dimecres, 30 de setembre de 2009

Guiem

Avui dematí a primera hora, m'he trobat al correu aquesta agradable sorpresa:

Polits,
vos adjunt una carta d'opinió que he enviat als respectius diaris illencs arrel del cas Villalonga i de la seva desproporció al·lucinant. Com que vés a saber si hi trobaran qualque nosa o qualque card, preferia assegurar-me que vos arriba.

Salut molta i República més!
P.S. Àlex, si la vols penjar a Binibloc tu mateix.

En Guiem és un d'aquells mestres del què rallava tot just fa un parell d'entrades. El vaig conèixer un dissabte de santjoan baixant del Rolón Plata que era el barco de Flebasa en aqulla època feia el servei Ciutadella-Alcúdia. Tornava, crec, de Jaca. Després ens hem anat trobant pel món, Cardona, Manresa, Artedó, Juneda, Barcelona, Sant Climent, València, S'Albufera des Grau, l'Hospitalet,... i ara ja fa temps que no ens hem vist. Tant de temps que ni tan sols l'hi conec el fillet que li provoca la reflexió de la carta que envia. Fa goig sentir-li la veu tan fresca com sempre, encara que sigui per correu.

Per cert, aquí trobareu un tast d'en Guiem -sempre autèntic- en la seva vessant poètica.

No passis pena, Elena

Aquests dies, la polèmica del cucurrucucú ha entrat a ca nostra com un cap de fibló, amb la mateixa desproporció que els mitjans de comunicació l’han engreixada i se n’han fet ressò. En una d’aquestes anades i vingudes, i per un accident lingüístic propi de l’aprenentatge, el meu fill va canviar l’original “fas pena” per un: “cucurrucucú, Elena / cucurrucucú, no passis pena”. Que, de fet, és la lletra de la cançó que amplis sectors de la societat han entonat per acompanyar-la en aquest mal pas. Solidaritat a la qual voldria afegir-me, amb alguns matisos i en un altre sentit.

Aquests dies, deia, ha estat curiós i trist, vergonyós a la fi, observar com el discurs de les crítiques contra el regidor de cultura de l’Ajuntament de Maó, desplegat per la majoria de mitjans de comunicació arreu de l’estat, s’anaven allunyant del seu suposat motiu original: la defensa del respecte i la dignitat de les persones i els límits de la llibertat d’expressió. Han volgut frisar massa i açò sempre fa anar malament i acaba delatant, perquè el linxament públic a que ha estat sotmès en Joan Carles Villalonga té poc a veure amb la defensa del respecte i la dignitat de les persones, i del tot a veure amb la defensa de la monarquia i d’una visió determinada de l’estat espanyol. Els defensors d’aquestes postures solen estar molt pendents de qualsevol oportunitat que es presenta per fer-nos acotar el cap i exigir-nos que fem una reverència a l’imperi. Com és el cas. I per aquí, per sort, hi ha qui no passa.

Per més desafortunada que sigui la lletra del cucurrucucú i el context en que va ser cantada, resulta evident que va dirigida a la figura de la infanta com a integrant de la monarquia, i no a la persona. Deu ser per açò que, a proposta del Partit Popular, l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una reprovació als insults a la família reial, i no una reprovació de condemna a la falta de respecte i als atacs a la dignitat personal, com s’hauria de desprendre de bona part dels seus arguments. Aquest, pel meu gust, és un reconeixement implícit que el problema no és el que es diu sinó de qui es diu, i que el vermell de l’ou no és la dignitat de les persones sinó la “intocabilitat” de la monarquia. El doble discurs, idò, és tan visible que sura, i la polèmica actual queda tan lluny dels fets originals que retgira.

De la confusió generada i d’aquest linxament que comentava, voldria posar un exemple que, ho he de confessar, em va ferir i em va saber molt de greu per en Joan Carles. Els que el coneixem, sabem que té una sensibilitat i una qualitat humana excepcionals, i tot i que molt probablement aquestes paraules serveixin de res davant l’estat d’opinió pública generat, val la pena dir que a nosaltres ens basta. Aposta, em va semblar del tot injusta la carta d’opinió titulada “Nuestra más enérgica condena” signada per l’Asociación de Mujeres en Igualdad de Menorca condemnant el que, segons elles, és també una exhibició de masclisme per part del regidor pel fet que la infanta Elena és una dona. Ja són ganes de trobar raons i de confondre les coses! Don per fet que aquesta associació de dones haurà denunciat la monarquia espanyola amb la mateixa precisió pel fet que la infanta Elena no sigui, com a primogènita que és i pel fet de ser dona, l’hereva natural del Regne d’Espanya… Quina hipocresia! Com podeu tenir tan poca vergonya, tan poca visió de la jugada? I encara una altra cosa, ara que va de cançons i de respecte a les dones: heu pensat mai en denunciar públicament la lletra del “Es Mahón” quan, enumerant les meravelles materials de la ciutat i amb un masclisme velat emperò evident, diu allò de “… tiene muchachas bonitas”, després de “una hermosa electricidad” i abans de “hay boticas”; com si fossin un element més del mobiliari urbà?

