Primer comencen els Jacarandás, amb les seves trompetes lil.làcies que en cobreixen totalment la copa i que estan destinades, sense remei, a acabar d'estora dels carrers després d'una de les molts freqüents tempestes tan freqüents en aquesta època de l'any. Quan estan per concedir la victòria, prenen el relleu les Tipas de 40 metres que conjuguen el verd novell i brillant de les fulles acabades de treure amb un groc ataronjat dels milions de floretes que esclaten del cop.
Diuen els meus amics que aquesta d'enguany és la primavera típica de Buenos Aires, amb tempestes que ben bé semblen anunciar la fi del món cada dos dies i que deixen l'atmosfera amb el punt de saturació d'humitat apunt per aferrar-te la camisa al cos. Tal vegada per això el meu intent d'hortet aromàtic de la terrassa no acaba d'arrencar: massa aigua per les mates de tem, romaní i aufàbrega. Elles fan lo que poden, però amb tanta aigua, creixen enormes, ràpides, inspidíssimes. Només la mata de menta, com si vivís al costat d'un torrent, prospera a les totes.
Dies de combat en parcs i avingudes, en una època de l'any en què els portenyos ens sentim quasitropicals, amb el permís dels nostres veïns de l'Ordem e Progesso
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada