes realitats polítiques altament imprefectes, però en definitiva, el fet és que he seguit amb una mescla d’interés i enveja creixent la campanya electoral que ara s’acaba als Estats Units.
Deixant de banda les evidents simpaties que a la resta del món mundial i especialment a Europa desperta qualsevol candidat demòcrata, el fet és que tot plegat, el procés d’elecció de candidats, les primàries, les convencions i les llarguíssimes campanyes deixen un sentiment d’enveja sana. Enveja per com un off-sider com en McCain que pot imposar-se al establishment del partit republicà i enveja per com un massa perfecte Obama capaç de confrontar programes, estils, idees, energia en definitiva durant mesos i mesos per guanyar les primàries més ajustades de la històtria davant d’una altra bèstia política com és Hillary.
Fent un inútil i desolador exercici de política comparada, me deman quin Paco Camps, Pepe Montilla o Xisco Antich podrien aguantar una temporada de debats amb membres dels propis partits com els que han duit McCain i Obama a les urnes. Ni hablar com diu Calamaro d’una Cristina, d’un Macri o d’un Scioli que estan acostumats –com a màxim- a les compareixences de premsa on amollen el seu discurs i parteixen contestant com a màxim a qualque pregunta dels Caiga Quien Caiga.

Temptacions Colpistes

Dijous capvespre. Deman un taxi que tenc hora al dentista i faig tard. Generalment, si li dius al taxista que vas apurat ho interpreta com un envit i una qüestió personal i es llença a una carrera d’obstacles contra els autobusos, els altres taxis, camions, 4x4 i utilitaris esquivant forats (“pocitos” en diuen ells) i fent ús dels múltiples carrils de les principals avingudes. El problema és però, que abans d’arribar a l’avinguda del Libertador hem de passar els dos semàfors de que separen la feina del Luna Park i resulta que d’aquí una hora comença l’acte de celebració dels 25 anys de la victòria de Raúl Alfonsin en les primeres eleccions democràtiques després del “proceso”. Entre la nacionalització de les AFJP i el nomenament de Maradona, s’han fet forat en els mitjans de comunicació l’efemèride d’una data que marca una nova etapa en la història del país.
El fet és que per culpa d’aquest acte, creuar els dos semàfors du més de deu minuts i quan ja som a punt d’aconseguir-ho, el taxista –avançada la seixantena i sembla que més emprenyat que jo pel retard- abaixa la finestreta i li diu a un company: “son los radicale. Lo que habria que haser e volver los militare y fusilralos a todo”. No tenc massa temps de pensar-hi perquè la cursa per Libertador és ràpida i en deu minuts més som a cal dentista. Però una vegada assegut i amb l’anestèsia fent efecte a les genives pens en la conversa que aquest matí he sentit entre dues secretàries. Comentant l’enèssim cas de violència (aquesta vegada un policia mort al barri “fuerte apache” un dels més conflictius del “conurbano” construït a meitat dels 70 per allotjar 4.000 famílies procedents d’una villa miseria i habitat avui en dia per prop de 50.000 persones) una d’elles amolla: “yo lo que haría es mandar a la fuerza aérea a bombardearlo y después si quieren que se quejen los de recursos humanos” l’altra hi està d’acord però la corregeix “querrás decir los de derechos humanos, no recursos humanos” “eso, eso derechos humanos”.
Més enllà de l’errada de tonta-del-cul-que-es-passa-el-dia-connectada-a-facebook de confondre recursos humans i drets humans, el què em preocupa és el substrat pseudo-colpista que destil.len tant les paraules de la jove que acabava de néixer quan Alfonsín amb dos collons enviava les juntes militars a judici com del taxista que ni se’n recorda que tal vegada, fa vint i cinc anys el va votar.
Mirau quines coses rares que pens mentres em canvien la pasta d'un queixal...

El retorn del 10

Finalment i després d'una posada en escena prou efectista, s'ha confirmat la notícia més important de l'any a l'Argentina: el nou DT (entrenador) de la selecció nacional de futbol és Diego Armando Maradona.
Just un dia abans del seu aniversari, celebrat per l'Església Maradoniana com el dia de Nadal, la notícia corria a mitjan capvespre de dimecres passat. I com no podia ser d'altra manera la polèmica està servida.
Tema únic de conversa en qualsevol circumstància, hi ha qui pensa que el seu passat d'adiccions múltiples no li permet assumir un càrrec tan important, hi ha qui diu que en realitat qui mourà els fils serà Bilardo a qui han nomenat manager general, hi ha qui diu que el què necessiten els futbolistes és un líder carismàtic a qui no puguin qüestionar i que aquest perfil és indiscutible en el mític "pelusa", altres diuen que és pur màrqueting per vendre més entrades en els amistosos que juga la selecció arreu del món i generen una quantiat de doblers astronòmica. I fins i tot hi ha qui diu que la decisió és una cortina de fum del govern per desviar l'atenció d'altres temes més importants com la nacionalització del sistema privat de salut.
El fet és que fa dos dies que a la CNN l'única notícia que surt en referència a l'Argentina és la de Maradona

Que más quisiera que pasar la vida entera,...

...como estudiante el dia de la primavera.

Com cantava el mestre Calamaro gros, des de la meva tornada del tour per l’imperi, la primavera s’ha instal.lat, sense vergonya ni excuses a la ciutat.

I a efectes pràctics, açò vol dir haver de compartir amb milers de conciutadans els boscos de Palermo que fins fa un mes i mig eren territori exclusiu dels corredors de cap de setmana. Vol dir també que elles penjen abrics i els canvien pels pits que sembla que han guardat tot l'hivern al fons dels armaris i que de tant en tant tenim tormentes apocalíptiques que s’acaben amb un esclat de jessamins encara humits que malden per reforçar encara més l’envestida voluptuosa del seu perfum que fa rodar el cap.

Ah! i també comença el temps dels gelats, que al país dels 50 milions de vaques són boníssims.

Nacionalitzats!

Idò, resulta que madò Fernández de Kirchner ha resolt que, aprofitant la crisi financera mundial (que per cert fa un mes ella ha es va encarregar de batiar com a efecto jazz), era un bon moment per arranjar un dels molts estropicis de l'època infame del (també) peronista Carlos Menem.
Dit i fet. Amb l'argument que en Bush també va pel món nacioanalitzant entitats financeres, va decidir ahir fosquet nacionalitzar tot el sistema privat de pensions.
Es veu que han perdut molts doblers perquè eren dolents i invertien en borsa i ha arribat el moment de protegir als jubilats actuals i futurs.
La gent està bastant indignada i els diaris en van plens. I que voleu que us digui? no sé si estar més tranquil de sebre que -arribat el cas- d'aquí 35 anys cobraré de l'estat argentí en tost que d'Arauca BIT.

