Memòria

Sonora
i textual

Dues empastes seguides

Per motius laborals que no venen al cas, mantenc de forma regular reunions virtuals amb un equip de gent basat a Mèxic, Lima, Sao Paulo i Buenos Aires. La setmana passada, al final d’una reunió prou llarga i cansadora i per tal de descomprimir un poc la tensió, em vaig atrevir a felicitar el company brasiler amb motiu de la recent nominació de Rio com a seu olímpica dels jocs del 2016, passant per alt el petit detall que l’home és paulista –tal com em féren recordar ràpidament els altres companys davant la poca efusivitat del receptor de les felicitacions- i per tant, segons el tòpic, seriós, treballador, i fred (pels estàndars brasilers). Paulistas i Cariocas mantenen una rivalitat que, si no fos que pertanyen al mateix país recordaria molt Madrid i Barcelona, com ja em van fer notar l’any passat en ocasió d’un viatge a Sao Paulo. Al final el pobre home, en un acte de patriotisme forçat, va acabar per argraïr la felicitació, adoptant el discurs Lulista segons el qual es tracta d’una nominació per tot el continent Sudamericà però sense poder evitar un sinceríssim comentari final: mais io no sé como van fazer pra construir todo em siete anhos porque la verdad es que no tienen nada preparado ainda.

Amb ganes d’arranjar l’errada, vaig optar per atacar el darrer punt de l’ordre del dia –que era precisament la desconvocatòria de la reunió de dilluns dia 12- i desitjar a tots els presents un bon cap de setmana llarg, i un bon dia de la raza per dir-ho en els termes argentins que a jo me provoquen un escarruf només de sentir-los. I es veu que no som l’únic, ja que els dos mexicans del grup van saltar tot d’una per recordar-me que allà dalt el 12 d’octubre no només no se celebra sinó que també em van recomanar que con tu acento de gallego, mejor el lunes no llames a nadie acá en el DF. Dit lo qual, vaig optar per un darrer intent d’arranajar-ho, tot ajuntant Barcelona, el genocidi dels pobles originaris i els herois de les independències americanes a fi que com a mínim no seguissin cagant-se en jo. I és que si ja em resulta difícil entendre els mecanismes històrics i polítics de l’Argentina actual, imaginau-vos el problema duit a escala continental.

Avui, que a l’Argentina celebram el Dia de la Raza, pensava que potser el fet que l’operació de neteja ètnica fou molt més efectiva (entre altres coses perquè va ser molt més tardana, sistemàtica i va comptar amb tota una estructura de justificació intel.lectual molt el.laborada) aquí que al país de Lázaro Cárdenas tengui molt a veure en la manera en què miram aquesta efemèride que conmemora l’arribada d’un navegant català? genovès? Mediterrani, en definitiva a les illes del Carib.

Deia Galeano fa quaranta anys,..

"Hay menos de mil computadoras en América Latina y cincuenta mil en Estados Unidos, en 1970. Es en el norte, por supuesto, donde se diseñan los modelos electrónicos y se crean los lenguajes de programación que América Latina importa. (...) La alternativa consiste en descansar en las fuentes ajenas: la copia simiesca de los adelantos que difunden las grandes corporaciones, en cuyas manos está monopolizada la tecnología más moderna,..." Las Venas Abiertas de América Latina

Vagi per endavant que vaig comprar el llibre abans que el regal de Chávez a Obama el catapultés al top-10 de amazon.com. I que, com deia en Partal no fa massa, el llibre s'ha de llegir amb totes les prevencions que calgui respecte a un text de fa quaranta anys. De fer però, ha estat en arribar a aquest paràgraf on m'he aturat un minut a repensar-ne l'argument i la seva debilitat. En el món en xarxa, de la societat del coneixement, del desenvolupament de software lliure en un esquema col.laboratiu, on fins i tot les grans empreses han mudat el seu esquema multinacional cap a un altre transnacional i multipolar, l'argumentació de Galeano perd potència a marxes forcades, si més no quan parla de tecnologia.
Pot ser que el discurs segueixi essent vàlid quan parla de governs corruptes, administracions ineficaces i explotació dels recursos naturals, però no, segur, quan ho fa de tecnologia. Dos exemples clarificadors: els cibercafès s'han convertit en un negoci de micro-emprenedors a tots els extraradis pobres de les grans metròpolis sudamericanes. La gent no pot pagar-se un ordinador ni una connexió a internet, però no els hi fa falta, ténen el ciber, on a més de jugar, es relacionen amb el món més enllà de la favela. L'altre exemple és l'impacte que les xarxes de telefonia mòbil estan tenint en l'articulació d'un mercat de productes agrícoles més enllà de l'àmbit ancestral del poble a molts països africans.
Tal vegada també, el fet d'haver-lo llegit en paral.lel amb aquesta altra obra m'hagi duit a fer connexions estranyes. Lectura en xarxa.

