País generoso!

Diumenge fosquet i acab el cap de setmana fent la vessa suvora la piscina, després d'haver-me cansat a fons durnat mitja hora de nedada. Llig un parell de llibre d'entrevistes que tenc encetats de fa estona i aprofit els 24° conscient que ja no queden massa capvespres d'estiu per fer la vessa.
Quan ja fosqueja prou com per dificultar-me la lectura, passa en Diego, l'encarregat de l'edifici, que -després de donar-me les gràcies pel plat d'asado que va sobrar d'anit- em demana si ja he acabat amb la piscina. Li dic que si i m'avisa que llavors obrirà l'aixeta de fons per buidar-la. Idò? -li deman- ja s'ha acabat l'estiu? i em tranquilitza dien que no, però que demà han de venir a baratar la bombeta d'un dels llums. I clar per canviar una bombeta fosa (que no queda gens bé de nit), a Buenos Aires el què fem és llevar el tap a una piscina de 15X6 metres i 170 cms de fons. Total, l'aigua potable està fortament subsidiada pels privilegiats que tenim canonades que arriben fins a casa i no en manca mai: només l'hem d'agafar del Riu de la Plata i sotmetre-la a un costosíssim tractament de potabilització.
Avui fosquet quan he arribat a casa, la piscina tornava a estar plena i els focus encesos. Preciós.

País Generoso!

Notes des del Cerro

L'excursió del Chajá.
L'estrany quintet -no d'Alexandria sinó de Montevideo- apurant una certa sensació de risc, de control mig descontrolat: semàfors que és millor no respectar i carrers que de tan tranquils inquieten. I al final, una vista des del Cerro que fa que l'aventura pagui la pena.
La Rambla i els arenals d'un blanc calcari i esclatant contra el marró aiguadolç del riumar, del mar de Solís.
No hi ha millor manera de conèixer un lloc nou que vivint-ne el pols de la quotidianetat de la gent. Mercat, asado, mate, visita d'obres i circuïts de lleure.
El gust per les petites coses i la innecessària necessitat, per exemple. d'un auto més enllà de quatre rodes que et dugin d'un lloc a un altre. Hi ha un cert aire menorquí (menorquí de fa vint anys) en açò de no passar massa pena pel cotxe. Una postura ben sàvia, altrament.
Vida i estètica de port, de Cadis, de Barbate, de Nàpols, de Càller, d'escullera de la Barceloneta abans dels Jocs, des Cós Nou en els carrers abocats al riumar. I la novetat per l'horitzó d'un portenyo de l'ondulació dels turonets, que en qualsevol moment t'aboquen a la visió de la mar. Mar? Riu? Riumar.
Montevideo és definitivament molt més Napolitana o Genovesa que Portenya. Li hem perdut el pols als ports, en bona mesura culpa als portacontainers i les exigències del tràfic de mercaderies moderns. Pens que ja només hi deuen quedar ports de ver a l'Àfrica, però tal vegada açò ho pens -només- perquè no els conec. La resta són oficines de duana i free-shops amb porta d'embarcament i maltes a 30 dòlars.
Ni estibadors, ni magatzems, ni putes. Només containers i borading pass.

Fred, sol i vent: Mel

Ahir em queixava an Pere que feia ences i avui m'he pres revenja parcial. Amb 15 nusos sostinguts de vent component Sud-Oest i marea altíssima les aigües del riu eren com un plat ben aferrats a l'espigó de Dársena Norte i el J-24 a estones volava. Talment un dia de Tramuntanada d'hivern devora els penyals de Cap den Font. Fred inclòs, clar perquè tot i el sol, el termòmetre no ha passat en tot el dia dels 8 graus.
Pocs valents navegant, excepte els al.lots amb els 470 que tenien regata -aquests si que són valents, per més neoprè que duguin-
Dits gelats i cossos retuts, però contents. Quina xalada. Només me falta una nedada d'aigua salada,...