Ara, jo crec que en el fons, en el fons, el que realment importa al país és el nom del nou seleccionador nacional de futbol. Diuen que hi ha converses amb Déu,...

Scent of a woman

Veient a Al Pacino , venen ganes d'aprendre a ballar tango.



Gran escena d'una grandíssima pel.lícula.

El tango que ballen es "por una cabeza" amb música de Gardel i lletra d'Alfredo Le Pera.

Sobiranisme horari?

“Informamos a los señores clientes que el cambio de horario decretado para hoy a la noche no afecta a las sesiones de madrugada”. El cartell, al mostrador del cine posa sobre avís als clients desprevinguts i pocs acostumats als canvis d’horari.

De fet l’any passat per primera vegada i en plena crisi de subministrament elèctric, el govern va decidir el canvi d’horari. Un poc tard per cert, ja que el va decretar pel 30 de desembre i només va durar dos mesos i mig. Enguany, més previsors, l’han previst just iniciada la primavera.
Sincerament, jo mai he entès els arguments de suposat estalvi energètic i de l’únic que me’n record és de la depresió del primer cap de setmana de novembre quan de cop es feia fosc a les 6, (bé i durant uns anys, també, que la nit d’entrega dels Premis Octubre la festa es feia una hora més llarga). Ara aquí, el debat també s’ha instal.lat als mitjans de comunicació i també en l’àmbit polític, i per primera vegada en els prop de dos-cents anys d’història de la República a partir d’avui vespre, el país tindrà dos usos horaris diferents. L’hora oriental, de la capital i les províncies de llevant i la de les províncies que toquen a la cordillera andina. Amb l’excepció de Jujuy, que –diuen les males llengües- té un governador que per tal de quedar bé amb el poder central ha decidir seguir el decret presidencial i generar una illa horària al nord-oest del país.
N’hi ha que en la decisió d’algunes províncies de no fer el canvi horari hi veuen un exercici de sobiranisme provincial i tal vegada no van tan errats (record que no fa massa, quan Galícia ho va plantejar, els guardians de les essències hispàniques van posar el crit al cel).

El cas és que, tot i que seguiré sense entendre els suposats motius d’estalvi de la mesura, no deixa de tenir cert sentit que un país que té 1.450 kilòmetres d’amplada en el seu punt més gruixat tengui dos usos horaris. O no?

Mirall Màgic

Un dels avantatges d'un catalanoparlant a Buenos Aires és que a vegades me puc permetre petits plaers secrets basats en el relatiu anonimat lingüísitic.

És el cas de dilluns dematí: he de donar un curs a la feina i m'han demanat que prepari un poc de música canyera per despertar al personal quan arribin a les 8:45.

I clar, si el fes a Barcelona, tal vegada tindria més problemes per fer-hi passar Mirall Màgic de Ja t'ho Diré. Sobretot per allò de "Tastador de pols màgica,..."

I per cert, és un crim que un monument com aquest no tengui un iutup,...

Me'n vaig a acabar de perfilar la llista de reproducció.

Desig

Pedro Guerra canta com ningú el desig original que mou el món. Aquest agost passat a Buenos Aires.



Just ara que hi torn després de deu dies i me la trob amb la primavera indissimuladament instal.lada a carrers i places.

(...)Y con las luces del alba
Antes que tú te despiertes
Se hará ceniza el deseo
Me marcharé para siempre

I uns collons.
Com si fós tan fàcil.

Llibre de les meravelles (Manhattan 10/6)

-Així que has estat a Nova York, eh?
-Sí la setmana passada
-I què has vist?
-Què he vist?
-He vist una McDonald’s al costat de Wall Street que té una pianista japonesa que toca en directe en un cubicle dalt la porta d’entrada.
-He vist un grupet d’adolescents ultraortodoxos que m’aturen a la cantonada de 42th i 5th avenue i em demanen “excuse-me sir, are you jewish?” i jo els hi dic “I’m affraid I’m not.” I ells indiferents, segueixen el camí i em diuen “Oh, ok, thank you”.
-He vist passar volant ras un chinook i dos apache i per un moment -ingenu de mi- m’he sentit alleugerit d’esser dins les instal.lacions de la ONU i pensar que som en territori neutral.
-He vist una botiga amb una pantalla que compta els dies que falten perquè Bush deixi de ser el president dels EUA i on es venen tasses, samarretes i xapes d’Obama.
-He vist Times Square de nit i encara estic enlluernat.
-He vist dues velles que berenen en una bakery de l’Upper West Side i comenten el bailout i que els seus gendres estan preocupats perquè tenen molta pasta a la borsa i que hauria estat millor que les primaries les guanyes Hilary i que McCain i Obama son bastant flacs.
-He vist gent molt guapa que s’arranja molt per sortir a correr per Central Park.
-He vist pujar l’ascensor al Rockefeller Center i que de cop es fes de dia 70 pisos per damunt del carrer.
-He vist els descendents dels polonesos desfilant per 5th avenue amb carrosses i descapotables.
-He vist un supercarrier a 20 metres de la proa i a dalt hi duia un tomcat i un blackbird que semblen de jugueta.
-He vist durant quatre dies l’Empire State des de la mitja distància, des de tots els angles possibles.
-He vist l’al.lota que s’emocionava amb les cançons de Cesarea Evora divendres vespre al Carnaggie Hall (i ella també m’ha vist a jo).
-He vist focs d’artifici a Brooklin des de Nolita i les milllors peixateries que, com sempre, son les de Chinatown.
-He vist un bar amb el terra de plàstic trasparent.
-He vist que Van Gogh pinta la nit amb uns estels que cremen.
-He vist un llibre de Norman Mailer i l’he comprat
-I he vist que me queden moltes coses per veure, encara, sempre, en aquesta ciutat que meravella

American Airlines 9515

A l’aeroport de Miami pas per davant els mostradors especials de facturació pels vols xarter d’American Airlines. De fet, aquests “xarters” sempre repeteixen els matiexos destins: Holguín i La Habana. Com que la llei no permet tenir-hi programació regular, els 25 minuts de vol s’han de disfressar d’aquesta manera, tot i que són els xarters més regulars de la història: surten tots els dies de l’any a les 7:30 del matí. La cua és llarga i cada passatger va carregat amb quatre o cinc bosses d’esport enormes -i sospit que pesadíssimes- plenes fins al límit i fortament plastificades.

Deuen saber Bush i Castro que cada matí, des de la terminal C de l’aeroport de Miami mig miler de cubano-americans se salten el bloqueig?

