Balde de gelo e uma garrafa na tabela. Deve ser de Jameson, de Johnnie Walker o d'Absolut -oh meravelles del màrqueting-. Tant hi fa que de cap manera sigui viable l'escenari d'envelar-te sencer el bòtil. El què compta és la postura. I les femelles assedegades pels redols. I que et vegin. I mostrar-te.
Insolência.
Abundância.
Itaim Bibi - SP.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dietari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dietari. Mostrar tots els missatges
dissabte, 27 d’abril del 2013
dijous, 14 d’abril del 2011
14 d'Abril
Fa vuitanta anys l'avi en tenia deu i és molt probable que as Castell ni se'n temés de la proclamació de la República. Tota una vida després, només amb denou, l'estiu més llarg de la seva vida el va acabar d'oficial de l'exèrcit derrotat. Ell si que la va viure en serio a la República. Per molts d'anys Fonsu.
diumenge, 13 de març del 2011
Flaixos cariocas (I)
Chove, na cidade. Però m'és ben igual. Al tròpic la pluja no banya. Refresca.
Els paravents de l'autopista de l'aeroport: són per amortir la renou del trànsit o per amagar les favelas?
Els paravents de l'autopista de l'aeroport: són per amortir la renou del trànsit o per amagar les favelas?
dimarts, 1 de març del 2011
País generoso!
Diumenge fosquet i acab el cap de setmana fent la vessa suvora la piscina, després d'haver-me cansat a fons durnat mitja hora de nedada. Llig un parell de llibre d'entrevistes que tenc encetats de fa estona i aprofit els 24° conscient que ja no queden massa capvespres d'estiu per fer la vessa.
Quan ja fosqueja prou com per dificultar-me la lectura, passa en Diego, l'encarregat de l'edifici, que -després de donar-me les gràcies pel plat d'asado que va sobrar d'anit- em demana si ja he acabat amb la piscina. Li dic que si i m'avisa que llavors obrirà l'aixeta de fons per buidar-la. Idò? -li deman- ja s'ha acabat l'estiu? i em tranquilitza dien que no, però que demà han de venir a baratar la bombeta d'un dels llums. I clar per canviar una bombeta fosa (que no queda gens bé de nit), a Buenos Aires el què fem és llevar el tap a una piscina de 15X6 metres i 170 cms de fons. Total, l'aigua potable està fortament subsidiada pels privilegiats que tenim canonades que arriben fins a casa i no en manca mai: només l'hem d'agafar del Riu de la Plata i sotmetre-la a un costosíssim tractament de potabilització.
Avui fosquet quan he arribat a casa, la piscina tornava a estar plena i els focus encesos. Preciós.
País Generoso!
Quan ja fosqueja prou com per dificultar-me la lectura, passa en Diego, l'encarregat de l'edifici, que -després de donar-me les gràcies pel plat d'asado que va sobrar d'anit- em demana si ja he acabat amb la piscina. Li dic que si i m'avisa que llavors obrirà l'aixeta de fons per buidar-la. Idò? -li deman- ja s'ha acabat l'estiu? i em tranquilitza dien que no, però que demà han de venir a baratar la bombeta d'un dels llums. I clar per canviar una bombeta fosa (que no queda gens bé de nit), a Buenos Aires el què fem és llevar el tap a una piscina de 15X6 metres i 170 cms de fons. Total, l'aigua potable està fortament subsidiada pels privilegiats que tenim canonades que arriben fins a casa i no en manca mai: només l'hem d'agafar del Riu de la Plata i sotmetre-la a un costosíssim tractament de potabilització.
Avui fosquet quan he arribat a casa, la piscina tornava a estar plena i els focus encesos. Preciós.
País Generoso!
diumenge, 13 de febrer del 2011
Converses d'asado
Llarguíssima i interessant conversa d'asado i sobretaula amb uns amics de Costa Rica que tot just ara tanquen una experiència de quatre anys a Barcelona -amb una filla nascuda catalana, en ple boom immobiliari, mereixedora dels famosos 2.500 euros de ZP i batejada Emma per exigències de la germana gran inclosa-.
No em sorprenc massa en la coincidència que en fem a l'hora de diagnosticar la falta de costum de la societat hispanocatalana davant la crisi. Ells amb la visió in situ d'aquests darrers anys i jo amb els senyals que percep des de la còmoda distància.
Rallen, també, de la incomoditat percebuda aquests darrers mesos davant d'actituds cada vegada més obertament racistes (en un context no massa conflictiu a priori com eren les places i carrers peatonals de les Corts, res de Castelldefels, Cornellà o Sant Boi). Entre perplexitat i por per la forma en què elements dels discurs xenòfob s'han anat incorporant al dia a dia de gent "que no ho hauries dit mai", de la mateixa manera que ho comentava fa unes setmanes en Pau a Xalandria. Aquí coincidim novament, sobretot després de determinades converses que he més o manco seguit en sobretaules inacabables dels dies de nadal.