Alfonsín

Seguint el curiós axioma segons el qual quan qualcú es mor de cop torna molt més bona persona amb independència de lo fill de puta que hagués estat en vida, aquests dies hem assistit a la canonització cívica de Raúl Alfonsín amb motiu del seu traspàs, fins al punt que ja ha pujat als altars d'això que aquí en diuen "Próceres de la Patria", format per herois nacionals, alguns dels quals amb vocació de genocides part time. Amb poques excepcions, fins i tot els seus antagonistes peronistes en lloen la figura.

Per jo Alfonsín és un record d'infància d'un nom en boca de mon pare dirigint-se al seu sogre, al meu avi Fonso, dient-li, què Alfonsín, com va?

Alfonsín, també, després, serà per jo el president elegit en eleccions democràtiques que 72 hores després de rebre la presidència de mans d'un general colpista, firma un decret que envia a judici als màxims responsables de la dictadura. El president de la CONADEP i de l'informe Nunca Más, de la hiperinflació, la invenció d'una nova moneda, les lleis d'obediencia debida y punto final, firmades després d'un intent bastant seriós de cop d'estat, dels pactes vergonyosos amb Menem i de l'entrega de la presidència 5 mesos abans d'hora.

O potser només, com també s'ha dit aquests dies, l'expresident que després de retiar-se va seguir vivint al mateix pis que abans de guanyar les eleccions. Això sí que és excepcional. Es veu que l'home no robava. Tal vegada si que es mereix l'asecens al partenó dels "Proceres del Patria".

Día de la Memoria

Des de fa uns quants anys, el 24 de març és el què aquí es coneix com feriado bancario (que vol dir festa). Obra i gràcia del govern Kirchner en una de les mesures que probablement va aconseguir més consens popular en el seu moment. Bàsicament, perquè és bo de fer aconseguir consens sobre donar un dia més de festa al personal. Des de fa uns quants anys, el 24 de març és el Día de la Memoria. Tal dia com avui de fa 33 anys els més alts oficials de l’exèrcit, seguint una tradició secular i de profunda herència espanyola, van decidir que ja n’hi havia prou del govern titella de la vidua de Perón, li van donar un vàlium, la van embarcar en un helicòpter i cap a Madrid, on encara viu.

La principal diferència amb els nombrosíssims precedents de dictadures militars és que aquesta vegada, els Videla, Massera, Galtieri i companyia ho van fer tan rematadament malament que després a la caiguda del seu règim, la temptació militar va deixar de ser una hipòtesi per la immensa majoria de la societat argentina que en el passat l’havia encoratjat i aplaudit en diverses circumstàncies.

Fer-ho rematadament malament vol dir destrossar l’economia productiva del país, les estructures de l’estat, embarcar-se en una guerra interna entre els comandaments dels difernts exèrcits, fins a l’empasta final de l’aventura de Malvinas contra l’exèrcit amb la segona marina de guerra més poderosa del món. I també, clar, els crims contra la humanitat i el genocidi d’entre 20 i 30 mil desapreguts, que és potser l’element més famós del Proceso de Reorganización Nacional.

El tema dels desapareguts –quin calfred de paraula, quan fa referència a un ésser humà- i la seva derivada de l’apropiació il.legal d’uns 400 nadons sempre m’ha cridat poderosament l’atenció, fins i tot abans d’imaginar que un dia viuria aquí. Després de donar-hi moltes voltes, crec que el fet que vaig néixer justmanet en els anys més durs del Proceso quan a l’ESMA els marins mantenien vives les dones embarassades fins que donaven a llum per tot seguit donar els al.lots en adopció a famílies afines al régimen actúa com una poderosa font d’influència del meu subconscient. Sort que la meva terapeuta no segueix l’escola psicoanalista, que sinó ja la tindríem armada.

