divendres, 31 d’octubre de 2008

El retorn del 10

Finalment i després d'una posada en escena prou efectista, s'ha confirmat la notícia més important de l'any a l'Argentina: el nou DT (entrenador) de la selecció nacional de futbol és Diego Armando Maradona.
Just un dia abans del seu aniversari, celebrat per l'Església Maradoniana com el dia de Nadal, la notícia corria a mitjan capvespre de dimecres passat. I com no podia ser d'altra manera la polèmica està servida.
Tema únic de conversa en qualsevol circumstància, hi ha qui pensa que el seu passat d'adiccions múltiples no li permet assumir un càrrec tan important, hi ha qui diu que en realitat qui mourà els fils serà Bilardo a qui han nomenat manager general, hi ha qui diu que el què necessiten els futbolistes és un líder carismàtic a qui no puguin qüestionar i que aquest perfil és indiscutible en el mític "pelusa", altres diuen que és pur màrqueting per vendre més entrades en els amistosos que juga la selecció arreu del món i generen una quantiat de doblers astronòmica. I fins i tot hi ha qui diu que la decisió és una cortina de fum del govern per desviar l'atenció d'altres temes més importants com la nacionalització del sistema privat de salut.
El fet és que fa dos dies que a la CNN l'única notícia que surt en referència a l'Argentina és la de Maradona

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Que más quisiera que pasar la vida entera,...

...como estudiante el dia de la primavera.



Com cantava el mestre Calamaro gros, des de la meva tornada del tour per l’imperi, la primavera s’ha instal.lat, sense vergonya ni excuses a la ciutat.

I a efectes pràctics, açò vol dir haver de compartir amb milers de conciutadans els boscos de Palermo que fins fa un mes i mig eren territori exclusiu dels corredors de cap de setmana. Vol dir també que elles penjen abrics i els canvien pels pits que sembla que han guardat tot l'hivern al fons dels armaris i que de tant en tant tenim tormentes apocalíptiques que s’acaben amb un esclat de jessamins encara humits que malden per reforçar encara més l’envestida voluptuosa del seu perfum que fa rodar el cap.

Ah! i també comença el temps dels gelats, que al país dels 50 milions de vaques són boníssims.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Nacionalitzats!

Idò, resulta que madò Fernández de Kirchner ha resolt que, aprofitant la crisi financera mundial (que per cert fa un mes ella ha es va encarregar de batiar com a efecto jazz), era un bon moment per arranjar un dels molts estropicis de l'època infame del (també) peronista Carlos Menem.
Dit i fet. Amb l'argument que en Bush també va pel món nacioanalitzant entitats financeres, va decidir ahir fosquet nacionalitzar tot el sistema privat de pensions.
Es veu que han perdut molts doblers perquè eren dolents i invertien en borsa i ha arribat el moment de protegir als jubilats actuals i futurs.
La gent està bastant indignada i els diaris en van plens. I que voleu que us digui? no sé si estar més tranquil de sebre que -arribat el cas- d'aquí 35 anys cobraré de l'estat argentí en tost que d'Arauca BIT.

Ara, jo crec que en el fons, en el fons, el que realment importa al país és el nom del nou seleccionador nacional de futbol. Diuen que hi ha converses amb Déu,...

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Scent of a woman

Veient a Al Pacino , venen ganes d'aprendre a ballar tango.



Gran escena d'una grandíssima pel.lícula.

El tango que ballen es "por una cabeza" amb música de Gardel i lletra d'Alfredo Le Pera.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Sobiranisme horari?

“Informamos a los señores clientes que el cambio de horario decretado para hoy a la noche no afecta a las sesiones de madrugada”. El cartell, al mostrador del cine posa sobre avís als clients desprevinguts i pocs acostumats als canvis d’horari.

