Sensacions familiars

En obrir-se les portes de l'avió, una sensació única i per això mateix molt fàcil de recordar: la galtada calenta però sobretot humida de l'aire nou que envaeix l'ambient enllaunat de vuit hores i mitja de vol. Un moment només -la transició cap a l’ambient altament refrigerat del finger és ràpida- però suficient perquè quatre bolivianes d’edat indesxifrable en trànsit cap a Shanghai i encara amb la roba de l’altiplà comencin a suar de manera bastatn evident. Seran els nirivis pel control de migracions?
Per sort l’avió ha aterrat a les 04:25 i som els primers d’una llarga llista de vols calents que estan apunt d’arribar: Lima, Sao Paulo, Rio, Bogotá, Caracas, Santiago, Santa Cruz, Buenos Aires,... La cua minva prou ràpid amb l’ajuda d’un oficial que ens reparteix per tota la sala –decorada amb una mitja dotzena de senyeres de barres i estrelles- i uns quants plasmes gegants que mostren de manera ininterrompuda una coproducció del Departament de Migracions i The Walt Disney Company que sota el títol de Welcome mostra una col.lecció políticament correctíssima –tots els gèneres, totes les races, tots els oficis, tots els paisatges- de gent somrient que ens dóna la benvinguda. A jo personalment me la dóna un funcionari clavat a n’M.A Barracus de l’Equipo A, que després de tres preguntes que no inclouen –desconfiat jo, que ja tenia les respostes apunt- ni on m’allotjaré ni per quan tenc el bitllet de tornada, em desilusiona en dir-me have a nice day, sir. Jo volia, somiava, esperava un més cinematogràfic: welcome to the United States of America.
Encara més curt, el tràmit de duanes s’enllesteix en dues preguntes i un expeditiu follow the green line que vol dir que ja som en territori americà (del nord).

M’atur a comprar el diari –és molt prest i només ha arribat el New York Times- per llegir que en tancar l’edició encara no se sabia que ha guanyat el debat. Me va sebre greu no poder-lo veure, però dijous hi ha el de vice-presidents i sembla que promet.

Hora de trobar un taxi i deixar l’ambient de nevera de la terminal. Novament la sensació de bascota i en pujar a l’únic taxi sense aire condicinat de Miami i sentir l’emissora del taxista, de cop, record que jo ja hi he estat aquí. Bé, exactament 70 milles al sud, a l’Havana, on en baixar de l’avió tres coses se’m van quedar marcades: la humitat, la música a tota castanaya i l’olor de gasoil mal destilat i mal cremat.
Excepte per l’olor, si tanqués els ulls no podria distingir on som.