Gran tema, aquest, que pot dur qualsevol peixívor com jo, de la desesperació més absoluta a la més agradable de les sorpreses.
Partim de la Base que aquest no és país de pescadors. Jo hi tenc una teoria basada en el fet de l’economia d’esforç segons la qual era i segueix essent molt més fàcil matar una vaca que sortir a pescar a un oceà sotmès a estones a uns temporals que no són de broma.
Queda fora de la teoria la pesca fluvial, que tal com vaig descobrir ja fa uns quants anys no és precisament poca cosa: hams més grossos que els que he emprat mai per pescar a la fluixa a Menorca per treure uns peixos que ràpidament se n’anaven dels 80 cm i un parell llarg de quilos.
El fet és per tant, que la oferta de peix és limitada (i jo afegiria que amb poc criteri): predominen peixos de riu (més bons de pescar, però per regla general amb problemes de gust) i el rei absolut és el salmó. Jo, que no som massa fan del peix de carn ataronjada per trobar-lo mig insipid i massa greixós, me neg a basar la meva dieta piscícola en el salmònid. Per acabar d’agravar la situació -i el tema és prou seriós- la velocitat de la cadena de subminsitrament és fluixa i el peix tendeix a no ser prou fresc: una ràpida ullada al mostrador i se’t cau el cor enterra de veure ulls enfonyats i vidriosos, senyal inequívoc de peix mort de fa temps.
L’oferta de restaurants que ofereixin peix a la carta és limitadíssima i l’únic que em salva a estones és la moda del sushi que va créixer a l’època den De la Rua i que fa que aquesta delicatessen japonesa estigui relativament a l’abast. S’imposa per tant l’alternativa de menjar peix a casa.
Sortosament, un parell de recomanacions m’han duit a localitzar una de les poques peixeteries selectes on l’oferta va més enllà del filet de lluç i talls de salmó. De fet, la setmana passada no vaig poder estar-me d’entrar davant la crida des del mostrador d’un pagre (aquí en diuen besugo, però us ben assegur que era un pagre) d’una mida de ració-i-mitja i acceptablement fresc. Entusiasmat per la troballa, no vaig poder estar-me de comentar amb el peixeter, que em va confessar que no en solen dur gairebé mai perquè té molt poca sortida i a més no és gaire negoci. El venen a 20 pesos el quilo (uns 4 euros). Tota una ganga comparada amb els 50 pesos del salmó. No sé si suggestionat pel temps que feia que no en menjava, però obert a l’espatlla i fet a la planxa me va semblar menjar de déus.
Per altra banda notícies de darrera hora, em diuen que chinatown té fama de peixeteries bones. Hi hauré d’anar a fer una expedició.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Legal
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com
3 comentaris:
Sense cap dubte vas ple de raó presentant la dieta peixetera a Buenos Aires bonibé com una odissea. Un país que té el salmó dalt de tot i ven pagres a 4 €? És l'Argentina, on la carn i la pasta són mel, que sí, que d'acord, però... Diria que fora del món mediterrani, en què el peix és base cultural (a quins llocs del món una canya de pescar no ha estat regal per al·lots?) i gastronòmica, açò dels fruits del mar és força diferent. En tots els viatges que he fet, procur menjar de tot, inclòs peix, i trob molt il·lustratiu poder fer una comparació de com es mengen el que neda al País Basc, Andalusia, Galícia, Escòcia, Itàlia, Anglaterra, l'Argentina...
Àlex, una pregunta: el veí prohibit i allargassat a ponent vostre crec que té cert potencial pesquer al Pacífic. No creuen els Andes les seves captures?
Joel,
de fet el potencial pesquer de l'Atlàntic Sud també és immens, passa però que és més bo de fer trobar "langostino austral" i "calamar patagónico" als congeladors de les botigues catalanes que a Buenos Aires. De fet, el calamar que hem emprat sempre d'esca a bord del Bon Vent, moltes vegades ho era,...
La qüestió en aquest cas és que les flotes dels Pescanovas i companyia fan la seva feina, congelen i envien cap al Nord sense tocar port argentí, estalviant-se així els arancels d'exportació.
Per altra banda, la cranca d'Usuhaia té molta anomenada, però no arriba aquí dalt. Qüestió d'anar-hi: ja saps, els viatges pendents,...
Només faltava que anomenassis la parauleta cranca per rematar les ganes d'un dia poder anar amb tu allà baix de tot... Recordant el nostre periple a Salta després de molts dies que jo tenia ganes de menjar peix, només me queda animar-te a seguir la teva recerca d'escates a Buenos Aires, les trobaràs i seran bones de ver.
Publica un comentari a l'entrada