Sant Antoni (amb un dia de retard)

Els qui hem nascut a la mar

tenim per pàtria una barca.

Hi alenam els temporals

també les llargues onades,

dols, amors i pietat,

vida verda i vida clara.

Amb el timó ben salat

de salobre i de paraules,

d’il.lusions de rem i pals;

amb veles quatribarrades,

antigues, de llibertat,

de vida i vent ben inflades

som mariners d’una nau

de nissaga catalana.

Per la llum certa del far

sabem que el port no nos manca;

per açò sempre avançam

carreres escumajades

i, tanmateix, enfonsam

llavor de cordes gruixades

en una terra lliscant

sota el cel, sobre les aigües.

Escàlums forts, ferm arjau

i l’obra morta ben blanca,

el nostre camí és de pau

-rumb d’autònoma frisança

per la nostra identitat-

la nostra proa no talla

més que cops de malvestat,

d’hipocresia… Destrala

fortalor de potentats

i ofega’ls dins l’insondable!

Vella lluita popular,

els teus braons braus com pales,

impulsin el navegar de Menorca,

barca i pàtria.

Els qui vivim a la mar

tenim per pàtria una barca.
 
 
Pere Xerxa. Els qui hem nascut a la mar

La carn vol carn

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

ELS AMANTS

Llibre de Meravelles

Vicent Andrés Estellés 

Una vegada, ja fa uns anys vaig deixar gravat tot aquest poema en el constestador que jo em pensava que era el del nou telèfon d'una dona estimada. El telèfon era d'una dona, sí però no de la meva, sinó de la germana. Per sort, diu que no entenia el català.

Clar que la meva dicció no era ni és res devora la d'un altre mestre/monstre:

San Jorge

Visc en una ciutat on hi ha floristes a les cantonades tot l'any, el carrer és sempre ple de senyeres del país i les llibreries estan obertes 24 hores, així que, en certa manera, és Sant Jordi cada dia, encara que la majoria no ho sap.
Quan vivia a l'altre país, el que només treu la senyera en dies assenyalats i on si t'has de fer perdonar una cagada amb flors en hores intempestives has d'anar al carrer Mallorca o a las Rambles, record que m'agradava poc triar un llibre precisament aquest dia, on la calma necessària per triar, remenar, olorar i fullejar era un bé escàs.
Mantenint el costum de no comprar cap llibre per Sant Jordi, dissbte passat vaig aprofitar l'excursió per trobar qualque traducció de Quim Monzó per regalar a un amic i em vaig decidir - fianlment - amb una de les meves grans assignatures pendents. Des de fa una setmana idò, tenc al plenestatge de llibres per encetar la Rayuela de Cortázar en edició definitiva. Després de dos anys de viure aquí i havent-me ja atrevit amb Sábato, Fogwill, Jeanmarie, Aira, Fontanarrosa i Borges ja era hora de provar amb aquest argentí que va néixer, viure bona part de la seva vida i morir a Europa.
Jo no tenc una llista de recomanacions tan llarga con na Maria, així que us deix la seva recomanació. Feu-li cas, que ella és del ram.

Pla per Porcel o Porcel per Pla

Com a part del botí de la meva incursió a les llibreries d'hivern, llig i rellig dins l'ensalada funerària que a can Plantea han decidit publicar-li a Baltasar Porcel. I no em malinterpreteu això d'ensalada funerària: el volum és potent, tan des del punt de vista de continent, ben enquadernat, tipografia grossa i clara, paper de qualitat, ideal per omplir metres de planestatge, com diria aquell d'Alaior, com des del punt de vista de contingut.
Com a mostra, un fragment de la conversa que, per escrit, mantingueren l'any 65 l'andritxol i el de Palafrugell:
- Si havíeu de definir el vostre estil, aquesta nitidesa i aquest relleu expressiu que us caracteritzen, com ho explicaríeu?
- El meu estil consisteix a posar darrere de cada substantiu l'adjectiu que m'ha semblat més precís segons un criteri de realisme poètic, adaptat al geni de la llengua (o sigui, al parlar del poble), i, per tant, sense perdre de vista la intel.ligibilitat elemental que la convivència exigeix. En moltes ocasions, no he obtingut cap resultat, com és visible.
- I quin és la vostra intenció o el vostre propòsit en escriure? Vull dir quines són les raons que us empenyen, a part de les professionals. Sant Joan de la Creu, per exemple, volia portar ànimes a Déu; Anselm Turmeda, en canvi, sovint es proposava de satiritzar els capellans...
- La meva intenció és la dels literats de tots el temps: descriure la meva època segons la tendència alliberadora que la caracteritza. Quan vaig començar vaig ser considerat un cínic i un anticonvencional. Ara sóc el mateix, però com que l'anticonvencionalisme i el cinisme han proliferat tant, sóc considerat un conservador. Tinc seixanta-vuit anys: és natural que sigui així.

Não és tu

Não és tu -faculdade de sentir- um espaço
terminado por linhas ou superfície
se não obstante chove sobre ti, na cidade,
as gárgulas sorriem contra a tarde,
a fadista tece com fio de algodão
as suas lembranças, chove nas gretas,
os antiguários mudam de residência
e os pássaros abrigam-se nos fechamentos,
agacham-se fatigadas as folhas amarelas.
E não estia, chove no molhado brando
da tua transparencia, teus labios.
E tudo aquilo que é dominio do coração
encolhe-se no lago, no lago do tempo.

Joseba Sarrionandia

Idò, això mateix

Radiografia Social

Podries fer moltes coses.
Algunes, fins i tot, de profit.
Optimitzaries les potències,
tot allò que pots donar de si.
I contribuir,
encara que no ho sembli,
al progrés de tot,
malgrat l’aportació sigui minsa
(recorda: la platja la formen
tot un conjunt de grans d’arena).
Podries fer moltes coses
però el capvespre pesa
i la vessa et fot.

Ignasi Canyardet

Fogwill. Los libros de la guerra

Reemprenc la lectura del volum enciclopèdic que recull col.laboracions periodístiques de Fogwill dels darrers 30 anys. Fins ara m’ha resultat massa dens per encarar-lo d’una tirada. No em sol passar massa seguit, però el fet és que llegir aquest volum és com navegar en una wikipèdia plena de links que disparen a vincles desconeguts però aparentment imprescindibles de les lletres i la història d’aquest país. No m’extranya que aquest home que ha viscut entre la publicació via fotocopiadora i el relatiu èxit editorial ja tingués, tan prest com l’any 1997 una molt rudimentària però efectiva pàgina web on contrabandejava textos més o menys subterranis.
Torn a deixar el volum a la tauleta de nit i una altra vegada m’envaeix el pànic de tots els Lamboghinis, Saers, Laisecas, Gelmans que no he llegit encara i són, es veu, imprescindibles. No sé si tindré temps per tots,...

Avui escriu na Mar...

el meu gat cuan puja al terrat
toque les taulades com un teclat.

Mar V.R.

Per en Joan (avui també escriu un altre)

Primer s'endugueren els negres,
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Tot seguit s’endugueren als jueus,
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Després varen detenir als capellans,
Però com no soc religiós, tampoc em va importar.
Finalment varen apressar a uns comunistes,
Però com que no soc comunista, tampoc em va importar.
Ara se m’enduen a mi… però ja es massa tard.

(Martin Niemöeller)

ànims Nito!

Elena

Allà a ses olimpiades,
asseguda a sa tribuna
allà n'hi havia una
cristo puta! com plorava
son pare era un alcohòlic
sa mare era estrangera
i s'àvia, pobre s'àvia
ningú no sabia lo que era
(cors: violonista!)

Ella estava casada,
amb un que era de Lugo
mesquí pobre galllec
qui li hi havia de dir?
que cada dematí
la tindria as costat
amb unes lleganyotes
i es cabell despentinat

i si no fos per tu,
que seria lo que faríem?
de qui mos n'enfotríem
si no haguessis nascut?
tenim sort puta berganta
de tenir-te com a infanta
per açò te deim Elena
Elena de borbon

Cucurrucucú Elena
Cucurrucucú no bramis
Cucurrucucú fas pena
Elena fas pena
Elena fas pena
Elena no bramis
Elena fas pena
Elena fas pena
Elena no bramis
Elena de borbón..."

(anònim menorquí de finals del segle XX)

Jo són aquell,...

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.
Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.

Ausiàs March

Ja sé que és passar-se un poc,...

... però entre la feina molta i el temps poc, he tornat de vacances vessut i abans que el silenci preferesc seguir optant perquè escrigui un altre.

Com en els Macars

“… únicament anhelar esser pedra
en aquell lloc on s’entrecreuen el segle i el segon,
no esser més que un punt en aquesta pàtria que s’anomena lluny”.
Els ulls, Joseba Sarrionandia.

Com en els macars
de petjada inèdita
cercam tots on agafar-nos,
on poder esser.
Però de la identitat de les pedres
res de res:
l’ànima se’ns insinuarà amb raigs ultraviolats,
inútils per a nosaltres.
I en un lloc del món
dues persones
inventaran espurnes,
talment pedres fogueres
que s’ignoraven,
dissimulant-se d’ells
per no fer trèmer
ni la sort de saber-se.

Joel Bagur

Avui, que escrigui un altre

T’estim, però me’n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l’hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se’m fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integar-te a mi. Però s’hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T’estim, però me’n fot. Som a l’espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t’encasti en mi tant, que pugi dirte:
-Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis.