El Shopping Mall d’Amèrica Llatina

Es veu que les coses –així en genèric- aquí són (molt) més barates. Els companys de feina amb els quals estic reunit –Costa Rica, Honduras, Panamá, Venezuela, Colombia, Brasil, Ecuador, Argentina- troben una excentricitat que no hagi aprofitat cap dia per anar d’excursió a conèixer un dels majors atractius turístics de Miami: els centres comercials. Com una espècie d’Andorra macro, el paradís dels centres comercials on trobar qualsevol tipus de “bargain”. I tal vegada tenen raó, però és que me fa tanta vessa....

Bigger, Faster, Colder!

A la ciutat sense peatons, els Audi Q7, Porsche Cayenne, BMW X5 i Range Rover passen desapercebuts enmig de la jungla de 4X4 gegants i esportius de models desconeguts que tindrien la mida d’un vehicle familiar a Europa. L’excepció: sembla que els Mini’s s’han convertit en objecte de desig i queda molt chic tenir-ne un. Davant l’allau les mides estàndar dels cotxes de Miami me deman: com ho deuen fer per entrar en un cotxe tan petit?
Definitivament, amb el crac del negoci immobiliari, on s’ha d’invertir ara a Miami per una bona rendibilitat és en pàrquings. Al cor del districte financer, la proporció d’edificis dedicats a estacionar vehicles és sorprenent. Deduesc que no poden foradar el terreny perquè se’ls hi deu inundar, i per açò construeixen autèntics gratacels per cotxes. No m’estranyaria que els pàrquings també tenguin aire condicionat. D’aquesta manera els seus clients no es veurien obligats a rompre la cadena de fred casa-cotxe-oficina-cotxe-restaurant-shopping mall-gimnàs-casa que els manté a uns insans 20-21 graus tot el dia. Collons! Si fins i tot al metro i al bus te cagues de fred.

Álvaro

Dilluns vaig aprofitar el darrer dia de mini-vacances per anar a bussejar. Com m’ha passat unes quantes vegades aquesta setmana, al cap de deu minuts de conversa en anglès el meu interlocutor canvia a l’espanyol. N’Álvaro em convida a fer el trajecte d’hora i mitja fins a Key Largo assegut al seient del copilot “así me explicas cosas de Barcelona y de Buenos Aires”. Nascut a Medellín i després d’haver bussejat per bona part del Carib, Álvaro va decidir fa setze anys que on pagaven millor era als EUA i que l’aigua de Califòrnia era massa freda. Per tant, es va instal.lar a Miami. En saber de què faig feina, aprofita per demanar-me la opinió sobre la crisi financera i perquè li expliqui el significat del Net Equity negatiu que ahir vespre va veure als balanços de la pàgina web de Freddie Mac i Fannie Mae. Faig el meu millor esforç i llavors me retruca dient que perquè volen que el congrés voti un Bailout (és dilluns dematí i la votació és al migdia) de 700 mil milions de dòlars quan la suma del net equity negatiu dels diferents banc en problemes només arriba als 95 mil milons. Per sort ja som a Key Largo i els preparatius de l’equip i les instruccions als alumnes dels curs me salven pels pèls. Fins al viatge de tornada, pens.
Però a la tornada el tema ha perdut interès. El congrés ha votat en contra i Wall Street cau més d’un 8%. El capità del barco, que ha seguit preocupat la jornada per SMS, perquè hi té estalvis invertits ha posat Álvaro al corrent. Tornam a port i passam per davant les cases d’un milió de dòlars amb el barco amarrat al moll privat tot plè –no cal dir-ho- de llanxes ràpides i iots a motor. I veig el primer cartell electoral des que vaig arribar: és el típic cartellet de película ameriacana que es clava a la gespa de davant de la típica casa americana. No cal dir que és d’uns supporters de McCain i què voleu que us digui: amb una casa així supòs que jo també el votaria!
Tornam cap a Miami i la conversa passa de la història d’Espanya (acabam de bussejar les restes del City of Washinghton, el vaixell que estava ancorat al port l’Havana en el moment de la voladura del Maine l’any 1898) novament a l’economia, però aquesta vegada amb uns protagonistes d’excepció: Adam Smith, David Ricardo i Karl Marx. De com es produeix l’evolució del mercantilisme al capitalisme, de com Rússia era el lloc menys inidicat per una revolució socialista i de com al final, Bush està aplicant teories marxistes al 50%: socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.
El trajecte de tornada fins a Miami Beach se m’ha fet molt curt al costat d’aquest bussejador nacut a les muntanyes, apassionat de la història i que a la nit quan arriba a casa aprofita per analitzar els balanços dels bancs en fallida. Tot un personatge aquest Álvaro

Little Havanna, Bigger Central America

A prop de complir-se els primeres 50 anys de l’inici del flux de refugiats i fugitius de la Revolució cubana, el districte de Little Havanna -a menys de quinze minuts caminant del centre finanacer de Miami- ja no és el que era. Les succesives generacions han anat creixent amb l'eco cada vegada més llunyà de la pàtria perduda i han anat progressant, fent-se seu el somni americà (pels cubans sempre fou més fàcil que per la resta d'immigrants) i emigrant una dotzena de carrers cap a llevant, cap a la mar, cap a les zones més "in" de la ciutat. Prova d'aquest canvi de paradigma és que fa dos anys, per primera vegada en moltes dècades, un Demòcrata va guanyar les eleccions al districte electoral.
El fet és que diumenge passat, passejant per Litlle Havanna, em va venir al cap la idea que potser li haurien de canviar el nom i dir-ne Little Honduras o Little El Salvador, ja que com a mínim fent cas del poc científic mètode de comptar les banderes penjades a les cases i botigues, aquests dos països guanyen a la perla del Carib per golejada.

La felicitat

Deixar-se banyar per la pluja furiosa i quan comences a sentir fred fer una sota i aguantar l'alè tan com puguis davall l'aigua calenta, protectora.

Avui he tornat a la mar. Feia massa temps.

Un dia perfecte

Postcards from Miami Beach

Què voleu que us digui?
Es deu lligar moltíssim corrent sense semarreta i lluïnt cos de bollicao a les 12:30 per Ocean's Drive amb un sol de tres parells de collons i una humitat encara pitjor. A jo me sembla una autèntica matada.

Hi ha una avioneta que estira una pancarta i ens explica que a Space, 2nite Mark Knight 1st time ever, 04:00 i pens: quina feina més avorrida ser pilot d'avioneta-anunci.

Passen ells (2) i elles (3). Tenen aquella justa edat en què un abisme separa ambdós sexes. Al cap d'una estona tornen ells dos, tot sols, botant, jugant, empenyent-se i esquitxant. Al.lots, encara. Més tard tornen elles. Pas tranquil, mitjes rialles còmplices i agafades de braçet a la manera de qui se sap amb secrets per compartir. Dones, ja.

