dimarts, 30 de setembre de 2008

La felicitat

Deixar-se banyar per la pluja furiosa i quan comences a sentir fred fer una sota i aguantar l'alè tan com puguis davall l'aigua calenta, protectora.

Avui he tornat a la mar. Feia massa temps.

Un dia perfecte

dilluns, 29 de setembre de 2008

Postcards from Miami Beach

Què voleu que us digui?
Es deu lligar moltíssim corrent sense semarreta i lluïnt cos de bollicao a les 12:30 per Ocean's Drive amb un sol de tres parells de collons i una humitat encara pitjor. A jo me sembla una autèntica matada.

Hi ha una avioneta que estira una pancarta i ens explica que a Space, 2nite Mark Knight 1st time ever, 04:00 i pens: quina feina més avorrida ser pilot d'avioneta-anunci.

Passen ells (2) i elles (3). Tenen aquella justa edat en què un abisme separa ambdós sexes. Al cap d'una estona tornen ells dos, tot sols, botant, jugant, empenyent-se i esquitxant. Al.lots, encara. Més tard tornen elles. Pas tranquil, mitjes rialles còmplices i agafades de braçet a la manera de qui se sap amb secrets per compartir. Dones, ja.

Arriba corrent un home encara jove amb un cub de plàstic a la ma i de dins hi treu un rall. Sense aturar de córrer, samarreta i mitjons inclosos, s'envela dins la mar fins que li arriba a mitjan cos i tira el rall damunt la taca que -ara me'n don compte- no és d'alga sinó de peix: una mola de llisses apretada per qualque depredador que s'atraca massa a la platja i cau a les xerxes del nouvingut. Moment d'espectació general quan amb una calada omple mig cubell. És la darrera cosa del món que esperava veure a Miami Beach.

diumenge, 28 de setembre de 2008

Sensacions familiars

En obrir-se les portes de l'avió, una sensació única i per això mateix molt fàcil de recordar: la galtada calenta però sobretot humida de l'aire nou que envaeix l'ambient enllaunat de vuit hores i mitja de vol. Un moment només -la transició cap a l’ambient altament refrigerat del finger és ràpida- però suficient perquè quatre bolivianes d’edat indesxifrable en trànsit cap a Shanghai i encara amb la roba de l’altiplà comencin a suar de manera bastatn evident. Seran els nirivis pel control de migracions?
Per sort l’avió ha aterrat a les 04:25 i som els primers d’una llarga llista de vols calents que estan apunt d’arribar: Lima, Sao Paulo, Rio, Bogotá, Caracas, Santiago, Santa Cruz, Buenos Aires,... La cua minva prou ràpid amb l’ajuda d’un oficial que ens reparteix per tota la sala –decorada amb una mitja dotzena de senyeres de barres i estrelles- i uns quants plasmes gegants que mostren de manera ininterrompuda una coproducció del Departament de Migracions i The Walt Disney Company que sota el títol de Welcome mostra una col.lecció políticament correctíssima –tots els gèneres, totes les races, tots els oficis, tots els paisatges- de gent somrient que ens dóna la benvinguda. A jo personalment me la dóna un funcionari clavat a n’M.A Barracus de l’Equipo A, que després de tres preguntes que no inclouen –desconfiat jo, que ja tenia les respostes apunt- ni on m’allotjaré ni per quan tenc el bitllet de tornada, em desilusiona en dir-me have a nice day, sir. Jo volia, somiava, esperava un més cinematogràfic: welcome to the United States of America.
Encara més curt, el tràmit de duanes s’enllesteix en dues preguntes i un expeditiu follow the green line que vol dir que ja som en territori americà (del nord).

M’atur a comprar el diari –és molt prest i només ha arribat el New York Times- per llegir que en tancar l’edició encara no se sabia que ha guanyat el debat. Me va sebre greu no poder-lo veure, però dijous hi ha el de vice-presidents i sembla que promet.

Hora de trobar un taxi i deixar l’ambient de nevera de la terminal. Novament la sensació de bascota i en pujar a l’únic taxi sense aire condicinat de Miami i sentir l’emissora del taxista, de cop, record que jo ja hi he estat aquí. Bé, exactament 70 milles al sud, a l’Havana, on en baixar de l’avió tres coses se’m van quedar marcades: la humitat, la música a tota castanaya i l’olor de gasoil mal destilat i mal cremat.
Excepte per l’olor, si tanqués els ulls no podria distingir on som.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Aproximacions a l’Imperi

Tot i que físicament més enfora –Nova York és a 7 hores i mitja en avió de Barcelona i Miami a 9 de Buenos Aires, és evident que ara per ara visc en una societat molt més propera i molt més pendent de tot allò que passa a l’Imperi. Aquest virus USA, que a poc a poc també m’ha anat infectant, genera grans espectatives pel viatge que ara comença i que durant poc més d’una setmana em tindrà, per primera vegada, voltant pel país de Washington, Ferragut, Lincoln i Luther King.

Miami per obligació i Nova York per elecció, són els dos ports d’arribada de Binibloc en aquesta aproximació yankee, just en un moment especialment interessant en la història d’aquest país, amb unes eleccions a la cantonada –eleccions que es decidiran en un parell d’estats, entre els quals la Florida- i una crisi financera amb molts pocs precedentes i que –si no canvien molt les coses- acabarà amb la paradoxa d’un govern suposadament conservador amb un George W. Bush al capdavant duent a terme la major operació de nacionalització d’empreses d’ençà de la Revolució d’Octubre de 1917. Com deien Gato Pérez i Rubén Blades: sorpresas te da la vida.

dijous, 25 de setembre de 2008

La terra plana

Dilluns fosquet. Abandonam la megalòpoli posant rumb a l'esclat de vermells taronges i rosats que il.luminen el cel ponent. Destí: Santa Rosa, capital de la provínicia de la Pampa, 606 kilòmetres cap a ponent, atravessant l'oceà de verds, grisos, marrons i ocres de la terra plana. M'imagin en Quimi Portet inspirant-s'hi. El viatge és de nit, i tot i que hi ha poques opcions de perdre's -la ruta 5 neix als suburbis de Buenos Aires i mor a la rotonda d'entrada de Santa Rosa- sembla que aquí també s'imposa a poc a poc la moda del GPS. Així comença la navegació, pendents de la carretera i del GPS que va carregat de coordenades de "campos" així, el plural, que l'amo del cotxe ha visitat qualque vegada. "Campos" d'amics, de familiars, de clients, marcats per banderetes a la pantalla que a jo me recorden les senyes d'un pescador modernitzat. Els quilòmetres cauen volant i de tant en tant deixam enrera un camió de bestiar o un autobús de passatgers, i quan ens atracam a qualque poble cal baixar la velocitat per mor de les motos sense llums i els cotxes destartalats que acostumen a trobar-s'hi circulant a menys de 50 Km/h. També, cada cert temps, un cartell que avisa del número de telèfon on s'ha d'avisar si es troba una vaca amollada enmig de la carretera. Tot i que els meus contactes a Santa Rosa em comenten que darrerament "con esto de la soja" cada vegada hi ha manco camps dedicats a la ramaderia i per tant -efectes col.laterals de la cojuntura mundial- la carretera s'ha fet més segura (almanco pel què fa al risc de col.lisió amb vaques, bous i vedelles). I cada dos o tres kilòmetres una lleu corba, ara a l'esquerra, ara a la dreta, romp un poc la monotonia de l'eterna línia recta de la carretera.Sis hores després una filera kilomètrica d'eucaliptus a banda i banda de la carretera dóna pas a la surrealista visió de l'esclat de llum del casino que romp la foscor primigènia de la nit de la Pampa.

dilluns, 22 de setembre de 2008

La jungla del Carrefour

La combinació de diumenge matí, fred, pluja i campanya de màrqueting de 15% de descompte en totes les compres si pagues amb targeta de crèdit han convertit la inajornable visita al supermercat d’avui dematí en una autèntica activitat de turisme d’aventures.
En el país del 30% d’inflació oficiosa (la oficial és només del 9%), dels horaris comercials totalment liberalitzats (només és obligatori tancar dia 25 de desembre, 1 de gener i 1 de maig) i del consumisme genètic de la classe mitja-alta (abans d’enterrar-los al banc, els estalvis ens els fumem, menjem, bevem o viatgem), el dia 15% de en tots els productes que les grans cadenes de supermercats programen estratègicament en qualque de setmana de mes esdevé un fenòmen de masses al mateix nivell que el futbol, Charly Garcia o l'asado del cap de setmana.

De moment, jo fa tres hores que he tornat del super, i encara estic esperant que em dugin a casa (una altra de les grans virtuts dels supermercats és que tenen servei de Delivery) la provisió de carn per fer milaneses, pasta, ayunes, congelats i vi pels propers tres mesos. I és que,… què voleu que us digui? amb un 15% de descompte s’ha d’aprofitar...

dijous, 18 de setembre de 2008

Check-list

Tomàtics? de pera, ben madurs, de Tucumán.
Ceba? Blanca, de Salta.
Pebre? Verd, de Mendoza.
Alls? Morats, de Tucumán.
Oli? verge d’oliva arbequina, de Tàrrega.
Tàperes? Avinagrades, del Marroc.
Figues? No n’hi ha, però podrem passar sense.
Pa? Beguette és l’únic que he trobat, ara l’estic torrant dins el forn.
Oliaigua? Apunt de menjar en 40 minuts!

dissabte, 13 de setembre de 2008

Papas fritas

Amb la notable excepció del McDonald's, que per altra banda té el mèrit de servir unes hamburgueses excel.lents (deu ser per la carn argentina), l'atrocitat de les patates frites congelades no ha arribat encara -i per molts anys- a Buenos Aires.
Serà que no són un complement molt popular o senzillament perquè el cost d'oportunitat de pelar-les i tallar-les al país de la ma d'obra barata no és tan alt, el cert és de des de la parrilla més humil fins al restaurant més sofisticat ofereixen com a acompanyament unes magnífiques i boníssimes patates blanques tallades a ma, amb una certa irregularitat i la gruixa exacta perquè quedin ben cruixents per fora i amb el punt just de tendresa per dins.
Quina Gana!

divendres, 12 de setembre de 2008

L'altre 11 de setembre

Ahir vespre, enmig de múltiples programes especials sobre Bin-Laden, catàstrofes aèries i l'11-S del 2001, vaig enganxar una excel.lent co-producció de les televisions francesa i del quebequesa -ah la francophonie!- sobre l'altre 11-S, el dels veïns de l'oest.

Vaig passar a Santiago de Chile una nit d'estiu de fa uns quants anys per gentilesa d'Iberia, de camí a Buenos Aires, i des de llavors que tenc ganes de tornar-hi d'una manera menys accidentada. Per passejar fins a la Moneda i caminar les "amplias alamedas" que va imaginar Salvador Allende en el seu discurs final, pocs minuts abans de morir. Si teniu sis minuts, val la pena escoltar-lo:

diumenge, 7 de setembre de 2008

No robes, el estado no kiere competencia

La pintada, davant el portal de casa és prou eloqüent.

Em queda, però, el dubte de a quin espectre sociològic atribuir-ne l'autoria. Per una banda, el missatge i fins i tot la grafia -l'universalment estès ús de la k okupa- semblarien decantar la balança cap al cantó àcrata, anarquista, antisistema o dieu-li com volgueu. De l'altra però, la seva ubicació -a la frontera entre Palermo i Recoleta- així com la reminscència anti-k (per kirchnerista) de la grafia, podrien fer pensar en sectors de la dreta que aquí en diuen "paqueta" i "gorila".

O tal vegada una síntesi entre tots dos, duits a l'extrem de l'enemic comú -l'estat- en línia amb algunes de les més genuïnes posicions neocons dels EUA?

dissabte, 6 de setembre de 2008

O decolagem do Brasil

Aquesta setmana ha estat portada dels diaris d’aquesta banda del món la imatge del president del Brasil, Luís Inázio “Lula” da Silva amb granota carabassa i les mans tacades de petroli. La notícia no és tant que el Brasil sigui una futura potència petroliera –que en certa manera ja ho era- sinó que l’extracció d’aquest petroli és una autèntica proesa d’enginyeria. Per arribar a les mans de Lula, l’han hagut d’anar a cercar a cinc-mil metres de profunditat. Fidel al seu estil, el president va dir als periodistes que en qualsevol moment els hi sortia un japonès aferrat a la broca.

El nou èxit industrial és una bona a metáfora del procés seguit per aquest autèntic subcontinent dins del continent americà. Amb prop de 185 milions d’habitants -dels quals una proporció no menyspreable mai ha estat censada i una part d’aquests ni tan sols saben que en són ciutadans-, Brasil era el país de l’etern futur brillant que no acaba d’arribar mai. Vaig ser-hi fa un mes i tot i que només vaig poder visitar l’aeroport de Sao Paulo i un hotel de les afores de la megalopoli que li ha passat per davant a Buenos Aires com a capital del continent, la impressió que em vaig endur per les converses amb els companys brasilers és que, ara sí, el futur brillant ha començat a esdevnir present. Encara que sigui per indicadors macabres com el que vaig llegir a la folha de Sao Paulo on noticiàven que per primera vegada en la història l’any passat els morts per accidents de trànsit van ser més nombrosos que els assassinats.

Ep! i açò sense deixar de banda que encara hi deu haver brasilers que no han assolit la principal aspiració de Lula en assumir el poder fa sis anys: “el meu mandat haurà tingut èxit quan tots els brasilers pugin menjar tres vegades per día”. Així com tampoc els enormes problemes derivats de les aglomeracions urbanes al voltant de Sao Paulo, Río, Brasília, o Salvador de Bahía. O els disbarats mediambientals que es fan a l’Amazònia –tal vegada, no ho sé, un poc amplificats pel prisma eurocèntric amb el qual a vegades es miren qüestions com el desenvolupament sostenible o la protecció dels recursos naturals-.

I clar, des del sud, ens ho miram tot plegat amb una mèscla d’admiració i enveja.

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com