Declaració d'independècia de les províncies unides del sud.
En la benemérita y muy digna ciudad de San Miguel de Tucumán a nueve días del mes de julio de 1816: terminada la sesión ordinaria, el Congreso de las Provincias Unidas continuó sus anteriores discusiones sobre el grande, augusto y sagrado objeto de la independencia de los pueblos que lo forman. Era universal, constante y decidido el clamor del territorio por su emancipación solemne del poder despótico de los reyes de España, los representantes sin embargo consagraron a tan arduo asunto toda la profundidad de sus talentos, la rectitud de sus intenciones e interés que demanda la sanción de la suerte suya, pueblos representados y posteridad. A su término fueron preguntados ¿Si quieren que las provincias de la Unión fuese una nación libre e independiente de los reyes de España y su metrópoli? Aclamaron primeramente llenos de santo ardor de la justicia, y uno a uno reiteraron sucesivamente su unánime y espontáneo decidido voto por la independencia del país, fixando en su virtud la declaración siguiente:
"Nos los representantes de las Provincias Unidas en Sud América, reunidos en congreso general, invocando al Eterno que preside el universo, en nombre y por la autoridad de los pueblos que representamos, protestando al Cielo, a las naciones y hombres todos del globo la justicia que regla nuestros votos: declaramos solemnemente a la faz de la tierra, que es voluntad unánime e indubitable de estas Provincias romper los violentos vínculos que los ligaban a los reyes de España, recuperar los derechos de que fueron despojados, e investirse del alto carácter de una nación libre e independiente del rey Fernando séptimo, sus sucesores y metrópoli. Quedan en consecuencia de hecho y de derecho con amplio y pleno poder para darse las formas que exija la justicia, e impere el cúmulo de sus actuales circunstancias. Todas, y cada una de ellas, así lo publican, declaran y ratifican comprometiéndose por nuestro medio al cumplimiento y sostén de esta su voluntad, baxo el seguro y garantía de sus vidas haberes y fama. Comuníquese a quienes corresponda para su publicación. Y en obsequio del respeto que se debe a las naciones, detállense en un manifiesto los gravísimos fundamentos impulsivos de esta solemne declaración." Dada en la sala de sesiones, firmada de nuestra mano, sellada con el sello del Congreso y refrendada por nuestros diputados secretarios.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
dilluns, 9 de juliol del 2012
diumenge, 13 de maig del 2012
Lip Dub per la llengua
Anys enrere, davant una agressió com la que, des de les actuals instutucions locals i autonòmiques, està patint la llenga catalana pròpia de Menorca, ens ajuntaríem i treuríem un manifest. Ara, hi feim front amb un lip-dub, que com diu en Pere, queda molt més alegre i festiu.
dimarts, 20 de març del 2012
Sentència de culpabilitat
Divendres farà justament dos anys que escrivia aquesta entrada al bloc.
Ara fa unes hores, el llavors Molt Honorable i presumpte delinqüent, ha estat condemnat a sis anys de presó en ser declarat culpable dels delictes de prevaricació, tràfic d'influències, falsedat documental i frau a l'administració.
No me n'alegr gens ni mica que qui va ser Molt Honorable President d'una de les institucions del país es vegi ara condemnat a la pèrdua d'honors i atencions protocolaries. És un senyal clar del nivell de qualitat democràtica que gastam.
Si m'alegr en canvi que el ciutadà Jaume Matas Palou pagui amb tot el pes de la llei pels delictes que ha comès.
Ara fa unes hores, el llavors Molt Honorable i presumpte delinqüent, ha estat condemnat a sis anys de presó en ser declarat culpable dels delictes de prevaricació, tràfic d'influències, falsedat documental i frau a l'administració.
No me n'alegr gens ni mica que qui va ser Molt Honorable President d'una de les institucions del país es vegi ara condemnat a la pèrdua d'honors i atencions protocolaries. És un senyal clar del nivell de qualitat democràtica que gastam.
Si m'alegr en canvi que el ciutadà Jaume Matas Palou pagui amb tot el pes de la llei pels delictes que ha comès.
diumenge, 17 de juliol del 2011
Ara, la societat civil
Torn a ser a casa després d'unes ben merescudes vacances i això vol dir també que torn a donar, amb més freqüència que abans, explicacions sobre tot això dels indignats a amics, clients, coneguts i saludats.
Aquestes darreres setmanes he passat pels Tarhirs maonès, barceloní i -obra i gràcia del volcà i d'Iberia- fins i tot pel madrileny. En els dos primers casos hores abans que n'Ague i en Xavi hi enviessin les brigades respectives a fer net.
I xerrant de fer net, llegesc amb preocupació les primeres mesures concretes de les noves autoritats que regeixen la cosa pública del país. Garnada doble a les platges no-urbanes i a les webs institucionals d'ajuntaments i conselleries. Tot per donar pistes dels quatre anys de govern a favor de la iniciativa privada, les inversions i la llibertat d'elecció de llengua que ens esperen, el sí a tot de l'inefable Delgado. Açò sí, que de com ho pagarem no en xerra ningú
En aquest context embullat de garnades fortes contra dos dels eixos vertebrals del país tal i com els entenem i voldrien uns quants, la meva innata visió optimista de la quotidianitat em mena a pensar, ara més que mai, que torna a ser el moment d'estalonar els elements centrals de la nostra societat civil. Contava no sé qui a xalandria, en to de crítica, que havia sentit en una de les famoses assemblees a un/a jove que s'emocionava perquè la gent discutia, expressava opinions, debatia i prenia decisions. Res de nou sota el cel estelat de juliol. Res que no faci anys i panys que sigui el dia a dia de la gent del GOB, d'Òmnium, de la Federació d'Associacions de Vesins, dels Ateneus, d'Acció Cultural, de l'OCB (la mallorquina, no la del paper de fumar)i tants i tants d'altres
Tal com em tem que ve la borrasca, ara és moment d'enfortir aquestes expressions genuïnes de la societat civil, aquesta manera tan o més vàlida i eficaç de participar i influir en els afers de la polis. Encara que sigui espolsant els vells talonaris de bons de 500 pessetes per salvar Trebalúger-l'altre dia en vaig trobar un dins un llibre de n'Atxaga- i adaptant-los al mon 2.0.
Ara més que mai, és moment de la societat civil.
Aquestes darreres setmanes he passat pels Tarhirs maonès, barceloní i -obra i gràcia del volcà i d'Iberia- fins i tot pel madrileny. En els dos primers casos hores abans que n'Ague i en Xavi hi enviessin les brigades respectives a fer net.
I xerrant de fer net, llegesc amb preocupació les primeres mesures concretes de les noves autoritats que regeixen la cosa pública del país. Garnada doble a les platges no-urbanes i a les webs institucionals d'ajuntaments i conselleries. Tot per donar pistes dels quatre anys de govern a favor de la iniciativa privada, les inversions i la llibertat d'elecció de llengua que ens esperen, el sí a tot de l'inefable Delgado. Açò sí, que de com ho pagarem no en xerra ningú
En aquest context embullat de garnades fortes contra dos dels eixos vertebrals del país tal i com els entenem i voldrien uns quants, la meva innata visió optimista de la quotidianitat em mena a pensar, ara més que mai, que torna a ser el moment d'estalonar els elements centrals de la nostra societat civil. Contava no sé qui a xalandria, en to de crítica, que havia sentit en una de les famoses assemblees a un/a jove que s'emocionava perquè la gent discutia, expressava opinions, debatia i prenia decisions. Res de nou sota el cel estelat de juliol. Res que no faci anys i panys que sigui el dia a dia de la gent del GOB, d'Òmnium, de la Federació d'Associacions de Vesins, dels Ateneus, d'Acció Cultural, de l'OCB (la mallorquina, no la del paper de fumar)i tants i tants d'altres
Tal com em tem que ve la borrasca, ara és moment d'enfortir aquestes expressions genuïnes de la societat civil, aquesta manera tan o més vàlida i eficaç de participar i influir en els afers de la polis. Encara que sigui espolsant els vells talonaris de bons de 500 pessetes per salvar Trebalúger-l'altre dia en vaig trobar un dins un llibre de n'Atxaga- i adaptant-los al mon 2.0.