Arriba corrent un home encara jove amb un cub de plàstic a la ma i de dins hi treu un rall. Sense aturar de córrer, samarreta i mitjons inclosos, s'envela dins la mar fins que li arriba a mitjan cos i tira el rall damunt la taca que -ara me'n don compte- no és d'alga sinó de peix: una mola de llisses apretada per qualque depredador que s'atraca massa a la platja i cau a les xerxes del nouvingut. Moment d'espectació general quan amb una calada omple mig cubell. És la darrera cosa del món que esperava veure a Miami Beach.

Sensacions familiars

En obrir-se les portes de l'avió, una sensació única i per això mateix molt fàcil de recordar: la galtada calenta però sobretot humida de l'aire nou que envaeix l'ambient enllaunat de vuit hores i mitja de vol. Un moment només -la transició cap a l’ambient altament refrigerat del finger és ràpida- però suficient perquè quatre bolivianes d’edat indesxifrable en trànsit cap a Shanghai i encara amb la roba de l’altiplà comencin a suar de manera bastatn evident. Seran els nirivis pel control de migracions?
Per sort l’avió ha aterrat a les 04:25 i som els primers d’una llarga llista de vols calents que estan apunt d’arribar: Lima, Sao Paulo, Rio, Bogotá, Caracas, Santiago, Santa Cruz, Buenos Aires,... La cua minva prou ràpid amb l’ajuda d’un oficial que ens reparteix per tota la sala –decorada amb una mitja dotzena de senyeres de barres i estrelles- i uns quants plasmes gegants que mostren de manera ininterrompuda una coproducció del Departament de Migracions i The Walt Disney Company que sota el títol de Welcome mostra una col.lecció políticament correctíssima –tots els gèneres, totes les races, tots els oficis, tots els paisatges- de gent somrient que ens dóna la benvinguda. A jo personalment me la dóna un funcionari clavat a n’M.A Barracus de l’Equipo A, que després de tres preguntes que no inclouen –desconfiat jo, que ja tenia les respostes apunt- ni on m’allotjaré ni per quan tenc el bitllet de tornada, em desilusiona en dir-me have a nice day, sir. Jo volia, somiava, esperava un més cinematogràfic: welcome to the United States of America.
Encara més curt, el tràmit de duanes s’enllesteix en dues preguntes i un expeditiu follow the green line que vol dir que ja som en territori americà (del nord).

M’atur a comprar el diari –és molt prest i només ha arribat el New York Times- per llegir que en tancar l’edició encara no se sabia que ha guanyat el debat. Me va sebre greu no poder-lo veure, però dijous hi ha el de vice-presidents i sembla que promet.

Hora de trobar un taxi i deixar l’ambient de nevera de la terminal. Novament la sensació de bascota i en pujar a l’únic taxi sense aire condicinat de Miami i sentir l’emissora del taxista, de cop, record que jo ja hi he estat aquí. Bé, exactament 70 milles al sud, a l’Havana, on en baixar de l’avió tres coses se’m van quedar marcades: la humitat, la música a tota castanaya i l’olor de gasoil mal destilat i mal cremat.
Excepte per l’olor, si tanqués els ulls no podria distingir on som.

Aproximacions a l’Imperi

Tot i que físicament més enfora –Nova York és a 7 hores i mitja en avió de Barcelona i Miami a 9 de Buenos Aires, és evident que ara per ara visc en una societat molt més propera i molt més pendent de tot allò que passa a l’Imperi. Aquest virus USA, que a poc a poc també m’ha anat infectant, genera grans espectatives pel viatge que ara comença i que durant poc més d’una setmana em tindrà, per primera vegada, voltant pel país de Washington, Ferragut, Lincoln i Luther King.

Miami per obligació i Nova York per elecció, són els dos ports d’arribada de Binibloc en aquesta aproximació yankee, just en un moment especialment interessant en la història d’aquest país, amb unes eleccions a la cantonada –eleccions que es decidiran en un parell d’estats, entre els quals la Florida- i una crisi financera amb molts pocs precedentes i que –si no canvien molt les coses- acabarà amb la paradoxa d’un govern suposadament conservador amb un George W. Bush al capdavant duent a terme la major operació de nacionalització d’empreses d’ençà de la Revolució d’Octubre de 1917. Com deien Gato Pérez i Rubén Blades: sorpresas te da la vida.

La terra plana

Dilluns fosquet. Abandonam la megalòpoli posant rumb a l'esclat de vermells taronges i rosats que il.luminen el cel ponent. Destí: Santa Rosa, capital de la provínicia de la Pampa, 606 kilòmetres cap a ponent, atravessant l'oceà de verds, grisos, marrons i ocres de la terra plana. M'imagin en Quimi Portet inspirant-s'hi. El viatge és de nit, i tot i que hi ha poques opcions de perdre's -la ruta 5 neix als suburbis de Buenos Aires i mor a la rotonda d'entrada de Santa Rosa- sembla que aquí també s'imposa a poc a poc la moda del GPS. Així comença la navegació, pendents de la carretera i del GPS que va carregat de coordenades de "campos" així, el plural, que l'amo del cotxe ha visitat qualque vegada. "Campos" d'amics, de familiars, de clients, marcats per banderetes a la pantalla que a jo me recorden les senyes d'un pescador modernitzat. Els quilòmetres cauen volant i de tant en tant deixam enrera un camió de bestiar o un autobús de passatgers, i quan ens atracam a qualque poble cal baixar la velocitat per mor de les motos sense llums i els cotxes destartalats que acostumen a trobar-s'hi circulant a menys de 50 Km/h. També, cada cert temps, un cartell que avisa del número de telèfon on s'ha d'avisar si es troba una vaca amollada enmig de la carretera. Tot i que els meus contactes a Santa Rosa em comenten que darrerament "con esto de la soja" cada vegada hi ha manco camps dedicats a la ramaderia i per tant -efectes col.laterals de la cojuntura mundial- la carretera s'ha fet més segura (almanco pel què fa al risc de col.lisió amb vaques, bous i vedelles). I cada dos o tres kilòmetres una lleu corba, ara a l'esquerra, ara a la dreta, romp un poc la monotonia de l'eterna línia recta de la carretera.Sis hores després una filera kilomètrica d'eucaliptus a banda i banda de la carretera dóna pas a la surrealista visió de l'esclat de llum del casino que romp la foscor primigènia de la nit de la Pampa.

