diumenge, 30 de novembre de 2008

Truc high tech

Un dels plaers dels diaris de diumenge és que generalment tens més temps per llegir-los amb calma i t'atures a llegir notícies que un dia normal no veuries.
La sorpresa d'avui ha estat a la secció de tecnologia del diari Perfil on aperiexen els creadors del joc per i-phone més descarregat a l'argentina.
No és un altre que la versió ultratech d'una de les aportacions catalanes més reeixides a la cultura nacional Argentina i Uruguaina: el Truc.
Ja fa uns quants mesos que me van fer enganxar a Retruc i ara tenc por que els viatges d'anada i tornada a la feina se'm tornin massa curts per acabar una cama.
No és que ni Retruc ni el Truco per i-phone substitueixin el caliu de cartes, herbes dolces amb gel i companys, però com a mínim serveixen per mantenir la gimanàstica truquera,..

dimecres, 26 de novembre de 2008

Summer time

Hi ha una casta de felicitat que no és paga amb tot l’or del món. És la felicitat de sentir el vent a la pell encara mig humida i salada quan fa prou calor perquè no molestin tots els pèls a contravent i una incipient pell de gallina que es comença a endevinar.
I llavors s’amaga el sol i baixes a cercar una samarreta i te’n dones compte que són les cinc i encara no has dinat. I no passa res. L’amable anarquia dels horaris a bord: no menjes ni quan toca ni quan vols. Menjes quan pots i sempre, sempre, sense excepcions és tot boníssim. Ja sigui una poma insípida, dos grills de taronja encara verda, un glop d’aigua fresca o una llesca de pa de motllo amb paté sense marca.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Buenos Aires Friki: Tierra Santa

A la ciutat que té la mesquita més gran d'Amèrica, la segona comunitat jueva després de la de Nova York, un general maçó enterrat a la catedral metropolitana i fins i tot una església que ret culte a Diego Armando Maradona com a únic Déu, el súmum del friquisme religiós es Tierra Santa.

A pocs metres de la costanera que mira al Rio de la Plata i envoltat per un munt restaurants de carn que li donen un aire (en el sentit literal i olfactiu de la paraula) ben peculiar, Tierra Santa és el parc temàtic més friki de la història. La primera vegada que hi vaig passar per davant em van cridar l'atenció les palmeres de cartró pedra de l'entrada. Passant-hi de nit soprèn la potent il.luminació enfocada cap al truonet on hi tenen al bon jesús i els dos lladres -mida real- clavats a la creu.
Avui hi he tornat a passar i es nota que la temporada d'estiu ja va a les totes: dos autobusos carregats de beates de Tucumán totes identificades amb una credencial des d'on sant josemaria em mirava amb aquell somriure mig de pederasta, mig de d'intel.ligència fina.
Ja de tornada a casa no m'he pogut estar de xafardejar un poc per la seva pàgina web i certament és un espectacle: amb el seu propi mur de les lamentacions en petitó (ja he dit abans que la comunitat jueva és un target massa sucós per deixar-lo anar, així com un políticament correctíssim Museo de la religiosidad on "El cristianismo, el judaísmo y el Islamismo encuentran un lugar para unirse y vivir una inolvidable experiencia en común." Passant per un apartat especial per "la Creación" Darwin tremola!.

I tot això mentres a l'altra banda del carrer, un grup de muchachos fan anar les cerveses de litre mentres es foten un choripan rere l'altre i guaiten les canyes esperant que piqui qualque sábalo greixós que a jo em fot més oi que un cap-pla de sa colàrsegua. Un dia els hi he de demanar si se'ls menjen o simplement els deixen morir ofegats damunt les lloses irregulars del passeig.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Reivindicació de l'obra

A Buenos Aires els edificis d'una certa categoria, d'una certa importància, tenen el nom de l’arquitecte escrit al portal amb lletres de bronze lluent, brunyit tots els dies, cada dia, pel pedaç incansable del porter, de tots els porters.

