M'he aixecat tard i quan me n'he adonat, ja havia passat la convocatòria per sumar-me a la concentració de Buenos Aires en protesta per la sentència del tribunal constitucional.
De totes formes, jo també tenc qualque dubtte, com en Pere, respecte a la oportunitat de la manifestació.
Ras i curt i des d'un punt de vista juridicament assèptic, el què ha fet el TC és bastant previsible i crec que l'errada de concepte inicial era pretendre que l'actual constitució espanyola era prou ample com per fer-hi cabre un concepció federal i assimètrica de l'estat.
En aquest sentit, tenc una certa sensació de final del camí. Això és lo que hi ha i em sembla que esperar qualsevol altra cosa de l'actual marc és senzillament una il.lusió. A Espanya no hi ha hagut mai federalistes i un dels darrers que quedàven a Barcelona té Alzheimer.
Per tant, crec que l'eix del debat ha canviat: ja no és més o manco autogovern esgarrapat per les cojuntures electorals de cada moment. El nou debat emergent és entre una autonomia supraprovincial i una sobirania plena, seguida d'un exercici de delegació parcial en instàncies supraestatals.
Així és tal i com ho veig, des de 12.000 km enllà i vist amb el filtres dels mitjans de comunicació d'una banda i l'altra que llig de forma habitual (el confidencial, el pais, el mundo, avui, vilaweb i la vanguardia).
I per acabar i si en teniu ganes, escoltau què en va dir al respecte un savi:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Legal
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com
4 comentaris:
"Per tant, crec que l'eix del debat ha canviat: ja no és més o manco autogovern esgarrapat per les cojuntures electorals de cada moment. El nou debat emergent és entre una autonomia supraprovincial i una sobirania plena, seguida d'un exercici de delegació parcial en instàncies supraestatals."
Crec que no t'acab de seguir.
Pere,
rellegint-ho veig que queda un poc enrevesat. A vam si m'explic: per jo, el panorama post sentència és limita entre:
a) una autonomia dins els nous límits constitucionals fixats per la sentència (amb retallades per exemple en temes centrals com el model educatiu i de llengua). Des del meu punt de vista, aquests límits són més estrets que els explorats fins ara en les successives onades de "peix al cove" pujolià/tripartit.
b) un model d'estat català/principatí -unilateralment secessionista- que delegui sobirania a la Unió Europea i -qui sap si també, en temes d'interés comú, en Espanya.
I m'anticip a la teva possible nova pregunta: quins són els costos arribar al model b)? molts i molt importants m'imagin. I consti que l'estratègia a seguir no la tenc gens clara, però em sembla que el què ha canviat és que cada cop menys gent "compra" la il.lusió d'un model federalitzant aconseguit a base de cojuntures polítiques al parlament espanyol.
Per una banda, és evident que amb Espanya no hi ha res a fer, ja han dit on són els límits i hem vist que no ens agraden.
Per l'altra, la UE i Espanya faran tot el possible per evitar un nou estat a Ibèria.
Així doncs, cal forçar una semi-independència, un estat confederat és a dir, que a Catalunya hi onegin les "rojigualdas", però que Madrid no tingui quasi cap competència. Però com s'aconsegueix això?
De moment, no he vist cap resposta satisfactòria a aquesta pregunta.
En un escenari de ruptura (que no sé com es forçaria), crec que aquesta solució s'imposarà, ja que Espanya intentarà salvar la cara i la UE intentarà tapar l'olla.
Fas una hipòtesi interessant, però jo tampoc tenc resposta a la teva pregunta.
Publica un comentari a l'entrada