Discutim també amb els amics portenyos que se'ns han ajuntat, sobre els avantatges i inconvenients de ser l'exòtic del lloc, a la feina, al forn de pa, a les reunions de veïns. De l'abismal diferència de tractament a la diferència i els modes de socialització entre els EUA i Europa. O de la perplexitat de l'Argentí que se sent tractat de "sudaca" a Castelldefels. Perplex sobretot en aquest cas, per l'anivellament cap avall que pateixen els fills de ma pàtria d'adopció, que són "degradats"en creuar l'Atlàntic al mateix nivell que equatorians, bolivians o peruans. Exactament el mateix que ells apliquen a la fruiteria del cap de cantó de casa amb els paraguaians.
I per damunt fins i tot de la incertesa, sura l'alegria de trobar-se -aquesta vegada de forma totalment inesperada per tots- al voltant d'una taula a qualsevol banda del món, berenant Gallopinto a les Corts, dinant asado a Buenos Aires o davant la futura i inevitable paella a San José.
Això i les encalçades dels al.lots, que juguen i fan festa a la piscina, amb l'alegria, la innocència i l'avantatge de qui té tot el futur a venir
No em sorprenc massa en la coincidència que en fem a l'hora de diagnosticar la falta de costum de la societat hispanocatalana davant la crisi. Ells amb la visió in situ d'aquests darrers anys i jo amb els senyals que percep des de la còmoda distància.
Rallen, també, de la incomoditat percebuda aquests darrers mesos davant d'actituds cada vegada més obertament racistes (en un context no massa conflictiu a priori com eren les places i carrers peatonals de les Corts, res de Castelldefels, Cornellà o Sant Boi). Entre perplexitat i por per la forma en què elements dels discurs xenòfob s'han anat incorporant al dia a dia de gent "que no ho hauries dit mai", de la mateixa manera que ho comentava fa unes setmanes en Pau a Xalandria. Aquí coincidim novament, sobretot després de determinades converses que he més o manco seguit en sobretaules inacabables dels dies de nadal.
Discutim també amb els amics portenyos que se'ns han ajuntat, sobre els avantatges i inconvenients de ser l'exòtic del lloc, a la feina, al forn de pa, a les reunions de veïns. De l'abismal diferència de tractament a la diferència i els modes de socialització entre els EUA i Europa. O de la perplexitat de l'Argentí que se sent tractat de "sudaca" a Castelldefels. Perplex sobretot en aquest cas, per l'anivellament cap avall que pateixen els fills de ma pàtria d'adopció, que són "degradats"en creuar l'Atlàntic al mateix nivell que equatorians, bolivians o peruans. Exactament el mateix que ells apliquen a la fruiteria del cap de cantó de casa amb els paraguaians.
I per damunt fins i tot de la incertesa, sura l'alegria de trobar-se -aquesta vegada de forma totalment inesperada per tots- al voltant d'una taula a qualsevol banda del món, berenant Gallopinto a les Corts, dinant asado a Buenos Aires o davant la futura i inevitable paella a San José.
Això i les encalçades dels al.lots, que juguen i fan festa a la piscina, amb l'alegria, la innocència i l'avantatge de qui té tot el futur a venir
dijous, 3 de febrer del 2011
Un dimecres qualsevol,....
en un cap de cantó qualsevol: passa un ciclista qualsevol a una hora qualsevol de la nit. Assegut en un taxi qualsevol als carrers qualssevol de la ciutat de la fúria: Qualsevol nit d'estiu pot sortir el sol. Esperant que el temps ens faci vells?
ni en pedo.
ni en pedo.
dimarts, 18 de gener del 2011
Sant Antoni (amb un dia de retard)
Els qui hem nascut a la mar
tenim per pàtria una barca.
Hi alenam els temporals
també les llargues onades,
dols, amors i pietat,
vida verda i vida clara.
Amb el timó ben salat
de salobre i de paraules,
d’il.lusions de rem i pals;
amb veles quatribarrades,
antigues, de llibertat,
de vida i vent ben inflades
som mariners d’una nau
de nissaga catalana.
Per la llum certa del far
sabem que el port no nos manca;
per açò sempre avançam
carreres escumajades
i, tanmateix, enfonsam
llavor de cordes gruixades
en una terra lliscant
sota el cel, sobre les aigües.
Escàlums forts, ferm arjau
i l’obra morta ben blanca,
el nostre camí és de pau
-rumb d’autònoma frisança
per la nostra identitat-
la nostra proa no talla
més que cops de malvestat,
d’hipocresia… Destrala
fortalor de potentats
i ofega’ls dins l’insondable!
Vella lluita popular,
els teus braons braus com pales,
impulsin el navegar de Menorca,
barca i pàtria.
Els qui vivim a la mar
tenim per pàtria una barca.
Pere Xerxa. Els qui hem nascut a la mar
tenim per pàtria una barca.
Hi alenam els temporals
també les llargues onades,
dols, amors i pietat,
vida verda i vida clara.
Amb el timó ben salat
de salobre i de paraules,
d’il.lusions de rem i pals;
amb veles quatribarrades,
antigues, de llibertat,
de vida i vent ben inflades
som mariners d’una nau
de nissaga catalana.
