diumenge, 27 de juny de 2010

4.- Mèxic

Fa uns quants anys vaig veure jugar Tévez a la Bombonera, quan ell era una jove promesa que encara havia de demostrar-ho tot i jo no tenia ni idea que acabaria vivint a Buenos Aires.
Uns anys més tard, dinant al buffet lliure de l'hotel Princesa Sofia vaig veure la dona de Rafa Márquez -rotja espectacular- servint-se uns llagostins enormes i anant a asseure's al costat del seu marit, amb texans rompunts i look de rock-star.
Ara fa uns mesos em vaig creuar ben bé de casualitat amb en Messi a l'aeroport d'Ezeiza. Ell arribaba i jo partia amb el vol d'Air Europa.
Tots tres els he vist avui per televisió. El dia que he descobert que tenc uns vesins tan rarus que no sé d'on collons s'han tret mitja dotzana de vuvuzeles (es deu escriure així?) que han fet sonar des de les deu del matí fins que ha sonat l'himne nacional a les 15:25 hora local.
Del partit, què n'he de dir? bastant de passar pena sobretot a la segona part, amb un mig camp que no controla la pilota i un Messi que avui no estava inspirat. Tothom diu per aquí que s'està reservant per quan fagi realment falta, però ara que ja jugam el mundial en sèriu i que a la primera errada tornen tots cap a casa, ja el trobam a faltar.
El consol és que amb un equip d'estrelles, sempre et pot sortir una genialitat com la del darrer gol den Tévez i -a vegades- els àrbitres no veuen orasais posicionals que acaben en gol.
El tema però és que ja som a quarts i mos hi espera l'Alemanya que ja ens ha eliminat a la final d'Itàlia 90 i a quarts d'Alemanya 2006.
Ai que patirem

dimarts, 22 de juny de 2010

3.- Hel.làs

Tenc uns companys de feina tan rarus que el dia del partit fan servir els plasmes de la sala de videoconferències i els projectors de presentacions per sintonitzar el senyal de cable i veure el partit, disfressats amb gorres, camisetes, bufandes i collars blanc i blaus.

Tot i que l'ambient quan falten 15 minuts és qualsevol cosa menys un ambient de feina de manera que no ens queda alternativa que dexiar-ho tot i cercar lloc davant la pantalla, hi ha un cert nivell de contenció, que fa per exemple que la gent no canti l'himne.

La primera part és un poc passar pena, seguim jugant contra equips que li posen un marcador an Messi i el tenen cruixit sense deixar-lo jugar, però a diferència dels altres partits, la resta de l'equip no acaba de trabar-li la clau de volta al tema.

A la mitja part hi ha cares llargues, no acabam d'arrencar i tot i que esteim classificats, l'equip no enamora. També és cert, com s'encarrega de matitzar un entès, que jugam amb 7 canvis respecte als partits anteriors, i que no hi ha en Tévez, ni en Mascherano, però igual: voldriem un joc esplèndid sempre.

Els primers quinze minuts de la segona part són un poc acollonidors, sense arribar al punt de patir, però se sent en l'ambient que la defensa no acaba de funcionar o contra un equip seriós -el mundial arrenca a vuitens- patirem.

El sector boca juniors de la oficina inicia la campanya pro-Palermo, abans fins i tot que marquem el primer i la cosa s'aclareixi un poc.

I finalment, Maradona que no volia posar-lo accedeix als desitjos de l'afició que reacciona aplaudint-lo. Abans fins i tot que, de rebot, foti el gol.

I com els hi explic jo ara als companys qui era en Julio Salinas?

dilluns, 21 de juny de 2010

Menorca Tech Talk

Moltes vegades, a la meva feina, tenc la sensació que els clients em paguen per dir obvietats que tothom més o manco ja sap però que ningú s'ha pres la molstia o el temps d'escoltar. D'aquesta manera, sembla que si ve un de fora, que a més és consultor, i a ser possible cobra caríssim, el missatge arriba millor.
La reflexió em ve al cap quan escolt la microentrevista an Martín Varsavsky aquest cap de setmana, a Alaior, on ha tornat a ajuntar un concentració altíssima dels caps pensants que estan dissenyant el futur del món 3.0. a la Menorca Tech Talk.
A vam si a ell qualcú li fa cas.

dijous, 17 de juny de 2010

Li he diiiiit,...

,... a sa lluuuuuuuna
que li digui
a la maaaaaar
que vagi a cercar-te i et dugi as meu portal.
que vagi a cercar-te i et dugi as meu portal.
No et fan falta perfums
ni sa-ba-te-tes de talons
ni joies que il.luminin es teu cos
ni joies que il.luminin es teu cos
i me l'omplin des teus colors
no deman, no deman, no deman
mooooolt
Ric per ses orelles
ses paraules em surten pels ulls
La mar en es cervell
s'alegria en els cabells
els somnis a ses mans
sa múscia per els dits
per els diiiiiits
que te toquen, que t'ofeguen, que te cerquen
per tot
quan jo te toc tu te fons
quan jo te toc tu me fons
No et fan falta perfums
ni sa-ba-te-tes-de-ta-lons
ni joies que il.luminin es teu cos
ni joies que il.luminin es teu cos
vull recórrer tota sa teva pell
no deman no deman no deman molt
ric i me'n vaig de s'olla
en es cervell, serradís
sa ma en es cervell
s'alegria en es cabells
es somnis a ses mans
sa música, per es dits
sa música, per es dits
que te toquen que t'ofeguen que te cerquen
per tot
quan jo te toc tui te fons,.....

