dimarts, 24 de febrer de 2009

Woody Allen es fa vell

Després de la sequera cinematogràfica que l’estiu, se m’ha acumulat la feina, amb cinc estrenes al multicines del barri de pel.licules que em fa ganes veure.
Encara no sé molt bé perquè però diumenge passat a darrera hora quan ja era a la línia de caixes vaig cometre l’error de canviar la selecció i comprar entrades per “Vicky, Cristina, Barcelona”. Gran error. Mestre Woody Allen continua en caiguda lliure (i ja fa uns quants anys, des de Deconstructing Harry” i me tem que açò ja no ho remunta ningú. Crec que només se salva –mínimament- de la pel.lícula una Penélope Cruz fent l’únic paper que sap fer bé: el d’histèrica dels collons que et venen ganes de fotre-li un parell de galtades. Res de nou sota el sol des de la ja llunyaníssima Jamón, Jamón on per cert també apareixia un Javier Bardem que passa per sense pena ni glòria pel darrer clip promocional de Turisme de Barcelona. Perquè aquest és l’altre aspecte destacable de la pel.lícula: el comentari simptomàtic dels veïns de butaca: che que linda Barcelona!. Em venen ganes de dir-lis que sí, que tenen raó, que Barcelona ja fa temps que ha excel.lit en l’objectiu de crear un fabulós parc temàtic per turistes –els darrers cinc anys hi vaig viure com qui diu al bell mig- i que tot és molt maco per veure-ho al cine o per passar-hi un parell de dies però potser no tan pràctic per viure-hi. Desistesc, però, de la temptació per evitar-me l’inevitable discurs de parella de seixanta anys que viu a la zona bé de Buenos Aires vinguda a menys i que sempre té un passat millor –con el uno a uno- on viatjàven cada any a Europa i als Estats Units i que ara –oh desgràcia- es veuen obligats al cine de diumenge nit i a qualque viatget, on vas a parar, a aquest vast i indefinit concepte que fan servir per definir el país que hi ha més enllà de Buenos Aires: El Interior.

Per sort, la revenja ha tardat poc i Slumdog Millionaire ha satisfet totalment les expectatives, generades pel seu director, de qui encara record ben viu l’efecte de Trainspotting. A partir d’una història més o manco previsible, Danny Boyle contrueix amb el seu discurs i amb una estètica a estones propera al videoclip, un retrat prou interessant d’un dels llocs del món on l’acceleració de la història ha estat més brutal en la darrera dècada.

Em queden a l’agenda: Milk, Frost/Nixxon i El curiososo caso de Benjamin Button. Se m’acumula la feina!.

( I consti que vaig escriure aquesta entrada abans que la nit dels Oscars, -els de ver, no els de na Maite Salord- em donés, en part la raó)

diumenge, 22 de febrer de 2009

L'ocàs dels Déus

Prest farà setze anys que vaig veure per primera vegada un torneig de tennis professional en directe. El Godó del 92, final inclosa, va ser tot un descobriment per uns quants al.lots que feiem veure que jugàvem els dissabtes i diumenges matí a les pistes de Trepucó.
El record més vívid d’aquell Godó va ser veure i xalar en la intimitat d’una pista secundària com tot un Ivan Lendl –cabell militarment tallat, braoneres llarguíssimes- estrenava per jugar la final o semi-final (no m’en record) de dobles. També record la desil.lusió que ens va causar l’eliminació en primera ronda d’Agassi –l’Agassi de l’època dels cabells llargs a l’estil Kiss i les raquetes i samarretes fluo que causàven sensació- a qui no vam poder veure jugar en directe. En aquell moment Lendl era al final de la seva carrera i ja intuïa el seu destí inevitable, empès per uns joves insolents que no respectaven ni respecten res ni a ningú.
Aquesta sensació l’he tornada a sentir aquesta setmana al torneig ATP de Buenos Aires. Diumenge passat vaig anar a veure la fasse de classificació –plena de jove insolents amb totes les il.lusions- i me vaig engrescar en veure el cartell amb en Moyà i en Nalbandián com a protagonistes. Dimarts fosquet era el debut del mallorquí i fins a darrera hora a la feina vaig estar dubtant si anar-hi o no (encara som a l’estiu i fotia una calor considerable). Al final, i possiblement recordant la desil.lusió de n’Agassi, vaig decidir anar-hi. I bo que vaig fer: en arribar a la pista central, Moyà ja perdia 4-0 el primer set. Tot i que després van venir un parell de jocs on sortiren els cops que fan falta per guanyar Roland Garros, va ser un curt miratge, que es va repetir al segon set. Tot plegat una hora i poquet per acomiadar (això sí, amb una ovació de gala) un excampió per partida doble molt estimat a les pistes de Buenos Aires Lawn Tennis Club. Vaig quedar satisfet d’haver vist en Moyà en directe i cavilant sobre la decadència d’un dels grans, que no va ser capaç de córrer una sola deixada en tot el partit. Reflexió que es va repetir en el següent matx, on un altre ex Roland Garros com Gastón Gaudio també va dir adéu tot just arribar, tot i el suport gairebé futbolístic dels espectadors portenyos. Me qued amb dos dels comentaris de la graderia. A Gaudio: Calmate Gato, acá no tenés que demostrar nada, capo. A Moyà: Charly vos a Buenos Aires solo venís de joda y a coger.