Llei seca sui generis

Es veu que per aquestes latituds i per evitar mals majors, el dia abans de les eleccions regeix la llei seca (com si la ressaca t'afectés el discerniment a l'hora de triar els teus representants).
Ens va passar sense saber-ho a l'únic boliche que es manté potabla durant l'hivern de Colonia fa un parell de setmanes. En demanar una cervesa de litre i quatre gots, la resposta ràpida del xaval va se que no podia per les eleccions. Al cap d'una estona i ja fets a la idea, li vaig demanar una tònica -eso sí señor- i no podrà ser batiada amb un poc de gin? -m'atrevesc jo- ¿como dice? i sí, amb un poc de gin, lo què vindria a ser un gintònic -a ver un momento que le averiguo señor-
Al cap de cinc minuts teníem la ronda de gintònics servits en aquesta desgràcia que són els gots petits de cervesa que fan servir els bars d'aquí. Però vistes les perspectives inicials, crec que encara vam fer bastant bó.

Globalització

Som a la taverna més cutre i barata de Colonia del Sacramento i a l'hora de pagar, l'amo que la té clarissima, ens duu el compte en un paperet escrit per una banda en Uruguayos i per l'altra en Argentinos (pesos en els dos casos, s'entén). L'homo ja està acostumadíssim als clients argentins que divideixen el compte entre tots i demanen el preu en uruguayos i argentinos perquè el tipus de canvi ho encareix tot bastant i per tant, ens diu també a quant toca per cap. El que potser ja no s'esperava es trobar-se davant amb un professor de macroeconomia del a UBA i corredor de borsa que li complica una mica demant-li també una triangulació en dòlars americans. Com era de preveure, l'argentí inenta enredar-lo en el canvi de pesos a dòlars davant lo qual l'home li respon amb tota tranquilitat: ¿pero usted no se enteró de lo que pasó en Grecia esta semana y de que la Merkel tiene elecciones mañana y no tomaron ninguna decisión respecto al salvataje? el tipo de cambio del dólar se fué a la mierda.

Davant lo qual, l'argentí no pot més que meravellar-se de com corre la informació financera avui en dia i rendirse a l'evidència deixant una propina generosa (composada a parts iguals per dòlars, uruguayos i argentinos)

El temps dels grans velers

Dijous em vaig passar el dia més enganxant a la finestra del què és habitual. El motiu: amb un interval d'hora i mitja entre cadascuna, van anar entrant al dic nord de Buenos Aires, açò és: davant de la feina, els barcos escola de les diferents armades que participen a la regata Velas Sudamérica 2010.

Encara record la profunda impressió que em feu l'Amerigo Vespucci quan d'al.lot el vaig visitar al moll de ponent del Port de Maó. Ahir vaig reviure aqueste sensacions passejant per davant de les fragates i pujant a aquelles que ho permetien.
Dels 10 grans velers amarrats al Rio de la Plata, em qued amb la marxa -a ritme de Mariachi- de la Cuauhtémoc: construïda a la Ría de Bilbo quan encara hi havia drassanes i que és l'unica amb un nom amb reminiscències precolonials. Davant meu, un guardiamarina no es cansava d'explicar que en Cuauhtémoc va ser un important líder de l'època precolombina.
Simpatia també a bord de la Sagres, hereva d'una de les millors tradicions navilieres de la història, construïda l'any 1938 per la Kriegsmarine.

I un escarruf en passar per davant l'Esmeralda Xilena, "Por la razón o por la fuerza" és el seu motto, i davant la populista Simón Bolivar que ens retruca: "Patria socialista,... o muerte" així amb punts suspensius i tot, com perquè et doni temps de pensar-hi.

Tot plegat, un cap de setmana on Buenos Aires s'ha girat a la mar i on també hi ha hagut temps per estampes si més no curioses, com la de totes les tripulacions vestides de gala desfilant per l'avinguda Nueve de Julio per acabar -amb la del Juan Sebastián de Elcano entre elles- rendint honors florals al monument a José de San Martín, heroi nacional de la independència i assot de les tropes reialistes tot just fa dos-cents anys.

No sé ben bé com descriure-ho,...

... Potser a la manera de n'Eduardo, clàssic malgrat tot: Tremenda Mina. Tal vegada a la den Jorge, rotund i un pèl obsolet: Yegua! O com en Dario excessiu, jove i amb les hormones a flor de pell: Diosa Argentina!
I simplement, provar de dir-ho a la meva manera? Camesllargues pielsuave, que vols venir a dormir, avui vespre?