Per la llum certa del far
sabem que el port no nos manca;
per açò sempre avançam
carreres escumajades
i, tanmateix, enfonsam
llavor de cordes gruixades
en una terra lliscant
sota el cel, sobre les aigües.
Escàlums forts, ferm arjau
i l’obra morta ben blanca,
el nostre camí és de pau
-rumb d’autònoma frisança
per la nostra identitat-
la nostra proa no talla
més que cops de malvestat,
d’hipocresia… Destrala
fortalor de potentats
i ofega’ls dins l’insondable!
Vella lluita popular,
els teus braons braus com pales,
impulsin el navegar de Menorca,
barca i pàtria.
Els qui vivim a la mar
tenim per pàtria una barca.
Pere Xerxa. Els qui hem nascut a la mar
dilluns, 6 de desembre del 2010
Fosquet d'estiu
La setmana vinent farà un més que vaig estrenar casa nova. De fet encara estic en fase d'interinatge, amb la meitat dels mobles pendents d'entrega -sobrevisc amb llit i nevera- i fent-me a la idea de dormir de cara a les teulades de la ciutat amb els llums vermells intermitents dels edificis alts i les estrelles, que -en contra del què podria semblar, malden per rompre la barrera de contaminació atmosfèrica i lumínica per deixar-se veure.
Estic com al.lot amb sabates noves, just quan comença a apretar la calor, amb una pileta de quinze metres que m'ha fet recodar que a nedar -com a anar en bicicleta- no se'n desapren, per molt de temps que passi. Entenc perfectament la reverència que sent el món àrab per l'aigua. Tot i aquí no patim, ni patirem durant molt de temps per escasedats aqüíferes, m'he de recordar bastant seguit que tenir una piscina al bell mig de la metropoli és un autèntic luxe, i per tant, no hi valen excueses per no aprofitar-lo mentre el temps ho permeti. Ja sigui de bon dematí o al fosquet després d'un dia d'estrés a la feina.
Totes aquestes refelxions de pa amb fontenta per tancar un diumenge deliciós sense haver de parlar de tota la vergonya aquesta del tema controladors, que ja m'ha robat prou temps del cap de setmana enganxat a la pantalla i seguint el despropòsit d'un govern que dia que passa, dia que va més a la deriva. Aquí, aquí i aquí uns quants recursos que resumeixen bastant aproximadament el què en pens.
Au idò, bona setmana a totes (i a tots).
Estic com al.lot amb sabates noves, just quan comença a apretar la calor, amb una pileta de quinze metres que m'ha fet recodar que a nedar -com a anar en bicicleta- no se'n desapren, per molt de temps que passi. Entenc perfectament la reverència que sent el món àrab per l'aigua. Tot i aquí no patim, ni patirem durant molt de temps per escasedats aqüíferes, m'he de recordar bastant seguit que tenir una piscina al bell mig de la metropoli és un autèntic luxe, i per tant, no hi valen excueses per no aprofitar-lo mentre el temps ho permeti. Ja sigui de bon dematí o al fosquet després d'un dia d'estrés a la feina.
Totes aquestes refelxions de pa amb fontenta per tancar un diumenge deliciós sense haver de parlar de tota la vergonya aquesta del tema controladors, que ja m'ha robat prou temps del cap de setmana enganxat a la pantalla i seguint el despropòsit d'un govern que dia que passa, dia que va més a la deriva. Aquí, aquí i aquí uns quants recursos que resumeixen bastant aproximadament el què en pens.
Au idò, bona setmana a totes (i a tots).
dimecres, 1 de desembre del 2010
Chillida Leku
Llegesc amb desolació que la crisi s'enduu per davant el jardí que Chillida va somniar a Hernani. Mir la tassa que empr per prendre el cafè cada dia a la feina i pens amargament que potser ara ha augmentarà de valor. El mateix passa amb la tela estampada que tenc a la capcalera del llit.
dilluns, 15 de novembre del 2010
Petites catàstrofes quotidianes
Una badada enmig de la celebració íntima per l'èxit de les mudances acaba amb una copa estellada i una preciosa taca de sang-malbec expandint-se a càmera lenta pel trespol del bany. Per un moment dubt sobre si me sap més greu pels tres glops llargs de l'extraordinari yacochuya del 2004 que encara quedàven o per la sensació que amb la copa s'ha trencat també el clima de festa,...
I mentrestant, en Moustaki que canta al l'i-pod
(...)
Ma liberté
Je t'avais tout donné
Ma dernière chemise
Et combien j'ai souffert
Pour pouvoir satisfaire
Tes moindres exigences
J'ai changé de pays
J'ai perdu mes amis
Pour gagner ta confiance
I mentrestant, en Moustaki que canta al l'i-pod
(...)
