Aquesta setmana ha estat portada dels diaris d’aquesta banda del món la imatge del president del Brasil, Luís Inázio “Lula” da Silva amb granota carabassa i les mans tacades de petroli. La notícia no és tant que el Brasil sigui una futura potència petroliera –que en certa manera ja ho era- sinó que l’extracció d’aquest petroli és una autèntica proesa d’enginyeria. Per arribar a les mans de Lula, l’han hagut d’anar a cercar a cinc-mil metres de profunditat. Fidel al seu estil, el president va dir als periodistes que en qualsevol moment els hi sortia un japonès aferrat a la broca.
El nou èxit industrial és una bona a metáfora del procés seguit per aquest autèntic subcontinent dins del continent americà. Amb prop de 185 milions d’habitants -dels quals una proporció no menyspreable mai ha estat censada i una part d’aquests ni tan sols saben que en són ciutadans-, Brasil era el país de l’etern futur brillant que no acaba d’arribar mai. Vaig ser-hi fa un mes i tot i que només vaig poder visitar l’aeroport de Sao Paulo i un hotel de les afores de la megalopoli que li ha passat per davant a Buenos Aires com a capital del continent, la impressió que em vaig endur per les converses amb els companys brasilers és que, ara sí, el futur brillant ha començat a esdevnir present. Encara que sigui per indicadors macabres com el que vaig llegir a la folha de Sao Paulo on noticiàven que per primera vegada en la història l’any passat els morts per accidents de trànsit van ser més nombrosos que els assassinats.
Ep! i açò sense deixar de banda que encara hi deu haver brasilers que no han assolit la principal aspiració de Lula en assumir el poder fa sis anys: “el meu mandat haurà tingut èxit quan tots els brasilers pugin menjar tres vegades per día”. Així com tampoc els enormes problemes derivats de les aglomeracions urbanes al voltant de Sao Paulo, Río, Brasília, o Salvador de Bahía. O els disbarats mediambientals que es fan a l’Amazònia –tal vegada, no ho sé, un poc amplificats pel prisma eurocèntric amb el qual a vegades es miren qüestions com el desenvolupament sostenible o la protecció dels recursos naturals-.
I clar, des del sud, ens ho miram tot plegat amb una mèscla d’admiració i enveja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada