Notes d'un turista a Córdoba

Sempre m’ha fascinat com les primeres impressions en arribar a un lloc nou i desconegut van evolucionant en passar-hi diverses capes de mirades. La primera mirada en arribar a una ciutat cap al fosquet es veurà inevitablement canviada ensoldemà dematí en passar pels mateixos llocs a la llum del sol. M’ha tornat a passar aquests dies a Córdoba. El carreró fosc i enigmàtic d’anit era a la llum del migdia un carrer vulgar on fins i tot l’espai de l’Alfonsina passa desparcebut fins al punt que es fa de mal recordar que hi passares hores eternes entre cervesa i cervesa. La gran trampa de la Quilmes de litre. De primer penses que és massa i optes pel chopp de 330. Vint minuts i dos bòtils després, ja és tard i te n’adones que tècnicament, ets a punt de fer el litre abans que arribi la pizza. Si haguéssis de mester una excusa, sempre podries dir que així sempre està freda. El fet però és que a aquestes alçades d’hivern, tampoc tindria temps d’escalfar-se. Sona Buena Vista Social Club en concierto en un CD mig craquelat que carraspeja i bota després de Chan Chan.

Efervescència d’universitaris i gringos aprenent espanyol. Sobredosi d’hormones i Fernet amb cola. Guiterres i mate als parcs amables d’hivern per desplegar les tàctiques de levante.
L’olor, la veu, les carícies, els petons robats del matí que s’ha fet migdia després de la llarga nit de combat i d’èxit. Follar tota la nit fa venir una gana brutal. No ho sembla, no la sents, però quan arriba, no hi ha aturall i tot menjar és poc. Sort dels quioscos que están oberts a tothora: una coca de litro y dos panchos.... ¿algo mas? si quatro sanguches de miga.

Palacio Ferreyra. La riquesa, al país de la terra promesa, si es fa, es fa ràpid i cal mostrar-ho. Aquest palau no desentonaria gens a les afores de París si no fos pel detall de la decoració en forma de cranis de vaca a l’enfornt del segon pis. Referència inevitable a la font de riquesa. A dins, després de la intervenció arquitectònica que l’ha convertit en museu, la complicitat amb les vaques es manté a l’escala i els bancs forrats de pell curada amb pèl. No hi entenc gaire gens d’arquitectura, però l’actuació me sembla prou encertada (no sé què en dirien en Jordi i n’Adri). Combinda prou bé la majestusitat dels mosaics i paviments de llenyes nobles, els tapissos i l’escala principal amb nous espais amb obertures d’estètica pop. La col.lecció? de museu de províncies. Crida poderosament l’atenció una miniatura de pescadors valencians de Sorolla i un pasiatge que juraria mallorquí d’un quadre no signant diria que de Russiñol. Ningú tampoc no m’ho sap aclarir, però tenint en compte que comparteix sala amb un parell de Casas i el Sorolla, podria molt ben esser. De la resta de la col.lecció, just a darrera hora i gairebé per casualitat trobo a les golfes una sala plena de gravats i quadres anomenada manos anónimas de Carlos Alonso, que de primer semblen una sèrie eròtica però que a mesura que vas avançant es mostra finalment com una alegoria als desapareguts de la darrera dictadura. La presència torbadora d’un personatge d’ulleres fosques que en els primers quadres he confós amb un autoretrat de l’artista es repeteix en tots els quadres fins al dítptic final on finalment pren la forma reconeixible de Videla.

Per una d’aquelles casualitats difícils d’explicar, em trob que al Cabildo de Córdoba fa una setmana que s’ha acabat la mostra Ausencias, de Gustavo Germano. Amb poca fe deman a l’encarregada que fa temps fins a l’hora de tancar i em diu que encara no l’han desmuntada i que si la vull visitar, que pugi a la planta noble. El fred glacial i humt de l’arquitectura de fang cuit de l’edifici colonial i les sales que s’obren només per jo. Ja havia vist les fotos per internet, però a mida exposició, a les sales buides del cabildo són molt més impressionants. Gela els ossos la mirarda de la filleta de trenta anys enming de l’absència dels pares. Sensació d’absència absoluta quan el guarda va apagant llums darrera meu.

Diumenge capvespre hi ha una una activitat efervescent al mercat artesanal. Es veu que les Sierras dels voltants són reducte de hippies (si és que encara existeixen?) i artesans que han evolucionat cap als delicatessen gastronòmics i les manualitats de tota casta. També mercat d’encants de tercera o quarta ma, discos, revistes, monedes i bitllets (en un país que ha canviat de moneda 3 vegades en els darrers 20 anys), segells, espelmes, mates i bombillas, collars, penjolls i pulseres de cuiro. Com gairebé sempre en aquesta mena de fires, acab a les parades de llibres de vell, on no regateig gens per un recull de notes de viatge de Paul Bowles, l’etern turista, a qui cada vegada que li llegesc qualque cosa nova em fa créixer un poquet més l’enveja.

You know what?

I’ve dreamed of you. I didn’t even know it, but I dreamed your skin, your smell, your small breasts, your sex. It was last night. I didn’t even searched you. You came to my bed and gave me your breast and then I just couldn’t stop it. I’ve dreamed of you and I even didn’t know it. And now you’re real. My dream come true. Who knows? Maybe tomorrow the dream will become a nightmare. I’ve seen the fury in your eyes. I don’t care. I’m leaving tomorrow. I’ve dreamed of you and now you’re real. Just for tonight. I’m leaving tomorrow.

Tedio

La misma falta de conversación después de dos años o de toda una vida. La rutina del sábado a la noche cuando la seducción hace ya mucho tiempo que tuvo exito y pareciera que ya no hace falta para dormir caliente esta noche. Los mismos silencios, las mismas miradas perdidas. Cada uno volando en universos paralelos a centímetros de distancia. Eso sí, no te olvidés: sonreile a la moza que es gringa y no habla casi nada de español: tu querés una otra cervesa? Quilmes? Igoana? Stella? Traeme do empanada, una picada para do y coca de litro. Las mismas miradas perdidas, llega la comida como tabla de salvación para no tener que hablar por un rato, mientras el alcohol va haciendo efecto y le podés dar charla a la moza. Cuarenta años juntos ¿quedará algo de que hablar? Dos años juntos y ya no queda nada de que hablar. Tedio

Grafitis Cordobeses

Peligro: perros sueltos. Nada más fascista que la clase media asustada.

y vos, que carajo celebras?

culo veo, culo quiero

El Che era argentino y vivió en Córdoba de 1941 a 1946. Calle Chile 351.

Dia del niño

Quina culpa en tenen els cinc milions de nens "en situación de pobreza" -tal com els defineix la freda terminologia oficial- que el "Dia del niño" que se celebra demà, sigui un invent -un mes- de la " refinada i perversa maquinària consumista" per posar-ho en termes altermundistes?
Passejant pel centre de Córdoba he entrat a la catedral dels jesuïtes i en tost d'un magnífic monument buit i carregat de màrmols i llenya vella, m'he trobat un espai sorollós i ple d'al.lots vestits de carrer apunt de rebre la primera comunió. Hi deu haver oferta 2x1 en batejos, comunions i confirmacions pel cap de setmana del dia del niño? Com a mínim, si pagues amb la Tarjeta Santander-Rio, tens 20% de descompte a les jugueteries de tot el país. I si no hi arribes, als carrers peatonals del barri colonial, el top manta ofereix muñecas d'un plàstic que segur que és tòxic, per 15 pesos i cotxes de bombers per 25.
Dia del niño.