Ma liberté
Je t'avais tout donné
Ma dernière chemise
Et combien j'ai souffert
Pour pouvoir satisfaire
Tes moindres exigences
J'ai changé de pays
J'ai perdu mes amis
Pour gagner ta confiance
divendres, 12 de novembre del 2010
Temps de mudances
Som a ca meva nova, assegut enterra i mirant pels finestrals con el fosquet avança des del riu. Esper que m'entreguin la nevera la tele i el llit i en l'espera foraçada -de 17 a 21 horas m'han dit a la botiga- he fet temps ordenant les coses que he anat mudant aquesta setmana.Com que me moc tot just a dos carrers, el tràfec l'he fet a ritme de maleta i motxilla, aprofitant que encara no em podia instal.lar.
Sempre que feim mudances, hauriem d'aprofitar per fer net, a fons i sense concessions. Quan si no en el temps de mudances aparèixen ara i adès mil i un objectes-idea que criden des del fons de la caixa un passat que feia estona que no visitàvem? He aprofitat les dues darreres mudances que he fet per acabar de digitalitzar del tot la meva modestíssima discoteca. Els CD's ocupen poc però pesen, i només els toc quan els he de posar i treure de dins caixes i maletes. Ara que ja els he baixats tots a l'ordinador, no tenc excusa per no enviar-los a un magatzem definitiu.
Un tema apart són els llibres. En tenc relativament pocs, a Buenos Aires, ja que hi vaig venir sense i uns quants dels que he anat acumulant han sortit amb vena viatgera i han acabat a Menorca -crec-. De totes maneres, la millor mitja hora d'aquesta mudança ha estat la dedicada a repensar l'ordre i disposició dels difernts volums: els pendents de llegir, un clàssic, a dalt de tot, amb en Fontanarrosa, na Hannah Arendt i na Silvina Ocampo entre ells. Enmig, lonely planets, catàlegs d'exposicions, en Hudson i els seus viatges de naturalista, un parell de llibres de la mar i la secció assaig i història argentina. I finalment, abaix, els darrers fitxages/regals de narrativa catalana, amb el lentes, en Serés i en Ramon Erra com a destacats. Dins aquesta secció, fa un parell de setmanes vaig estar apunt d'afegir-hi el fitxage estrella de na Maite que per obra i gràcia de la internacionalització del senyor anagrama ha arribat als mostradors de Santa Fé i Callao Mesclats però no tant amb la secció de grans novel.les amb Norman Mailer, Sábato i el rinconet-homenatge an Fogwill, que a tot això prest farà tres mesos que se'ns va morir, li van fallar els pulmons, com no podia ser d'altra manera.
El fi, un capvespre deliciós per guanyar temps dedicant-se a coses importants, com fer net i ordenar llibres.
Sempre que feim mudances, hauriem d'aprofitar per fer net, a fons i sense concessions. Quan si no en el temps de mudances aparèixen ara i adès mil i un objectes-idea que criden des del fons de la caixa un passat que feia estona que no visitàvem? He aprofitat les dues darreres mudances que he fet per acabar de digitalitzar del tot la meva modestíssima discoteca. Els CD's ocupen poc però pesen, i només els toc quan els he de posar i treure de dins caixes i maletes. Ara que ja els he baixats tots a l'ordinador, no tenc excusa per no enviar-los a un magatzem definitiu.
Un tema apart són els llibres. En tenc relativament pocs, a Buenos Aires, ja que hi vaig venir sense i uns quants dels que he anat acumulant han sortit amb vena viatgera i han acabat a Menorca -crec-. De totes maneres, la millor mitja hora d'aquesta mudança ha estat la dedicada a repensar l'ordre i disposició dels difernts volums: els pendents de llegir, un clàssic, a dalt de tot, amb en Fontanarrosa, na Hannah Arendt i na Silvina Ocampo entre ells. Enmig, lonely planets, catàlegs d'exposicions, en Hudson i els seus viatges de naturalista, un parell de llibres de la mar i la secció assaig i història argentina. I finalment, abaix, els darrers fitxages/regals de narrativa catalana, amb el lentes, en Serés i en Ramon Erra com a destacats. Dins aquesta secció, fa un parell de setmanes vaig estar apunt d'afegir-hi el fitxage estrella de na Maite que per obra i gràcia de la internacionalització del senyor anagrama ha arribat als mostradors de Santa Fé i Callao Mesclats però no tant amb la secció de grans novel.les amb Norman Mailer, Sábato i el rinconet-homenatge an Fogwill, que a tot això prest farà tres mesos que se'ns va morir, li van fallar els pulmons, com no podia ser d'altra manera.
El fi, un capvespre deliciós per guanyar temps dedicant-se a coses importants, com fer net i ordenar llibres.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
Nestor con Perón, Cristina con el Pueblo
He seguit bona part del cerimonial funerari de Nestor Kirchner -des de la notícia de titulars de dimecres matí fins a les darreres imatges del cementiri del sud profund on l'han enterrat- per televisió i internet. Com passa en aquests casos, sobretot imatges de televisió de la vetla, 30 hores seguides, amb un estil poc convencional, com el personatge. Poc convencional, perquè els expresidents a l'Argentina es vetllen al Congrés, amb el caixó obert i en un ambient general de silenci i respecte. A Kirchner l'han vetllat a la casa rosada, a cajón cerrado -cosa que ha generat tota casta de teories- en un espai reduït on a estones hi havia estretors grosses -com quan van arribar-hi simultàniament Maradona i Mujica o els presidents Santos, Lugo, Chávez i Lula- i amb la gent que entrava a palau cantant, plorant i sobretot cridant consignes de suport a la tasca del finat i d'ànims a la vidua.