Ara més que mai, és moment de la societat civil.
dijous, 19 de maig del 2011
Més per Menorca
No he militat mai en cap partit polític i pens, com molts, que la responsabilitat cívica i democràtica passa molt més allà del simple ritual de les eleccions una vegada cada quatre anys.
Tampoc he fet mai fins ara bandera d'una opció política concreta davant d'una cita electoral tot i que els meus posicionaments públics en contextos no electorals són extensos i variats.
No sé tampoc -ni m'interessa massa- si s'està vivint una #spanishrevolution o simplement un fum de formatjades primaverenc.
Fa quinze anys que m'enfront als dilemes electorals pensant sempre que no acab de trobar mai una opció que em satisfagi prou. Fins al punt que he arribat a la conclusió que el què passa és que jo som un raro i me maten les meves singularitats i manies i que sempre queda millor mostrar una certa postura d'inconformitat.
El què sí sé però, és que diumenge qui ve tenim les eleccions més importants de tot el cicle electoral, les que defineixen les polítiques que ara per ara més m'interessen més envers el meu (altre) petit, assolellat i tramuntanós país. Les que defineixen si el PTI és un model a seguir o no, si volem seguir amb un model d'escola obert, multilingüe i orgullós del nostre passat, obert al món des de la nostra finestra i connectat amb la resta del País.
Si volem en definitiva, tenir al general okupa com a conseller de cultura o a l'homòfob ultradretà de conseller de benestar social.
Jo ja he votat, i estic orgullós de dir que ho he fet pel PSM.
I si encara teniu dubtes, escoltau als mestres:
Tampoc he fet mai fins ara bandera d'una opció política concreta davant d'una cita electoral tot i que els meus posicionaments públics en contextos no electorals són extensos i variats.
No sé tampoc -ni m'interessa massa- si s'està vivint una #spanishrevolution o simplement un fum de formatjades primaverenc.
Fa quinze anys que m'enfront als dilemes electorals pensant sempre que no acab de trobar mai una opció que em satisfagi prou. Fins al punt que he arribat a la conclusió que el què passa és que jo som un raro i me maten les meves singularitats i manies i que sempre queda millor mostrar una certa postura d'inconformitat.
El què sí sé però, és que diumenge qui ve tenim les eleccions més importants de tot el cicle electoral, les que defineixen les polítiques que ara per ara més m'interessen més envers el meu (altre) petit, assolellat i tramuntanós país. Les que defineixen si el PTI és un model a seguir o no, si volem seguir amb un model d'escola obert, multilingüe i orgullós del nostre passat, obert al món des de la nostra finestra i connectat amb la resta del País.
Si volem en definitiva, tenir al general okupa com a conseller de cultura o a l'homòfob ultradretà de conseller de benestar social.
Jo ja he votat, i estic orgullós de dir que ho he fet pel PSM.
I si encara teniu dubtes, escoltau als mestres:
dilluns, 6 de desembre del 2010
Fosquet d'estiu
La setmana vinent farà un més que vaig estrenar casa nova. De fet encara estic en fase d'interinatge, amb la meitat dels mobles pendents d'entrega -sobrevisc amb llit i nevera- i fent-me a la idea de dormir de cara a les teulades de la ciutat amb els llums vermells intermitents dels edificis alts i les estrelles, que -en contra del què podria semblar, malden per rompre la barrera de contaminació atmosfèrica i lumínica per deixar-se veure.
Estic com al.lot amb sabates noves, just quan comença a apretar la calor, amb una pileta de quinze metres que m'ha fet recodar que a nedar -com a anar en bicicleta- no se'n desapren, per molt de temps que passi. Entenc perfectament la reverència que sent el món àrab per l'aigua. Tot i aquí no patim, ni patirem durant molt de temps per escasedats aqüíferes, m'he de recordar bastant seguit que tenir una piscina al bell mig de la metropoli és un autèntic luxe, i per tant, no hi valen excueses per no aprofitar-lo mentre el temps ho permeti. Ja sigui de bon dematí o al fosquet després d'un dia d'estrés a la feina.
Totes aquestes refelxions de pa amb fontenta per tancar un diumenge deliciós sense haver de parlar de tota la vergonya aquesta del tema controladors, que ja m'ha robat prou temps del cap de setmana enganxat a la pantalla i seguint el despropòsit d'un govern que dia que passa, dia que va més a la deriva. Aquí, aquí i aquí uns quants recursos que resumeixen bastant aproximadament el què en pens.
Au idò, bona setmana a totes (i a tots).
Estic com al.lot amb sabates noves, just quan comença a apretar la calor, amb una pileta de quinze metres que m'ha fet recodar que a nedar -com a anar en bicicleta- no se'n desapren, per molt de temps que passi. Entenc perfectament la reverència que sent el món àrab per l'aigua. Tot i aquí no patim, ni patirem durant molt de temps per escasedats aqüíferes, m'he de recordar bastant seguit que tenir una piscina al bell mig de la metropoli és un autèntic luxe, i per tant, no hi valen excueses per no aprofitar-lo mentre el temps ho permeti. Ja sigui de bon dematí o al fosquet després d'un dia d'estrés a la feina.
Totes aquestes refelxions de pa amb fontenta per tancar un diumenge deliciós sense haver de parlar de tota la vergonya aquesta del tema controladors, que ja m'ha robat prou temps del cap de setmana enganxat a la pantalla i seguint el despropòsit d'un govern que dia que passa, dia que va més a la deriva. Aquí, aquí i aquí uns quants recursos que resumeixen bastant aproximadament el què en pens.
Au idò, bona setmana a totes (i a tots).
diumenge, 19 de setembre del 2010
Connectivitat, competitivitat i transport aeri
(Nova entrada a Xalandria.cat)
Sembla que en aquests dies de realisme i crisi on -finalment- tots els organismes de l'estat han posat fil a l'agulla de retallar despesa d'allà on sigui, torna al debat ¿públic? la qüestió de les subvencions al transport aeri de Menorca. Es veu que el ministre espanyol del ram ha decidit que la factura que paga en concepte de descomptes de resident és massa cara i mira de trobar-hi solucions. Com era previsible, les forces vives del país (de Menorca, vull dir) han posat el crit al cel i es preparen per la enèssima i ínfima batalla per defensar “lo nostro”. El arguments, hem de suposar, seran els mateixos de sempre. Repasem-los: el concepte d'inuslaritat, la falta d'inversions en altres mitjans de transport (AVE i autovies, per exemple), el sobrecost que suposa pels a voltes afortunats i de vegades desgraciats illencs tenir accés a coca-coles i quimioteràpia, a pernil de jabugo i jerseis de zara, a quintos i mitjanes Damm, a i-phones i play-stations,.... Res de nou, de moment, ni tan sols cap tímida menció per exemple a la qüestió del dèficit fiscal -els 3.000 euros, el mig milió de peles per cap i per any, que cada menorquí paga en promig d'excés d'impostos i que van al sac de la solidariatat interregional-. Ep que aquí el debat era sobre els bitllets d'avió i ara tu vens a embullar amb arguments separatistes i radicals!
Sense pretendre donar consell als nostres polítics ni a la societat civil/forces vives que tornaran a treure -ara que ve s'hivern- pancartes, rodes de premsa i comunicats per defensar com a mínim l'statu quo del tema, me permet la llibertat de dir-hi la meva.
Partint d'una base on l'estat subvencionava el 25% del preu final dels bitllets d'avió als residents, els compromisos i conjuntures polítiques de diferents moments -a Palma i sobretot a Madrid- s'han anat encadenant al llarg del temps per acabar amb una situació actual on el nivell de subvenció ha arribat fins al 50% . De manera més o manco simètrica, i com resulta evident a qualsevol estudiant de primer d'economia, els preus aplicats per les línies aèries han anat pujant amb la mateixa intensitat, donant com a resultat final una situació triplement perversa: la factura per l'estat és cada vegada més pesada (el 25% de 100 euros són 25 i el 50% de 300 són 150). Els residents de primera classe (amb passaport d'un estat membre de la UE) paguen si fa no fa el mateix en termes relatius. I els residents extraeuropeus de segona i els incauts turistes que volen venir a passar uns dies gastant als nostres apartaments, bars, restaurants i supermercats, pateixen un mercat distorsionat via subvencions que fa que els preus sense descompte de resident siguin, moltes vegades, prohibitius.
