dijous, 24 de juliol de 2008

Festa

Enramada i sopar de vesins enmig des carrer gran. Sa calor i ses molles tortes des sofà-llit compartit de cas l’avis. De bon dematí despertar-se amb diana florejada “quinto levanta quitate la manta”. Berenar de ses festes amb coca-i-xocolati i dolces. Veure passar sa colcada des de sa finestra. Arreplegar peces per anar a ca na Célia a comprar una gilda o un cropán. Sa planada com a centre de l’univers amb es xoques, sa tagada, es xiringuitos de menjar, ses casetes de tir, es jaleo i sa música . Ses primeres pomades i veure a sa tele d’un bar com en Rebollo encen amb una fletxa el foc olímpic o com n’Indurain guanya un altre tour. Es conco que enguany surt de caixer i veurem ses canyes verdes des de dalt la sala. Escaramusses furtives dalt es mirador de calacorp i els nirvis de jugar a quick-i-amagar amb una al.lota que mai sabrà que la cerques. Esprémer llimones a ca sa tia mentres tastam un pastisset o qualque agulla de sobrassada. Can Tomeu amb es bòtils de pomada dins sa gelera i sa bereneta de n’Esperança. Davallada de caixers amb música de frases menorquines i els polos que tiren a cas gallegus i un ruixat d'aigua que cau d'un cel sense cap nivolat. Enrocades siderals a sa barra des Salón quan fa una eternitat que ha acabat es jaleo i ja reparteixen s’aigu-ros. Anar a tirar-se de sa punta de calasfonts mentres surt el Ciudad de Sevilla i arribar inevitablement tard as dinar de cada any.
Gloriós Sant Jaume.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Aerolíneas Argentinas com a metàfora

Ja és oficial: 18 anys després, Aerolíneas Argentinas torna a ser propietat de l'estat argentí. El govern de Cristina Fernández de Kirchner (donada a conèixer com a CFK durant la campanya electoral) tanca així una etapa de propietaris estrangers de la companyia iniciat quan Carlos Menem la va vendre l'any 90 a la Iberia -en aquell moment pública i altament deficitària- controlada pel govern de Felipe González.
No em vull extendre en les implicacions que pel contribuent espanyol han tingut els darrers 18 anys. De manera directa o indirecta s'hi han abocat entre 2.100 i 3.000 milions d'euros (curiosament, xifres molt semblants al dèficit fiscal de les Illes Balears l'any 2005) procedents dels pressupostos públics espanyols.
El que m'agradaria és agafar l'anècdota del cas Aerolíneas -ben igual que podría fer servir casos similars com el de AYSA- per il.lustrar la complexitat fonamental que implica qualsevol aproximació a la realitat política d'aquest país. Perquè, ¿què tenen en comú un govern de Carlos Menem, que va dedicar la major part dels seus esforços a desmantellar una estructura mastodòntica i altament ineficient d'empreses públiques que actuaven, amb fortes tendències distorsionadores, en tots els sectors de l'economia i un govern de Cristina Fernández de Kirchner, que en continuació del programa de govern del seu marit i predecessor ha fonamentat bona part de la seva acció de govern en matèria empresarial en la renacionalització (reargentinització en diuen ells) d'empreses prèviament privatitzades?
A priori un espectador neutral diria que clarament s'enfronten dues concepcions oposades del paper de l'estat en el terreny econòmic. Per una banda, un model podríem dir-ne liberal o de matriu nord-americana on l'estat es retira del terreny de joc per donar pas a actors privats i es limita a fer d'àrbitre marcant les regles de joc. De l'altra un model estatista -diguem-li francès- on l'estat és jutge i part i no té problemes per saltar al terreny de joc quan les coses van mal dades i no en té prou amb el paper d'àrbitre.

Fins aquí el pla teòric.

El què per jo encara resultat absolutament desconcertant -després de quatre mesos de residència al país i d'haver-ne seguit en detall l'evolució durant els darrers sis anys- és que aquí, a l'Argentina, aquests dos models aparentment antagònics han estat aplicats per dos governs del mateix partit.
I aquí hi ha la mare dels ous, el Partido Justicialista, fundat per Perón i on històricament s'hi han des de sindicalistes de matriu socialista fins a refugiats polítics i criminals de guerra alemanys i corats en els anys 40-50; des de moviments guerrillers i d'alliberament popular a escamots de la mort d'extrema dreta als 70; des de ultraliberals més ortodoxos que Xavier Sala-i-Martín fins a intervencionistes que farien enrogir Keynes als 90 i 2000.

