diumenge, 22 de febrer de 2009

L'ocàs dels Déus

Prest farà setze anys que vaig veure per primera vegada un torneig de tennis professional en directe. El Godó del 92, final inclosa, va ser tot un descobriment per uns quants al.lots que feiem veure que jugàvem els dissabtes i diumenges matí a les pistes de Trepucó.
El record més vívid d’aquell Godó va ser veure i xalar en la intimitat d’una pista secundària com tot un Ivan Lendl –cabell militarment tallat, braoneres llarguíssimes- estrenava per jugar la final o semi-final (no m’en record) de dobles. També record la desil.lusió que ens va causar l’eliminació en primera ronda d’Agassi –l’Agassi de l’època dels cabells llargs a l’estil Kiss i les raquetes i samarretes fluo que causàven sensació- a qui no vam poder veure jugar en directe. En aquell moment Lendl era al final de la seva carrera i ja intuïa el seu destí inevitable, empès per uns joves insolents que no respectaven ni respecten res ni a ningú.
Aquesta sensació l’he tornada a sentir aquesta setmana al torneig ATP de Buenos Aires. Diumenge passat vaig anar a veure la fasse de classificació –plena de jove insolents amb totes les il.lusions- i me vaig engrescar en veure el cartell amb en Moyà i en Nalbandián com a protagonistes. Dimarts fosquet era el debut del mallorquí i fins a darrera hora a la feina vaig estar dubtant si anar-hi o no (encara som a l’estiu i fotia una calor considerable). Al final, i possiblement recordant la desil.lusió de n’Agassi, vaig decidir anar-hi. I bo que vaig fer: en arribar a la pista central, Moyà ja perdia 4-0 el primer set. Tot i que després van venir un parell de jocs on sortiren els cops que fan falta per guanyar Roland Garros, va ser un curt miratge, que es va repetir al segon set. Tot plegat una hora i poquet per acomiadar (això sí, amb una ovació de gala) un excampió per partida doble molt estimat a les pistes de Buenos Aires Lawn Tennis Club. Vaig quedar satisfet d’haver vist en Moyà en directe i cavilant sobre la decadència d’un dels grans, que no va ser capaç de córrer una sola deixada en tot el partit. Reflexió que es va repetir en el següent matx, on un altre ex Roland Garros com Gastón Gaudio també va dir adéu tot just arribar, tot i el suport gairebé futbolístic dels espectadors portenyos. Me qued amb dos dels comentaris de la graderia. A Gaudio: Calmate Gato, acá no tenés que demostrar nada, capo. A Moyà: Charly vos a Buenos Aires solo venís de joda y a coger.

I potser tenien raó, però, quin millor plan quan ja estàs de tornada de tot i comences a endevinar el final de la carrera?

1 comentari:

Maria ha dit...

Jo vaig a veure la Copa Davis a Benidorm (quina ciutat han triat, però bé...), a veure què tal ho fan. Serà la meva "estrena" quan a tennis professional en directe, si no tenim en compte el Campeonato de España que van fer al Club Tennis Ciutadella, ara ja fa uns quants (bastants) anys. Esper, també, per fi, anar al Godó d'enguany!

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com