Aquesta situació triplement perversa es torna encara una miqueta pitjor si pensam que el descompte de resident tal i com està definit a dia d'avui és una subvenció regressiva. Açò vol dir que qui més es beneficia de la subvenió és qui més viatja, és a dir, grosso modo, qui té més mitjans econòmics. En primera instància, de la subvenció se n'apropien les línies aèries via increments de preus i de manera subsidiària, al cap de l'any qui més viatja, més subvenció acapara.
Tenim, en resum, un sistema que és aparentment deficitari, inequitatiu i inútil en el seu objectiu primari de garantir l'accés a un transport aeri que la nostra societat ha decidit elevar a la categoría de necessitat bàsica. Un sistema que de retruc, cada any deu desincentivar una bona caterva de potencials turistes gallecs, andalusos i bascos, que gairebé pel mateix preu poden volar a Nova York.
Fer una repassada a la programació de vols de l'aeroport de Menorca dóna una imatge prou paradoxal de la situació actual. ¿Qualcú s'ha aturat mai a pensar perquè hi ha disponibles més vols a aeroports alemanys que a destins espanyols un diumenge 19 de setembre qualsevol? Tenint en compte que els vols a Alemanya no tenen subvencions ni descomptes i que tampoc són operats per companyies públiques, sembla bastant curiós, no?.
Per altra banda, ¿com és que el preu d'un bitllet València-Menorca triplica un Madrid-València operat per la mateixa companyia i -si fa no fa- la mateixa distància?. Els economistes tenim una resposta que cotitza molt alt en el nostre particular santoral: Ah! La Competència! Perquè resulta que de València a Madrid hi pots anar amb els CRJ-200 d'Air Nostrum però també amb els 737-800 de Ryanair i amb els Alaria de Renfe i clar, posats a triar, la gent tria, les empreses competeixen i els preus s'ajusten a la demanda.
Encara més, ¿què fa que durant els mesos de juliol i agost Spanair, Air Europa i Vueling es dediquin a posar avions i més avions per venir a Menorca des de Barcelona i Madrid, per exemple? Un altre guest star econòmic: La Demanda!
Finalment: ¿és que ningú no s'ha adonat que el veritable problema del transport aeri és que Menorca no té cap connexió directa amb 3 dels 4 majors hubs intercontinentals d'Europa?. Aquest és l'autèntic escàndol. I si no demanau-ho, als assistents a la darrera Menorca TechTalk que vingueren des de San Francisco o Beijing i que encara no entenen com és que una vegada arribats a Europa, encara van haver de fer dos vols més: Londres/París/Frankfurt-Barcelona/Madrid-Menorca, quan a Mallorca, a Eivissa, a Corfú o a Còrsega hi podrien haver arribat amb un únic bot. L'autèntic drama senyors, és que som a 3 o més aeroports de distància del món, quan hauríem de ser-ne a 2.
Fins aquí, la part fàcil, la llista de coses que -en la meva modesta opinió- no estan bé d'aquest model. Ens queda pendent el tema de què feim amb el Pepiño Blanco de torn que ens diu que hem de reduïr la despesa d'unes subvencions que ja hem vist que cometen el doble pecat de la inequitat i el dèficit. I encara més important (perquè els ministres passen però les societats queden): el tema de quin model de foment del transport aeri volem?
Perquè tan clar com els arguments dels paràgrafs anteriors és també que un model basat únicament en la llei del mercat donarà resultats que ens semblaran a la majoria, insatisfactoris amb molts vols durant els mesos de temporada alta i cap -literalment cap- els dimarts, dimecres i dijous matí de per exemple els mesos de desembre i febrer. I per tant caldria pensar un model diferent, si és que aquest no ens agrada. Vet aquí les meves propostes:
1.- Abolició de la subenció indiscriminada per residents (residents de primera vull dir, que ja hem vist que extreuropeus no compten). Jo no vull que ningú em subvencioni per volar cap a o des de Menorca, vull pagar menys impostos i que la política de foment del transport aeri segueixi paràmetres de racionalitat econòmica, equitat social i foment de la connectivitat.
2.- Un sistema de desgravacions fiscals per un nombre limitat de vols anuals per aquelles persones amb nivells de renda més baixos. Ningú hauria de rebre subvencions per fer més de 10/12 vols anuals, ja que d'altra manera, tendim a caure en la paradoxa del bé públic: com que és de tothom i el seu ús és molt barat, acabam atrapats en la trampa de l'abús. A més, el fet de lligar l'incentiu amb la declaració de renda ens ajudarà a assegurar-nos que els nostres estimats conciutadans no s'oblidin de les seves obligacions fiscals.
3.- Subvencions sobre el preu complet del passatge a col.lectius de passatgers específics: estudiants, malalts que requeriexen tractaments complexos i els seus familiars, esportistes, diputats i senadors en exercici de les seves funcions,...
4.- Negociar directament amb determinades línies aèries acords de subvencions puntuals i amb definició estratègica: Iberia/British Airways amb Madrid i Londres-Heathrow, Lufthansa amb Frankfurt i Múnic, AirFrance/KLM amb Paris Charles de Gaulle. Amb dues condicions: que els vols tenguin caràcter anual i amb combinació d'horaris amb la programació intercontinental.
3.-Subvencions estacionals contracícliques (és a dir, en els mesos on hi ha manco demanda) per aquelles línies aèries que mantinguin els enllaços amb Barcelona, Palma, València, Londres, Paris, Frankfurt, Milà i Madrid durant tot l'any.
4.- Convenis de col.laboració puntuals amb operadors low cost per incentivar mercats turístics estratègics: Praga, Berlín, Lió, Roma, Moscou.
En el cas dels punts referents a convenis amb línies aèries i per tal d'incentivar la competència, cada vegada que un nou operador vulgui entrar a competir en una determinada ruta, l'import total de la subvenció es dividir entre els dos participants, de manera que aquesta actui com un mecanisme d'incentiu a la permanència.
Em falten les dades concretes del cost de l'actual estructura de subsidis, però estic convençut que el resultat final de destinar el mateix nivell de despesa actual a aquesta nova forma de distribució tindria efectes col.laterals positius i clarament mesurables a curt termini. Tot i que puntualment açò vulgui dir que a qualcun dels lectors d'aquest bloc se li encarís un poquet el preu del bitllet promig. Segur que als lectors que vivim fora de Menorca ens compensaria. I a voltros també, feis-me cas.
Sembla que en aquests dies de realisme i crisi on -finalment- tots els organismes de l'estat han posat fil a l'agulla de retallar despesa d'allà on sigui, torna al debat ¿públic? la qüestió de les subvencions al transport aeri de Menorca. Es veu que el ministre espanyol del ram ha decidit que la factura que paga en concepte de descomptes de resident és massa cara i mira de trobar-hi solucions. Com era previsible, les forces vives del país (de Menorca, vull dir) han posat el crit al cel i es preparen per la enèssima i ínfima batalla per defensar “lo nostro”. El arguments, hem de suposar, seran els mateixos de sempre. Repasem-los: el concepte d'inuslaritat, la falta d'inversions en altres mitjans de transport (AVE i autovies, per exemple), el sobrecost que suposa pels a voltes afortunats i de vegades desgraciats illencs tenir accés a coca-coles i quimioteràpia, a pernil de jabugo i jerseis de zara, a quintos i mitjanes Damm, a i-phones i play-stations,.... Res de nou, de moment, ni tan sols cap tímida menció per exemple a la qüestió del dèficit fiscal -els 3.000 euros, el mig milió de peles per cap i per any, que cada menorquí paga en promig d'excés d'impostos i que van al sac de la solidariatat interregional-. Ep que aquí el debat era sobre els bitllets d'avió i ara tu vens a embullar amb arguments separatistes i radicals!
Sense pretendre donar consell als nostres polítics ni a la societat civil/forces vives que tornaran a treure -ara que ve s'hivern- pancartes, rodes de premsa i comunicats per defensar com a mínim l'statu quo del tema, me permet la llibertat de dir-hi la meva.