Més enllà dels símbols de dol i els embussos de tràfic, la imatge més de primera ma que m'enduc d'aquests dies és la del cordó de seguretat -un policia literalment cada quinze metres- que es va formar al cap de cantó de la feina per on havia de passar el cotxe fúnebre camí a l'aeroport i del caos que -arribat el moment- es va formar en aquest cap de cantó. Amb la policia totalment desbordada i un paisatge mescla de venedors de flors i paraigües, càmeres i helicòpters de televisió, gent a l'espectativa i sobretot les diferents faccions cadascuna amb les seves banderes, des dels sindicalistes peronistes, diverses tendències enfrontades del partit justicialista, i les juventuts kirchneristes mesclades amb banderes del che Guevara. Tot com en una espècie de demostració irreal de poder on tothom tractava de fer saber -no sé ben bé si a la societat o només a la vidua del finat- quina és la seva fortalesa.
Tot plegat amanit amb un dia rúfol, amb vent i pluja com de paisatge apocalíptic. Molt apropiat diria jo, pel funeral d'un cabdill. De certa manera, un poc, tal i com ho novel.la Joan Francesc Mira a Borja Papa.
La mort d’un papa no és com la mort d’un rei, no hi ha una reina viuda que el plore i presidesca el dol, no hi ha infants, no hi ha família reial reconeguda, i sobretot no hi ha un príncep hereu, quan es mor un papa hi ha molta por als carrers de Roma, molt poques llàgrimes a la cort, i un gran buit de poder, és com si a la desaparició de cada pontífex s’extingira una dinastia i cal gués buscar-ne una de nova amb urgència de dies, o com si la casa regnant fóra derrocada cada pocs anys per la mort (...) Joan Francesc Mira. Borja Papa
Més enllà dels símbols de dol i els embussos de tràfic, la imatge més de primera ma que m'enduc d'aquests dies és la del cordó de seguretat -un policia literalment cada quinze metres- que es va formar al cap de cantó de la feina per on havia de passar el cotxe fúnebre camí a l'aeroport i del caos que -arribat el moment- es va formar en aquest cap de cantó. Amb la policia totalment desbordada i un paisatge mescla de venedors de flors i paraigües, càmeres i helicòpters de televisió, gent a l'espectativa i sobretot les diferents faccions cadascuna amb les seves banderes, des dels sindicalistes peronistes, diverses tendències enfrontades del partit justicialista, i les juventuts kirchneristes mesclades amb banderes del che Guevara. Tot com en una espècie de demostració irreal de poder on tothom tractava de fer saber -no sé ben bé si a la societat o només a la vidua del finat- quina és la seva fortalesa.
Tot plegat amanit amb un dia rúfol, amb vent i pluja com de paisatge apocalíptic. Molt apropiat diria jo, pel funeral d'un cabdill. De certa manera, un poc, tal i com ho novel.la Joan Francesc Mira a Borja Papa.
La mort d’un papa no és com la mort d’un rei, no hi ha una reina viuda que el plore i presidesca el dol, no hi ha infants, no hi ha família reial reconeguda, i sobretot no hi ha un príncep hereu, quan es mor un papa hi ha molta por als carrers de Roma, molt poques llàgrimes a la cort, i un gran buit de poder, és com si a la desaparició de cada pontífex s’extingira una dinastia i cal gués buscar-ne una de nova amb urgència de dies, o com si la casa regnant fóra derrocada cada pocs anys per la mort (...) Joan Francesc Mira. Borja Papa
dimecres, 27 d’octubre del 2010
El cens
Fa un munt de mesos, vam rebre, via cita d'outlook enviada per recursos humans, l'avís que avui, 27 d'octubre, el govern havia decretat Feriado Nacional per tal que es pogués dur a terme l'estadística censal que es fa en aquest país una vegada cada deu anys.
Tal com s'ha anat atracat el dia, qualcunes de les particularitats de la jornada s'han posat de manifest: Botigues, súpers, bars i comerços tancats (cosa que només passa el primer de gener i el primer de maig) tothom a ca seva i a esperar que vingui el censista. També com és lògic, la dosi habitual de gilipollerisme polític, aquesta vegada amb l'argument estúpid de manca de seguretat i les convocatòries a no obrir la porta al censista o directament a mentir amb l'excusa que el cens el fa l'INDEC, un organisme oficial que des de fa més de dos anys ha perdut tota la credibilitat a l'hora de publicar les dades d'inflació. Més o manco al mateix nivell de gilipollerisme polític que -duit a l'extrem- fa que el batle de Buenos Aires demani una llei que prohibeixi anar de paquet amb moto així com haver de dur casc i armilla amb la matrícula de la moto. Amb l'excusa que hi ha molts de robatoris perpetrarts per motoristes -motochorros en diuen- I tot això en una ciutat on virutalment no existeixen les multes de trànsit i el respecte pel codi de circulació és proper a zero.