Certament la complexitat d'anàlisi a l'hora d'entendre i de posicionar ideològicament aquest fenòmen genuinament argentí continua essent massa per un servidor. Promet que seguiré intentant treure'n l'aigua clara, perquè és un tema que m'apassiona i que tenc claríssim que és central per poder entendre la història del país. Però creieu-me que moltes vegades resulta absolutament desconcertant. Amb lo fàcil que és l'esquema cartesià esquerra-dreta / nacionalistes espanyols-nacionalistes catalans!

dilluns, 21 de juliol de 2008

Novetats, Novedades, News: Traductor

Paying attention to several requests, I've included a Catalan-Spanish and Catalan-English translator to Binibloc. Please note that it is a very provisional translation and that the system may not be capable to translate properly some words. Those words appear red-colored in the translated webpage.

Atendiendo a unas cuantas peticiones, acabo de incorporar un traductor Catalán-Español y Catalán-Inglés a Binibloc. Por favor tened en cuenta que es una traducción automática y que el sistema puede no ser capaz de traducir adecuadamente algunas palabras. Estas palabras aparecen en rojo en la web traducida.

diumenge, 20 de juliol de 2008

Cartoneros

Cap de setmana de romandre a casa. Dimecres i dijous vaig estar forçant la veu i els sobtats canvis de temperatura m'han fet agafar un remec de consideració.
Aprofit per fer tria i tirar diaris antics que han anat quedant per la cuina, fruit de les meves incursions de cap de setmana al quiosc. La col.lecció és ben prou heterogènia, fruit de les meves decisions anàrquiques a l'hora de comprar.
Mir el munt de material descartat -una bona síntesi polifònica dels darrers mesos de conflicte entre "camp" i "govern"- i pens en el llarg camí que li espera, un vegada creui la porta de casa.
Per començar, els fems aquí no es baixen al carrer. Tots els veïns (o els seus empleats domèstics, figura absolutament extesa entre la classe mitja urbana, sobre la qual un altre dia faré una entrada sencera) ens limitam a deixar-los al cubell que a tal efecte hi ha en un quartet ubicat al costat de l'asecensor.
En un horari indeterminat, el porter (una altra de les figures infaltables) fa la ronda planta per planta per recollir els sacs. Posteriorment aquests sacs s'ajunten en un parell de llocs estratègics de cada illa de cases. El del meu edifici és entre dos portals carrer avall on la vorera s'eixampla un poc. No estic segur de qui és l'encarregat de fer-los arribar, però podria molt ben esser que fos feina dels mateixos cartoneros, que són qui en aquest moment del procés entren en acció.
Provinents de l'extraradi pobre del Gran Buenos Aires i de les villas miseria situades a l'interior de la mateixa capital, arriben cada fosquet, a bord de l'equivalent destartalat i tercermundista dels trens de rodalies i de camions atrotinats que són autèntiques baluernes rodants incapaços de superar els 40 Km/h sense començar a perdre peces, les legions de cartoneros disposats a començar la seva jornada diària. De manera absolutament disciplianda es distribueixen per la cuadrícula infitinita de la ciutat, equipats -una vegada abandonades les naus nodrisses- amb vehicles artesanals fets principalment a partir de l'estructura dels carretons emprats per fer la distribució de gènere als supermercats i rematats amb grans bosses fetes amb tela de sac o d'arpillera. Una vegada ocupats els seus llocs, s'inicia la feina d'obrir, sac a sac i bossa a bossa a la recerca de tot allò que a determinats països europeus aniria a parar als contenidors grocs, verds i blaus.
Es tracta d'una feina familiar en la major part dels casos, on els al.lots s'afanyen a ajudar pares i especialment mares a la vegada que aprofiten per entrar a qualque establiment on es ven menjar i que estigui apunt de tancar per ca
çar al vol una barreta de pa, una empanada o una taronja que saben que els hi donaran sense haver de fer-se pregar massa.
En un dels molts diaris que estic apunt de llen
çar, hi veig llegir farà cosa d'un més que des de la universitat s'havia fet un estudi de camp sobre les implicacions econòmiques de l'activitat dels cartoneros, destacant com a conclusions més significatives, que l'activitat és la principal font d'ingressos d'unes 20.000 famílies, que cada dia reciclen per aquest mitjà entre un 11 i un 15% del total d'escombraries produïdes per la capital. Curiosament -o potser no tant- l'estudi també indicava sobre el mapa quines eren els barris més cotitzats (evidentment, aquells amb major poder adquisitiu i que per tant també generen més fems i de més qualitat) i com es distribuïen les árees d'influència entre els cartoneros provinents de diferents zones. Finalment, com a conclusió desaconsellava la implantació d'un programa de recollida selectiva municipal per tal com posaria en un fort compromís els mitjans de subsitència de totes aquestes famílies. De fet, aquest consell és irrellevant, ja que els únics contenidors de recollida selectiva que he vist són tres -un de cada color- posats a la placeta on s'erigeix l'Obelisco, supos que com un més dels elements turístics a incloure dins les inevitables fotos.
Cap a les 10 i mitja, onze de la nit la feina queda enllestida. Els carretons es tornen a carregar als camions o als trens i els sacs amb els fems sense valor comercial queden perfectament tornats a tancar -en obrir-los es procura sempre de no rompre el plàstic-, un quinze per cent menys pesants i apunt pel camió de recollida que els durà no se sap ben bé on, però en qualsevol cas a un abocador a cel obert, molt probablement il.legal i aprop d'un curs d'aigua que desemboqui al Rio de la Plata.