Per açò mateix, cada vegada que els diaris anuncinen que les Abuelas i Madres de la Plaza de Mayo gràcies a la revolució científica que han suposat les proves d’ADN han aconseguit restituir la identitat a un nou company de la meva generació, un escarruf me recorre la pell i no puc deixar d’escoltar i mirar aquesta versió de They dance alone d’Sting i Peter Gabriel



Com també escarrufa aquest altre video, del final del judici a les Juntes Militars l’any 85. Un any després que deixessin el poder, tots els capitostos de la dictadura al banc dels acusats. Açò sí que és una lliçó de Memòria Històrica i no les fantasmades de cara a la galeria de Garzón & Co.

L'altre 11 de setembre

Ahir vespre, enmig de múltiples programes especials sobre Bin-Laden, catàstrofes aèries i l'11-S del 2001, vaig enganxar una excel.lent co-producció de les televisions francesa i del quebequesa -ah la francophonie!- sobre l'altre 11-S, el dels veïns de l'oest.

Vaig passar a Santiago de Chile una nit d'estiu de fa uns quants anys per gentilesa d'Iberia, de camí a Buenos Aires, i des de llavors que tenc ganes de tornar-hi d'una manera menys accidentada. Per passejar fins a la Moneda i caminar les "amplias alamedas" que va imaginar Salvador Allende en el seu discurs final, pocs minuts abans de morir. Si teniu sis minuts, val la pena escoltar-lo:

O decolagem do Brasil

Aquesta setmana ha estat portada dels diaris d’aquesta banda del món la imatge del president del Brasil, Luís Inázio “Lula” da Silva amb granota carabassa i les mans tacades de petroli. La notícia no és tant que el Brasil sigui una futura potència petroliera –que en certa manera ja ho era- sinó que l’extracció d’aquest petroli és una autèntica proesa d’enginyeria. Per arribar a les mans de Lula, l’han hagut d’anar a cercar a cinc-mil metres de profunditat. Fidel al seu estil, el president va dir als periodistes que en qualsevol moment els hi sortia un japonès aferrat a la broca.

El nou èxit industrial és una bona a metáfora del procés seguit per aquest autèntic subcontinent dins del continent americà. Amb prop de 185 milions d’habitants -dels quals una proporció no menyspreable mai ha estat censada i una part d’aquests ni tan sols saben que en són ciutadans-, Brasil era el país de l’etern futur brillant que no acaba d’arribar mai. Vaig ser-hi fa un mes i tot i que només vaig poder visitar l’aeroport de Sao Paulo i un hotel de les afores de la megalopoli que li ha passat per davant a Buenos Aires com a capital del continent, la impressió que em vaig endur per les converses amb els companys brasilers és que, ara sí, el futur brillant ha començat a esdevnir present. Encara que sigui per indicadors macabres com el que vaig llegir a la folha de Sao Paulo on noticiàven que per primera vegada en la història l’any passat els morts per accidents de trànsit van ser més nombrosos que els assassinats.

Ep! i açò sense deixar de banda que encara hi deu haver brasilers que no han assolit la principal aspiració de Lula en assumir el poder fa sis anys: “el meu mandat haurà tingut èxit quan tots els brasilers pugin menjar tres vegades per día”. Així com tampoc els enormes problemes derivats de les aglomeracions urbanes al voltant de Sao Paulo, Río, Brasília, o Salvador de Bahía. O els disbarats mediambientals que es fan a l’Amazònia –tal vegada, no ho sé, un poc amplificats pel prisma eurocèntric amb el qual a vegades es miren qüestions com el desenvolupament sostenible o la protecció dels recursos naturals-.

I clar, des del sud, ens ho miram tot plegat amb una mèscla d’admiració i enveja.