Partint d'una base on l'estat subvencionava el 25% del preu final dels bitllets d'avió als residents, els compromisos i conjuntures polítiques de diferents moments -a Palma i sobretot a Madrid- s'han anat encadenant al llarg del temps per acabar amb una situació actual on el nivell de subvenció ha arribat fins al 50% . De manera més o manco simètrica, i com resulta evident a qualsevol estudiant de primer d'economia, els preus aplicats per les línies aèries han anat pujant amb la mateixa intensitat, donant com a resultat final una situació triplement perversa: la factura per l'estat és cada vegada més pesada (el 25% de 100 euros són 25 i el 50% de 300 són 150). Els residents de primera classe (amb passaport d'un estat membre de la UE) paguen si fa no fa el mateix en termes relatius. I els residents extraeuropeus de segona i els incauts turistes que volen venir a passar uns dies gastant als nostres apartaments, bars, restaurants i supermercats, pateixen un mercat distorsionat via subvencions que fa que els preus sense descompte de resident siguin, moltes vegades, prohibitius.
Aquesta situació triplement perversa es torna encara una miqueta pitjor si pensam que el descompte de resident tal i com està definit a dia d'avui és una subvenció regressiva. Açò vol dir que qui més es beneficia de la subvenió és qui més viatja, és a dir, grosso modo, qui té més mitjans econòmics. En primera instància, de la subvenció se n'apropien les línies aèries via increments de preus i de manera subsidiària, al cap de l'any qui més viatja, més subvenció acapara.
Tenim, en resum, un sistema que és aparentment deficitari, inequitatiu i inútil en el seu objectiu primari de garantir l'accés a un transport aeri que la nostra societat ha decidit elevar a la categoría de necessitat bàsica. Un sistema que de retruc, cada any deu desincentivar una bona caterva de potencials turistes gallecs, andalusos i bascos, que gairebé pel mateix preu poden volar a Nova York.
Fer una repassada a la programació de vols de l'aeroport de Menorca dóna una imatge prou paradoxal de la situació actual. ¿Qualcú s'ha aturat mai a pensar perquè hi ha disponibles més vols a aeroports alemanys que a destins espanyols un diumenge 19 de setembre qualsevol? Tenint en compte que els vols a Alemanya no tenen subvencions ni descomptes i que tampoc són operats per companyies públiques, sembla bastant curiós, no?.
Per altra banda, ¿com és que el preu d'un bitllet València-Menorca triplica un Madrid-València operat per la mateixa companyia i -si fa no fa- la mateixa distància?. Els economistes tenim una resposta que cotitza molt alt en el nostre particular santoral: Ah! La Competència! Perquè resulta que de València a Madrid hi pots anar amb els CRJ-200 d'Air Nostrum però també amb els 737-800 de Ryanair i amb els Alaria de Renfe i clar, posats a triar, la gent tria, les empreses competeixen i els preus s'ajusten a la demanda.
Encara més, ¿què fa que durant els mesos de juliol i agost Spanair, Air Europa i Vueling es dediquin a posar avions i més avions per venir a Menorca des de Barcelona i Madrid, per exemple? Un altre guest star econòmic: La Demanda!
Finalment: ¿és que ningú no s'ha adonat que el veritable problema del transport aeri és que Menorca no té cap connexió directa amb 3 dels 4 majors hubs intercontinentals d'Europa?. Aquest és l'autèntic escàndol. I si no demanau-ho, als assistents a la darrera Menorca TechTalk que vingueren des de San Francisco o Beijing i que encara no entenen com és que una vegada arribats a Europa, encara van haver de fer dos vols més: Londres/París/Frankfurt-Barcelona/Madrid-Menorca, quan a Mallorca, a Eivissa, a Corfú o a Còrsega hi podrien haver arribat amb un únic bot. L'autèntic drama senyors, és que som a 3 o més aeroports de distància del món, quan hauríem de ser-ne a 2.
Fins aquí, la part fàcil, la llista de coses que -en la meva modesta opinió- no estan bé d'aquest model. Ens queda pendent el tema de què feim amb el Pepiño Blanco de torn que ens diu que hem de reduïr la despesa d'unes subvencions que ja hem vist que cometen el doble pecat de la inequitat i el dèficit. I encara més important (perquè els ministres passen però les societats queden): el tema de quin model de foment del transport aeri volem?
Perquè tan clar com els arguments dels paràgrafs anteriors és també que un model basat únicament en la llei del mercat donarà resultats que ens semblaran a la majoria, insatisfactoris amb molts vols durant els mesos de temporada alta i cap -literalment cap- els dimarts, dimecres i dijous matí de per exemple els mesos de desembre i febrer. I per tant caldria pensar un model diferent, si és que aquest no ens agrada. Vet aquí les meves propostes:
1.- Abolició de la subenció indiscriminada per residents (residents de primera vull dir, que ja hem vist que extreuropeus no compten). Jo no vull que ningú em subvencioni per volar cap a o des de Menorca, vull pagar menys impostos i que la política de foment del transport aeri segueixi paràmetres de racionalitat econòmica, equitat social i foment de la connectivitat.
2.- Un sistema de desgravacions fiscals per un nombre limitat de vols anuals per aquelles persones amb nivells de renda més baixos. Ningú hauria de rebre subvencions per fer més de 10/12 vols anuals, ja que d'altra manera, tendim a caure en la paradoxa del bé públic: com que és de tothom i el seu ús és molt barat, acabam atrapats en la trampa de l'abús. A més, el fet de lligar l'incentiu amb la declaració de renda ens ajudarà a assegurar-nos que els nostres estimats conciutadans no s'oblidin de les seves obligacions fiscals.
3.- Subvencions sobre el preu complet del passatge a col.lectius de passatgers específics: estudiants, malalts que requeriexen tractaments complexos i els seus familiars, esportistes, diputats i senadors en exercici de les seves funcions,...
4.- Negociar directament amb determinades línies aèries acords de subvencions puntuals i amb definició estratègica: Iberia/British Airways amb Madrid i Londres-Heathrow, Lufthansa amb Frankfurt i Múnic, AirFrance/KLM amb Paris Charles de Gaulle. Amb dues condicions: que els vols tenguin caràcter anual i amb combinació d'horaris amb la programació intercontinental.
3.-Subvencions estacionals contracícliques (és a dir, en els mesos on hi ha manco demanda) per aquelles línies aèries que mantinguin els enllaços amb Barcelona, Palma, València, Londres, Paris, Frankfurt, Milà i Madrid durant tot l'any.
4.- Convenis de col.laboració puntuals amb operadors low cost per incentivar mercats turístics estratègics: Praga, Berlín, Lió, Roma, Moscou.
En el cas dels punts referents a convenis amb línies aèries i per tal d'incentivar la competència, cada vegada que un nou operador vulgui entrar a competir en una determinada ruta, l'import total de la subvenció es dividir entre els dos participants, de manera que aquesta actui com un mecanisme d'incentiu a la permanència.
Em falten les dades concretes del cost de l'actual estructura de subsidis, però estic convençut que el resultat final de destinar el mateix nivell de despesa actual a aquesta nova forma de distribució tindria efectes col.laterals positius i clarament mesurables a curt termini. Tot i que puntualment açò vulgui dir que a qualcun dels lectors d'aquest bloc se li encarís un poquet el preu del bitllet promig. Segur que als lectors que vivim fora de Menorca ens compensaria. I a voltros també, feis-me cas.
dissabte, 10 de juliol del 2010
Estatut? Constitució!
M'he aixecat tard i quan me n'he adonat, ja havia passat la convocatòria per sumar-me a la concentració de Buenos Aires en protesta per la sentència del tribunal constitucional.
De totes formes, jo també tenc qualque dubtte, com en Pere, respecte a la oportunitat de la manifestació.
Ras i curt i des d'un punt de vista juridicament assèptic, el què ha fet el TC és bastant previsible i crec que l'errada de concepte inicial era pretendre que l'actual constitució espanyola era prou ample com per fer-hi cabre un concepció federal i assimètrica de l'estat.
En aquest sentit, tenc una certa sensació de final del camí. Això és lo que hi ha i em sembla que esperar qualsevol altra cosa de l'actual marc és senzillament una il.lusió. A Espanya no hi ha hagut mai federalistes i un dels darrers que quedàven a Barcelona té Alzheimer.
Per tant, crec que l'eix del debat ha canviat: ja no és més o manco autogovern esgarrapat per les cojuntures electorals de cada moment. El nou debat emergent és entre una autonomia supraprovincial i una sobirania plena, seguida d'un exercici de delegació parcial en instàncies supraestatals.