Així s'ha presentat el dia, en el meu cas amb l'acord tàcit amb en Christian, el meu encargado de edificio, per tal el censista comenci a les vuit del dematí per les velles veïnes desvetllades que fa hores que ja són aixecades i deixant-nos al sector jove per una hora més decent. Me despert a les 11 i mentres escalf l'aigua per brindar mate al censista encenc la tele bàsicament per inèrcia i encara mig endormiscat, passen un parell de minuts fins que m'entem de la que serà notícia de l'any.
La sensació general és d'estupefacció: més enllà dels típics elogis funeraris, de fet, és com si s'hagues mort el president sense ser-ho, en un país on aquest tipus d'esdeveniments tenen un impacte emocional molt fort. Ningú ho diu massa clar, encara, però el fet és que ja deuen anar a les totes les travesses successòries i d'això, el peronisme en sap i molt. Casualitat o no, el fet és que he recordat els magnífics passatges de la monumental Borja Papa on Joan Francesc Mira descriu magistralment el procés de depredació dels palaus renaixentistes que se seguia a la Roma dels borja després de la mort d'un papa i posterior elecció del següent. De fet, tot i que nominalment, Kirchner "només" era expresident i "primer damo" com ell mateix s'havia autobatejat, la realitat és que era qui movia els fils darrere el poder i -sobretot- el candidat amb més probabilitats per les eleccions de l'any qui ve. De moment, ens donarem un parell de dies dol, treva i calma tensa abans de la tempesta successòria.
I entretant, ha arribat la censista, ni tan jove ni tan espectacular com me l'havia imaginada, i hem passat el tràmit de respondre qüestions diverses com el material de construcció de la casa, quantes persones han passat la nit a casa (avui només jo, li he dit amb un punt de llàstima,...) el nombre d'ordinadors, els tipus de desaigües del vàter i quina llengua es parla al meu país (tot i que en aquest cas, la pregunta era més curiositat de madona que requeriment del cens).
Tal com s'ha anat atracat el dia, qualcunes de les particularitats de la jornada s'han posat de manifest: Botigues, súpers, bars i comerços tancats (cosa que només passa el primer de gener i el primer de maig) tothom a ca seva i a esperar que vingui el censista. També com és lògic, la dosi habitual de gilipollerisme polític, aquesta vegada amb l'argument estúpid de manca de seguretat i les convocatòries a no obrir la porta al censista o directament a mentir amb l'excusa que el cens el fa l'INDEC, un organisme oficial que des de fa més de dos anys ha perdut tota la credibilitat a l'hora de publicar les dades d'inflació. Més o manco al mateix nivell de gilipollerisme polític que -duit a l'extrem- fa que el batle de Buenos Aires demani una llei que prohibeixi anar de paquet amb moto així com haver de dur casc i armilla amb la matrícula de la moto. Amb l'excusa que hi ha molts de robatoris perpetrarts per motoristes -motochorros en diuen- I tot això en una ciutat on virutalment no existeixen les multes de trànsit i el respecte pel codi de circulació és proper a zero.
Així s'ha presentat el dia, en el meu cas amb l'acord tàcit amb en Christian, el meu encargado de edificio, per tal el censista comenci a les vuit del dematí per les velles veïnes desvetllades que fa hores que ja són aixecades i deixant-nos al sector jove per una hora més decent. Me despert a les 11 i mentres escalf l'aigua per brindar mate al censista encenc la tele bàsicament per inèrcia i encara mig endormiscat, passen un parell de minuts fins que m'entem de la que serà notícia de l'any.
La sensació general és d'estupefacció: més enllà dels típics elogis funeraris, de fet, és com si s'hagues mort el president sense ser-ho, en un país on aquest tipus d'esdeveniments tenen un impacte emocional molt fort. Ningú ho diu massa clar, encara, però el fet és que ja deuen anar a les totes les travesses successòries i d'això, el peronisme en sap i molt. Casualitat o no, el fet és que he recordat els magnífics passatges de la monumental Borja Papa on Joan Francesc Mira descriu magistralment el procés de depredació dels palaus renaixentistes que se seguia a la Roma dels borja després de la mort d'un papa i posterior elecció del següent. De fet, tot i que nominalment, Kirchner "només" era expresident i "primer damo" com ell mateix s'havia autobatejat, la realitat és que era qui movia els fils darrere el poder i -sobretot- el candidat amb més probabilitats per les eleccions de l'any qui ve. De moment, ens donarem un parell de dies dol, treva i calma tensa abans de la tempesta successòria.