La maledicció dels recursos naturals

En la meva època d’estudiant a la facultat d’econòmiques, una de les teories que vaig escoltar diverses vegades és la de la maledicció dels recursos natruals. Essencialment, aquesta teoria sosté que la presència de recursos naturals abundants sol convertir-se per als països que els disfruten en una autèntica maledicció. En primer lloc perquè la riquesa natural atreu poderosos interessos no necessàriament alineats amb l’interés general del país i en segon lloc perquè la facilitat d’obtenció de recursos tendeix a fer tornar vessuts individus i capitals, en el sentit que no hi ha estímul per a la formació de capital humà, d’innovació i de valor afegit. Proves d’aquesta teoria n’hi ha a manta, essent el més clàssic el dels països petroliers, -Irak, Veneçuela, Nigèria, l’Arabia Saudita, la Unió Soviètica, Indonèsia en son només sis exemples-. Un altre exemple en serien els països diamantífers, Zimabwe, Angola, Sierra Leona i finalment, també, els països amb riquesa agrícola –Sicíla,graner secular d’Itàlia- o les platacions fruiteres de l’Equador i Perú, i dels països centreamericans-.
Com ja he dit en més d’una ocasió, l’Argentina és el paradís dels economistes, ja que la curta història del país és un complet manual de macroeconomia. En el cas dels recursos naturals, per partida doble. Si bé ens els inicis de la colonització espanyola l’argent que donà nom al riu que més tard esdevindria nom de la nova patria venia de l’altiplà andí, ben aviat es va veure que l’extensíssim hinterland de Buenos Aires tenia un potencial agrícola important. Una primera constatació de la maledicció dels recursos naturals és el fet que fins ben entrada la segona meitat del segle XIX, les vaques es matàven només per aprofitar-ne comercialment el cuiro i el sistema d’explotació consistia a amollar els ramats en situació de semisalvatgia durant llarguissims mesos per ajuntar-los i fer recompte un vegada per any amb un sistema molt semblant al què faria servir un pescador d’almadrava: tantes n’ajuntam, tantes en matam.
Llavors el sistema es va afinar mínimament i va donar lloc al tombant dels segles XIX i XX a la vuitena potència econòmica del món. Una economia que comprava mobles i habitacions sencers a París i se les feia dur en barco, però que era totalment dependent de les importacions de qualsevol producte manufacturat.
Més tard arribà la maledicció del petroli en forma d’extensos jaciments al remot Sud del país. Vestigi d’aquesta nova palga, encara avui en dia pagam la benzina, el gas i l’electricitat a preus irrisoris (un litre de gasoil és avui més barat que un de llet i no precisament perquè hi manquin vaques).
Finalment, amb l’explosió de la demanda alimentària dels nous països emergents, la maledicció torna a aparèixer al país en forma de guerra entre estat i terratinents, entre capital i província, entre unitaris i federalistes per veure qui i com s’apropia de la renda extraordinària generada per uns preus internacionals totalment desbocats. I mentrestant, l’Uruguai, un país més petit territorialment parlant que la província de Buenos Aires, exporta a hores d’ara més tones de carn que l’Argentina. Això sí: apart de en futbol, també som líders mundials en el consum de carn per càpita: prop de 90 kilos per persona i any. Però és que és tan bona,...

El pintor de bicicletes

Fa un uns quants anys, la ciutat de Rosario -motor econòmic de la provínica de Santa Fé, a la riba del riu Paraná i lloc incidental de naixement d'un tal Ernesto Guevara de la Serna- començà a apareixer decorada amb la imatge d'una bicicleta, dibuixada amb esprai i aprofitant qualsevol tipus de superfície.
Es tracta d'una intervenció de l'artista plàstic Feranando Traverso, que amb els anys ha esdevingut part de la imatge quotidiana de la ciutat.
El que em va fascinar d'aquesta intervenció (si clicau sobre el nom de l'artista podreu accedir a una mostra de la seva obra) és la història que l'empeny, un bon dia de març de l'any 2001, a agafar plantilles i esprai i sortir a "abandonar" bicicletes per tots els rincons de la ciutat.

En un reportatge que vaig veure fa un parell de setmanes, l'autor explica com -durant l'època de la darrera dictadura militar- la bicicleta era un mitjà de transport habitual i relativament segur per acudir a cites clandestines i que en més d'una ocasió havia servit per fugir in extremis d'una emboscada. En una d'aquestes cites, Traverso veu venir el seu contacte pedalejant en una d'aquestes bicicletes però, a diferència d'altres vegades, en arribar a la seva al açada segueix de llarg sense aturar-se.
Davant l'evidència que la cita s'havia cancel.lat possiblement per algún motiu de seguretat, Traverso decideix tornar cap a casa i és en aquest trajecte quan reconeix la bicicleta del seu company estalonada en una paret a pocs carrers d'on s'havíen de trobar.
La inquietud d'aquesta troballa es va tornant angoixa a mesura que passen les hores i els dies i la bicicleta queda al mateix lloc sense que son amo torni a cercar-la.

Vint-i-cinc anys més tard, Traverso convertirà la bicicleta del company desaparegut en homenatge i icona que es mou per tot el món.