Així és tal i com ho veig, des de 12.000 km enllà i vist amb el filtres dels mitjans de comunicació d'una banda i l'altra que llig de forma habitual (el confidencial, el pais, el mundo, avui, vilaweb i la vanguardia).
I per acabar i si en teniu ganes, escoltau què en va dir al respecte un savi:
De totes formes, jo també tenc qualque dubtte, com en Pere, respecte a la oportunitat de la manifestació.
Ras i curt i des d'un punt de vista juridicament assèptic, el què ha fet el TC és bastant previsible i crec que l'errada de concepte inicial era pretendre que l'actual constitució espanyola era prou ample com per fer-hi cabre un concepció federal i assimètrica de l'estat.
En aquest sentit, tenc una certa sensació de final del camí. Això és lo que hi ha i em sembla que esperar qualsevol altra cosa de l'actual marc és senzillament una il.lusió. A Espanya no hi ha hagut mai federalistes i un dels darrers que quedàven a Barcelona té Alzheimer.
Per tant, crec que l'eix del debat ha canviat: ja no és més o manco autogovern esgarrapat per les cojuntures electorals de cada moment. El nou debat emergent és entre una autonomia supraprovincial i una sobirania plena, seguida d'un exercici de delegació parcial en instàncies supraestatals.
Així és tal i com ho veig, des de 12.000 km enllà i vist amb el filtres dels mitjans de comunicació d'una banda i l'altra que llig de forma habitual (el confidencial, el pais, el mundo, avui, vilaweb i la vanguardia).
I per acabar i si en teniu ganes, escoltau què en va dir al respecte un savi:
dimarts, 29 de juny del 2010
dimecres, 14 d’abril del 2010
dimarts, 23 de març del 2010
Presumpció d'innocència
D'acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans, un dels principis rectors bàsics del dret penal és la presumpció d'innocència.
Dit això, i fins que no es demostri lo contrari, el Molt Honorable Jaume Matas i Palou, expresident del Govern de les Illes Balears, és presumptament innocent dels càrrecs de:
Prevaricació,
Suborn,
Apropiació Indeguda,
Malversació de Cabals Públics,
Falsedat Documental,
Tràfic d'Influències,
Blanqueig de Capitals,
Delicte Fiscal,
Delicte Electoral
En resum i fins que es demostri lo contrari -hi insistesc-, Matas és penalment innocent, moralment condemnable, políticament cadàver,.... I financerament, és un crack!
Dit això, i fins que no es demostri lo contrari, el Molt Honorable Jaume Matas i Palou, expresident del Govern de les Illes Balears, és presumptament innocent dels càrrecs de:
Prevaricació,
Suborn,
Apropiació Indeguda,
Malversació de Cabals Públics,
Falsedat Documental,
Tràfic d'Influències,
Blanqueig de Capitals,
Delicte Fiscal,
Delicte Electoral
En resum i fins que es demostri lo contrari -hi insistesc-, Matas és penalment innocent, moralment condemnable, políticament cadàver,.... I financerament, és un crack!
dimecres, 3 de març del 2010
Ens plantam?
Després d'uns mesos de poca activitat al seu bloc, per bé que sembla que ben invertits en reflexionar, en Francesc Sintes es planta.
Jo també.
Jo també.
dissabte, 31 d’octubre del 2009
Convindria anar-hi pensant
Darrerament –i cada vegada em passa més seguit- tenc la sensació que qualque cosa es mou, en l’àmbit d’aquells que no renunciam a la possibilitat de poder un dia decidir en llibertat quina és l’articulació política que volem pel nostre país. Qualque cosa es mou a Catalunya, on a l’espera de tenir un estatut votat en referèndum, aprovat pels parlaments català i espanyol i invalidat pel tribunal constitucional, la consulta independentista d’Arenys de Munt ha marcat, crec, un punt d’inflexió important. Qualque cosa es mou també a Escòcia, que ja cerca data pel seu referèndum d’autodeterminació i possiblement esdevindrà el proper estat de la Unió Europea, amb el permís de Croàcia, Macedònia i Turqia.
Qualque cosa es mou, d’altra banda, en l’unionisme espanyolista que –intuïnt un perill real per la seva concepció nacional- deixa de banda l’eix esquerra-dreta per encolumnar tothom, comunistes, socialistes, liberals i conservadors, darrera la bandera rojigualda. En aquest context no és una dada menor que, una vegada foragitats nacionalistes bascos i gallecs dels respectius governs autonòmics, només al Principat de Catalunya i –molt residualment- a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, toquen quota de poder partits que no tenen Espanya com a referent nacional. Saludam, ara i aquí l’aparició en el mapa polític de casa nostra de Ciudadanos i UPD com un senyal que anam per bon camí: per tal que es plantegi, i en darrera instància es resolgui, el conflicte en termes polítics, cal que es definieixin i clarifiquin els models en discusió, quins son els seus arguments i quin és el seu nivell de suport democràtic.
Qualque cosa es mou fins i tot, en el petit microcosmos del menorquinisme polític. He seguit amb molt d’interés les darreres aportacions al debat d’idees den Nel Martí i en Pau Obrador així com, sobretot, altres discusions que ténen lloc preferentment en l’espai de blocs i pàgines personals d’autèntics -podríem dir-ne- Think Tanks com en Joan López Casasnovas i en Francesc Sintes. Així hem vist com darrerament des de les pàgines d’aquest mirador que avui em cedeix per primera vegada l’espai, s’ha anat evolucionant el missatge tradicionalment autonomista, pactista, del menorquinisme polític cap a una convicció cada vegada més –diguem-ne- secessionista. Ras i curt: també dins l’àmbit del PSM hi comencen a sonar veus que s’adonen que no hi ha solució satisfactòria que no passi per la ruptura democràtica amb un estat espanyol que només ens hi vol en termes assimilacionistes.
I tot açò, en un context de recessió econòmica fortíssima que té com a únic referent comparable la llarga crisi de la dècada del 75 al 84 -època dels pactes fundacionals d’un model autonòmic que sembla arribar al final del seu recorregut-. Una crisi que demana a crits un recanvi del model econòmic de creixement dels darrers quinze anys, basat en l’especulació immobiliària i els tipus d’interés més baixos de la història. Quan els països centrals de la UE ja comencen a sortir del túnel, a l’Espanya única li queda encara una llarg i dolorós camí que a hores d’ara no és gens clar quan s’acabarà.
Tal com ho veig des de la meva actual i allunyat punt de vista –fa un any i mig que visc a l’Argentina-, no ens trobam massa enfora del dia en què berenarem amb la notícia que l’independentisme hegemònic a Catalunya ha votat la secessió d’Espanya i un nou estat passa a formar part de la Unió Europea. Donant per descomptat que el procés tindrà lloc seguint una impecable legitimitat democràtica, poc i res hi podran fer les forces centrípetes valedores de la concepció castellanocèntrica de l’estat espanyol. I serà precisament llavors, en l’hipotètic dia en què ens deixondim amb aquesta notícia, quan el menorquinisme polític haurà de tenir ben esmolada l’estratègia a seguir davant d’un envit on –nacionalment parlant- ens hi anirà el futur. Cal esperar que ensoldemà de la independència del Principat de Catalunya, els esforços de les estructures de l’estat espanyol se centraran en el control de danys per tal de minimitzar-ne l’impacte. Catalunya obrirà el camí, i al menorquinisme polític li tocarà l’hora de definir-se sobre quin és el camí a seguir.
Com sempre, la temptació mallorquina serà forta, però con en tantes altres vegades al llarg de la nostra història, és cap al Nord que ens convindrà mirar i no cap a Llebeig. Novament, el referent serà Barcelona, primera i única escala cap a Brusel.les. La qüestió és: ¿podrà Menorca esperar l’hipotètic dexiondiment mallorquí o ens convindrà anar assajant la via menorquina cap a la independència?
Convindria anar-hi pensant. No fós cas que la cosa ens agafés en orsai.