Miquel Àngel Riera

Poemes a Nai

Difunts sota els ametllers de juliol

Diuen que Baltasar Porcel es feia avisar cada any, a les primeries de febrer, quan florien els ametllers a Andratx i corria cap a l'aeroport per regalar-se l'espectacle de l'esclat de blanc dins el més cru de l'hivern.
Fa uns anys em va tocar anar a Mallorca pel febrer i des de dalt l'avió li vaig entendre perfectament aquest detall d'altíssim sibarita.

Res millor per les insomnes nits de juliol, que rellegir La lluna i el Cala Llamp?

Mort l'home, viu la seva obra

fins a quin punt és lícit...

que les llibreries omplin aparadors i prestatgeries de primera fila amb els llibres dels autors acabats de morir -en Benedetti, per exemple, aquesta setmana-?
Homenatge o negoci?
Tot s'hi val per difondre l'obra?
Què trobau?

De llibres i lectures

Reivindica Atxaga la qualitat del temps que dedicam a la lectura, i es queixa amb tota la raó del món que cada vegada llegim pitjor en termes d’ecosistema de lectura. I raó no li falta al geni d’Asteasu. Per cert, que tot això ho diu al pregó de Sant Jordi a Barcelona i la gent se sorprèn i l’elogia perquè ho diu en català, cosa ben normal, per altra banda, si es té en compte que Atxaga va viure a Barcelona als anys 80.

La velocitat i la immediatesa del món 2.0 són mals companys per una lectura tranquil.la que permeti assaborir tot el suc de la lletra. Ens hem acostumat a llegir en diagonal, a passar pàgines en vertical amb el ratolí i a descartar peces de text que a primer cop d’ull ens semblin massa llargues. No seré jo qui renegui del valor i de la potència del món en xarxa on uns quants milions de privilegiats vivim avui en dia, però més enllà d’aquesta forma de lectura que s’assembla molt a la calada breu de mitjan capvespre d’estiu per llevar el calor, jo enyor i reivindic, a estones, les nedades llargues on acabes amb els dits i les mans arrugats de tanta estona en remull.
Tot això en un cap de setmana bastant lectorívol, on he passat per la Feria del Libro de Buenos Aires –una espècie de Sant Jordi firal on s’hi mesclen editors, llibreries, ambaixades i fins i tot el Banc Central-. Un espai inmems que a estones pens que s’assembla a la biblioteca infinita que va imaginar Borges i on hi ha un claríssim inconvenient de partida que la fa germana del Sant Jordi català: és pràcticament imposible trobar-hi res que realment pagui el preu de l’entrada. Per exemple: a l’immens stand d’Alfaguara i just davant d’un prestatge ple d’exemplars d’El hijo del Acordeonista, l’empleat de la casa editora m’explica que: Atxaga? No laburamos con ese autor,… Pas de discutir-hi perquè ell té prou feina a vigilar les criatures que li envaeixen la parada i a jo m’està agafant mal de cap. Total, que vaig tornar a cada amb dos minllibrets de Fogwill i Leonidas Lamborghini editats per la Biblioteca Nacional i que es venen en una màquina de tabac de les antigues a 1 simbòlic peso la unitat (en el país on no hi ha mai canvi), una edició de butxaca d’El Eternauta i un pot de tinta negra per l’estilogràfica Parker que fa anys que no funciona i que m’he proposat d’arranjar.
Tot plegat, més material per la meva col.lecció de llibres –qualcú, una vegada em va dir que més que llegir, jo col.leccionava llibres-. I el cas és que en aquest moment tenc sobre la tauleta virtual de llit fins a 5 lectures en marxa: a punt d’acabar De las Naciones a las Redes –no m’acab d’acostumar al format de llibre electrònic i tal vegada per això mateix aquesta és més lectura de taula d’escriptori que de llit- Caure Amunt –genial, com sempre en Francesc Serés-, Las venas abiertas de América Latina –comprat i començat a llegir, tot sigui dit, abans que la setmana passada en Chávez el convertís en un best-seller a Amazon en regalar-li a n’Obama-, Los libros de la guerra -les obres completes d’assaig de Fogwill, que s’han de llegir a poc a poc perquè, entre altres coses el molt cabró es dedica a fer ences d’autors per jo fins ara desconeguts i cada tant m’he d’aturar i agafar llapis i paper per la llista de la compra- i finalment El Eternauta, acabat d’arribar del seu viatge en el temps.
Tenc una feinada!

Visca!

El podrimer del què un temps vam poder fruïr a Xalandria, ha tornat!