I entretant, ha arribat la censista, ni tan jove ni tan espectacular com me l'havia imaginada, i hem passat el tràmit de respondre qüestions diverses com el material de construcció de la casa, quantes persones han passat la nit a casa (avui només jo, li he dit amb un punt de llàstima,...) el nombre d'ordinadors, els tipus de desaigües del vàter i quina llengua es parla al meu país (tot i que en aquest cas, la pregunta era més curiositat de madona que requeriment del cens).
dimecres, 13 d’octubre del 2010
Platja
Encara que sigui de riu i sense nedada, jo també necessitava la sensació de trepitjar poc d'arena i espolsar-se-la després de les sabates abans de tornar a pujar a bord.
dimarts, 21 de setembre del 2010
diumenge, 12 de setembre del 2010
Notes des del Cerro
L'excursió del Chajá.
L'estrany quintet -no d'Alexandria sinó de Montevideo- apurant una certa sensació de risc, de control mig descontrolat: semàfors que és millor no respectar i carrers que de tan tranquils inquieten. I al final, una vista des del Cerro que fa que l'aventura pagui la pena.
La Rambla i els arenals d'un blanc calcari i esclatant contra el marró aiguadolç del riumar, del mar de Solís.
No hi ha millor manera de conèixer un lloc nou que vivint-ne el pols de la quotidianetat de la gent. Mercat, asado, mate, visita d'obres i circuïts de lleure.
El gust per les petites coses i la innecessària necessitat, per exemple. d'un auto més enllà de quatre rodes que et dugin d'un lloc a un altre. Hi ha un cert aire menorquí (menorquí de fa vint anys) en açò de no passar massa pena pel cotxe. Una postura ben sàvia, altrament.
Vida i estètica de port, de Cadis, de Barbate, de Nàpols, de Càller, d'escullera de la Barceloneta abans dels Jocs, des Cós Nou en els carrers abocats al riumar. I la novetat per l'horitzó d'un portenyo de l'ondulació dels turonets, que en qualsevol moment t'aboquen a la visió de la mar. Mar? Riu? Riumar.
Montevideo és definitivament molt més Napolitana o Genovesa que Portenya. Li hem perdut el pols als ports, en bona mesura culpa als portacontainers i les exigències del tràfic de mercaderies moderns. Pens que ja només hi deuen quedar ports de ver a l'Àfrica, però tal vegada açò ho pens -només- perquè no els conec. La resta són oficines de duana i free-shops amb porta d'embarcament i maltes a 30 dòlars.
Ni estibadors, ni magatzems, ni putes. Només containers i borading pass.
L'estrany quintet -no d'Alexandria sinó de Montevideo- apurant una certa sensació de risc, de control mig descontrolat: semàfors que és millor no respectar i carrers que de tan tranquils inquieten. I al final, una vista des del Cerro que fa que l'aventura pagui la pena.
La Rambla i els arenals d'un blanc calcari i esclatant contra el marró aiguadolç del riumar, del mar de Solís.
No hi ha millor manera de conèixer un lloc nou que vivint-ne el pols de la quotidianetat de la gent. Mercat, asado, mate, visita d'obres i circuïts de lleure.
El gust per les petites coses i la innecessària necessitat, per exemple. d'un auto més enllà de quatre rodes que et dugin d'un lloc a un altre. Hi ha un cert aire menorquí (menorquí de fa vint anys) en açò de no passar massa pena pel cotxe. Una postura ben sàvia, altrament.
Vida i estètica de port, de Cadis, de Barbate, de Nàpols, de Càller, d'escullera de la Barceloneta abans dels Jocs, des Cós Nou en els carrers abocats al riumar. I la novetat per l'horitzó d'un portenyo de l'ondulació dels turonets, que en qualsevol moment t'aboquen a la visió de la mar. Mar? Riu? Riumar.
Montevideo és definitivament molt més Napolitana o Genovesa que Portenya. Li hem perdut el pols als ports, en bona mesura culpa als portacontainers i les exigències del tràfic de mercaderies moderns. Pens que ja només hi deuen quedar ports de ver a l'Àfrica, però tal vegada açò ho pens -només- perquè no els conec. La resta són oficines de duana i free-shops amb porta d'embarcament i maltes a 30 dòlars.
Ni estibadors, ni magatzems, ni putes. Només containers i borading pass.
diumenge, 5 de setembre del 2010
Resignació? Kairós!
Final d'una setmana mogudeta que se suposa havia d'acabar amb una sota prolongada as Caló Blanc i una llarga llista d'abraçades massa temps escatimades (no necessàriament en aquest ordre) com a pròleg d'un parell de dies d'estiu, raors, cavalls, al.lèrgia i pomades (tampoc necessàriament en aquest ordre).
El fet és però que som a casa, a Buenos Aires, tancant un diumenge de feina a mig gas que m'ha donat un parell d'alegries grosses en forma d'abraçades -virtuals- i que és pròleg d'una altra setmana moguda.