2.- Corea del Sud

Tenc uns clients tan rarus que convoquen reunions tot just mitja hora després que acabi el partit a les afores de Buenos Aires.
Primer problema: aconseguir convèncer un taxista o remisero que sortim cap allà aproximadament al minut 85 de partit. Feina complicada i que me costa un parell d'hores i una generosa propina el dia abans.
Segon problema: ben igual que jo, i tenint en compte que el partit es juga a les 8:30 del matí hora local, quan s'acabi, centenars de milers de cotxes sortiran als carrers camí de la feina. L'embús pot ser fenomenal.
Tercer problema, aixecar-se prest no ja per anar a fer feina sinó per veure un partit de futbol. Té collons la cosa.
Al final m'aixec quan ja fa uns minuts que va el partit i pos la tele just en el moment en què els coreans es fan el primer gol en pròpia porteria. Des de la dutxa i la cuina, vaig entreveient la primera part, amb un Messi que el tenen tapat però que dóna oportunitats perquè en Tévez fagi de les seves.
Badada de la defensa al darrer alè de la primera part -quan juguem amb equips seriosos passarem pena, Diego- i un inici de segona part que no és bo.
Som dels què no entenen que tregui en Tévez per fer jugar el gendre, però les crítiques s'acaben en pocs minuts, amb un recital de joc d'atac i el pipita Higuaín que marca un Hat Trick.
4-1, ja esteim boni classificats i lo millor de tot és que en Messi encara no ha marcat. Ho comenta eufòric Déu, a l'entrevista post-partit: se la pasan diciendo marquen al goleador, se enfocan todos en Messi y viene el pipita y les mete tres. Genial.
Benam: tres partits i tres victòries: Nigèria, Swizerra i Corea del Sud.
I ara, a córrer cap a la reunió.

dilluns, 14 de juny de 2010

1.- Nigèria

Tenc uns amics tant rarus que són capaços d'organitzar un asado un bon dissabte migdia sense tenir en compte el pronòstic meterològic ni, i això és infinitament pitjor, el calendari del mundial. Tots plegats podrien anar a parar a la campanya que ha muntat Cadbury a Facebook a base de crear un grup d'homes argentins als quals no els agrada el mundial i que se suposa que es faran un fart de lligar i fotre'ls les femelles als 20 milions d'energúmens que es passaran els propers 20 dies engnxats als plasmes comprats en cinquanta quotes sense interés.
I jo, que seguesc sense apuntar-me a campanyes de Facebook i que som un negat pel futbol, em trob amb el dilema del dissabte matí que acab resolent de manera salomònica: mitja part davant la tele i la segona de camí cap a la quinta d'aquells animals.
El despertador a les deu no fa falta perquè els veïns ja fa estona que assajen els càntics mundialistes. Tot i la pluja, el carrer bull i a l'excursió apressada per comprar el pa es complica perquè tothom ha tingut la mateixa pensada. De tornada, en Christian, el porter ja te la porta de ca seva oberta i amb la tele a tot gas. Em conta la desgràcia d'haver de fer feina fins les dotze -mitja part- i que per tant el què farà és escoltar la primera part per ràdio des del portal i córrer a la tele si fan gol i veure la segona des de la porteria.
Amb el temps just de fer el panet i obrir la coca-cola -berenar de cervesa en dejú seria un poc massa- i ja sona l'himne nacional, versió curta, que la llarga dura prop de quatre minuts.
He dit ja que no tenc ni puta idea de futbol? (vaig penjar les botes a la categoría de minibenjamín) El fet però és que els primers cinc minuts són vibrants, amb un Messi que em fa aixecar un parell de vegades del sofà i un Tévez que sembla que s'hi entén molt bé. Al.lots aquests dos faran molt de mal!. Inici frenètic i ja tenim aquí el primer gol, rematada de cap impecable den Heinze. Ja m'anim, d'aquest pas en fotrem cinc! Surt a guaitar al balcó i el paisatge no és igual que el de Barcelona un dia de final de Champions però no hi falta massa: poca gent, molt poca.
El fet és però que aquestes bísties negres es pixen com volen en Jonás i encara patirem. Un parell de jugades quasi perfectes més den Messi i arribam a la mitja part.
Agaf trastos i paraigües i cap al subte, on hi ha més gent de la que m'esperava: molt de turista i estudiant estranger, pens jo. Les dues cuadras per la nueve de julio fins a la parada de la combi són un seguit de quioscos tancats amb les reixes que fan servir a la nit i gent a les finestres dels bars guaitant el partit. Al bar de devora la combi la pay-per-view falla més que una escopeta de ses festes i al cap d'una estona de fitorar, el cambrer acaba per apagar la tele i escalivar els pocs clients que hi queden. Pujarem a la combi -jo i un altre despistat- just per seguir els darrers quinze minuts de passar pena mentres l'aigada es fa més intensa a l'autopista més buida que mai. Bo hem fet: començar amb una victòria sempre dóna moral i tranquilitat. Ara a descansar i preparar el partir de dijous.