I potser tenien raó, però, quin millor plan quan ja estàs de tornada de tot i comences a endevinar el final de la carrera?

dimecres, 18 de febrer de 2009

America's naked portrait

The naked and the dead

“Why do you think a regiment of Southerners is worth two regiments of Easterners?”
“I don’t think they are”
“Well, it happens to be true”. The General placed his fingertips together judiciously and looked Hearn. “I’m not pledging theories. This is observation. And the conclusions leave me, as a general officer, in a poor position. We have the highest standard of living in the world and, as one would expect, the worst individual fighting soldiers of any big power. Or at least in their natural state they are. They’re comparatively wealthy, they’re spoiled, and as Americans they share most of them the peculiar manifestation of our democracy. They have an exaggerated idea of the rights due themselves as individuals and no idea at all of the rights due others. It’s the reverse of the peasant, and it’s the peasant who makes the soldier”

Norman Malier wrote “The naked and the dead” in 1948, three years after returning from the II World War Pacific campaign. A detailed, rich and complex portrait of the North American society still valid sixty years later. In the middle of the oppressive landscape of an imaginary island –Anopopei-, his heroes represent all the tensions, the energy and the contradictions of the cultural melting-pot of Irish, Jewish, Italian, Polish, Mexican, and Afro-Americans
It is not an easy novel to read -700 pages full of different accents and slang masterfully used to build all the characters, from the Irish and Mexican plain soldiers to the college-educated officers as well as the fascist West-Point alumni General Cummings.“The naked and the dead” was published originally published by Picador and a Catalan version was published by Edicions 62 in 1991

diumenge, 15 de febrer de 2009

Coquetes de Krill

Un dels meus petits grans drames portenyos és que de tan en tan m’agafa menjera de peix i el panorama a la capital del país que menja 90 kilos de carn per persona i any és generalment bastant magre. Avui dematí m’he aixecat amb aquest neguit, i desafiant la calor sufocant de l’estiu que no s’acaba, he partit cap al barri xinès de Belgrano. Ja fa temps que vaig descobrir aquests dos carrers de botigues, restaurants i supermercats que són garantia gairebé sempre de sorpreses agradables des d’un punt de vista gastronòmic.
Tots els supermercats segueixen el mateix layout: sacs de 50 kilos d’arròs a l’entrada, llarguíssims passadissos amb centenars de llaunes, capses i bosses amb tota mena de productes exòtics d’importació i una secció al fons on hi comparteixen espai els congeladors plens de peix i marisc, la secció de fruiteria especialitzada en verdures exòtiques, la carnisseria amb tota casta de freixures de carn i d’aviram i la peixeteria, amb un rincó especialment dedicat al salmó –sembla que tots els sushimen de la ciutat s’abasteixen aquí- i els mostradors plens de llisses, bagres, lluços, molls, pagres, calamars, pejerreyes i –la novetat d’avui- pez limón, parent proper de la meva reverenciada cirviola. Una de les particularitats de la secció de peix és que –excepte el salmó- funciona sota el mateix esquema self-service que la fruiteria: el peixater et mira, t’atraca una bossa de plàstic i au, ja t’ho faràs per pescar la peça dins el mar de gel. La qual cosa fa que indefectiblement acabis arribant a casa amb les mans olorant com si realment tornessis de pescar.

Com que el pez limón es ven sencer, no em veig amb cor de fotre-li sota tot sol, els meus amics són carnívors declarats i no crec que els pugui enredar a tastar qualsevol altre cosa que no sigui el benvolgut salmó, decidesc –després de molt donar-li voltes- deixar-lo per un altre dia. Quan ja estic apunt de rendir-me a l’evidència taronja, en un mostrador lateral una mola d’escates i els ulls brillants em criden l’atenció: ja ho tenc, a manca de sardineta o aladroc, bons seran els sorellets passats per la finíssima farina d’arròs i fritets.
Una vegada feta la tria i quan vaig cap a la balança per pesar-los, descobresc una muntanya plena de punts negres que me miren. Krill, 12,50 $ diu el cartell, i a jo em venen al cap les imatges del documental sobre la balena franca austral que vaig veure despús-ahir al Nat-Geo. Clar: al pic de l’estiu és quan l’explosió de Krill dels oceans australs convoca aquests monstres marins al Mar Austral Argentino, i vet aquí, que enguany una ínfima part d’aquest manà ha acabat a les peixeteries del barri xinès de Buenos Aires. Com que mai he compartir aliment amb les balenes, la temptació és massa forta. Les gambetes minúscules que formen la massa de Krill –cent cinquanta grams no arriben a 2 pesos- em recorden la textura del jonqueti que quan era petit i les coquetes van prenent forma al meu cap de camí cap a casa.