En una altra vida, m'hauria resignat (què hi farem, coses que passen) i hauria dedicat un parell de sessions de psicòleg a treure'm la mala sang. Ara i aquí però, contra la santa resignació cristiana, reivindic les meves arrels gregues per agraïr la oportunitat, el kairos. El kairos per exemple d'haver-me pogut despertar dimarts passat amb una nedada de mitja hora (catorze mesos feia i he de reconèixer que vaig tenir un instant de dubte, just abans de la capbussada) quan el sol tot just treia el cap per damunt la mar. Gràcies també per la llagosta congelada, el salmó com sempre, gràcies, la tonyina massa cuita i el ceviche bastant potent. I gràcies per una sola nit d'estiu i elles -totes- belles i els 22 anys que no me cans d'encalçar.
En fi, que cada vegada estic més convençut que m'estim més demanar perdó que demanar permís i que per sort encara ens queda una asado pendent, aquesta setmana a Buenos Aires i que molt bones festes als que hi sereu i molt bona espera als que espereu. Perquè sí, perquè us estim i perquè vull
El fet és però que som a casa, a Buenos Aires, tancant un diumenge de feina a mig gas que m'ha donat un parell d'alegries grosses en forma d'abraçades -virtuals- i que és pròleg d'una altra setmana moguda.
En una altra vida, m'hauria resignat (què hi farem, coses que passen) i hauria dedicat un parell de sessions de psicòleg a treure'm la mala sang. Ara i aquí però, contra la santa resignació cristiana, reivindic les meves arrels gregues per agraïr la oportunitat, el kairos. El kairos per exemple d'haver-me pogut despertar dimarts passat amb una nedada de mitja hora (catorze mesos feia i he de reconèixer que vaig tenir un instant de dubte, just abans de la capbussada) quan el sol tot just treia el cap per damunt la mar. Gràcies també per la llagosta congelada, el salmó com sempre, gràcies, la tonyina massa cuita i el ceviche bastant potent. I gràcies per una sola nit d'estiu i elles -totes- belles i els 22 anys que no me cans d'encalçar.
En fi, que cada vegada estic més convençut que m'estim més demanar perdó que demanar permís i que per sort encara ens queda una asado pendent, aquesta setmana a Buenos Aires i que molt bones festes als que hi sereu i molt bona espera als que espereu. Perquè sí, perquè us estim i perquè vull
dissabte, 4 de setembre del 2010
La carn vol carn
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
ELS AMANTS
Llibre de Meravelles
Una vegada, ja fa uns anys vaig deixar gravat tot aquest poema en el constestador que jo em pensava que era el del nou telèfon d'una dona estimada. El telèfon era d'una dona, sí però no de la meva, sinó de la germana. Per sort, diu que no entenia el català.
Clar que la meva dicció no era ni és res devora la d'un altre mestre/monstre:
dimecres, 1 de setembre del 2010
CNN: 5 minuts de zapping
Fa gairebé dos anys de la darrera vegada que vaig esser a l'Imperi: Bush encara era president i vaig veure enfonsar-se Wall Street en directe des de Times Square.
Ara hi he tornat, per una parell d'hores i la imatge més xocant, la més diferent (aquest és un país d'imatges) són els quatre o cinc anuncis que he vist fent zàpping:
Buick: Low consumtion Low cost car. German enginereed. Just from Us$ 149 a month.
Verizon smartphones.
Problems with your real state? ask a certifyed realtor.
Introducing Ford Fusion. Hybrid car.
Ultra, the ultimate diet beer by Lance Amstrong
Need a car? leases starting as low as Us$159 a month.
Deu ser la crisi?
Ara hi he tornat, per una parell d'hores i la imatge més xocant, la més diferent (aquest és un país d'imatges) són els quatre o cinc anuncis que he vist fent zàpping:
Buick: Low consumtion Low cost car. German enginereed. Just from Us$ 149 a month.
Verizon smartphones.
Problems with your real state? ask a certifyed realtor.
Introducing Ford Fusion. Hybrid car.
Ultra, the ultimate diet beer by Lance Amstrong
Need a car? leases starting as low as Us$159 a month.
Deu ser la crisi?
diumenge, 15 d’agost del 2010
Nightclubing
Voleu saber quina és la selecció musial del DJ resident en el què se suposa que és el club del moment de la nit portenya?
}
"Libre" den Nino Bravo i la versió d'"All my loving" de los Manolos en un interval de deu minuts. Això sí: no sé si gràcies a la selecció musical o a un molt bon màrqueting, però la realitat és que el nivell de las minas d'aquest boliche fa feredat. Amb dones així, s'aguanta tot, musicalment xerrant. Fins i tot l'estúpida i snob mania que tenen ara aquí de fer mabé el xampany amb red-bull.
}
"Libre" den Nino Bravo i la versió d'"All my loving" de los Manolos en un interval de deu minuts. Això sí: no sé si gràcies a la selecció musical o a un molt bon màrqueting, però la realitat és que el nivell de las minas d'aquest boliche fa feredat. Amb dones així, s'aguanta tot, musicalment xerrant. Fins i tot l'estúpida i snob mania que tenen ara aquí de fer mabé el xampany amb red-bull.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Legal
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com