Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinefília. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinefília. Mostrar tots els missatges

diumenge, 20 de novembre del 2011

D'alegries i decepcions


Anada al cine per partida doble aquesta setmana a veure dos pesos pesants del meu Olimp particular: Malick i Moretti.
Decepció i alegria a parts iguals. Decepció de qui sempre espera més dels seus déus particulars en una Habemus Papam que només brilla a estones amb les aparicions del seu director i les seqüències on el papa in pectore fuig del vaticà i es passeja per una Roma que Moretti estima, desitja i mostra amb una magistral providència. Tot i les llambregades però el conjunt no m'acaba de convèncer. Tal vegada és la sessió de trasnit, que un dimecres feiner no hi ajuda, qu sé jo?
Per altra banda qui si compleix totes les expectatives és Terrence Malick, amb una nova joia en forma de The Tree of Life que en encara als seus temes favorits de sempre, amb passió renovada i multiplicant els efectes visuals, el ball entre imatge i música i les seqüències subaqüàtiques tan marca de la casa. Mel damunt mel que -això sí- hauré de re-veure un parell de vegades més per tal de degustar-la completament.

dissabte, 15 de maig del 2010

In realità il mio sogno,..

... è sempre stato quello di sapere ballare bene. Flash Dance si chiamava quel film qui mi ha canviato definitivamente la vita. Era un fil solo sul ballo. Saper ballare....



Una de les millors escenes de la història del cine, segons la meva molt discutible opinió.

diumenge, 28 de març del 2010

Brothers

Com si Natalie Portman no fos prou alicient a l'hora de la tria a la cua del cinema, resulta que la darrera den Jim Sheridan -The Boxer, In the name of the Father- es va reconvertint, tal com avança la película, d'un previsible drama senitmental -amb triangle fatal i unes quantes quarterades de tensió sexual no resolta, tot plegat amanit amb les dosis convenients de patriotisme ianqui de bandera de barres i esterelles i l'USMC com a guest star- en una punyada forta a la boca de l'estómac que acaba conformant el que possiblement sigui el primer exemplar de film antibèlic amb la guerra de l'Afganistan com a teló de fons.
I el mèrit de la película no és tant el missatge moralista sobre la suposada maldat de la guerra com a teló de fons sinó el fet que el transmet amb un llenguatge que de ben segur que no deu resultar gens agressiu vist des de qualsevol base militar d'Iowa i Minessotta.
Tot plegat, fa que li poguem perdonar al director qualcunes concessions clàssiques com la figura del pare exsoldat que encara arrossega les seqüeles de Vietnam o la mirada sobre uns Talibans intrinsicament dolents sense matisos.
I finalment, però no menys important els fans de Natalie Portman hem d'argraïr-li a l'irlandès que tot i for
çant la versemblança temporal (neu a principis d'octubre) construeixi tota la película sobre un escenari gelat que esdevé homenatge no gaire subtil al Beautiful Girls on vam descobrir i on vam torbar-nos profundament amb l'al.lota dels patins de gel.


dissabte, 13 de març del 2010

Acció de gràcies

Com que feia més de mig any des de la darrera vegada, he tornat a veure The Thin Red Line. I m'he tornat a enganxar a una banda sonora tan bona com la pel.lícula. Et deix un recull dels Melanessian Choirs.



El cant, des d'antic ha estat un dels mitjans més universals d'expressió. En aquest cas, expressió de gratitud. Gràcies. You already know why,...

dissabte, 2 de maig del 2009

Frases mítiques

We're gonna need a bigger boat. Jaws



La sera del 28 marzo di 1994, quando vince la destra, per la prima volta in vitta mia, mi ficci una canna. Aprile