La jungla del Carrefour

La combinació de diumenge matí, fred, pluja i campanya de màrqueting de 15% de descompte en totes les compres si pagues amb targeta de crèdit han convertit la inajornable visita al supermercat d’avui dematí en una autèntica activitat de turisme d’aventures.
En el país del 30% d’inflació oficiosa (la oficial és només del 9%), dels horaris comercials totalment liberalitzats (només és obligatori tancar dia 25 de desembre, 1 de gener i 1 de maig) i del consumisme genètic de la classe mitja-alta (abans d’enterrar-los al banc, els estalvis ens els fumem, menjem, bevem o viatgem), el dia 15% de en tots els productes que les grans cadenes de supermercats programen estratègicament en qualque de setmana de mes esdevé un fenòmen de masses al mateix nivell que el futbol, Charly Garcia o l'asado del cap de setmana.

De moment, jo fa tres hores que he tornat del super, i encara estic esperant que em dugin a casa (una altra de les grans virtuts dels supermercats és que tenen servei de Delivery) la provisió de carn per fer milaneses, pasta, ayunes, congelats i vi pels propers tres mesos. I és que,… què voleu que us digui? amb un 15% de descompte s’ha d’aprofitar...

Check-list

Tomàtics? de pera, ben madurs, de Tucumán.
Ceba? Blanca, de Salta.
Pebre? Verd, de Mendoza.
Alls? Morats, de Tucumán.
Oli? verge d’oliva arbequina, de Tàrrega.
Tàperes? Avinagrades, del Marroc.
Figues? No n’hi ha, però podrem passar sense.
Pa? Beguette és l’únic que he trobat, ara l’estic torrant dins el forn.
Oliaigua? Apunt de menjar en 40 minuts!

Papas fritas

Amb la notable excepció del McDonald's, que per altra banda té el mèrit de servir unes hamburgueses excel.lents (deu ser per la carn argentina), l'atrocitat de les patates frites congelades no ha arribat encara -i per molts anys- a Buenos Aires.
Serà que no són un complement molt popular o senzillament perquè el cost d'oportunitat de pelar-les i tallar-les al país de la ma d'obra barata no és tan alt, el cert és de des de la parrilla més humil fins al restaurant més sofisticat ofereixen com a acompanyament unes magnífiques i boníssimes patates blanques tallades a ma, amb una certa irregularitat i la gruixa exacta perquè quedin ben cruixents per fora i amb el punt just de tendresa per dins.
Quina Gana!

L'altre 11 de setembre

Ahir vespre, enmig de múltiples programes especials sobre Bin-Laden, catàstrofes aèries i l'11-S del 2001, vaig enganxar una excel.lent co-producció de les televisions francesa i del quebequesa -ah la francophonie!- sobre l'altre 11-S, el dels veïns de l'oest.

Vaig passar a Santiago de Chile una nit d'estiu de fa uns quants anys per gentilesa d'Iberia, de camí a Buenos Aires, i des de llavors que tenc ganes de tornar-hi d'una manera menys accidentada. Per passejar fins a la Moneda i caminar les "amplias alamedas" que va imaginar Salvador Allende en el seu discurs final, pocs minuts abans de morir. Si teniu sis minuts, val la pena escoltar-lo:

No robes, el estado no kiere competencia

La pintada, davant el portal de casa és prou eloqüent.

Em queda, però, el dubte de a quin espectre sociològic atribuir-ne l'autoria. Per una banda, el missatge i fins i tot la grafia -l'universalment estès ús de la k okupa- semblarien decantar la balança cap al cantó àcrata, anarquista, antisistema o dieu-li com volgueu. De l'altra però, la seva ubicació -a la frontera entre Palermo i Recoleta- així com la reminscència anti-k (per kirchnerista) de la grafia, podrien fer pensar en sectors de la dreta que aquí en diuen "paqueta" i "gorila".

O tal vegada una síntesi entre tots dos, duits a l'extrem de l'enemic comú -l'estat- en línia amb algunes de les més genuïnes posicions neocons dels EUA?

O decolagem do Brasil

Aquesta setmana ha estat portada dels diaris d’aquesta banda del món la imatge del president del Brasil, Luís Inázio “Lula” da Silva amb granota carabassa i les mans tacades de petroli. La notícia no és tant que el Brasil sigui una futura potència petroliera –que en certa manera ja ho era- sinó que l’extracció d’aquest petroli és una autèntica proesa d’enginyeria. Per arribar a les mans de Lula, l’han hagut d’anar a cercar a cinc-mil metres de profunditat. Fidel al seu estil, el president va dir als periodistes que en qualsevol moment els hi sortia un japonès aferrat a la broca.

El nou èxit industrial és una bona a metáfora del procés seguit per aquest autèntic subcontinent dins del continent americà. Amb prop de 185 milions d’habitants -dels quals una proporció no menyspreable mai ha estat censada i una part d’aquests ni tan sols saben que en són ciutadans-, Brasil era el país de l’etern futur brillant que no acaba d’arribar mai. Vaig ser-hi fa un mes i tot i que només vaig poder visitar l’aeroport de Sao Paulo i un hotel de les afores de la megalopoli que li ha passat per davant a Buenos Aires com a capital del continent, la impressió que em vaig endur per les converses amb els companys brasilers és que, ara sí, el futur brillant ha començat a esdevnir present. Encara que sigui per indicadors macabres com el que vaig llegir a la folha de Sao Paulo on noticiàven que per primera vegada en la història l’any passat els morts per accidents de trànsit van ser més nombrosos que els assassinats.

Ep! i açò sense deixar de banda que encara hi deu haver brasilers que no han assolit la principal aspiració de Lula en assumir el poder fa sis anys: “el meu mandat haurà tingut èxit quan tots els brasilers pugin menjar tres vegades per día”. Així com tampoc els enormes problemes derivats de les aglomeracions urbanes al voltant de Sao Paulo, Río, Brasília, o Salvador de Bahía. O els disbarats mediambientals que es fan a l’Amazònia –tal vegada, no ho sé, un poc amplificats pel prisma eurocèntric amb el qual a vegades es miren qüestions com el desenvolupament sostenible o la protecció dels recursos naturals-.

I clar, des del sud, ens ho miram tot plegat amb una mèscla d’admiració i enveja.

Paradoxes del divendres

La ciutat que els fosquets de divendres veu omplir-se les cantonades de famílies ben mudades, els al.lots amb posat seriós, jaqueta, corbata, i kipah -que per un profà com jo sempre sembla que ha de caure, amb aquell punt d'equilibir inestable-. La mateixa ciutat que en un quiosc del metro ofereix junt amb la premsa del dia i la inevitable ració de culs i pits en paper couché edicions barates de Sábato i Borges, Llibres d'auto-ajuda i el Mein Kampf de Hitler. Tal com promociona la portada, en edició íntegra traduïda directament de l'original alemany.
Quan hi pas per davant no puc estar de demanar-me fins a quin punt pot un llibre ser tan perillós com per ser prohibit. Supos que la resposta no és en el llibre sinó en els seus lectors,...