De fet l’any passat per primera vegada i en plena crisi de subministrament elèctric, el govern va decidir el canvi d’horari. Un poc tard per cert, ja que el va decretar pel 30 de desembre i només va durar dos mesos i mig. Enguany, més previsors, l’han previst just iniciada la primavera.
Sincerament, jo mai he entès els arguments de suposat estalvi energètic i de l’únic que me’n record és de la depresió del primer cap de setmana de novembre quan de cop es feia fosc a les 6, (bé i durant uns anys, també, que la nit d’entrega dels Premis Octubre la festa es feia una hora més llarga). Ara aquí, el debat també s’ha instal.lat als mitjans de comunicació i també en l’àmbit polític, i per primera vegada en els prop de dos-cents anys d’història de la República a partir d’avui vespre, el país tindrà dos usos horaris diferents. L’hora oriental, de la capital i les províncies de llevant i la de les províncies que toquen a la cordillera andina. Amb l’excepció de Jujuy, que –diuen les males llengües- té un governador que per tal de quedar bé amb el poder central ha decidir seguir el decret presidencial i generar una illa horària al nord-oest del país.
N’hi ha que en la decisió d’algunes províncies de no fer el canvi horari hi veuen un exercici de sobiranisme provincial i tal vegada no van tan errats (record que no fa massa, quan Galícia ho va plantejar, els guardians de les essències hispàniques van posar el crit al cel).

El cas és que, tot i que seguiré sense entendre els suposats motius d’estalvi de la mesura, no deixa de tenir cert sentit que un país que té 1.450 kilòmetres d’amplada en el seu punt més gruixat tengui dos usos horaris. O no?

divendres, 17 d’octubre de 2008

Mirall Màgic

Un dels avantatges d'un catalanoparlant a Buenos Aires és que a vegades me puc permetre petits plaers secrets basats en el relatiu anonimat lingüísitic.

És el cas de dilluns dematí: he de donar un curs a la feina i m'han demanat que prepari un poc de música canyera per despertar al personal quan arribin a les 8:45.

I clar, si el fes a Barcelona, tal vegada tindria més problemes per fer-hi passar Mirall Màgic de Ja t'ho Diré. Sobretot per allò de "Tastador de pols màgica,..."

I per cert, és un crim que un monument com aquest no tengui un iutup,...

Me'n vaig a acabar de perfilar la llista de reproducció.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Desig

Pedro Guerra canta com ningú el desig original que mou el món. Aquest agost passat a Buenos Aires.



Just ara que hi torn després de deu dies i me la trob amb la primavera indissimuladament instal.lada a carrers i places.

(...)Y con las luces del alba
Antes que tú te despiertes
Se hará ceniza el deseo
Me marcharé para siempre

I uns collons.
Com si fós tan fàcil.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Llibre de les meravelles (Manhattan 10/6)

-Així que has estat a Nova York, eh?
-Sí la setmana passada
-I què has vist?
-Què he vist?
-He vist una McDonald’s al costat de Wall Street que té una pianista japonesa que toca en directe en un cubicle dalt la porta d’entrada.
-He vist un grupet d’adolescents ultraortodoxos que m’aturen a la cantonada de 42th i 5th avenue i em demanen “excuse-me sir, are you jewish?” i jo els hi dic “I’m affraid I’m not.” I ells indiferents, segueixen el camí i em diuen “Oh, ok, thank you”.
-He vist passar volant ras un chinook i dos apache i per un moment -ingenu de mi- m’he sentit alleugerit d’esser dins les instal.lacions de la ONU i pensar que som en territori neutral.
-He vist una botiga amb una pantalla que compta els dies que falten perquè Bush deixi de ser el president dels EUA i on es venen tasses, samarretes i xapes d’Obama.
-He vist Times Square de nit i encara estic enlluernat.
-He vist dues velles que berenen en una bakery de l’Upper West Side i comenten el bailout i que els seus gendres estan preocupats perquè tenen molta pasta a la borsa i que hauria estat millor que les primaries les guanyes Hilary i que McCain i Obama son bastant flacs.
-He vist gent molt guapa que s’arranja molt per sortir a correr per Central Park.
-He vist pujar l’ascensor al Rockefeller Center i que de cop es fes de dia 70 pisos per damunt del carrer.
-He vist els descendents dels polonesos desfilant per 5th avenue amb carrosses i descapotables.
-He vist un supercarrier a 20 metres de la proa i a dalt hi duia un tomcat i un blackbird que semblen de jugueta.
-He vist durant quatre dies l’Empire State des de la mitja distància, des de tots els angles possibles.
-He vist l’al.lota que s’emocionava amb les cançons de Cesarea Evora divendres vespre al Carnaggie Hall (i ella també m’ha vist a jo).
-He vist focs d’artifici a Brooklin des de Nolita i les milllors peixateries que, com sempre, son les de Chinatown.
-He vist un bar amb el terra de plàstic trasparent.
-He vist que Van Gogh pinta la nit amb uns estels que cremen.
-He vist un llibre de Norman Mailer i l’he comprat
-I he vist que me queden moltes coses per veure, encara, sempre, en aquesta ciutat que meravella