Bueno, vamos a llevarnos bién, porque sinó van a haber honodonadas de hostias aquí. Airbag

dimarts, 24 de febrer del 2009

Woody Allen es fa vell

Després de la sequera cinematogràfica que l’estiu, se m’ha acumulat la feina, amb cinc estrenes al multicines del barri de pel.licules que em fa ganes veure.
Encara no sé molt bé perquè però diumenge passat a darrera hora quan ja era a la línia de caixes vaig cometre l’error de canviar la selecció i comprar entrades per “Vicky, Cristina, Barcelona”. Gran error. Mestre Woody Allen continua en caiguda lliure (i ja fa uns quants anys, des de Deconstructing Harry” i me tem que açò ja no ho remunta ningú. Crec que només se salva –mínimament- de la pel.lícula una Penélope Cruz fent l’únic paper que sap fer bé: el d’histèrica dels collons que et venen ganes de fotre-li un parell de galtades. Res de nou sota el sol des de la ja llunyaníssima Jamón, Jamón on per cert també apareixia un Javier Bardem que passa per sense pena ni glòria pel darrer clip promocional de Turisme de Barcelona. Perquè aquest és l’altre aspecte destacable de la pel.lícula: el comentari simptomàtic dels veïns de butaca: che que linda Barcelona!. Em venen ganes de dir-lis que sí, que tenen raó, que Barcelona ja fa temps que ha excel.lit en l’objectiu de crear un fabulós parc temàtic per turistes –els darrers cinc anys hi vaig viure com qui diu al bell mig- i que tot és molt maco per veure-ho al cine o per passar-hi un parell de dies però potser no tan pràctic per viure-hi. Desistesc, però, de la temptació per evitar-me l’inevitable discurs de parella de seixanta anys que viu a la zona bé de Buenos Aires vinguda a menys i que sempre té un passat millor –con el uno a uno- on viatjàven cada any a Europa i als Estats Units i que ara –oh desgràcia- es veuen obligats al cine de diumenge nit i a qualque viatget, on vas a parar, a aquest vast i indefinit concepte que fan servir per definir el país que hi ha més enllà de Buenos Aires: El Interior.

Per sort, la revenja ha tardat poc i Slumdog Millionaire ha satisfet totalment les expectatives, generades pel seu director, de qui encara record ben viu l’efecte de Trainspotting. A partir d’una història més o manco previsible, Danny Boyle contrueix amb el seu discurs i amb una estètica a estones propera al videoclip, un retrat prou interessant d’un dels llocs del món on l’acceleració de la història ha estat més brutal en la darrera dècada.

Em queden a l’agenda: Milk, Frost/Nixxon i El curiososo caso de Benjamin Button. Se m’acumula la feina!.

( I consti que vaig escriure aquesta entrada abans que la nit dels Oscars, -els de ver, no els de na Maite Salord- em donés, en part la raó)

dissabte, 8 de novembre del 2008

Una descoberta interessant

Hi ha pel.licules, hi ha llibres, que de tant en tant, de cop i sense sebre massa perquè, et ve la urgència de tornar-les a veure/tornar-los a llegir.
Des de fa una temporada me rodava pel cap la necessitat, el desig, la frissera de tornar a veure 2001 a space odissey.
Sense DVD a casa però amb una connexió de banda ampla prou acceptable, avui vespre m'he llevat de damunt les ganes. I tot gràcies al descobriment de youku una pagina web xinesa que ofereix un interessant catàleg de pel.licules -això sí, en versió original i subtitulades en xinès-.
Així idò, telefonada al delivery, deixar la pel.licula carrant mentres vaig a correr i en tornar, tot apunt per xalar dues hores i mitja.

The thin red line

Brutal, impactant, visualment perfecte, millor cada vegada que la tornes a mirar, una banda sonora de dalt de tot, un festival d'actors amb uns Nick Nolte, James Caviezel, Elias Koteas i Sean Penn immensos. Amb diàlegs d'antologia com:

-In this world, a man himself is nothing, and there ain’t another World but this one.
-I’ve seen another world. Sometimes I think it was just my imagination.

-Captain Staros, can you see that mountain? How many men do you think it’s worth? How many lives?

-I’ve killed a man. The worst think you can do,... and nobody can touch me for.

-Have you ever had anyone dying in your arms sir?



Quan Terrence Malick va sortir la sala de muntatge de "The thin red line" conten que tenia nou hores i mitja de película. M'imagin el part que devia suposar acabar amb dues hores i escaig. No m'estranya que la seva filmografia sigui tan curta.
És igual, només els deu primers minuts d'aquesta pel.licula ja el converteixen en un mestre.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Scent of a woman

Veient a Al Pacino , venen ganes d'aprendre a ballar tango.



Gran escena d'una grandíssima pel.lícula.

El tango que ballen es "por una cabeza" amb música de Gardel i lletra d'Alfredo Le Pera.

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com