«La fórmula de la futura política menorquina és combatre la província de Balears, conquerir primer la llibertat col·lectiva que avui no tenim. [...] Tant de bo puguem ben prest cridar no solament Visca la República Federal! i Visca Catalunya lliure!, sinó, també, Visca Menorca catalana.» Joan Hernández Mora, «Revista de Catalunya», abril de 1931
Qualque cosa es mou, d’altra banda, en l’unionisme espanyolista que –intuïnt un perill real per la seva concepció nacional- deixa de banda l’eix esquerra-dreta per encolumnar tothom, comunistes, socialistes, liberals i conservadors, darrera la bandera rojigualda. En aquest context no és una dada menor que, una vegada foragitats nacionalistes bascos i gallecs dels respectius governs autonòmics, només al Principat de Catalunya i –molt residualment- a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, toquen quota de poder partits que no tenen Espanya com a referent nacional. Saludam, ara i aquí l’aparició en el mapa polític de casa nostra de Ciudadanos i UPD com un senyal que anam per bon camí: per tal que es plantegi, i en darrera instància es resolgui, el conflicte en termes polítics, cal que es definieixin i clarifiquin els models en discusió, quins son els seus arguments i quin és el seu nivell de suport democràtic.
Qualque cosa es mou fins i tot, en el petit microcosmos del menorquinisme polític. He seguit amb molt d’interés les darreres aportacions al debat d’idees den Nel Martí i en Pau Obrador així com, sobretot, altres discusions que ténen lloc preferentment en l’espai de blocs i pàgines personals d’autèntics -podríem dir-ne- Think Tanks com en Joan López Casasnovas i en Francesc Sintes. Així hem vist com darrerament des de les pàgines d’aquest mirador que avui em cedeix per primera vegada l’espai, s’ha anat evolucionant el missatge tradicionalment autonomista, pactista, del menorquinisme polític cap a una convicció cada vegada més –diguem-ne- secessionista. Ras i curt: també dins l’àmbit del PSM hi comencen a sonar veus que s’adonen que no hi ha solució satisfactòria que no passi per la ruptura democràtica amb un estat espanyol que només ens hi vol en termes assimilacionistes.
I tot açò, en un context de recessió econòmica fortíssima que té com a únic referent comparable la llarga crisi de la dècada del 75 al 84 -època dels pactes fundacionals d’un model autonòmic que sembla arribar al final del seu recorregut-. Una crisi que demana a crits un recanvi del model econòmic de creixement dels darrers quinze anys, basat en l’especulació immobiliària i els tipus d’interés més baixos de la història. Quan els països centrals de la UE ja comencen a sortir del túnel, a l’Espanya única li queda encara una llarg i dolorós camí que a hores d’ara no és gens clar quan s’acabarà.
Tal com ho veig des de la meva actual i allunyat punt de vista –fa un any i mig que visc a l’Argentina-, no ens trobam massa enfora del dia en què berenarem amb la notícia que l’independentisme hegemònic a Catalunya ha votat la secessió d’Espanya i un nou estat passa a formar part de la Unió Europea. Donant per descomptat que el procés tindrà lloc seguint una impecable legitimitat democràtica, poc i res hi podran fer les forces centrípetes valedores de la concepció castellanocèntrica de l’estat espanyol. I serà precisament llavors, en l’hipotètic dia en què ens deixondim amb aquesta notícia, quan el menorquinisme polític haurà de tenir ben esmolada l’estratègia a seguir davant d’un envit on –nacionalment parlant- ens hi anirà el futur. Cal esperar que ensoldemà de la independència del Principat de Catalunya, els esforços de les estructures de l’estat espanyol se centraran en el control de danys per tal de minimitzar-ne l’impacte. Catalunya obrirà el camí, i al menorquinisme polític li tocarà l’hora de definir-se sobre quin és el camí a seguir.
Com sempre, la temptació mallorquina serà forta, però con en tantes altres vegades al llarg de la nostra història, és cap al Nord que ens convindrà mirar i no cap a Llebeig. Novament, el referent serà Barcelona, primera i única escala cap a Brusel.les. La qüestió és: ¿podrà Menorca esperar l’hipotètic dexiondiment mallorquí o ens convindrà anar assajant la via menorquina cap a la independència?
Convindria anar-hi pensant. No fós cas que la cosa ens agafés en orsai.
(....)
Aquest artícle va ser originalment escrit per a la secció Mirador Nacionalista del Diario Menorca per encàrrec del seu actual coordinador. Passats un prudencials 20 dies sense que s'hagi publicat, tot i les sol.licituds del coordinador cap al Director de l'esmentat mitjà i una vegada ja no és inèdit doncs s'ha publicat en el butlletí intern del PSM, em permet la llibertat -perquè vull i ningú no m'ho impedeix publicar-lo ara i aquí- Amb l'únic afegit d'una cita que hi ha inclòs, gràcies Cice, de fa 78 anys però que segueix essent escandalosament actual:«La fórmula de la futura política menorquina és combatre la província de Balears, conquerir primer la llibertat col·lectiva que avui no tenim. [...] Tant de bo puguem ben prest cridar no solament Visca la República Federal! i Visca Catalunya lliure!, sinó, també, Visca Menorca catalana.» Joan Hernández Mora, «Revista de Catalunya», abril de 1931
dilluns, 12 d’octubre del 2009
dijous, 24 de setembre del 2009
Aclariments sobre l’aparegut a la premsa respecte la interpretació de la cançó sobre Elena de Borbón
dimecres, 23 setembre de 2009
El passat dissabte dia 19 de setembre apareixia una informació feta notícia a un mitjà de comunicació de Menorca referida a un videoclip en què un grup de música anomenat Sonadors de Son Camaró, del qual form part com a cantant, interpretava una cançó en què apareix com a protagonista la Infanta Elena de Borbón. A partir d’aquest moment, la notícia ha transcendit a la premsa de fora de l’illa i ha sortit del seu context original fins al punt que la notícia, ara per ara, apareix completament esbiaixada. Davant aquests fets, vull fer els següents aclariments, després del linxament públic al qual he estat sotmès aquests dies a causa d’aquest fet, i sobretot atenent que s’hi ha volgut mesclar la meva qualitat de regidor d’Educació i Festes (no de Cultura) de l’Ajuntament de Maó.
El vídeo penjat és de fa 6 mesos, quan encara no havia entrat a agafar les responsabilitats de govern a l’Ajuntament de Maó, cosa de la qual se m’acusa (el titular deia: “El regidor de Cultura (sic) de l’Ajuntament de Maó insulta la Infanta Elena en un concert”). D’aquest fet se’n va fer notícia, que queda completament descontextualitzada i que provoca una reacció sensacionalista fora de sèrie, cosa que s’ha demostrat pel fet que la notícia ha arribat a la premsa del cor i a algun mitjà d’abast estatal, amb molta tirada i repercussió, però caracteritzat per treure polèmiques estèrils.
Els Sonadors de Son Camaró són un conjunt caracteritzat per utilitzar la música des d’un punt de vista humorístic i satíric, a part d’aportar una visió moderna a melodies conegudes de la cultura musical popular. El grup ha actuat en diverses ocasions durant la primavera i estiu passats, i ha obtingut sempre molt bona resposta del públic, que ha entès l’estil i la finalitat del grup. El repertori és molt variat i conserva aquesta part fresca també en les lletres en clau irònica.
La cançó que ha originat la polèmica és popular en el sentit etimològic de la paraula: és complicat trobar-ne l’origen i l’autoria. Des de fa més de deu anys un o altre dels nostres components i molta gent a Menorca l’ha sentida cantar en grups d’amics, bars, caus, cases, carrers... i sempre en to festiu, sense que ningú, sigui de la ideologia que sigui, no faci altra cosa que esbossar un somriure o, directament, la rialla. Els Sonadors decideixen incorporar-la al repertori perquè s’adiu amb l’esperit del grup. En cap cas es considera que hi hagi una ofensa expressa a la monarquia, i el llenguatge emprat, que si es treu de context es pot considerar, certament, groller, forma part d’una expressió concreta popular.
En un escenari també he cantat històries en què el pare mata a la filla perquè se’n va a ballar a la plaça sense el seu permís o en què l’enamorat desitja penjar l’al·lota perquè no el vol festejar. Mai m’he plantejat que estigui fent apologia de la violència de gènere. Aquestes cançons són al cançoner popular. Cal entendre el context de les coses i la utilització del llenguatge en la seva justa mesura.