El meu carrer n'és ple, i a vegades pens en els meus amics arquitectes i en que està de conya que es reivindiqui d’aquesta manera el seu art.

dissabte, 15 de novembre de 2008

dimarts, 11 de novembre de 2008

Eficiència energètica? Dejame de joder!*

* que vindria a voler dir: “no m’enredaràs, no”

Després de sis mesos de tràmits Kafkians, aquesta setmana m’ha vingut la primera factura de la llum. No vol dir que dugui mig any sense llum, el què passa és que fins ara qualcú altre (que ni jo, ni el propietari del pis ni la immobiliària sabem qui és) les ha pagat. Suposam per tant, que a partir d’ara, cada dos mesos, arribarà sense més incidències.
I clar, una vegada he llegit el contingut de la factura, entenc com és que qui sigui que hagi pagat les anteriors tampoc no tingués massa frissera per deixar de pagar-les. Tot plegat, dos mesos de consum, una vegada comptats les bonificacions i descomptes per obra i gràcia del totpoderós i protector “Estado Nacional”, la cosa puja a 8,47 pesos (8,35 si pag abans de 10 dies). És a dir, dos mesos d’il.luminació amb bombetes dicròiques, aire condicionat, tele, ordinador, i-pod, carregador de mòbil, termo, nevera i altres aparells costen el mateix que tres llaunes de tònica al Carrefour, la meitat que una entrada de cine el dia de l’espectador, 20 sms o un diari i mig de diumenge.

Està bé, sense el subsidi la broma pujaria 35 pesos (un menú migdia amb cafè) però així i tot, amb aquests preus, qualsevol es dedica a estalviar energia!
De fet aquest hivern un dels productes que més demanda ha tingut en els barris privats del nord ric de la megalòpoli han estat uns calentadors de piscina que funcionen gas i serveixen per mantenir l’aigua calenta tot l’hivern. Ep! i no és que la piscina estigui coberta o que Buenos Aires tengui un clima similar a Rio de Janeiro. Simplement, el gas natural és tan barat que l’improbable plaer de fer una tirada un capvespre d’hivern qualsevol és un luxe a l’abast de tots aquells que tenguin piscina. I sense haver de viatjar a Islandia!

La conseqüència lògica d’aquestes distorsions brutals de preu és que el consum elèctric i de gas es dispara de mes a mes i el dèficit energètic és cada any més gros: la producció de gas nacional més el que compram a Bolivia a preu d’espoli colonial no basta i les centrals elèctriques no donen abast. Però clar, amb aquests preus i un complicadíssim sistema de subvencions creuades per cobrir dèficits de tarifes, a veure qui és el xulo que inverteix en noves centrals i qui és l’imbècil que compra electrodomèstics i bombetes de baix consum. ¿Para qué? ¿para ahorrar en el recibo de la luz y el gas? Dejame de joder!

dissabte, 8 de novembre de 2008

Una descoberta interessant

Hi ha pel.licules, hi ha llibres, que de tant en tant, de cop i sense sebre massa perquè, et ve la urgència de tornar-les a veure/tornar-los a llegir.
Des de fa una temporada me rodava pel cap la necessitat, el desig, la frissera de tornar a veure 2001 a space odissey.
Sense DVD a casa però amb una connexió de banda ampla prou acceptable, avui vespre m'he llevat de damunt les ganes. I tot gràcies al descobriment de youku una pagina web xinesa que ofereix un interessant catàleg de pel.licules -això sí, en versió original i subtitulades en xinès-.
Així idò, telefonada al delivery, deixar la pel.licula carrant mentres vaig a correr i en tornar, tot apunt per xalar dues hores i mitja.

The thin red line

Brutal, impactant, visualment perfecte, millor cada vegada que la tornes a mirar, una banda sonora de dalt de tot, un festival d'actors amb uns Nick Nolte, James Caviezel, Elias Koteas i Sean Penn immensos. Amb diàlegs d'antologia com:

-In this world, a man himself is nothing, and there ain’t another World but this one.
-I’ve seen another world. Sometimes I think it was just my imagination.

-Captain Staros, can you see that mountain? How many men do you think it’s worth? How many lives?

-I’ve killed a man. The worst think you can do,... and nobody can touch me for.

-Have you ever had anyone dying in your arms sir?



Quan Terrence Malick va sortir la sala de muntatge de "The thin red line" conten que tenia nou hores i mitja de película. M'imagin el part que devia suposar acabar amb dues hores i escaig. No m'estranya que la seva filmografia sigui tan curta.
És igual, només els deu primers minuts d'aquesta pel.licula ja el converteixen en un mestre.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Enveja (sana, però enveja,...)

