Avui també escriu un altre

Novament el Diario Insular amb la seva poc subtil línia editorial.
Em prenc la llibertat de reproduïr el poema censurat an Biel Pons (Bili: benvingut al club dels censurats. Supòs que no te sabrà greu, la llicència)

Vam dir que no ho separava ningú
Ni muntanyes ni tristos déus de grava
Tampoc els trencs que solquen les mans
Home i home i dona i dona i
Aquesta foto no es torna de sèpia

( Biel Pons Pons )

No passis pena, Elena

Aquests dies, la polèmica del cucurrucucú ha entrat a ca nostra com un cap de fibló, amb la mateixa desproporció que els mitjans de comunicació l’han engreixada i se n’han fet ressò. En una d’aquestes anades i vingudes, i per un accident lingüístic propi de l’aprenentatge, el meu fill va canviar l’original “fas pena” per un: “cucurrucucú, Elena / cucurrucucú, no passis pena”. Que, de fet, és la lletra de la cançó que amplis sectors de la societat han entonat per acompanyar-la en aquest mal pas. Solidaritat a la qual voldria afegir-me, amb alguns matisos i en un altre sentit.

Aquests dies, deia, ha estat curiós i trist, vergonyós a la fi, observar com el discurs de les crítiques contra el regidor de cultura de l’Ajuntament de Maó, desplegat per la majoria de mitjans de comunicació arreu de l’estat, s’anaven allunyant del seu suposat motiu original: la defensa del respecte i la dignitat de les persones i els límits de la llibertat d’expressió. Han volgut frisar massa i açò sempre fa anar malament i acaba delatant, perquè el linxament públic a que ha estat sotmès en Joan Carles Villalonga té poc a veure amb la defensa del respecte i la dignitat de les persones, i del tot a veure amb la defensa de la monarquia i d’una visió determinada de l’estat espanyol. Els defensors d’aquestes postures solen estar molt pendents de qualsevol oportunitat que es presenta per fer-nos acotar el cap i exigir-nos que fem una reverència a l’imperi. Com és el cas. I per aquí, per sort, hi ha qui no passa.

Per més desafortunada que sigui la lletra del cucurrucucú i el context en que va ser cantada, resulta evident que va dirigida a la figura de la infanta com a integrant de la monarquia, i no a la persona. Deu ser per açò que, a proposta del Partit Popular, l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una reprovació als insults a la família reial, i no una reprovació de condemna a la falta de respecte i als atacs a la dignitat personal, com s’hauria de desprendre de bona part dels seus arguments. Aquest, pel meu gust, és un reconeixement implícit que el problema no és el que es diu sinó de qui es diu, i que el vermell de l’ou no és la dignitat de les persones sinó la “intocabilitat” de la monarquia. El doble discurs, idò, és tan visible que sura, i la polèmica actual queda tan lluny dels fets originals que retgira.

De la confusió generada i d’aquest linxament que comentava, voldria posar un exemple que, ho he de confessar, em va ferir i em va saber molt de greu per en Joan Carles. Els que el coneixem, sabem que té una sensibilitat i una qualitat humana excepcionals, i tot i que molt probablement aquestes paraules serveixin de res davant l’estat d’opinió pública generat, val la pena dir que a nosaltres ens basta. Aposta, em va semblar del tot injusta la carta d’opinió titulada “Nuestra más enérgica condena” signada per l’Asociación de Mujeres en Igualdad de Menorca condemnant el que, segons elles, és també una exhibició de masclisme per part del regidor pel fet que la infanta Elena és una dona. Ja són ganes de trobar raons i de confondre les coses! Don per fet que aquesta associació de dones haurà denunciat la monarquia espanyola amb la mateixa precisió pel fet que la infanta Elena no sigui, com a primogènita que és i pel fet de ser dona, l’hereva natural del Regne d’Espanya… Quina hipocresia! Com podeu tenir tan poca vergonya, tan poca visió de la jugada? I encara una altra cosa, ara que va de cançons i de respecte a les dones: heu pensat mai en denunciar públicament la lletra del “Es Mahón” quan, enumerant les meravelles materials de la ciutat i amb un masclisme velat emperò evident, diu allò de “… tiene muchachas bonitas”, després de “una hermosa electricidad” i abans de “hay boticas”; com si fossin un element més del mobiliari urbà?