dimarts, 7 d’octubre de 2008

American Airlines 9515

A l’aeroport de Miami pas per davant els mostradors especials de facturació pels vols xarter d’American Airlines. De fet, aquests “xarters” sempre repeteixen els matiexos destins: Holguín i La Habana. Com que la llei no permet tenir-hi programació regular, els 25 minuts de vol s’han de disfressar d’aquesta manera, tot i que són els xarters més regulars de la història: surten tots els dies de l’any a les 7:30 del matí. La cua és llarga i cada passatger va carregat amb quatre o cinc bosses d’esport enormes -i sospit que pesadíssimes- plenes fins al límit i fortament plastificades.

Deuen saber Bush i Castro que cada matí, des de la terminal C de l’aeroport de Miami mig miler de cubano-americans se salten el bloqueig?

dissabte, 4 d’octubre de 2008

El Shopping Mall d’Amèrica Llatina

Es veu que les coses –així en genèric- aquí són (molt) més barates. Els companys de feina amb els quals estic reunit –Costa Rica, Honduras, Panamá, Venezuela, Colombia, Brasil, Ecuador, Argentina- troben una excentricitat que no hagi aprofitat cap dia per anar d’excursió a conèixer un dels majors atractius turístics de Miami: els centres comercials. Com una espècie d’Andorra macro, el paradís dels centres comercials on trobar qualsevol tipus de “bargain”. I tal vegada tenen raó, però és que me fa tanta vessa....

Bigger, Faster, Colder!

A la ciutat sense peatons, els Audi Q7, Porsche Cayenne, BMW X5 i Range Rover passen desapercebuts enmig de la jungla de 4X4 gegants i esportius de models desconeguts que tindrien la mida d’un vehicle familiar a Europa. L’excepció: sembla que els Mini’s s’han convertit en objecte de desig i queda molt chic tenir-ne un. Davant l’allau les mides estàndar dels cotxes de Miami me deman: com ho deuen fer per entrar en un cotxe tan petit?
Definitivament, amb el crac del negoci immobiliari, on s’ha d’invertir ara a Miami per una bona rendibilitat és en pàrquings. Al cor del districte financer, la proporció d’edificis dedicats a estacionar vehicles és sorprenent. Deduesc que no poden foradar el terreny perquè se’ls hi deu inundar, i per açò construeixen autèntics gratacels per cotxes. No m’estranyaria que els pàrquings també tenguin aire condicionat. D’aquesta manera els seus clients no es veurien obligats a rompre la cadena de fred casa-cotxe-oficina-cotxe-restaurant-shopping mall-gimnàs-casa que els manté a uns insans 20-21 graus tot el dia. Collons! Si fins i tot al metro i al bus te cagues de fred.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Álvaro