Benvinguda la Criatura!

En obrir el correu, aquest missatge:

Hola a tothom!
tenim una notícia molt bona per donar-vos a tots: ja podeu accedir a xalandria.cat !! Ha estat el dia 29 d'agost de 2008 a les 19:35 hores.
Per accedir-hi, heu d'anar a

http://www.xalandria.cat

si voleu actualitzar les vostres "adreces preferides" amb la nova direcció, de totes maneres, si anau a l'antiga, ell mateix es redirigeix cap a xalandria.cat

Ara es tracta que entre tots donem més vida encara que abans a aquest bloc nostre, que detectem possibles fallades i que proposem noves idees, si cal, poc a poc, i un cop ja amb el nou bloc, farem que quedi xulíssim! Ja veureu quant color i possibilitats té Xalandria.cat!

Esperem que entre tots aportem nous i interessants articles i que motivin molts comentaris.

Visca Xalandria.cat !!

-------------------------------------------------------------------------------------------------
Jo ja he actualitzat els meus favorits. Benvinguda la nova Xalandria 2.0 i per molts anys!

El paradís dels ornitòlegs

Diumenge de sol esclatant que ja insinua la primavera que s'atraca.
Dinam uns boníssims Sanguchitos de lomito (panet de llom de vedella cuit d'una peça i molt a poc a poc, durnat unes quantes hores a la parrilla amb llenya de Quebracho Colorado) a ca uns amics. En haver acabat, a fer la vessa damunt l'herba. Mig humida, però amb una temperatura agradable, deixam que els raigs vagin escalfant texans i jerseis, i fins i tot qualque valent assaja màniga curta.
Al cap d'una estona d'èxtasi solar, me criden l'atenció el crits d'una parella de rapinyaires que fan niu -no és la primera vegada que els veig- en un dels pins més alts de la casa. D'una mida prou imponent, la meva limitada cultura ornitològica me limita totalment en la seva identificació, (i els companys a qui deman, si fa, no fa) diria que són semblants a un milà tot i que de vol molt més nerviós, saltant constatnment de branca en branca i sortint a fer passades ràpides per fer fugir una altra parella que clarament els hi disputa el terreny.
Tota l'escena em fa recordar que una de les coses que des del primer viatge em va cridar l'atenció dels paisatges de l'Argentina és la quantitat i diversitat d'aus -especialment de rapinyaires- que s'hi troben.
Ara, ben igual que fa cent cinquanta anys, quan en Hudson passava la seva infantesa fascinat pels ocells

La maledicció dels recursos naturals

En la meva època d’estudiant a la facultat d’econòmiques, una de les teories que vaig escoltar diverses vegades és la de la maledicció dels recursos natruals. Essencialment, aquesta teoria sosté que la presència de recursos naturals abundants sol convertir-se per als països que els disfruten en una autèntica maledicció. En primer lloc perquè la riquesa natural atreu poderosos interessos no necessàriament alineats amb l’interés general del país i en segon lloc perquè la facilitat d’obtenció de recursos tendeix a fer tornar vessuts individus i capitals, en el sentit que no hi ha estímul per a la formació de capital humà, d’innovació i de valor afegit. Proves d’aquesta teoria n’hi ha a manta, essent el més clàssic el dels països petroliers, -Irak, Veneçuela, Nigèria, l’Arabia Saudita, la Unió Soviètica, Indonèsia en son només sis exemples-. Un altre exemple en serien els països diamantífers, Zimabwe, Angola, Sierra Leona i finalment, també, els països amb riquesa agrícola –Sicíla,graner secular d’Itàlia- o les platacions fruiteres de l’Equador i Perú, i dels països centreamericans-.
Com ja he dit en més d’una ocasió, l’Argentina és el paradís dels economistes, ja que la curta història del país és un complet manual de macroeconomia. En el cas dels recursos naturals, per partida doble. Si bé ens els inicis de la colonització espanyola l’argent que donà nom al riu que més tard esdevindria nom de la nova patria venia de l’altiplà andí, ben aviat es va veure que l’extensíssim hinterland de Buenos Aires tenia un potencial agrícola important. Una primera constatació de la maledicció dels recursos naturals és el fet que fins ben entrada la segona meitat del segle XIX, les vaques es matàven només per aprofitar-ne comercialment el cuiro i el sistema d’explotació consistia a amollar els ramats en situació de semisalvatgia durant llarguissims mesos per ajuntar-los i fer recompte un vegada per any amb un sistema molt semblant al què faria servir un pescador d’almadrava: tantes n’ajuntam, tantes en matam.
Llavors el sistema es va afinar mínimament i va donar lloc al tombant dels segles XIX i XX a la vuitena potència econòmica del món. Una economia que comprava mobles i habitacions sencers a París i se les feia dur en barco, però que era totalment dependent de les importacions de qualsevol producte manufacturat.
Més tard arribà la maledicció del petroli en forma d’extensos jaciments al remot Sud del país. Vestigi d’aquesta nova palga, encara avui en dia pagam la benzina, el gas i l’electricitat a preus irrisoris (un litre de gasoil és avui més barat que un de llet i no precisament perquè hi manquin vaques).
Finalment, amb l’explosió de la demanda alimentària dels nous països emergents, la maledicció torna a aparèixer al país en forma de guerra entre estat i terratinents, entre capital i província, entre unitaris i federalistes per veure qui i com s’apropia de la renda extraordinària generada per uns preus internacionals totalment desbocats. I mentrestant, l’Uruguai, un país més petit territorialment parlant que la província de Buenos Aires, exporta a hores d’ara més tones de carn que l’Argentina. Això sí: apart de en futbol, també som líders mundials en el consum de carn per càpita: prop de 90 kilos per persona i any. Però és que és tan bona,...

Manos de topo

Ja fa temps que el meu proveïdor de novetats musicals de referència ens va venir un dia amb un CD d'aquest grup, que va acabar sonant fins a treure fum durant un èpic viatge per terres sardes. De llavors ençà, en som un seguidor declarat.

No és estrany que els "Manos de Topo" ja hagin aparescut diverses vegades a Binibloc. Tal com ells s'autodefineixien, un grup seriós que fa pop elegant.

Magnífica cançó i molt ben aconseguit video-clip.