Tropical Weather

Trons i llamps i aigua a xamals. Carrers i avingudes esdevenen afluents momentanis del riu. Et banyes i no passa res: l'aigua plou a penes teba i després de la calorada del gener, el xop és d'agraïr. Encara que el consòl sigui només momentani: en tres dies han caigut dos-cents cinquanta litres, però d'aquí una hora, l'ullada de sol que ja s'entreveu per ponent, haurà assecat l'asfalt i aixecat tota la humitat del món.
L'única queixa és que els llamps no ens deixen sortir a navegar. Haurem d'esperar una altra llarguíssima i càlida setmana.
Tropical weather.

El combat dels parcs

Darrers dies de novembre i entre al.lèrgies (poques) i feina (molta) torn a assistir al combat dels parcs i avingudes. Combat sense guanyadors ni derrotats però que manté Jacarandás i Tipas enfeinats a entapissar els carrers de Buenos Aires durant el breu període de temps -quinze dies a molt estirar- en què despleguen tota la seva potència floral. Com un recordatori de la immensitat de la natura d'aquesta banda del món.



Primer comencen els Jacarandás, amb les seves trompetes lil.làcies que en cobreixen totalment la copa i que estan destinades, sense remei, a acabar d'estora dels carrers després d'una de les molts freqüents tempestes tan freqüents en aquesta època de l'any. Quan estan per concedir la victòria, prenen el relleu les Tipas de 40 metres que conjuguen el verd novell i brillant de les fulles acabades de treure amb un groc ataronjat dels milions de floretes que esclaten del cop.


Diuen els meus amics que aquesta d'enguany és la primavera típica de Buenos Aires, amb tempestes que ben bé semblen anunciar la fi del món cada dos dies i que deixen l'atmosfera amb el punt de saturació d'humitat apunt per aferrar-te la camisa al cos. Tal vegada per això el meu intent d'hortet aromàtic de la terrassa no acaba d'arrencar: massa aigua per les mates de tem, romaní i aufàbrega. Elles fan lo que poden, però amb tanta aigua, creixen enormes, ràpides, inspidíssimes. Només la mata de menta, com si vivís al costat d'un torrent, prospera a les totes.
Dies de combat en parcs i avingudes, en una època de l'any en què els portenyos ens sentim quasitropicals, amb el permís dels nostres veïns de l'Ordem e Progesso

152

Em mires ¿i no em veus?
o només ho dissimules?
Si sabéssis
que amagat rere les ulleres de sol
vaig covant l'enveja
d'imaginar-te amorrat als pits
que ta mare insinua
un capvespre suat d'estiu
camí del riu mort.
Quants anys tens, dos?
Aprofita
Saps que te'n queda poc de mamar!

Amb un nom així, fan venir gana

L'altre dia, repassant el viatge a la nostàlgia cerdanyolina de na Diana una de les coses que em van cridar l'atenció és la facilitat amb què els propietaris de bars i restaurants dels suburbis catalans (i que ningú no se m'emprenyi) batejen els seus negocis: Bar la Terraza, Frankfurt Antonio, etc,...
Res a veure per cert, amb l'exhuberància que demostren els portenyos a l'hora de batejar els seus locals. Com, si no, definiríeu la possibilitat de fer un cafè a la Confiteria Freud, on fins i tot els mantells individuals venen decorats amb la caricatura del cocainòman més famós de Viena?, o com us imaginau que us han de dar a menjar al Palacio de la Papa Frita?, veí, per cert del Palacio de la Pizza, en franca competència amb un altre clàssic: Los Inmortales. Capítol apart, els restaurants xinesos, els clàssics Gran Muralla, Armonía Celestial i el millor: Todos Contentos.
Ara per ara, però els meus favorits, son dos negocis de Delivery que queden prop de casa: La nueva gata alegría on serveixen unes racions de vacío con papas fritas y criolla inacabables i el millor: La Santa Sede. No cal dir que fan unes empanades celestials. I amb aquest nom!

Salutació siciliana

Hi ha un gest molt sicilià, molt del Sud, en la forma de saludar-te amb una besada. Una galta tota sola. Gest masculí, violent, amb la ma, agafant-te fort pel clotell.
Ho he sentit moltes vegades, però tot just fa una estona ho he vist clar, quan el policia saludava el fill de l'amo a El Cuartito.

