Després de la sequera cinematogràfica que l’estiu, se m’ha acumulat la feina, amb cinc estrenes al multicines del barri de pel.licules que em fa ganes veure.
Encara no sé molt bé perquè però diumenge passat a darrera hora quan ja era a la línia de caixes vaig cometre l’error de canviar la selecció i comprar entrades per “
Vicky, Cristina, Barcelona”. Gran error. Mestre Woody Allen continua en caiguda lliure (i ja fa uns quants anys, des de Deconstructing Harry” i me tem que açò ja no ho remunta ningú. Crec que només se salva –mínimament- de la pel.lícula una Penélope Cruz fent l’únic paper que sap fer bé: el d’histèrica dels collons que et venen ganes de fotre-li un parell de galtades. Res de nou sota el sol des de la ja llunyaníssima
Jamón, Jamón on per cert també apareixia un Javier Bardem que passa per sense pena ni glòria pel darrer clip promocional de Turisme de Barcelona. Perquè aquest és l’altre aspecte destacable de la pel.lícula: el comentari simptomàtic dels veïns de butaca:
che que linda Barcelona!. Em venen ganes de dir-lis que sí, que tenen raó, que Barcelona ja fa temps que ha excel.lit en l’objectiu de crear un fabulós parc temàtic per turistes –els darrers cinc anys hi vaig viure com qui diu al bell mig- i que tot és molt maco per veure-ho al cine o per passar-hi un parell de dies però potser no tan pràctic per viure-hi. Desistesc, però, de la temptació per evitar-me l’inevitable discurs de parella de seixanta anys que viu a la zona bé de Buenos Aires vinguda a menys i que sempre té un passat millor –con el uno a uno- on viatjàven cada any a Europa i als Estats Units i que ara –oh desgràcia- es veuen obligats al cine de diumenge nit i a qualque viatget, on vas a parar, a aquest vast i indefinit concepte que fan servir per definir el país que hi ha més enllà de Buenos Aires: El Interior.
Per sort, la revenja ha tardat poc i
Slumdog Millionaire ha satisfet totalment les expectatives, generades pel seu director, de qui encara record ben viu l’efecte de Trainspotting. A partir d’una història més o manco previsible, Danny Boyle contrueix amb el seu discurs i amb una estètica a estones propera al videoclip, un retrat prou interessant d’un dels llocs del món on l’acceleració de la història ha estat més brutal en la darrera dècada.
Em queden a l’agenda:
Milk, Frost/Nixxon i El curiososo caso de Benjamin Button. Se m’acumula la feina!.
( I consti que vaig escriure aquesta entrada abans que la nit dels Oscars, -els de ver,
no els de na Maite Salord- em donés, en part la raó)