El que comentava abans, hi ha arguments que els delaten, i silencis d’escàndol, més i tot. Per una altra vegada, estaria bé que aquesta associació i les persones o partits que han expressat altres bestieses s’apliquin un poc més amb els seus arguments. Sense oblidar, per favor, que la monarquia espanyola és, com a institució, l’herència més visible del franquisme. Una institució no democràtica, elitista i masclista.

Emperò, com diu el meu fill: no passis pena, Elena. Els governs solen congelar abans els sous i pujar els imposts que plantejar l’abolició de la despesa pública en concepte de monarquia. En qualsevol cas, vull aprofitar l’oportunitat per demanar-te disculpes pel fet que la proporcionalitat dels meus doblers serveixi per mantenir una institució que t’ha discriminat, d’una manera tan rotunda, pel fet de ser dona.

Atentament,

Guillem Alfocea i Hernández

Aclariments sobre l’aparegut a la premsa respecte la interpretació de la cançó sobre Elena de Borbón

dimecres, 23 setembre de 2009

El passat dissabte dia 19 de setembre apareixia una informació feta notícia a un mitjà de comunicació de Menorca referida a un videoclip en què un grup de música anomenat Sonadors de Son Camaró, del qual form part com a cantant, interpretava una cançó en què apareix com a protagonista la Infanta Elena de Borbón. A partir d’aquest moment, la notícia ha transcendit a la premsa de fora de l’illa i ha sortit del seu context original fins al punt que la notícia, ara per ara, apareix completament esbiaixada. Davant aquests fets, vull fer els següents aclariments, després del linxament públic al qual he estat sotmès aquests dies a causa d’aquest fet, i sobretot atenent que s’hi ha volgut mesclar la meva qualitat de regidor d’Educació i Festes (no de Cultura) de l’Ajuntament de Maó.
El vídeo penjat és de fa 6 mesos, quan encara no havia entrat a agafar les responsabilitats de govern a l’Ajuntament de Maó, cosa de la qual se m’acusa (el titular deia: “El regidor de Cultura (sic) de l’Ajuntament de Maó insulta la Infanta Elena en un concert”). D’aquest fet se’n va fer notícia, que queda completament descontextualitzada i que provoca una reacció sensacionalista fora de sèrie, cosa que s’ha demostrat pel fet que la notícia ha arribat a la premsa del cor i a algun mitjà d’abast estatal, amb molta tirada i repercussió, però caracteritzat per treure polèmiques estèrils.
Els Sonadors de Son Camaró són un conjunt caracteritzat per utilitzar la música des d’un punt de vista humorístic i satíric, a part d’aportar una visió moderna a melodies conegudes de la cultura musical popular. El grup ha actuat en diverses ocasions durant la primavera i estiu passats, i ha obtingut sempre molt bona resposta del públic, que ha entès l’estil i la finalitat del grup. El repertori és molt variat i conserva aquesta part fresca també en les lletres en clau irònica.
La cançó que ha originat la polèmica és popular en el sentit etimològic de la paraula: és complicat trobar-ne l’origen i l’autoria. Des de fa més de deu anys un o altre dels nostres components i molta gent a Menorca l’ha sentida cantar en grups d’amics, bars, caus, cases, carrers... i sempre en to festiu, sense que ningú, sigui de la ideologia que sigui, no faci altra cosa que esbossar un somriure o, directament, la rialla. Els Sonadors decideixen incorporar-la al repertori perquè s’adiu amb l’esperit del grup. En cap cas es considera que hi hagi una ofensa expressa a la monarquia, i el llenguatge emprat, que si es treu de context es pot considerar, certament, groller, forma part d’una expressió concreta popular.