A
çò però, és una altra història.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Dia de Manifestacions

Ahir a mitjan capvespre, ben igual que fa unes tres setmanes, tots els companys-i la immensa majoria dels treballadors que fan feina al microcentro porteny- vam rebre un correu com aquest:

Assumpte: Asueto
Les informamos, que con motivo del acto previsto por el Gobierno Nacional y el de las entidades rurales para el día de mañana, la firma ha decidido dar asueto a partir de las 13:00hs a fin de garantizar la seguridad en el regreso a sus casas.

Los cortes comenzarán al medio día y hacia las 15hs, los alrededores de la Plaza de los Dos Congresos, quedarán totalmente cerrados al tránsito. Sobre la Av. 9 de Julio pararán todos los micros de los manifestantes.
Asimismo, los ruralistas se concentrarán en el barrio de Palermo en el Monumento de los Españoles dando inicio el acto a las 16.30hs.

Recursos Humanos


Una vegada aclarit que asueto vol dir més o manco "dia lliure" i micro "autocar" -o "es correu" com diuen as Castell-, la meva curta experiència em diu que quan es donen aquestes circumstàncies (manifestació amb convocatòria massiva + asueto) s'extén una espècie de psicosi entre el personal que fa que a la una en punt tothom hagi fugit esperitat com si s'acabés de declarar l'estat d'emergència.
Tal vegada és que jo som un poc escèptic o que ells van més escalivats, però el fet és des del meu humil punt de vista no n'hi ha per tant. I aquí és on volia arribar. Sense entar a fons (perquè me fa molta vessa i encara hi ha aspectes del conflicte que no acab d'entendre) en la qüestió que mou al Gobierno Nacional per una banda i a les entidades rurales per l'altra a manifestar-se, el que em sorprèn i crec que també em provoca un cert escarruf és aquesta lloc comú de l'imaginari col.lectiu que veu la manifestació com una amenaça. Especialment perquè el tòpic de la gent amb qui xerr, que per altra banda repeteix el clixé construït pels mitjans de comunicació, és el del manifestant que ve al cor de la ciutat procedent de l'extrarradi pobre amb els autobusos llogats i el choripan pagat. Possiblement la imatge és correcta perquè els fils del clientalisme peronista i antiperonista són molts i molt embullats, però el que no em fa gens de gràcia és el substrat entre racista i classista que destil.la aquesta idea de psicosi d'invasió. El fet és que, a la molt civilitzada capital catalana, també hi ha incidents en les grans aglomeracions de gent i no per això se supèn tota l'activitat quotidiana.

A hores d'ara les dues concentracions estan en marxa (una a uns 3 km de la feina i l'altra a 4 carrers de casa) i sincerament, apart dels helicòpters que volten per aquí dalt, l'afectació a la meva vida quotidiana resulta tirant a nula. De fet per jo, la gran notícia del dia han estat els 28,5 graus de temperatura d'avui migdia -recordau que som a la tercera setmana d'hivern-, amb l'evident agreujament dels problemes que explicava l'altre dia.
En arribar a casa al migdia no n'he pogut estar de canviar traje i corbata per texans i ximarreta de màniga curta.