"El Cartero"

El pintor de bicicletes

Fa un uns quants anys, la ciutat de Rosario -motor econòmic de la provínica de Santa Fé, a la riba del riu Paraná i lloc incidental de naixement d'un tal Ernesto Guevara de la Serna- començà a apareixer decorada amb la imatge d'una bicicleta, dibuixada amb esprai i aprofitant qualsevol tipus de superfície.
Es tracta d'una intervenció de l'artista plàstic Feranando Traverso, que amb els anys ha esdevingut part de la imatge quotidiana de la ciutat.
El que em va fascinar d'aquesta intervenció (si clicau sobre el nom de l'artista podreu accedir a una mostra de la seva obra) és la història que l'empeny, un bon dia de març de l'any 2001, a agafar plantilles i esprai i sortir a "abandonar" bicicletes per tots els rincons de la ciutat.

En un reportatge que vaig veure fa un parell de setmanes, l'autor explica com -durant l'època de la darrera dictadura militar- la bicicleta era un mitjà de transport habitual i relativament segur per acudir a cites clandestines i que en més d'una ocasió havia servit per fugir in extremis d'una emboscada. En una d'aquestes cites, Traverso veu venir el seu contacte pedalejant en una d'aquestes bicicletes però, a diferència d'altres vegades, en arribar a la seva al açada segueix de llarg sense aturar-se.
Davant l'evidència que la cita s'havia cancel.lat possiblement per algún motiu de seguretat, Traverso decideix tornar cap a casa i és en aquest trajecte quan reconeix la bicicleta del seu company estalonada en una paret a pocs carrers d'on s'havíen de trobar.
La inquietud d'aquesta troballa es va tornant angoixa a mesura que passen les hores i els dies i la bicicleta queda al mateix lloc sense que son amo torni a cercar-la.

Vint-i-cinc anys més tard, Traverso convertirà la bicicleta del company desaparegut en homenatge i icona que es mou per tot el món.

Nord enllà

S'ha acabat el Juliol més fred de la meva vida i, tal com feia per aquesta època en Miquel Vanrell amb la seva tropa -de la qual vaig tenir la sort de formar-ne part en una mítica ocasió- partesc Nord enllà.
El què passa és que en aquest món cap per avall (en sentit geogràfic) on ara visc, el nord significa climes més amables, dies més llargs, hiverns més bons de passar, i no necessàriament països més civilitzats, mes ordernats, més nordics...

Des de Buenos Aires en definitiva, el nord és Brasil.
Partesc per motius de feina una setmana a Sao Paulo. D'una megalòpolis a una altra encara més grossa.

Si el ritme paulista m'ho permet, en faré qualque tastet a Binibloc, si no en tornar, mirarem de posar ordem e progresso.

És que no hi ha dret!

No trob gens estrany que madona s'enfadi. Hi ha remei,...

Mossegar la poma en català

Tot i que que vaig mossegar la poma fa relativament poc, i que encara vaig pel món amb un PC, he de confessar que la simplicitat i allò que en termes tècnics en diuen "usabilitat" (perdó per la paraulota) del meu ipod han fet que en poc temps m'hi hagi convertit en un fan total.

De fet, qualcuna de les primeres entrades de binibloc van se fetes, o refetes robant (compartint) wi-fi dels veïns de Rodriguez Peña y Corrientes amb aquesta petita meravella tecnològica.

Per això i tot i que aquí l'i-phone només s'aconsegueix d'estraper-lo i a preus de primer món, és que trob ben interessant aquesta iniciativa den Pere Quintana

Festa

Enramada i sopar de vesins enmig des carrer gran. Sa calor i ses molles tortes des sofà-llit compartit de cas l’avis. De bon dematí despertar-se amb diana florejada “quinto levanta quitate la manta”. Berenar de ses festes amb coca-i-xocolati i dolces. Veure passar sa colcada des de sa finestra. Arreplegar peces per anar a ca na Célia a comprar una gilda o un cropán. Sa planada com a centre de l’univers amb es xoques, sa tagada, es xiringuitos de menjar, ses casetes de tir, es jaleo i sa música . Ses primeres pomades i veure a sa tele d’un bar com en Rebollo encen amb una fletxa el foc olímpic o com n’Indurain guanya un altre tour. Es conco que enguany surt de caixer i veurem ses canyes verdes des de dalt la sala. Escaramusses furtives dalt es mirador de calacorp i els nirvis de jugar a quick-i-amagar amb una al.lota que mai sabrà que la cerques. Esprémer llimones a ca sa tia mentres tastam un pastisset o qualque agulla de sobrassada. Can Tomeu amb es bòtils de pomada dins sa gelera i sa bereneta de n’Esperança. Davallada de caixers amb música de frases menorquines i els polos que tiren a cas gallegus i un ruixat d'aigua que cau d'un cel sense cap nivolat. Enrocades siderals a sa barra des Salón quan fa una eternitat que ha acabat es jaleo i ja reparteixen s’aigu-ros. Anar a tirar-se de sa punta de calasfonts mentres surt el Ciudad de Sevilla i arribar inevitablement tard as dinar de cada any.
Gloriós Sant Jaume.

Aerolíneas Argentinas com a metàfora

Ja és oficial: 18 anys després, Aerolíneas Argentinas torna a ser propietat de l'estat argentí. El govern de Cristina Fernández de Kirchner (donada a conèixer com a CFK durant la campanya electoral) tanca així una etapa de propietaris estrangers de la companyia iniciat quan Carlos Menem la va vendre l'any 90 a la Iberia -en aquell moment pública i altament deficitària- controlada pel govern de Felipe González.
No em vull extendre en les implicacions que pel contribuent espanyol han tingut els darrers 18 anys. De manera directa o indirecta s'hi han abocat entre 2.100 i 3.000 milions d'euros (curiosament, xifres molt semblants al dèficit fiscal de les Illes Balears l'any 2005) procedents dels pressupostos públics espanyols.
El que m'agradaria és agafar l'anècdota del cas Aerolíneas -ben igual que podría fer servir casos similars com el de AYSA- per il.lustrar la complexitat fonamental que implica qualsevol aproximació a la realitat política d'aquest país. Perquè, ¿què tenen en comú un govern de Carlos Menem, que va dedicar la major part dels seus esforços a desmantellar una estructura mastodòntica i altament ineficient d'empreses públiques que actuaven, amb fortes tendències distorsionadores, en tots els sectors de l'economia i un govern de Cristina Fernández de Kirchner, que en continuació del programa de govern del seu marit i predecessor ha fonamentat bona part de la seva acció de govern en matèria empresarial en la renacionalització (reargentinització en diuen ells) d'empreses prèviament privatitzades?
A priori un espectador neutral diria que clarament s'enfronten dues concepcions oposades del paper de l'estat en el terreny econòmic. Per una banda, un model podríem dir-ne liberal o de matriu nord-americana on l'estat es retira del terreny de joc per donar pas a actors privats i es limita a fer d'àrbitre marcant les regles de joc. De l'altra un model estatista -diguem-li francès- on l'estat és jutge i part i no té problemes per saltar al terreny de joc quan les coses van mal dades i no en té prou amb el paper d'àrbitre.

