Obama l'esquerrà

Barack Hussein Obama ja és president dels Estats Units d’Amèrica. I potser encara més important, George W. Bush ja no ho és. De tota la litúrgia, de tots els símbols, de la gran escenificació del traspàs de poders al cor administratiu de l’imperi, hi ha una imatge que m’ha sorprès en veure-la repetida per pantalla: en el moment de firmar el què supos eren els primers decrets, m’he adonat que mai havia vist la imatge del president blackberry-adicte escrivint a ma. Idò bé, resulta que Obama és esquerrà. Com a mínim per escriure. Això també és el change, we believe in?

Llibre de les meravelles (Manhattan 10/6)

-Així que has estat a Nova York, eh?
-Sí la setmana passada
-I què has vist?
-Què he vist?
-He vist una McDonald’s al costat de Wall Street que té una pianista japonesa que toca en directe en un cubicle dalt la porta d’entrada.
-He vist un grupet d’adolescents ultraortodoxos que m’aturen a la cantonada de 42th i 5th avenue i em demanen “excuse-me sir, are you jewish?” i jo els hi dic “I’m affraid I’m not.” I ells indiferents, segueixen el camí i em diuen “Oh, ok, thank you”.
-He vist passar volant ras un chinook i dos apache i per un moment -ingenu de mi- m’he sentit alleugerit d’esser dins les instal.lacions de la ONU i pensar que som en territori neutral.
-He vist una botiga amb una pantalla que compta els dies que falten perquè Bush deixi de ser el president dels EUA i on es venen tasses, samarretes i xapes d’Obama.
-He vist Times Square de nit i encara estic enlluernat.
-He vist dues velles que berenen en una bakery de l’Upper West Side i comenten el bailout i que els seus gendres estan preocupats perquè tenen molta pasta a la borsa i que hauria estat millor que les primaries les guanyes Hilary i que McCain i Obama son bastant flacs.
-He vist gent molt guapa que s’arranja molt per sortir a correr per Central Park.
-He vist pujar l’ascensor al Rockefeller Center i que de cop es fes de dia 70 pisos per damunt del carrer.
-He vist els descendents dels polonesos desfilant per 5th avenue amb carrosses i descapotables.
-He vist un supercarrier a 20 metres de la proa i a dalt hi duia un tomcat i un blackbird que semblen de jugueta.
-He vist durant quatre dies l’Empire State des de la mitja distància, des de tots els angles possibles.
-He vist l’al.lota que s’emocionava amb les cançons de Cesarea Evora divendres vespre al Carnaggie Hall (i ella també m’ha vist a jo).
-He vist focs d’artifici a Brooklin des de Nolita i les milllors peixateries que, com sempre, son les de Chinatown.
-He vist un bar amb el terra de plàstic trasparent.
-He vist que Van Gogh pinta la nit amb uns estels que cremen.
-He vist un llibre de Norman Mailer i l’he comprat
-I he vist que me queden moltes coses per veure, encara, sempre, en aquesta ciutat que meravella

American Airlines 9515

A l’aeroport de Miami pas per davant els mostradors especials de facturació pels vols xarter d’American Airlines. De fet, aquests “xarters” sempre repeteixen els matiexos destins: Holguín i La Habana. Com que la llei no permet tenir-hi programació regular, els 25 minuts de vol s’han de disfressar d’aquesta manera, tot i que són els xarters més regulars de la història: surten tots els dies de l’any a les 7:30 del matí. La cua és llarga i cada passatger va carregat amb quatre o cinc bosses d’esport enormes -i sospit que pesadíssimes- plenes fins al límit i fortament plastificades.

Deuen saber Bush i Castro que cada matí, des de la terminal C de l’aeroport de Miami mig miler de cubano-americans se salten el bloqueig?

El Shopping Mall d’Amèrica Llatina

Es veu que les coses –així en genèric- aquí són (molt) més barates. Els companys de feina amb els quals estic reunit –Costa Rica, Honduras, Panamá, Venezuela, Colombia, Brasil, Ecuador, Argentina- troben una excentricitat que no hagi aprofitat cap dia per anar d’excursió a conèixer un dels majors atractius turístics de Miami: els centres comercials. Com una espècie d’Andorra macro, el paradís dels centres comercials on trobar qualsevol tipus de “bargain”. I tal vegada tenen raó, però és que me fa tanta vessa....

Bigger, Faster, Colder!

A la ciutat sense peatons, els Audi Q7, Porsche Cayenne, BMW X5 i Range Rover passen desapercebuts enmig de la jungla de 4X4 gegants i esportius de models desconeguts que tindrien la mida d’un vehicle familiar a Europa. L’excepció: sembla que els Mini’s s’han convertit en objecte de desig i queda molt chic tenir-ne un. Davant l’allau les mides estàndar dels cotxes de Miami me deman: com ho deuen fer per entrar en un cotxe tan petit?
Definitivament, amb el crac del negoci immobiliari, on s’ha d’invertir ara a Miami per una bona rendibilitat és en pàrquings. Al cor del districte financer, la proporció d’edificis dedicats a estacionar vehicles és sorprenent. Deduesc que no poden foradar el terreny perquè se’ls hi deu inundar, i per açò construeixen autèntics gratacels per cotxes. No m’estranyaria que els pàrquings també tenguin aire condicionat. D’aquesta manera els seus clients no es veurien obligats a rompre la cadena de fred casa-cotxe-oficina-cotxe-restaurant-shopping mall-gimnàs-casa que els manté a uns insans 20-21 graus tot el dia. Collons! Si fins i tot al metro i al bus te cagues de fred.