Dit i fet: un poc de farina d’arròs, dos ous, mig gotet de sifó i unes coquetes de krill espectaculars per acomanyar els sorells fritets, que no són res de l’altre món, però que donades les circumstàncies, em treuen temporalment la menjera de peix.

diumenge, 8 de febrer de 2009

La campanya (ii)

Just quan na Cristina i en ZP estan apunt de signar un tractat que em reconeixerà drets polítics –restringits al vot a les eleccions locals i provincials, però que voleu que us digui?, la Ciutat de Buenos Aires està regida per una Constitució que ja voldrien moltes autonomies espanyoles-, aquest cap de setmana la campanya s’ha intensificat. Ahir el PSOE va ajuntar en un míting a Buenos Aires més gent de la que ha ajuntat mai a Menorca i avui capvespre era el torn del PP.

La cosa va en serio: cròniques del carrer diuen que fa quatre anys Fraga va perdre la majoria absoluta en bona part perquè va funcionar el vot-mimetisme i els gallecs americans van votar Zapatero per les eleccions a la Xunta. Altres, més malintencionats, diuen que va ser la manca d’infraestructura diplomàtica el què va privar l’exministre de Franco del cabal de vots d’emigrants morts que havia recollit en anteriors convocatòries.
El PSOE juga fort en aquesta campanya i a més de la nacionalització dels néts d’immigrants, Perez-Touriño ha vingut a la gira Sud-Americana carregat amb targetes sanitàries del sistema públic de salut gallec per tots. Una sanitat, per cert, en part finançada pel dèficit fiscal dels Països Catalans. Però açò és una altra història.

El fet és que en el circuït de cases gallegues la cosa treu fum. I no només en l’ambient carregat de morriña i empanda gallega. Avui matí al forn de pa, en anar a pagar la mitja dotzena de facturas i sangüchitos de miga, amb el canvi venia un flyer-invitació pel míting del PP. Li he hagut de dir a l’amable caixer que no, que gràcies, però que jo “ni gallego, ni español”, valgui la redundància dels termes per aquestes terres.
I he partit cap a casa barrinant la paradoxa d’aquests vells tan amables que cada dia de la setmana em demanen “que mais?” abans de fer el compte i cobrar, que devien fugir de la misèria gallega dels anys cinquanta i que amb el temps han esdevingut supporters de Fraga. Perquè no tenc cap dubte que ells segueixen votant Fraga, per més que es presenti Núñez-Feijoo, Aznar López o Rajoy Brey, vés per on, un altre gallec.

Tal com feia s’àvia Lola, que votava sempre an Felipe: a l’ajuntament, al consell, a les europees, al congrés i al senat.

dijous, 5 de febrer de 2009

Riachuelo. Derelictes

Un líquid que ni tan sols mereix el nom d’aigua. Negre. Quiet. Fètid. Sort que al cap d’una estona t’acostumes a l’olor. Enmig del riu brollen bufogues producte de ves a saber quin procés de fermentació anaeròbica. Els sorolls extranys, fantasmagòrics, guturals de les fàbriques de l’altra riba per moments semblen ecos d’un partit de futbol llunyà. Entre les desferres de l’ensorrada industrial hi ha un petrolier perillosament escorat. Amarrat amb cables d’acer no tornarà a navegar. L’única pintura que resisteix la mossegada del rovell és la que recorda als seus tripulants imaginaris que NO SMOKING. Hi deu quedar rastre de combustible al fons de les bodegues?
L’acer de la proa del Santo Corcubión s’ha rovellat a tal punt que el sol del capvestre n’il.lumina l’interior. A popa, a prop de la rampa on ja no hi pujaran més xerxes, hi ha un rodamón brutíssim que pinta amb la mà una planxa de color gris. Tothom té dret a redecorar la seva vida, oi IKEA?
I a l’i-pod, David Bowie em recorda que We can be Heroes, Just for one day.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Flit

Del cop i de manera traumàtica, descobresc que les formigues argentines són molt petites i dotades d'una extraordinària velocitat. Ara comprenc que dissabte matí m'hauria d'haver aixecat a les vuit per obrir-li la porta al fumigador que passa una vegada per mes,...

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com