diumenge, 31 de gener de 2010

Notes a les fosques

Ja fa nits que els llençols són un inútil complement al llit. Tal vegada és memòria selectiva, però no record haver-me aixecat mai, de bon matí sense estar -poc o molt- tapat pel llençol. Una cosa és anar-te'n a dormir en pèl, cames i braços en creu, desitjant no haver de competir amb ningú per l'espai vital del llit, sense ni tan sols gosar tapar-te els peus i una altra ben diferent és que ni l'oratge de bon dematí et fagi llevar tapat. Però el cas és que fot ben bé una setmana que cada nit acaba igual: el llit sense desfer i els coixins xops de suada capilar.
Per acabar-ho d'aclarir, fa dos dies que, puntual a les vuit, el tall de llum arriba amb les darreres clarors al barri. Sense avís però puntual. El ministre del ram diu -bermudes i camisa oberta, des de Mar del Plata estant- que no n'hi ha, de problemes de subministrament. I els meus veïns, clar, en culpen al govern. Part de raó no els hi manca, ja que el fruit d'una sèrie d'anys de mantenir congelades -és una manera de dir- les tarifes elèctriques i de gas, la gent es va llençar a comprar condicionadors d'aires com a locus i ara, la pobra infraestructrua elèctrica no dona abast.
I ja em teniu aquí, sopant "under the moonlight" a la terrassa i fent esforços per no acabar comprant-me una hamaca per provar sort fent bivac,... Si no fos pels ditxosos mosquits, correria la temptació d'encalçar el poquet oratge que a estones sembla pujar, carrer Billinghurst amunt, des del riu. La putada aquí és que tot i les aparences de mar marronós sense res més que aigua fins a l'horitzó, la dinàmica del riu és molt diferent: l'aigua baixa recalentada i dolça des del tròpic, nord enllà, i no ens dóna a l'estiu el petit consol de la marinada diürna ni dels terrals nocturns que mig inflin les veles dels navegants i refresquin les nits dels somiatruites.
Per sort, sembla que el nostre patiment infernal d'estiu sembla que té els dies comptats: enguany és un any de Niño que vol dir calamitats i pescades catastròfiques al Pacífic i que en aquesta banda dels Andes s'accentui el caràcter quasitropical de la ciutat que un dia es va somniar la París del Sud. Com més forta la calorada, més espectacular la tempesta, trons i llamps a balquena, que ens ha de socórrer -momentàniament- de la calorada. Aquest Gener ja n'han passat dues en els darrers quinze dies. Arbres de parcs i jardins n'han pagat les conseqüències en forma de poda severa i natural.
A més, demà és dissabte, i el senyor Murphy, que sembla ben bé que fos argentí ens assegura d'acord amb la seva famosa llei, mal temps. El tel damunt la lluna plena no fa més que confirmar els senyals. Rebrem idò la nova ruixada igualment agraïts per la redempció temporal i emprenyats per la inevitable i posterior humitat. Paradoxes duals del país dels psicoanalistes.

dijous, 28 de gener de 2010

Petites catàstrofes d'estiu

Al FreeShop d'Ezeiza han discontinuat el Bombay Saphire, dels prestatges del Carrefour ja fa mesos que han desaparescut les aigües tòniques del senyor Scheppe i el fruiter em diu que ja són les darreres cireres de l'estiu i que per això han pujat -i molt- de preu.
I doncs, caldrà resignar-se a Paso de los Toros i la nova proposta de la casa Tanqueray, el Ten.
Sembla que com a mínim, amb el gin no hi hem sortit perdent

divendres, 22 de gener de 2010

El camí de cavalls al costat de casa

Una de les agradables descobertes de les meves recents vacances illenques d'hivern ha estat comprovar i provar que el camí de cavalls, per fi! ja torna a ser al cap de cantó de casa. De fet, supòs que sempre hi havia estat, fins i tot molt abans que hi hagués casa, però el fet és que la magnífica feina feta per les institucions de l'illa, han donat, per jo, fruits tangibles aquest nadal.
Molt bé, Fundació Destí Menorca per l'el.laboració de la guia del camí i molt bé també, la feina de senyalitzar, eixermar, alçar enderrossalls i obrir portells. Posats a criticar per millorar només, potser, un prec a l'hora de millorar la senyalització en els encreuaments de camins, que a vegades i per qualcú no familiaritzat amb el recorregut, poden ser confusos. Per exemple després del deliciós tram del barranc de Biniparratx i en direcció as Canutells, els creuaments de camins de Binidalí estan -trob- poc senyalitzats.
Per altra banda hi he trobat també, encara, velles reticències del passat, com les barreres amb cadenat a l'entrada de s'Argo
çam, supòs que als "senyors" que decoren l'entrada del camí amb ceràmiques de sargantanes no els hi agrada massa que un camí públic els hi envaiexi la privacitat campestre. Res que no se solucioni amb una instància davant el servei d'ordenació del territori del Consell Insular -ho he d'admetre: estava de vacances, tenia temps i ganes i vaig aprofitar per exercitar el meu català adminsitratiu. I a vam si prenen exemple d'aquest altre "senyor de lloc".
Més enllà de la càrrega simbolicoreivindicativa del camí -aquí en teniu un episodi antològic- la quantitat de passetjants, turistes i locals, que m'he trobat aquests dies de gener passejant pels trams del migorn menorquí són una bona prova de l'ús social i del rendiment econòmic de la iniciativa. Ben fet, entre tots.

dijous, 21 de gener de 2010

Deutes

El més fotut dels deutes és aquell que, encara que vulguis, saps que ja no el pots pagar. Una paella per tres, per exemple.
Agur maite Ana.

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com