I do apologize, but I don't join causes

Deu fer un any que vaig donar d’alta el meu perfil a facebook. No record exatament perquè però em sembla que estava relacionat amb la possibilitat de descarregar-me qualque maqueta inèdita de Manos de Topo.
El fet és que amb la popularització de l’eina, vaig començar a rebre peticions d’amistat –que he anat acceptant amb bastants pocs criteris de selectivitat. I junt amb les “noves” amistats, han anat creixent les peticions de sumar-me als grups, causes i campanyes més diverses. Des de la del grup d’admiradors de la pomada, a la petició d’extradició den Jaume Matas, passant per la de “mis amigos tienen hijos y yo resaca” o la del grup de madridistes independentistes dels Països Catalans.
Com que de moment no som un usuari intensiu de facebook i tampoc m’interessa massa el tema, he seguit la política de no acceptar aquestes invitacions. Per tant, fins no fa massa només em conectava al portal quan tenia qualque petició d’amistat, per tal d’accpetar-la i no semblar descortès. A més a més, ben igual que en Pere Quintana, tenc una certa preocupació pels temes relacionats amb la privacitat del meu perfil a la xarxa.
Tot i això, he de dir que últimament he trobat uns quants usos interessants de l’invent. I com que al final, facebook, ben igual que linkedin, binibloc, els forums, twiters i e-mails no són més que eines, l’estic començant a aprofitar. No fa pas massa, en Xavier Sala-i-Martín –l’economista català amb més projecció internacional i no només per les seves espectaculars americanes- va obrir un canal de comunicació i debat a través de facebook. Bàsicament, el professor penja els esborranys dels seus articles i reflexions abans de ser publicats en premsa per tal d’obir el debat a tots els seus “amics” (tenint en compte que el concepte d’amic aquí és relatiu: basta amb enviar-li un petició d’amistat via facebook perquè te l’accepti immediatament, sense necessitat d’haver compartir mai una cervesa amb ell).
No cal dir que en els passats dos mesos he xalat com un al.lot petit amb les discusions en temps real sobre la l’evolució d’allò que el mateix Sala-i-Martín definia fa un any com “la tempesta perfecta”.
En el fons, pens que el facebook den Sala-i-Martín no és res més que una extensió virtual i sense limitacions de capacitat del magnífic costum que tenia el professor (en la meva època d’estudiant, supòs, esper i desig que encara la mantingui) de compartir taula i debat amb tots els alumnes inscrits a les seves classes: el primer dia del trimestre passava una llista perquè qui volgués s’apuntés a compartir dinar a la cafeteria de la facultat –sempre en un grup reduït- per xerrar de qualsevol tema. No només del Barça.