Efectes Col.laterals: la subtil modificació del fons d'armari

Un dia, hi manca un calcetí, al cap d'uns mesos, falten dues camises que retrobes setmanes més tard. Una sobtada escasedat de calçotets o una samarreta que fa dies que no veus.
I llavors un dia, et sorprens posant-te uns calcetins Adidas blancs que -n'estàs absolutament segur- no són teus. I és que t'han anat renovant el fons d'armari sense ser-ne ni tan sols conscient.
I tot per obra i gràcia dels petits errors -compresibles, esperables, perdonables- de la tintoreria.

Ningú no és perfecte i fa de mal controlar, la bugada meva, entre tantes altres.

Efectes col.laterals.

Todas lindas

Fins i tot la pija que es retoca la línia d’ombra de l’ull per sortir a córrer o la xina del super. Contorsionista de cames damunt el tabalet de la caixa registradora. Edat indefinida. Sexe incipient. La corredora que dóna copets a l’esquena del seu germà. Cabells llargs i cua de cavall. La lectora solitària de Plaza Alemania i la mare cartonera amb les marques del sol a la pell. Todas lindas.

Premonicions II

El fum dels choripanes que es torren als quioscos del rosedal fa olor de pinxitos, llom adobat i frankfurt de xiringuito de festes. El record dels teus pits suats davall el nòrdic fa gust de mar d'estiu.

Colectivos

El mitjà de transport més popular, sorollós, massiu, de Buenos Aires. Caòtic. Cada línia amb els cotxes més o menys destartalats i pintats diferent per tal de poder distingir-los a la distància. Tots, açò sí, deixant un nivolat de fum negre de gasoil de mala qualitat i pitjor combustió a cada aturada i a cada semàfor.
També hi ha classes entre els busos. En l’univers dels colectivos, el 152, el 60 –Ramal Panamericana- són l’aristocràcia del transport urbà. No tant pels cotxes, que tot just sortits de la línia de producció ja semblen vells com pel perfil dels passatgers, marcat pel recorregut cheto de la línia: encorbatats com jo, al.lotes amb l’ipod i camí a la facultat, senyores vingudes a menys que estalvien els deu pesos del taxi per poder pagar-se el te de les cinc amb les amistats i shopaholoics diversos carregats de bosses de Nike, Adidas, Sybil Vane, Prüne i Levi’s.
A banda de memoritzar-ne el recorregut, has d’anar alerta sempre amb les monedes. En el país de l’escasedat de monedes, on el diari del diumenge es paga amb tres bitllets, si no tens canvi l’has cagada i has de baixar a la propera parada.
Camí de la feina, a la parada de Retiro, puja una dona molt jove, texans i vambes d’adolescent però gest de dona. En un farcell de mantes hi du una criatura que no deu tenir dos mesos. La mir pujar dret des de l’espai destinat a cadires de minusvàlid i cotxets (com s’ho deuen fer els minusvàlids per pujar els tres escalons immensos amb la cadira de rodes?) i pens que potser que mai en la seva curta història de mare li hagi passat pel cap la necessitat de compar un cotxet. No crec ni tan sols que s’hagi plantejat que el necessita. ¿Sabríem viure sense cotxets tots aquests descendents d’europeus que compartim viatge de colectivo amb ella? En canvi ella, amb una naturalitat de segles, estreny fort el bòlic de mantes amb una ma mentre amb l’altra cerca les monedes per pagar el passatge.
Per un moment em venen ganes de donar-li una besada al front i demanar-li perdó en nom de la meva cultura europea d’orígen per haver profanat la terra dels seus morts, des de ja fa uns quants segles. Passa però que el 93 arriba prest a la meva parada i en baixar del colectivo pos en marxa el sistema operatiu de la feina i me concentr en el dia que tenc per davant: estic apunt de vendre un projecte d’un milió de pesos i el meus contactes a Varsòvia i Kuala Lumpur no m'han contestat els mails.

Premonicions

Ja fa un parell de setmanes que somii la mar. Res de nou. Em passa tots els junys.