America's naked portrait

The naked and the dead

“Why do you think a regiment of Southerners is worth two regiments of Easterners?”
“I don’t think they are”
“Well, it happens to be true”. The General placed his fingertips together judiciously and looked Hearn. “I’m not pledging theories. This is observation. And the conclusions leave me, as a general officer, in a poor position. We have the highest standard of living in the world and, as one would expect, the worst individual fighting soldiers of any big power. Or at least in their natural state they are. They’re comparatively wealthy, they’re spoiled, and as Americans they share most of them the peculiar manifestation of our democracy. They have an exaggerated idea of the rights due themselves as individuals and no idea at all of the rights due others. It’s the reverse of the peasant, and it’s the peasant who makes the soldier”

Norman Malier wrote “The naked and the dead” in 1948, three years after returning from the II World War Pacific campaign. A detailed, rich and complex portrait of the North American society still valid sixty years later. In the middle of the oppressive landscape of an imaginary island –Anopopei-, his heroes represent all the tensions, the energy and the contradictions of the cultural melting-pot of Irish, Jewish, Italian, Polish, Mexican, and Afro-Americans
It is not an easy novel to read -700 pages full of different accents and slang masterfully used to build all the characters, from the Irish and Mexican plain soldiers to the college-educated officers as well as the fascist West-Point alumni General Cummings.“The naked and the dead” was published originally published by Picador and a Catalan version was published by Edicions 62 in 1991

Frutillas con crema

Mai he estat un apassionat de la fruita i de fet vaig superar la infantesa sense tastar-la. Amb els anys he anat canviant una miqueta els gustos i des que tenc una fruiteria al cap de cantó de casa, maduixes, síndria i meló comencen a fer-se un lloc habitual a la nevera.
Plaers de fosquet d'estiu: maduixes al punt just de maduració, gelat de nata i un parell de fulles de menta picades. Que bones que són!
I les cireres? ben igual que el personatge de Què vols de mi amor? den Manuel Rivas, jo també somio en la primera cirera de l'estiu. Li don i ella se l'enduu a la boca,...

Per cert, un conte preciós per ser llegit, si pot ser, escoltant Skateway de Dire Straits:

Música i lectures

Durant la meva època d’estudiant em vaig acostumar a enfrontar-me a manuals i apunts amb en Mark Knoplfer enxufat al discman (sí, sí, és difícil de creure, però fa 10 anys tenir un discman, que es fotia les piles com un qui fa rama i que no tolerava el més mínim moviment sense perdre la pista tot i la seva suposada portabilitat, era l’hòstia). De llavors ençà cada vegada que escolt Skateway dels Dire Straits em ve al cap “Somio amb la primera cirera de l’estiu” frase inicial del Què vols de mi amor? den Manuel Rivas. No és l’únic cas però potser sí el més fort d’una associació inconscient entre música i lectures.
Evidentment, hi ha un punt d’atzar en aquest tipus d’associacions, i el cas de Allá lejos y tiempo atrás de W. H. Hudson que acab de llegir i el seu vincle amb el Preludi de Bach no n’és una excepció.
El llibre el vaig compar fa un parell de setmanes atret per l’autor, de qui ja n’havia llegit La terra porpra, única obra traduïda al català i editada, ben igual que aquesta darrera per la factoria den Jaume Vallcorba. (Nota a peu de pàgina: encara ha d’arribar el dia que un llibre editat per en Vallcorba em decebi. Certament si no saps què comprar o et ve de gust provar coses noves de les quals no en tens referència, el segell Vallcorba és sempre una garantia. Per sort El Acantilado té bona distribució a Buenos Aires, açò sí, a preus europeus).
Darrera del preludi hi anava des que vaig veure Die stille vor Bach i em va fascinar la seqüència de la vintena llarga de violoncelistes tocant-lo en un vagó de la línia lila del metro de Barcelona. Finalment la setmana passada el vaig trobar i me’l vaig baixar –d’una pàgina freeware- a l’i-pod.
En començar a llegir el llibre de Hudson, l’atmosfera de felicitat i llibertat amb què descriu la seva infantesa a mitjans del segle XIX en els llavors confins semiverges de la pampa argentina així com les seves descripcions dels ocells –que acabarien esdevenint la seva gran passió- i altres bèsties de la planura infinita em van dur ràpidament a Gerald Durrell i els seus records d’infantesa a Corfú, magistralment descrits a La meva família i altres bèsties i també a les escenes -i d’aquí l’associació amb el preludi- de l’expedició científica a les illes Galàpagos de la película Master and Comander: The far side of the world, sonoritzades amb l’obra de Bach.
La prosa de Hudson -ornitòleg, nat a l’argentina de pares nord-americans que sempre va considerar Anglaterra com la seva veritable pàtria tot i que no hi va arribar fins als 32 anys- descriu de manera atrapant i a la vegada minuciosa un espai i un temps absolutament fabulosos i deixia un regust general de felicitat total, de vitalisme i comunió amb la natura amb una mirada que a la vegada fuig de qualsevol enyorança pel paradís perdut.
Literatura que enganxa des de la primera pàgina.