Tal vegada és que la meva recent experiència nord-americana encara em té baix els efectes de la fascinació per l’imperi o tal vegada és simplement que estic acostumat a viure unes realitats polítiques altament imprefectes, però en definitiva, el fet és que he seguit amb una mescla d’interés i enveja creixent la campanya electoral que ara s’acaba als Estats Units.
Deixant de banda les evidents simpaties que a la resta del món mundial i especialment a Europa desperta qualsevol candidat demòcrata, el fet és que tot plegat, el procés d’elecció de candidats, les primàries, les convencions i les llarguíssimes campanyes deixen un sentiment d’enveja sana. Enveja per com un off-sider com en McCain que pot imposar-se al establishment del partit republicà i enveja per com un massa perfecte Obama capaç de confrontar programes, estils, idees, energia en definitiva durant mesos i mesos per guanyar les primàries més ajustades de la històtria davant d’una altra bèstia política com és Hillary.
Fent un inútil i desolador exercici de política comparada, me deman quin Paco Camps, Pepe Montilla o Xisco Antich podrien aguantar una temporada de debats amb membres dels propis partits com els que han duit McCain i Obama a les urnes. Ni hablar com diu Calamaro d’una Cristina, d’un Macri o d’un Scioli que estan acostumats –com a màxim- a les compareixences de premsa on amollen el seu discurs i parteixen contestant com a màxim a qualque pregunta dels Caiga Quien Caiga.

dissabte, 1 de novembre de 2008

Temptacions Colpistes

Dijous capvespre. Deman un taxi que tenc hora al dentista i faig tard. Generalment, si li dius al taxista que vas apurat ho interpreta com un envit i una qüestió personal i es llença a una carrera d’obstacles contra els autobusos, els altres taxis, camions, 4x4 i utilitaris esquivant forats (“pocitos” en diuen ells) i fent ús dels múltiples carrils de les principals avingudes. El problema és però, que abans d’arribar a l’avinguda del Libertador hem de passar els dos semàfors de que separen la feina del Luna Park i resulta que d’aquí una hora comença l’acte de celebració dels 25 anys de la victòria de Raúl Alfonsin en les primeres eleccions democràtiques després del “proceso”. Entre la nacionalització de les AFJP i el nomenament de Maradona, s’han fet forat en els mitjans de comunicació l’efemèride d’una data que marca una nova etapa en la història del país.
El fet és que per culpa d’aquest acte, creuar els dos semàfors du més de deu minuts i quan ja som a punt d’aconseguir-ho, el taxista –avançada la seixantena i sembla que més emprenyat que jo pel retard- abaixa la finestreta i li diu a un company: “son los radicale. Lo que habria que haser e volver los militare y fusilralos a todo”. No tenc massa temps de pensar-hi perquè la cursa per Libertador és ràpida i en deu minuts més som a cal dentista. Però una vegada assegut i amb l’anestèsia fent efecte a les genives pens en la conversa que aquest matí he sentit entre dues secretàries. Comentant l’enèssim cas de violència (aquesta vegada un policia mort al barri “fuerte apache” un dels més conflictius del “conurbano” construït a meitat dels 70 per allotjar 4.000 famílies procedents d’una villa miseria i habitat avui en dia per prop de 50.000 persones) una d’elles amolla: “yo lo que haría es mandar a la fuerza aérea a bombardearlo y después si quieren que se quejen los de recursos humanos” l’altra hi està d’acord però la corregeix “querrás decir los de derechos humanos, no recursos humanos” “eso, eso derechos humanos”.
Més enllà de l’errada de tonta-del-cul-que-es-passa-el-dia-connectada-a-facebook de confondre recursos humans i drets humans, el què em preocupa és el substrat pseudo-colpista que destil.len tant les paraules de la jove que acabava de néixer quan Alfonsín amb dos collons enviava les juntes militars a judici com del taxista que ni se’n recorda que tal vegada, fa vint i cinc anys el va votar.
Mirau quines coses rares que pens mentres em canvien la pasta d'un queixal...

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com