divendres, 11 de juny de 2010

Mundial

"La Copa del Mundo es como la Segunda Guerra Mundial pero sin sangre y sin que necesariamente tengan que ganar los EEUU."

Anònim Argentí, principis del segle XXI

Se veu, se sent, el Mundial està present

diumenge, 6 de juny de 2010

Sobre la importància de l'all

Celebram, amb un poc de retard, el final de curs de vela. I com no podria ser d'altra manera, el celebram amb un asado, que el Pedro s'ofereix a fer a ca seva on compta amb tots els elements necessaris per oficiar la cerimònia. De fet, el celebram a la casa de cap de setmana dels seus pares, ja definitivament resignats al fet que el fill els hi hagi ocupat. Després d'una estona de rodar boig, arribam indefectiblement tard, just al límit de posar a prova la paciència de l'asador i dels altres membres de la colla. Surt en Pedro, enfundat en l'inevitable davantal i darrere d'ell n'Irma, sa mare que ens mena a través de la cuina fins al pati on la parrilla és ben plena amb tot l'arsenal: ronyonets, morcilla, chorizo, mollejas, chinchulines, pollastre i diversos talls de carn. Amb un altre davantal, en Rafaelle comanda i encara no hem deixat els abrics i el vi, que ja ens té enfeinats amb l'aperitiu.
Com que hem fet tard, prest passam a la taula on es desencadena l'autèntic festival, no tant de menjar -que també- com de conversa sobre el menjar. M'ha tocat seure devora en Rafaelle, que ens explica el seu orígen pugliese, da Brindisi. No es tracta però, del típic descendent de segona o tercera generació d'italians que encara es creu a la mare pàtria. A poc a poc anam descobrint que en realitat som davant d'un capità de vaixell que ha fet tota la carrera a la Compagnia Costa i que -com a les pel.lícules- va conèixer sa dona a bord del correu que feia la línia Buenos Aires - Gènova i va armar la família en aquest port com la podria haver armat a qualsevol altre.
La conversa fluctua, de la navegació a la cuina i de la cuina a la navegació, tal com anam buidant bòtils de malbec. I no per casualitat que amb en Rafaelle anam conicidint en tots els temes: començant amb un bon repàs a la qüestió del peix. Vehement a l'hora de desqualificar el succedani de calamar que es pesca en aquestes aigües ustedes no conozen la seppia, que e comun calamar pero ma redondo, l'anfós ah il mero!, el mero arquentino no e gustoso, no sabe a nada. El pescado quiere acuas templadas, comel mediterraneo fins arribar a la glosa al cap roig. L'home ja apunta maneres quan serveix l'amanida, i ens conta que la prepara ell amb prou temps, rentant i assecant bé la lletuga i que no l'amaneix fins al moment de servir perque sinó, el vinagre cocina la verdura i és ben cert, amb el punt just d'aceto i oliva, les fulles cruixents es vans esmicolant dins la boca i ajuden a fer baixar el vacio i l'asado de tira
Després, evidentment, passam a repassar la pasta tiene que ser de grano duro y aquí no se consigue. Si la pasta e bona ah!: mostaccioli, penne rigate, fetuccini, fusili, todo rico. Para hervirla hay que poner dos litros de aqua per cada medio quilo de pasta. La sal se tira cuando la pasta ya está en el aqua y vuelve a hervir. Mucha sal, sin miedo e después a los 6-7 minutos ya hay probar para que no pase del dente. Y la salsa: putanesca, alla borgognolla, bolognesa, amatriciana. El secreto e los tomate. Nada de tomate fresco perque tienen mucha aqua, los cosechan verdes. Hay que comprar potes de tomate perita, enteros y pasarlos por el pasa-puré. Davant d'aquest element, la taula es mira amb cara d'incredulitat i obliguen an Pedro a mostrar el passa puré de l'any de la picor que son pare va dur d'un dels viatges. Ma lo mas importante es l'aco. Sin aco bien abundante, pasado por el aceite de oliva, nenguna salsa e rica. Aco, cebolla, tomate, una hoquita de laurel i ciao: buen provecho.

L'all és fonamental. No hi puc estar més d'acord. I no és només perquè ja anam pel segon bòtil de lemocello casolà i apunt d'escatar els primers de licor d'avellanes i de grappa, també fatta in casa.
Ens retiram a una hora poc prudent, amb la promesa que la pròxima anirà de pasta. Con mucho aco.

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com