Cal que es desvinculi completament la meva tasca de gestor públic del que hagi pogut expressar en un context concret en un moment anterior. També deman públicament que no s’hi mesclin altres facetes de la faceta musical. El grup S’Albaida, del qual també form part, ha demostrat la seva seriositat en la tasca de recuperació i recreació de la música menorquina des d’un vessant mediterrani, i ha exportat el producte fora de l’illa i també de l’Estat, amb una feina que fa ja 11 anys que dura, sense entrar mai en conflictes de cap tipus i en altra cosa que no fos la cura per fer una feina digna, demostrada amb l’edició de fins a 6 treballs discogràfics. El mateix raonament podria fer d’Espina, grup de rock del qual també sóc el cantant.
Se m’ha acusat d’haver fer provocació quan dissabte passat, en un concert de Sonadors a Ferreries, vaig tornar a cantar la cançó. No hi ha cap prova que hagués fet cap injúria de referència al personatge en qüestió.
No consider, per tot l’exposat anteriorment, que hagi incorregut en cap delicte ni ofensa cap a ningú, per tant la disculpa pública i penediment quedarien fora de lloc, tenint en compte que el debat ha perdut tot el sentit. En tot cas, entenc, amb el tractament mediàtic que se n’ha fet, que algú es pugui sentir ferit o ofès durant aquests dies, i per respecte als meus companys de l’equip de govern a l’Ajuntament de Maó, perquè som conscient del càrrec que ocup, vull dir que em sap greu per totes aquestes persones.
Se m’ha acusat, també, de contractar els meus propis grups des de l’àrea que regesc o he dirigit, cosa que és totalment falsa. L’organització del Festival Menorca Jove va anar a càrrec del Consell de Joventut i els casals de joves de Ferreries, des Mercadal i des Migjorn Gran, i comptaren amb la col·laboració de molts altres casals de l’illa i del suport de l’àrea de Joventut del Consell Insular, sota la meva responsabilitat en aquells moments, amb la cessió de l’espai: la casa de colònies de Santa Eularieta. Era la festa del voluntariat, en què tothom que hi participava era de forma altruista: talleristes, firaires, músics, monitors... Com a responsable de Joventut, i implicat amb que l’activitat sortís bé, vaig participar en diferents facetes de forma directa. La de cantar amb el grup Sonadors de Son Camaró, va ser improvisada, perquè el mateix matí un dels grups que havien confirmat assistència va desdir l’actuació, i se’ns va proposar suplir-los perquè el vespre no quedés amb pocs grups.
També s’ha fet menció a la participació del grup Espina com a teloners de Barón Rojo, donant entenent que és una iniciativa de la regidoria de Festes, de la qual som responsable. Aquest concert, en el qual l’actuació del grup fou de forma gratuïta (els altres grups, per suposat, cobraven) era organitzat per una entitat privada, en la qual l’Ajuntament no s’ha ficat per res.
En definitiva, potser és important entendre que tot açò no hauria succeït si jo no hagués tingut el càrrec de regidor (torn a dir que el vídeo fa mig any que és accessible), i que hi ha una voluntat expressa de desprestigi de la meva persona des d’un punt de vista clarament polític, encara que la notícia no tengui res a veure amb la política. Cal demanar-se quina és la voluntat última que persegueix aquest mitjà de comunicació i sota quins paràmetres.
Joan Carles Villalonga i Sintes
(Aquí l'original)
El passat dissabte dia 19 de setembre apareixia una informació feta notícia a un mitjà de comunicació de Menorca referida a un videoclip en què un grup de música anomenat Sonadors de Son Camaró, del qual form part com a cantant, interpretava una cançó en què apareix com a protagonista la Infanta Elena de Borbón. A partir d’aquest moment, la notícia ha transcendit a la premsa de fora de l’illa i ha sortit del seu context original fins al punt que la notícia, ara per ara, apareix completament esbiaixada. Davant aquests fets, vull fer els següents aclariments, després del linxament públic al qual he estat sotmès aquests dies a causa d’aquest fet, i sobretot atenent que s’hi ha volgut mesclar la meva qualitat de regidor d’Educació i Festes (no de Cultura) de l’Ajuntament de Maó.
El vídeo penjat és de fa 6 mesos, quan encara no havia entrat a agafar les responsabilitats de govern a l’Ajuntament de Maó, cosa de la qual se m’acusa (el titular deia: “El regidor de Cultura (sic) de l’Ajuntament de Maó insulta la Infanta Elena en un concert”). D’aquest fet se’n va fer notícia, que queda completament descontextualitzada i que provoca una reacció sensacionalista fora de sèrie, cosa que s’ha demostrat pel fet que la notícia ha arribat a la premsa del cor i a algun mitjà d’abast estatal, amb molta tirada i repercussió, però caracteritzat per treure polèmiques estèrils.
Els Sonadors de Son Camaró són un conjunt caracteritzat per utilitzar la música des d’un punt de vista humorístic i satíric, a part d’aportar una visió moderna a melodies conegudes de la cultura musical popular. El grup ha actuat en diverses ocasions durant la primavera i estiu passats, i ha obtingut sempre molt bona resposta del públic, que ha entès l’estil i la finalitat del grup. El repertori és molt variat i conserva aquesta part fresca també en les lletres en clau irònica.
La cançó que ha originat la polèmica és popular en el sentit etimològic de la paraula: és complicat trobar-ne l’origen i l’autoria. Des de fa més de deu anys un o altre dels nostres components i molta gent a Menorca l’ha sentida cantar en grups d’amics, bars, caus, cases, carrers... i sempre en to festiu, sense que ningú, sigui de la ideologia que sigui, no faci altra cosa que esbossar un somriure o, directament, la rialla. Els Sonadors decideixen incorporar-la al repertori perquè s’adiu amb l’esperit del grup. En cap cas es considera que hi hagi una ofensa expressa a la monarquia, i el llenguatge emprat, que si es treu de context es pot considerar, certament, groller, forma part d’una expressió concreta popular.
En un escenari també he cantat històries en què el pare mata a la filla perquè se’n va a ballar a la plaça sense el seu permís o en què l’enamorat desitja penjar l’al·lota perquè no el vol festejar. Mai m’he plantejat que estigui fent apologia de la violència de gènere. Aquestes cançons són al cançoner popular. Cal entendre el context de les coses i la utilització del llenguatge en la seva justa mesura.
Cal que es desvinculi completament la meva tasca de gestor públic del que hagi pogut expressar en un context concret en un moment anterior. També deman públicament que no s’hi mesclin altres facetes de la faceta musical. El grup S’Albaida, del qual també form part, ha demostrat la seva seriositat en la tasca de recuperació i recreació de la música menorquina des d’un vessant mediterrani, i ha exportat el producte fora de l’illa i també de l’Estat, amb una feina que fa ja 11 anys que dura, sense entrar mai en conflictes de cap tipus i en altra cosa que no fos la cura per fer una feina digna, demostrada amb l’edició de fins a 6 treballs discogràfics. El mateix raonament podria fer d’Espina, grup de rock del qual també sóc el cantant.
Se m’ha acusat d’haver fer provocació quan dissabte passat, en un concert de Sonadors a Ferreries, vaig tornar a cantar la cançó. No hi ha cap prova que hagués fet cap injúria de referència al personatge en qüestió.
No consider, per tot l’exposat anteriorment, que hagi incorregut en cap delicte ni ofensa cap a ningú, per tant la disculpa pública i penediment quedarien fora de lloc, tenint en compte que el debat ha perdut tot el sentit. En tot cas, entenc, amb el tractament mediàtic que se n’ha fet, que algú es pugui sentir ferit o ofès durant aquests dies, i per respecte als meus companys de l’equip de govern a l’Ajuntament de Maó, perquè som conscient del càrrec que ocup, vull dir que em sap greu per totes aquestes persones.