En un escenari també he cantat històries en què el pare mata a la filla perquè se’n va a ballar a la plaça sense el seu permís o en què l’enamorat desitja penjar l’al·lota perquè no el vol festejar. Mai m’he plantejat que estigui fent apologia de la violència de gènere. Aquestes cançons són al cançoner popular. Cal entendre el context de les coses i la utilització del llenguatge en la seva justa mesura.
Cal que es desvinculi completament la meva tasca de gestor públic del que hagi pogut expressar en un context concret en un moment anterior. També deman públicament que no s’hi mesclin altres facetes de la faceta musical. El grup S’Albaida, del qual també form part, ha demostrat la seva seriositat en la tasca de recuperació i recreació de la música menorquina des d’un vessant mediterrani, i ha exportat el producte fora de l’illa i també de l’Estat, amb una feina que fa ja 11 anys que dura, sense entrar mai en conflictes de cap tipus i en altra cosa que no fos la cura per fer una feina digna, demostrada amb l’edició de fins a 6 treballs discogràfics. El mateix raonament podria fer d’Espina, grup de rock del qual també sóc el cantant.
Se m’ha acusat d’haver fer provocació quan dissabte passat, en un concert de Sonadors a Ferreries, vaig tornar a cantar la cançó. No hi ha cap prova que hagués fet cap injúria de referència al personatge en qüestió.
No consider, per tot l’exposat anteriorment, que hagi incorregut en cap delicte ni ofensa cap a ningú, per tant la disculpa pública i penediment quedarien fora de lloc, tenint en compte que el debat ha perdut tot el sentit. En tot cas, entenc, amb el tractament mediàtic que se n’ha fet, que algú es pugui sentir ferit o ofès durant aquests dies, i per respecte als meus companys de l’equip de govern a l’Ajuntament de Maó, perquè som conscient del càrrec que ocup, vull dir que em sap greu per totes aquestes persones.
Se m’ha acusat, també, de contractar els meus propis grups des de l’àrea que regesc o he dirigit, cosa que és totalment falsa. L’organització del Festival Menorca Jove va anar a càrrec del Consell de Joventut i els casals de joves de Ferreries, des Mercadal i des Migjorn Gran, i comptaren amb la col·laboració de molts altres casals de l’illa i del suport de l’àrea de Joventut del Consell Insular, sota la meva responsabilitat en aquells moments, amb la cessió de l’espai: la casa de colònies de Santa Eularieta. Era la festa del voluntariat, en què tothom que hi participava era de forma altruista: talleristes, firaires, músics, monitors... Com a responsable de Joventut, i implicat amb que l’activitat sortís bé, vaig participar en diferents facetes de forma directa. La de cantar amb el grup Sonadors de Son Camaró, va ser improvisada, perquè el mateix matí un dels grups que havien confirmat assistència va desdir l’actuació, i se’ns va proposar suplir-los perquè el vespre no quedés amb pocs grups.
També s’ha fet menció a la participació del grup Espina com a teloners de Barón Rojo, donant entenent que és una iniciativa de la regidoria de Festes, de la qual som responsable. Aquest concert, en el qual l’actuació del grup fou de forma gratuïta (els altres grups, per suposat, cobraven) era organitzat per una entitat privada, en la qual l’Ajuntament no s’ha ficat per res.
En definitiva, potser és important entendre que tot açò no hauria succeït si jo no hagués tingut el càrrec de regidor (torn a dir que el vídeo fa mig any que és accessible), i que hi ha una voluntat expressa de desprestigi de la meva persona des d’un punt de vista clarament polític, encara que la notícia no tengui res a veure amb la política. Cal demanar-se quina és la voluntat última que persegueix aquest mitjà de comunicació i sota quins paràmetres.

Joan Carles Villalonga i Sintes

(Aquí l'original)