Ara bé, que ahir vespre tornant cap a casa amb abric i bufanda calada fins a les orelles, el soroll familiar de les ferradures de cavall clop, clop, clop, clopejant l'asfalt em fes girar el cap, sí que ho és. I crec que no somiava, no, quan vaig veure dos cavallers de la policia federal travessant al trot Las Heras i Salguero.

Premonicions santjoaneres

Buenos Aires walking tour

Fa calorerta i el sol de tardor és ben estiuenc. Com en un basar a l’aire lliure, hi ha moltes botigues, paradetes de flors, espelmes i encens. I un al.lot amb un paner que ofereix a crits Saaalamine y Quesoo, maestroooo! Me sap greu, però tenc sobrassada i formatge a casa, amigo. Pares amb samarretes de Calamaro i fills adolescents que deuen pensar que Calamaro és un fòssil. Als quioscs hi ha els diaris de cada dia, al costat de Fuerza Aerea i Avion Revue, hi ha El Federal, Barcelona, i les arrugues exagerades de Clint Eastwood en primerissim pla a la portada d’Esquire. Hi ha una diosa de mamelles immemnses i mugrons tacats de nata que assegura que Messi es medio pervertidito en la cama i una altra deesa molt més real amb els cabells d’atzabeja, negres com les cullerades de carbó negre que Atxaga vessava pels carrers de Bilbao a mitjans dels setanta. I moltes més deesses, morenes, rosses d’aigua oxigenada i samarretes criminals, d’ulls blavíssims, marrons i verds, altes, baixes primes, grasses, amb ca, amb fillets, amb parella, amb bosses, amb presses, amb converseses telefòniques banals, amb comprera, amb amigues, amb son, amb maquillatge i sense. I davant el panorama no me perdon haver sortit al carrer sense un paquet de post-its amb el meu telèfon, email i adreça, just in case.

Riachuelo. Derelictes

Un líquid que ni tan sols mereix el nom d’aigua. Negre. Quiet. Fètid. Sort que al cap d’una estona t’acostumes a l’olor. Enmig del riu brollen bufogues producte de ves a saber quin procés de fermentació anaeròbica. Els sorolls extranys, fantasmagòrics, guturals de les fàbriques de l’altra riba per moments semblen ecos d’un partit de futbol llunyà. Entre les desferres de l’ensorrada industrial hi ha un petrolier perillosament escorat. Amarrat amb cables d’acer no tornarà a navegar. L’única pintura que resisteix la mossegada del rovell és la que recorda als seus tripulants imaginaris que NO SMOKING. Hi deu quedar rastre de combustible al fons de les bodegues?
L’acer de la proa del Santo Corcubión s’ha rovellat a tal punt que el sol del capvestre n’il.lumina l’interior. A popa, a prop de la rampa on ja no hi pujaran més xerxes, hi ha un rodamón brutíssim que pinta amb la mà una planxa de color gris. Tothom té dret a redecorar la seva vida, oi IKEA?
I a l’i-pod, David Bowie em recorda que We can be Heroes, Just for one day.

Èxode

Nirvis i corregudes. I un ambient opressiu. Aire del nord, sec, calent, cremant-te els pulmons. A la caça i captura de l’aire condicionat. I la massa que corre cap a l’estació de busos, cap als molls, cap als aeroports, cap a les estacions de tren. Com si les tropes invasores ja fossin a les envistes de la ciutat. Cal fugir, córrer, desaparèixer, fondre’s en la massa informe que respira, per fi, alleugerida, quan l’autobús, el cotxe, el ferri, l’avió es posen en marxa lentament cap a qualsevol lloc. Cap a les vacances. Ni un segon per perdre, amb sort són quinze dies l’any i cada minut compta. Els nostàlgics pensaran per un segon en Perón, que va instaurar –diuen- les vacances pagades. Un jet privat s’enlaira d’aeroparque i jo don gràcies a les vacances dels altres que em permeten escurçar vint minuts el trajecte fins a la terrassa de casa on el gintònic carregat de gel i amb dues cireres maduríssimes a dins té gust de victòria. Sense enyorar gens Mar del Plata o a Punta del Este, que deuen ser pitjor que Calasfonts a l’agost.