Se m’ha acusat, també, de contractar els meus propis grups des de l’àrea que regesc o he dirigit, cosa que és totalment falsa. L’organització del Festival Menorca Jove va anar a càrrec del Consell de Joventut i els casals de joves de Ferreries, des Mercadal i des Migjorn Gran, i comptaren amb la col·laboració de molts altres casals de l’illa i del suport de l’àrea de Joventut del Consell Insular, sota la meva responsabilitat en aquells moments, amb la cessió de l’espai: la casa de colònies de Santa Eularieta. Era la festa del voluntariat, en què tothom que hi participava era de forma altruista: talleristes, firaires, músics, monitors... Com a responsable de Joventut, i implicat amb que l’activitat sortís bé, vaig participar en diferents facetes de forma directa. La de cantar amb el grup Sonadors de Son Camaró, va ser improvisada, perquè el mateix matí un dels grups que havien confirmat assistència va desdir l’actuació, i se’ns va proposar suplir-los perquè el vespre no quedés amb pocs grups.
També s’ha fet menció a la participació del grup Espina com a teloners de Barón Rojo, donant entenent que és una iniciativa de la regidoria de Festes, de la qual som responsable. Aquest concert, en el qual l’actuació del grup fou de forma gratuïta (els altres grups, per suposat, cobraven) era organitzat per una entitat privada, en la qual l’Ajuntament no s’ha ficat per res.
En definitiva, potser és important entendre que tot açò no hauria succeït si jo no hagués tingut el càrrec de regidor (torn a dir que el vídeo fa mig any que és accessible), i que hi ha una voluntat expressa de desprestigi de la meva persona des d’un punt de vista clarament polític, encara que la notícia no tengui res a veure amb la política. Cal demanar-se quina és la voluntat última que persegueix aquest mitjà de comunicació i sota quins paràmetres.
Joan Carles Villalonga i Sintes
(Aquí l'original)
dilluns, 21 de setembre del 2009
Per en Joan (avui també escriu un altre)
Primer s'endugueren els negres,
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Tot seguit s’endugueren als jueus,
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Després varen detenir als capellans,
Però com no soc religiós, tampoc em va importar.
Finalment varen apressar a uns comunistes,
Però com que no soc comunista, tampoc em va importar.
Ara se m’enduen a mi… però ja es massa tard.
(Martin Niemöeller)
ànims Nito!
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Tot seguit s’endugueren als jueus,
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Després varen detenir als capellans,
Però com no soc religiós, tampoc em va importar.
Finalment varen apressar a uns comunistes,
Però com que no soc comunista, tampoc em va importar.
Ara se m’enduen a mi… però ja es massa tard.
(Martin Niemöeller)
ànims Nito!
diumenge, 20 de setembre del 2009
Elena reloaded
Versió apta per a polítics amb responsabilitats de govern
Allà dalt ses porxades
asseguda a sa tribuna
allà n'hi havia una
cristo puta! com plorava
son pare era un acòlit
sa mare era estanquera
i s'àvia, pobre s'àvia
ningú no sabia lo que era
(cors: violoncelista!)
Ella estava casada,
amb un que era de Lugo
mesquí pobre galllec
qui li hi havia de dir?
que cada dematí
la tindria as costat
amb unes lleganyotes
i es cabell despentinat
i si no fos per tu,
que seria lo que faríem?
de qui mos n'enfotríem
si no haguessis vingut?
tenim sort bruta marxanta
de tenir-te de geganta
per açò te deim Malena
Malena del montón
Cucurrucucú Malena
Cucurrucucú no bramis
Cucurrucucú fas pena
Malena fas pena
Malena fas pena
Malena no bramis
Malena fas pena
Malena fas pena
Malena no bramis
Malena del montón..."
Allà dalt ses porxades
asseguda a sa tribuna
allà n'hi havia una
cristo puta! com plorava
son pare era un acòlit
sa mare era estanquera
i s'àvia, pobre s'àvia
ningú no sabia lo que era
(cors: violoncelista!)
Ella estava casada,
amb un que era de Lugo
mesquí pobre galllec
qui li hi havia de dir?
que cada dematí
la tindria as costat
amb unes lleganyotes
i es cabell despentinat
i si no fos per tu,
que seria lo que faríem?
de qui mos n'enfotríem
si no haguessis vingut?
tenim sort bruta marxanta
de tenir-te de geganta
per açò te deim Malena
Malena del montón
Cucurrucucú Malena
Cucurrucucú no bramis
Cucurrucucú fas pena
Malena fas pena
Malena fas pena
Malena no bramis
Malena fas pena
Malena fas pena
Malena no bramis
Malena del montón..."
dijous, 4 de juny del 2009
Cartes des d'Espanya
Arrib a casa i entre la paperassa comercial habitual hi trob el voluminós sobre que amablement m'envia la delegación provincial del censo electoral amb tot el material necessari per exercir el meu dret de vot a les eleccions europees del proper dia 7.
Cony quina sorpresa! jo que fiava creuar la fina línia de l'abstenció per primera vegada en la meva vida i resulta que a l'ambaixada han pensat en tot. Sense que jo els hi hagi demanat, han fet la feina per jo i m'envien tot el material, de franc i amb totes les facilitats perquè voti a qualsevol oficina de correus del país (d'aquest país, vull dir) no més tard de dissabte. Tot eficientíssim, només he de triar -quina feinada- la papereta, afegir al sobre una fotocòpia del meu passaport i llest.
Curiosament, el mateix dia i hom diria que gairebé aferrat amb el sobre electoral, m'arriba una carta on l'inefable Rajoy on en 12 línies de tipografia generosa (diria que mínim de mida 16) m'ofereix targeta sanitaria gratuïta -igual que todos los españoles que viven en España- i la nacionalitat espanyola pels meus néts, sense condicions. Apa aquí!. Tot això amanit amb fins a un total de 9 vegades de la paraula "España" i els seus derivats.
Ara entenc la despesa publicitària que fan aquesta gent del PP i del PSOE cada vegada que hi ha eleccions a Buenos Aires, tanques publicitaries i cartells a puntapala: no és que la gent s'hagi d'enrecordar i anar a fer llargues cues per votar: t'ho posen tan fàcil els xavals de l'ambaixada, que només faltaria que et triessin ells la papereta,...
Ara que, per altra banda, jo que som descomfiat de mena i que mai no he estat massa convencut que el meu vot per correu arribés a Menorca quan vivia a Barcelona, no sé perquè però tenc un petit dubte que si demà vaig a votar (i a qui,? una altre dubte) el meu vot arribi a bon port.
Som un descregut!
Cony quina sorpresa! jo que fiava creuar la fina línia de l'abstenció per primera vegada en la meva vida i resulta que a l'ambaixada han pensat en tot. Sense que jo els hi hagi demanat, han fet la feina per jo i m'envien tot el material, de franc i amb totes les facilitats perquè voti a qualsevol oficina de correus del país (d'aquest país, vull dir) no més tard de dissabte. Tot eficientíssim, només he de triar -quina feinada- la papereta, afegir al sobre una fotocòpia del meu passaport i llest.
Curiosament, el mateix dia i hom diria que gairebé aferrat amb el sobre electoral, m'arriba una carta on l'inefable Rajoy on en 12 línies de tipografia generosa (diria que mínim de mida 16) m'ofereix targeta sanitaria gratuïta -igual que todos los españoles que viven en España- i la nacionalitat espanyola pels meus néts, sense condicions. Apa aquí!. Tot això amanit amb fins a un total de 9 vegades de la paraula "España" i els seus derivats.
Ara entenc la despesa publicitària que fan aquesta gent del PP i del PSOE cada vegada que hi ha eleccions a Buenos Aires, tanques publicitaries i cartells a puntapala: no és que la gent s'hagi d'enrecordar i anar a fer llargues cues per votar: t'ho posen tan fàcil els xavals de l'ambaixada, que només faltaria que et triessin ells la papereta,...
Ara que, per altra banda, jo que som descomfiat de mena i que mai no he estat massa convencut que el meu vot per correu arribés a Menorca quan vivia a Barcelona, no sé perquè però tenc un petit dubte que si demà vaig a votar (i a qui,? una altre dubte) el meu vot arribi a bon port.
Som un descregut!
dimarts, 2 de juny del 2009
Sort que són dels nostres
Novament, en Vicent Partal la clava
Al Govern Balear hi ha el PSM, ERC, UM, i el PSOE i a la Generalitat de dalt ERC, IC i el PSOE, o vaig errat?
Manda huevos!
Al Govern Balear hi ha el PSM, ERC, UM, i el PSOE i a la Generalitat de dalt ERC, IC i el PSOE, o vaig errat?
Manda huevos!
divendres, 1 de maig del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Legal
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com