Aerolíneas Argentinas com a metàfora

Ja és oficial: 18 anys després, Aerolíneas Argentinas torna a ser propietat de l'estat argentí. El govern de Cristina Fernández de Kirchner (donada a conèixer com a CFK durant la campanya electoral) tanca així una etapa de propietaris estrangers de la companyia iniciat quan Carlos Menem la va vendre l'any 90 a la Iberia -en aquell moment pública i altament deficitària- controlada pel govern de Felipe González.
No em vull extendre en les implicacions que pel contribuent espanyol han tingut els darrers 18 anys. De manera directa o indirecta s'hi han abocat entre 2.100 i 3.000 milions d'euros (curiosament, xifres molt semblants al dèficit fiscal de les Illes Balears l'any 2005) procedents dels pressupostos públics espanyols.
El que m'agradaria és agafar l'anècdota del cas Aerolíneas -ben igual que podría fer servir casos similars com el de AYSA- per il.lustrar la complexitat fonamental que implica qualsevol aproximació a la realitat política d'aquest país. Perquè, ¿què tenen en comú un govern de Carlos Menem, que va dedicar la major part dels seus esforços a desmantellar una estructura mastodòntica i altament ineficient d'empreses públiques que actuaven, amb fortes tendències distorsionadores, en tots els sectors de l'economia i un govern de Cristina Fernández de Kirchner, que en continuació del programa de govern del seu marit i predecessor ha fonamentat bona part de la seva acció de govern en matèria empresarial en la renacionalització (reargentinització en diuen ells) d'empreses prèviament privatitzades?
A priori un espectador neutral diria que clarament s'enfronten dues concepcions oposades del paper de l'estat en el terreny econòmic. Per una banda, un model podríem dir-ne liberal o de matriu nord-americana on l'estat es retira del terreny de joc per donar pas a actors privats i es limita a fer d'àrbitre marcant les regles de joc. De l'altra un model estatista -diguem-li francès- on l'estat és jutge i part i no té problemes per saltar al terreny de joc quan les coses van mal dades i no en té prou amb el paper d'àrbitre.

Fins aquí el pla teòric.

El què per jo encara resultat absolutament desconcertant -després de quatre mesos de residència al país i d'haver-ne seguit en detall l'evolució durant els darrers sis anys- és que aquí, a l'Argentina, aquests dos models aparentment antagònics han estat aplicats per dos governs del mateix partit.
I aquí hi ha la mare dels ous, el Partido Justicialista, fundat per Perón i on històricament s'hi han des de sindicalistes de matriu socialista fins a refugiats polítics i criminals de guerra alemanys i corats en els anys 40-50; des de moviments guerrillers i d'alliberament popular a escamots de la mort d'extrema dreta als 70; des de ultraliberals més ortodoxos que Xavier Sala-i-Martín fins a intervencionistes que farien enrogir Keynes als 90 i 2000.

Certament la complexitat d'anàlisi a l'hora d'entendre i de posicionar ideològicament aquest fenòmen genuinament argentí continua essent massa per un servidor. Promet que seguiré intentant treure'n l'aigua clara, perquè és un tema que m'apassiona i que tenc claríssim que és central per poder entendre la història del país. Però creieu-me que moltes vegades resulta absolutament desconcertant. Amb lo fàcil que és l'esquema cartesià esquerra-dreta / nacionalistes espanyols-nacionalistes catalans!

Mundial 78

Avui fa 30 anys que l’Argentina guanyava -a la pròrroga i contra Holanda- la final del mundial 78 a l’estadi Monumental de Buenos Aires.
Les imatges del dictador Videla entregant la copa daurada al capità de la selecció argentina es retransmeten a tot el món i per un moment sembla que tot el país s’uneix en la celebració del triomf. Una imatge molt semblant a la del 2 d’abril de 1982 quan les multituds surten als carrers per celebrar la conquista de les illes Malvinas.
Possiblement dos dels moments simbólicament més durs de la darrera dictadura. Especialment el mundial, amb una final que es juga a poc més d’un quilòmetre de distància de la ESMA on cal suposar que enmig del demencial sistema de detencions, tortures i violacions devia arribar la remor de l’estadi i de tot el país cel.lebrant la victòria. L'altre dia a la tele un supervivent de la ESMA deia amb la veu mig tallada: "no podia pretender que la gente no celebrara la victoria solo porque yo estaba encerrado alli dentro,..."
Queda per al record la dada dels 63 desapareguts durant els 25 dies de mundial i el gest del subcampió mundial, Holanda, que en tost de rebre les felicitacions de la junta militar van decidir anar a saludar a les Madres de la Plaza de Mayo, que un any abans havíen iniciat la seva mítica volta setmanal.
Com a bon testimoni de la paranoia col.lectiva, copii un text aparegut fa unes guantes setmanes al suplement que el diari Pagina 12 hi va dedicar i dos enllaços un és aquest article del Clarín d'avui i l'altre Crímenes Perfectos den Calamaro, on recull molt bé l’estat d’ànim d’un país quan diu allò de “Me parece que soy de la quinta que vió el mundial 78. Me toco crecer viendo a mi alrededor paranoia y dolor...”