dissabte, 12 de juliol de 2008

Música i lectures

Durant la meva època d’estudiant em vaig acostumar a enfrontar-me a manuals i apunts amb en Mark Knoplfer enxufat al discman (sí, sí, és difícil de creure, però fa 10 anys tenir un discman, que es fotia les piles com un qui fa rama i que no tolerava el més mínim moviment sense perdre la pista tot i la seva suposada portabilitat, era l’hòstia). De llavors ençà cada vegada que escolt Skateway dels Dire Straits em ve al cap “Somio amb la primera cirera de l’estiu” frase inicial del Què vols de mi amor? den Manuel Rivas. No és l’únic cas però potser sí el més fort d’una associació inconscient entre música i lectures.
Evidentment, hi ha un punt d’atzar en aquest tipus d’associacions, i el cas de Allá lejos y tiempo atrás de W. H. Hudson que acab de llegir i el seu vincle amb el Preludi de Bach no n’és una excepció.
El llibre el vaig compar fa un parell de setmanes atret per l’autor, de qui ja n’havia llegit La terra porpra, única obra traduïda al català i editada, ben igual que aquesta darrera per la factoria den Jaume Vallcorba. (Nota a peu de pàgina: encara ha d’arribar el dia que un llibre editat per en Vallcorba em decebi. Certament si no saps què comprar o et ve de gust provar coses noves de les quals no en tens referència, el segell Vallcorba és sempre una garantia. Per sort El Acantilado té bona distribució a Buenos Aires, açò sí, a preus europeus).
Darrera del preludi hi anava des que vaig veure Die stille vor Bach i em va fascinar la seqüència de la vintena llarga de violoncelistes tocant-lo en un vagó de la línia lila del metro de Barcelona. Finalment la setmana passada el vaig trobar i me’l vaig baixar –d’una pàgina freeware- a l’i-pod.
En començar a llegir el llibre de Hudson, l’atmosfera de felicitat i llibertat amb què descriu la seva infantesa a mitjans del segle XIX en els llavors confins semiverges de la pampa argentina així com les seves descripcions dels ocells –que acabarien esdevenint la seva gran passió- i altres bèsties de la planura infinita em van dur ràpidament a Gerald Durrell i els seus records d’infantesa a Corfú, magistralment descrits a La meva família i altres bèsties i també a les escenes -i d’aquí l’associació amb el preludi- de l’expedició científica a les illes Galàpagos de la película Master and Comander: The far side of the world, sonoritzades amb l’obra de Bach.
La prosa de Hudson -ornitòleg, nat a l’argentina de pares nord-americans que sempre va considerar Anglaterra com la seva veritable pàtria tot i que no hi va arribar fins als 32 anys- descriu de manera atrapant i a la vegada minuciosa un espai i un temps absolutament fabulosos i deixia un regust general de felicitat total, de vitalisme i comunió amb la natura amb una mirada que a la vegada fuig de qualsevol enyorança pel paradís perdut.
Literatura que enganxa des de la primera pàgina.

dijous, 10 de juliol de 2008

Postals del Microcentro

Voreres estretes, rajoles rompudes, cantons esberlats, oficinistes estressats, turistes despistats, taxis i colectivos a cent per hora, fum de gasòil mal cremat i les dones més belles del món.
Amb aquest panorama, sortir indemne d'una caminada pel centre de la ciutat és tota una odissea.
No em vull ni imaginar com serà a la primavera.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Nero di Sepia

He de confessar que tenc una debilitat per la pasta. Especialment si està ben conjuntada amb qualque tipus de peix o marisc: A la memòria guard tan frescos que encara me fan venir salivera el record d’uns els pene rigati amb cap roig al restaurant Solferino de Milà o d’uns linguini alla pescatora devorats un capvespre de maig en aquesta terrassa del moll de Bosa, a Sardenya, mentres uns llaüts humils com els dels pecadors d'enprimer de Calasfonts entràven a l’estuari del riu que els hi fa de port amb els vivers plens de llagostes.
Amb aquests antecedents i vivint a la segona pàtria de la pasta –l’herència italiana a la cuina argentina pesa, i molt- fa dies que em rodava pel cap fer-li els honors a uns spaghetti negres que vaig comprar fa unes quantes setmanes.
Ben decidit, aquest matí he fet cap a la meva peixeteria de referència a provar sort. I certament, vistos els antecedents, el resultat ha estat prou satisfactori. Calamar fresc i cues de llagostí i el més important, un descobriment que donarà molt de joc: tinta de sípia congelada. Sorprenent sobretot si tenim en compte que la sípia no existeix (o com a mínim no es pesca) en aquestes latituds. El misteri s’ha resolt en arribar a casa, ja que es tracta de tinta gallega, que s’ha ajuntat amb el calamar patagònic, el llagostí austral, els tomàtics de Salta, olives de Mendoza i tàpres d’Almeria per fer un magnífic plat de pasta típicament mediterrani.
Coses de la globalització.
La setmana qui ve vaig per l’arròs negre!

divendres, 4 de juliol de 2008

Quan s'ajunten dues potències

A vegades no se sap ben bé per quines conjuncions astrals, s'alineen dos planetes, s'ajunten dos elements, dues potències, dues generacions, una mateixa solidesa.
Quan això passa, passen coses com aquestes

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com