Fins aquí el pla teòric.

El què per jo encara resultat absolutament desconcertant -després de quatre mesos de residència al país i d'haver-ne seguit en detall l'evolució durant els darrers sis anys- és que aquí, a l'Argentina, aquests dos models aparentment antagònics han estat aplicats per dos governs del mateix partit.
I aquí hi ha la mare dels ous, el Partido Justicialista, fundat per Perón i on històricament s'hi han des de sindicalistes de matriu socialista fins a refugiats polítics i criminals de guerra alemanys i corats en els anys 40-50; des de moviments guerrillers i d'alliberament popular a escamots de la mort d'extrema dreta als 70; des de ultraliberals més ortodoxos que Xavier Sala-i-Martín fins a intervencionistes que farien enrogir Keynes als 90 i 2000.

Certament la complexitat d'anàlisi a l'hora d'entendre i de posicionar ideològicament aquest fenòmen genuinament argentí continua essent massa per un servidor. Promet que seguiré intentant treure'n l'aigua clara, perquè és un tema que m'apassiona i que tenc claríssim que és central per poder entendre la història del país. Però creieu-me que moltes vegades resulta absolutament desconcertant. Amb lo fàcil que és l'esquema cartesià esquerra-dreta / nacionalistes espanyols-nacionalistes catalans!

Novetats, Novedades, News: Traductor

Paying attention to several requests, I've included a Catalan-Spanish and Catalan-English translator to Binibloc. Please note that it is a very provisional translation and that the system may not be capable to translate properly some words. Those words appear red-colored in the translated webpage.

Atendiendo a unas cuantas peticiones, acabo de incorporar un traductor Catalán-Español y Catalán-Inglés a Binibloc. Por favor tened en cuenta que es una traducción automática y que el sistema puede no ser capaz de traducir adecuadamente algunas palabras. Estas palabras aparecen en rojo en la web traducida.

Cartoneros

Cap de setmana de romandre a casa. Dimecres i dijous vaig estar forçant la veu i els sobtats canvis de temperatura m'han fet agafar un remec de consideració.
Aprofit per fer tria i tirar diaris antics que han anat quedant per la cuina, fruit de les meves incursions de cap de setmana al quiosc. La col.lecció és ben prou heterogènia, fruit de les meves decisions anàrquiques a l'hora de comprar.
Mir el munt de material descartat -una bona síntesi polifònica dels darrers mesos de conflicte entre "camp" i "govern"- i pens en el llarg camí que li espera, un vegada creui la porta de casa.
Per començar, els fems aquí no es baixen al carrer. Tots els veïns (o els seus empleats domèstics, figura absolutament extesa entre la classe mitja urbana, sobre la qual un altre dia faré una entrada sencera) ens limitam a deixar-los al cubell que a tal efecte hi ha en un quartet ubicat al costat de l'asecensor.
En un horari indeterminat, el porter (una altra de les figures infaltables) fa la ronda planta per planta per recollir els sacs. Posteriorment aquests sacs s'ajunten en un parell de llocs estratègics de cada illa de cases. El del meu edifici és entre dos portals carrer avall on la vorera s'eixampla un poc. No estic segur de qui és l'encarregat de fer-los arribar, però podria molt ben esser que fos feina dels mateixos cartoneros, que són qui en aquest moment del procés entren en acció.
Provinents de l'extraradi pobre del Gran Buenos Aires i de les villas miseria situades a l'interior de la mateixa capital, arriben cada fosquet, a bord de l'equivalent destartalat i tercermundista dels trens de rodalies i de camions atrotinats que són autèntiques baluernes rodants incapaços de superar els 40 Km/h sense començar a perdre peces, les legions de cartoneros disposats a començar la seva jornada diària. De manera absolutament disciplianda es distribueixen per la cuadrícula infitinita de la ciutat, equipats -una vegada abandonades les naus nodrisses- amb vehicles artesanals fets principalment a partir de l'estructura dels carretons emprats per fer la distribució de gènere als supermercats i rematats amb grans bosses fetes amb tela de sac o d'arpillera. Una vegada ocupats els seus llocs, s'inicia la feina d'obrir, sac a sac i bossa a bossa a la recerca de tot allò que a determinats països europeus aniria a parar als contenidors grocs, verds i blaus.
Es tracta d'una feina familiar en la major part dels casos, on els al.lots s'afanyen a ajudar pares i especialment mares a la vegada que aprofiten per entrar a qualque establiment on es ven menjar i que estigui apunt de tancar per caçar al vol una barreta de pa, una empanada o una taronja que saben que els hi donaran sense haver de fer-se pregar massa.
En un dels molts diaris que estic apunt de llençar, hi veig llegir farà cosa d'un més que des de la universitat s'havia fet un estudi de camp sobre les implicacions econòmiques de l'activitat dels cartoneros, destacant com a conclusions més significatives, que l'activitat és la principal font d'ingressos d'unes 20.000 famílies, que cada dia reciclen per aquest mitjà entre un 11 i un 15% del total d'escombraries produïdes per la capital. Curiosament -o potser no tant- l'estudi també indicava sobre el mapa quines eren els barris més cotitzats (evidentment, aquells amb major poder adquisitiu i que per tant també generen més fems i de més qualitat) i com es distribuïen les árees d'influència entre els cartoneros provinents de diferents zones. Finalment, com a conclusió desaconsellava la implantació d'un programa de recollida selectiva municipal per tal com posaria en un fort compromís els mitjans de subsitència de totes aquestes famílies. De fet, aquest consell és irrellevant, ja que els únics contenidors de recollida selectiva que he vist són tres -un de cada color- posats a la placeta on s'erigeix l'Obelisco, supos que com un més dels elements turístics a incloure dins les inevitables fotos.
Cap a les 10 i mitja, onze de la nit la feina queda enllestida. Els carretons es tornen a carregar als camions o als trens i els sacs amb els fems sense valor comercial queden perfectament tornats a tancar -en obrir-los es procura sempre de no rompre el plàstic-, un quinze per cent menys pesants i apunt pel camió de recollida que els durà no se sap ben bé on, però en qualsevol cas a un abocador a cel obert, molt probablement il.legal i aprop d'un curs d'aigua que desemboqui al Rio de la Plata.

Açò però, és una altra història.