78
por Guillermo Saccomanno
En la noche del centro, la multitud. Banderas, bocinas, cánticos. En una esquina se encuentran dos hombres. Dos años sin verse. Los dos cambiados. Estás igual, se mienten. Lo que compartieron, se acuerdan. No necesitan decirselo. Los dos piensan que el otros había sido chupado. Tampoco lo dicen. Alrededor, la fiesta popular. La emoción de los dos, la misma. Dura poco. Si los dos están vivos, el otro puede ser un delator. Los dos, apurados, vuelven a perderse en la multitud. Ninguno imagina que el otro se salvó de milagro. Los dos, ahora, cada uno por su lado, se dan la vuelta para ver si el otro le sigue.

Malvinas

El primer festiu que vaig gaudir tot just arribat a Buenos Aires té (com la major part dels festius d'aquest país) un component de construcció de l'imaginari civico-nacional molt diferent de la caterva de festius de caràcter religiós amb què l'estat monàrquic i suposadament aconfesional que em dóna el passaport de la Unió Europea ens té acostumats.

El dos d'abril és el dia de Malvinas Argentinas.

Se celebra la gesta dels militars que en aquesta data de l'any 1982 van aixecar l'ensenya nacional a Port Stanley, rebatejat per a la ocasió com a Puerto Argentino, com a primer acte de la guerra de l'Atlàntic Sud, neutralitzant el poder d'un parell de dotzenes de militars britànics que evidentment van oposar poca resistència.

A diferència del què estem acostumats a fer els catalans (11 de setembre, 25 d'abril, 9 de juliol,...), aquí les derrotes no se celebren, per tant el dia de la reivindicació i l'exaltació patriòtica és el 2 d'abril, i no el 14 de juny, dia de la rendició. No pretenc fer-ne un resum, aquí en teniu la versió britànica i aquí l'argentina.
Si que m'agradaria fer menció a l'impacte de la guerra vista a través del prisma d'una cançó, una novel.la i una pel.licula, o el què és el mateix, la mirada d'un britànic, un dissident i un veterà.

Brothers in Arms una més de les genialitats dels Dire Straits -en som un fan absolut i la llista de peces memorables és llarga, llarga-. Captura de forma magistral la melancolía i l'ambient opressiu des de les muntanyes cobertes de boira amb què comença la primera estrofa fins al cant final a l'amistat i a la solidaritat en el althogh they did hurt me so bad, you did not desert me my brothers in arms i el we are fools to make war on our brothers in arms final.

Vaig llegir Los pichiciegos de Fogwill a partir de la recomanació d'una fan incondicional seva i certament va ser tot un enlluernament, que continua avui dia cada vegada que trob qualque cosa seva que encara no he llegit. La qualitat èpica del relat així com la potència, breu, intensa de la seva prosa resulten encara més enlluernadores si tenim en compte que l'obra va ser escrita durant el mes de maig del 82, mentre es desenvolupaven els combats que serveixen de teló de fons de l'obra, des de l'exili brasiler de l'autor i que per tant estem davant d'un exercici pur de ficció a partir d'un substrat històric.

Iluminados por el fuego de Tristan Bauer retrata de forma crua, directa i molt aclaridora el vessant més pervers de la lògica de guerra dels comandants militars argentins de l'època. Una lògica que els hi fa enviar reclutes tot just acabats d'ingressar al servei militar obligatori a combatre mal equipats i amb roba totalment inadequada a un hivernt gairebé antartic contra l'exercit professional del Regne Unit format en la major part per mercenaris gurkas. Una lògica en definitiva que demostra ben a les clares que els oficials i militars de carrera son bons, molt bons , fent la feina a la que estan acostumats i que eufemisticament es fa dir combatre la subversió, mitjancant segrestos, tortures, violacions i desaparicions de persones, però que es mostren totalment incapacos a l'hora de plantejar una guerra amb un esquema classic.

14 d'abril

En record i homenatge d'aquells joves republicans de fa 77 anys.
Tornarem a vèncer.

Tots som Guillem Agulló

Guillem Agulló

In memoriam, a quinze anys del seu assassinat. Com diuen per ací, Ni perdón ni Olvido.