Álvaro

Dilluns vaig aprofitar el darrer dia de mini-vacances per anar a bussejar. Com m’ha passat unes quantes vegades aquesta setmana, al cap de deu minuts de conversa en anglès el meu interlocutor canvia a l’espanyol. N’Álvaro em convida a fer el trajecte d’hora i mitja fins a Key Largo assegut al seient del copilot “así me explicas cosas de Barcelona y de Buenos Aires”. Nascut a Medellín i després d’haver bussejat per bona part del Carib, Álvaro va decidir fa setze anys que on pagaven millor era als EUA i que l’aigua de Califòrnia era massa freda. Per tant, es va instal.lar a Miami. En saber de què faig feina, aprofita per demanar-me la opinió sobre la crisi financera i perquè li expliqui el significat del Net Equity negatiu que ahir vespre va veure als balanços de la pàgina web de Freddie Mac i Fannie Mae. Faig el meu millor esforç i llavors me retruca dient que perquè volen que el congrés voti un Bailout (és dilluns dematí i la votació és al migdia) de 700 mil milions de dòlars quan la suma del net equity negatiu dels diferents banc en problemes només arriba als 95 mil milons. Per sort ja som a Key Largo i els preparatius de l’equip i les instruccions als alumnes dels curs me salven pels pèls. Fins al viatge de tornada, pens.
Però a la tornada el tema ha perdut interès. El congrés ha votat en contra i Wall Street cau més d’un 8%. El capità del barco, que ha seguit preocupat la jornada per SMS, perquè hi té estalvis invertits ha posat Álvaro al corrent. Tornam a port i passam per davant les cases d’un milió de dòlars amb el barco amarrat al moll privat tot plè –no cal dir-ho- de llanxes ràpides i iots a motor. I veig el primer cartell electoral des que vaig arribar: és el típic cartellet de película ameriacana que es clava a la gespa de davant de la típica casa americana. No cal dir que és d’uns supporters de McCain i què voleu que us digui: amb una casa així supòs que jo també el votaria!
Tornam cap a Miami i la conversa passa de la història d’Espanya (acabam de bussejar les restes del City of Washinghton, el vaixell que estava ancorat al port l’Havana en el moment de la voladura del Maine l’any 1898) novament a l’economia, però aquesta vegada amb uns protagonistes d’excepció: Adam Smith, David Ricardo i Karl Marx. De com es produeix l’evolució del mercantilisme al capitalisme, de com Rússia era el lloc menys inidicat per una revolució socialista i de com al final, Bush està aplicant teories marxistes al 50%: socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.
El trajecte de tornada fins a Miami Beach se m’ha fet molt curt al costat d’aquest bussejador nacut a les muntanyes, apassionat de la història i que a la nit quan arriba a casa aprofita per analitzar els balanços dels bancs en fallida. Tot un personatge aquest Álvaro

Little Havanna, Bigger Central America

A prop de complir-se els primeres 50 anys de l’inici del flux de refugiats i fugitius de la Revolució cubana, el districte de Little Havanna -a menys de quinze minuts caminant del centre finanacer de Miami- ja no és el que era. Les succesives generacions han anat creixent amb l'eco cada vegada més llunyà de la pàtria perduda i han anat progressant, fent-se seu el somni americà (pels cubans sempre fou més fàcil que per la resta d'immigrants) i emigrant una dotzena de carrers cap a llevant, cap a la mar, cap a les zones més "in" de la ciutat. Prova d'aquest canvi de paradigma és que fa dos anys, per primera vegada en moltes dècades, un Demòcrata va guanyar les eleccions al districte electoral.
El fet és que diumenge passat, passejant per Litlle Havanna, em va venir al cap la idea que potser li haurien de canviar el nom i dir-ne Little Honduras o Little El Salvador, ja que com a mínim fent cas del poc científic mètode de comptar les banderes penjades a les cases i botigues, aquests dos països guanyen a la perla del Carib per golejada.

La felicitat

Deixar-se banyar per la pluja furiosa i quan comences a sentir fred fer una sota i aguantar l'alè tan com puguis davall l'aigua calenta, protectora.

Avui he tornat a la mar. Feia massa temps.

Un dia perfecte

Postcards from Miami Beach

Què voleu que us digui?
Es deu lligar moltíssim corrent sense semarreta i lluïnt cos de bollicao a les 12:30 per Ocean's Drive amb un sol de tres parells de collons i una humitat encara pitjor. A jo me sembla una autèntica matada.