Dilluns vaig aprofitar el darrer dia de mini-vacances per anar a bussejar. Com m’ha passat unes quantes vegades aquesta setmana, al cap de deu minuts de conversa en anglès el meu interlocutor canvia a l’espanyol. N’Álvaro em convida a fer el trajecte d’hora i mitja fins a Key Largo assegut al seient del copilot “así me explicas cosas de Barcelona y de Buenos Aires”. Nascut a Medellín i després d’haver bussejat per bona part del Carib, Álvaro va decidir fa setze anys que on pagaven millor era als EUA i que l’aigua de Califòrnia era massa freda. Per tant, es va instal.lar a Miami. En saber de què faig feina, aprofita per demanar-me la opinió sobre la crisi financera i perquè li expliqui el significat del Net Equity negatiu que ahir vespre va veure als balanços de la pàgina web de Freddie Mac i Fannie Mae. Faig el meu millor esforç i llavors me retruca dient que perquè volen que el congrés voti un Bailout (és dilluns dematí i la votació és al migdia) de 700 mil milions de dòlars quan la suma del net equity negatiu dels diferents banc en problemes només arriba als 95 mil milons. Per sort ja som a Key Largo i els preparatius de l’equip i les instruccions als alumnes dels curs me salven pels pèls. Fins al viatge de tornada, pens.
Però a la tornada el tema ha perdut interès. El congrés ha votat en contra i Wall Street cau més d’un 8%. El capità del barco, que ha seguit preocupat la jornada per SMS, perquè hi té estalvis invertits ha posat Álvaro al corrent. Tornam a port i passam per davant les cases d’un milió de dòlars amb el barco amarrat al moll privat tot plè –no cal dir-ho- de llanxes ràpides i iots a motor. I veig el primer cartell electoral des que vaig arribar: és el típic cartellet de película ameriacana que es clava a la gespa de davant de la típica casa americana. No cal dir que és d’uns supporters de McCain i què voleu que us digui: amb una casa així supòs que jo també el votaria!
Tornam cap a Miami i la conversa passa de la història d’Espanya (acabam de bussejar les restes del City of Washinghton, el vaixell que estava ancorat al port l’Havana en el moment de la voladura del Maine l’any 1898) novament a l’economia, però aquesta vegada amb uns protagonistes d’excepció: Adam Smith, David Ricardo i Karl Marx. De com es produeix l’evolució del mercantilisme al capitalisme, de com Rússia era el lloc menys inidicat per una revolució socialista i de com al final, Bush està aplicant teories marxistes al 50%: socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis.
El trajecte de tornada fins a Miami Beach se m’ha fet molt curt al costat d’aquest bussejador nacut a les muntanyes, apassionat de la història i que a la nit quan arriba a casa aprofita per analitzar els balanços dels bancs en fallida. Tot un personatge aquest Álvaro

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Little Havanna, Bigger Central America

A prop de complir-se els primeres 50 anys de l’inici del flux de refugiats i fugitius de la Revolució cubana, el districte de Little Havanna -a menys de quinze minuts caminant del centre finanacer de Miami- ja no és el que era. Les succesives generacions han anat creixent amb l'eco cada vegada més llunyà de la pàtria perduda i han anat progressant, fent-se seu el somni americà (pels cubans sempre fou més fàcil que per la resta d'immigrants) i emigrant una dotzena de carrers cap a llevant, cap a la mar, cap a les zones més "in" de la ciutat. Prova d'aquest canvi de paradigma és que fa dos anys, per primera vegada en moltes dècades, un Demòcrata va guanyar les eleccions al districte electoral.
El fet és que diumenge passat, passejant per Litlle Havanna, em va venir al cap la idea que potser li haurien de canviar el nom i dir-ne Little Honduras o Little El Salvador, ja que com a mínim fent cas del poc científic mètode de comptar les banderes penjades a les cases i botigues, aquests dos països guanyen a la perla del Carib per golejada.

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com