Hi ha una avioneta que estira una pancarta i ens explica que a Space, 2nite Mark Knight 1st time ever, 04:00 i pens: quina feina més avorrida ser pilot d'avioneta-anunci.

Passen ells (2) i elles (3). Tenen aquella justa edat en què un abisme separa ambdós sexes. Al cap d'una estona tornen ells dos, tot sols, botant, jugant, empenyent-se i esquitxant. Al.lots, encara. Més tard tornen elles. Pas tranquil, mitjes rialles còmplices i agafades de braçet a la manera de qui se sap amb secrets per compartir. Dones, ja.

Arriba corrent un home encara jove amb un cub de plàstic a la ma i de dins hi treu un rall. Sense aturar de córrer, samarreta i mitjons inclosos, s'envela dins la mar fins que li arriba a mitjan cos i tira el rall damunt la taca que -ara me'n don compte- no és d'alga sinó de peix: una mola de llisses apretada per qualque depredador que s'atraca massa a la platja i cau a les xerxes del nouvingut. Moment d'espectació general quan amb una calada omple mig cubell. És la darrera cosa del món que esperava veure a Miami Beach.

Sensacions familiars

En obrir-se les portes de l'avió, una sensació única i per això mateix molt fàcil de recordar: la galtada calenta però sobretot humida de l'aire nou que envaeix l'ambient enllaunat de vuit hores i mitja de vol. Un moment només -la transició cap a l’ambient altament refrigerat del finger és ràpida- però suficient perquè quatre bolivianes d’edat indesxifrable en trànsit cap a Shanghai i encara amb la roba de l’altiplà comencin a suar de manera bastatn evident. Seran els nirivis pel control de migracions?
Per sort l’avió ha aterrat a les 04:25 i som els primers d’una llarga llista de vols calents que estan apunt d’arribar: Lima, Sao Paulo, Rio, Bogotá, Caracas, Santiago, Santa Cruz, Buenos Aires,... La cua minva prou ràpid amb l’ajuda d’un oficial que ens reparteix per tota la sala –decorada amb una mitja dotzena de senyeres de barres i estrelles- i uns quants plasmes gegants que mostren de manera ininterrompuda una coproducció del Departament de Migracions i The Walt Disney Company que sota el títol de Welcome mostra una col.lecció políticament correctíssima –tots els gèneres, totes les races, tots els oficis, tots els paisatges- de gent somrient que ens dóna la benvinguda. A jo personalment me la dóna un funcionari clavat a n’M.A Barracus de l’Equipo A, que després de tres preguntes que no inclouen –desconfiat jo, que ja tenia les respostes apunt- ni on m’allotjaré ni per quan tenc el bitllet de tornada, em desilusiona en dir-me have a nice day, sir. Jo volia, somiava, esperava un més cinematogràfic: welcome to the United States of America.
Encara més curt, el tràmit de duanes s’enllesteix en dues preguntes i un expeditiu follow the green line que vol dir que ja som en territori americà (del nord).

M’atur a comprar el diari –és molt prest i només ha arribat el New York Times- per llegir que en tancar l’edició encara no se sabia que ha guanyat el debat. Me va sebre greu no poder-lo veure, però dijous hi ha el de vice-presidents i sembla que promet.

Hora de trobar un taxi i deixar l’ambient de nevera de la terminal. Novament la sensació de bascota i en pujar a l’únic taxi sense aire condicinat de Miami i sentir l’emissora del taxista, de cop, record que jo ja hi he estat aquí. Bé, exactament 70 milles al sud, a l’Havana, on en baixar de l’avió tres coses se’m van quedar marcades: la humitat, la música a tota castanaya i l’olor de gasoil mal destilat i mal cremat.
Excepte per l’olor, si tanqués els ulls no podria distingir on som.

Aproximacions a l’Imperi

Tot i que físicament més enfora –Nova York és a 7 hores i mitja en avió de Barcelona i Miami a 9 de Buenos Aires, és evident que ara per ara visc en una societat molt més propera i molt més pendent de tot allò que passa a l’Imperi. Aquest virus USA, que a poc a poc també m’ha anat infectant, genera grans espectatives pel viatge que ara comença i que durant poc més d’una setmana em tindrà, per primera vegada, voltant pel país de Washington, Ferragut, Lincoln i Luther King.

Miami per obligació i Nova York per elecció, són els dos ports d’arribada de Binibloc en aquesta aproximació yankee, just en un moment especialment interessant en la història d’aquest país, amb unes eleccions a la cantonada –eleccions que es decidiran en un parell d’estats, entre els quals la Florida- i una crisi financera amb molts pocs precedentes i que –si no canvien molt les coses- acabarà amb la paradoxa d’un govern suposadament conservador amb un George W. Bush al capdavant duent a terme la major operació de nacionalització d’empreses d’ençà de la Revolució d’Octubre de 1917. Com deien Gato Pérez i Rubén Blades: sorpresas te da la vida.