El que comentava abans, hi ha arguments que els delaten, i silencis d’escàndol, més i tot. Per una altra vegada, estaria bé que aquesta associació i les persones o partits que han expressat altres bestieses s’apliquin un poc més amb els seus arguments. Sense oblidar, per favor, que la monarquia espanyola és, com a institució, l’herència més visible del franquisme. Una institució no democràtica, elitista i masclista.

Emperò, com diu el meu fill: no passis pena, Elena. Els governs solen congelar abans els sous i pujar els imposts que plantejar l’abolició de la despesa pública en concepte de monarquia. En qualsevol cas, vull aprofitar l’oportunitat per demanar-te disculpes pel fet que la proporcionalitat dels meus doblers serveixi per mantenir una institució que t’ha discriminat, d’una manera tan rotunda, pel fet de ser dona.

Atentament,

Guillem Alfocea i Hernández

diumenge, 27 de setembre de 2009

Mestres

Cadascú és fill de son pare i de sa mare, però també de sos mestres, en sentit ampli. Lectures, companys, amics, coneguts i saludats, músics, artistes, comunicadors,... Tots tenen part de cuixa en el procés que ens conforma, ara i aquí en allò que som.
Òbviament, per a la condició de mestre cal que es produeixin conjuncions espaciotemporals que -casuals o no- et posin en contacte amb aquests éssers especials. Que ningú s'enganyi: en determinats moments fundacionals un bon mestre -l'única categoria vàlida, per altra banda per definir un mestre- pot salvar-te la vida. No és poca responsabilitat, i no només en termes figurats. Per açò mateix, avui, toca retre homenatge a un parell d'ells.
Gràcies, mestres

dissabte, 26 de setembre de 2009

Xalandria ja torna a funcionar

Després d'un sospitosament llarg procés de migració per part del proveïdor de hosting de Xalandria, que ha coinicidit amb una setmana on s'han multiplicat els accessos al blog, torna una de les fonts més productives pels periodistes d'UH.
De moment, només disponible en la seva URL www.xalandria.com
Ara només fa falta que en Jordi compleixi les seves amenaces i torni a esvalotar el galliner.

dijous, 24 de setembre de 2009

Aclariments sobre l’aparegut a la premsa respecte la interpretació de la cançó sobre Elena de Borbón

dimecres, 23 setembre de 2009

El passat dissabte dia 19 de setembre apareixia una informació feta notícia a un mitjà de comunicació de Menorca referida a un videoclip en què un grup de música anomenat Sonadors de Son Camaró, del qual form part com a cantant, interpretava una cançó en què apareix com a protagonista la Infanta Elena de Borbón. A partir d’aquest moment, la notícia ha transcendit a la premsa de fora de l’illa i ha sortit del seu context original fins al punt que la notícia, ara per ara, apareix completament esbiaixada. Davant aquests fets, vull fer els següents aclariments, després del linxament públic al qual he estat sotmès aquests dies a causa d’aquest fet, i sobretot atenent que s’hi ha volgut mesclar la meva qualitat de regidor d’Educació i Festes (no de Cultura) de l’Ajuntament de Maó.
El vídeo penjat és de fa 6 mesos, quan encara no havia entrat a agafar les responsabilitats de govern a l’Ajuntament de Maó, cosa de la qual se m’acusa (el titular deia: “El regidor de Cultura (sic) de l’Ajuntament de Maó insulta la Infanta Elena en un concert”). D’aquest fet se’n va fer notícia, que queda completament descontextualitzada i que provoca una reacció sensacionalista fora de sèrie, cosa que s’ha demostrat pel fet que la notícia ha arribat a la premsa del cor i a algun mitjà d’abast estatal, amb molta tirada i repercussió, però caracteritzat per treure polèmiques estèrils.
Els Sonadors de Son Camaró són un conjunt caracteritzat per utilitzar la música des d’un punt de vista humorístic i satíric, a part d’aportar una visió moderna a melodies conegudes de la cultura musical popular. El grup ha actuat en diverses ocasions durant la primavera i estiu passats, i ha obtingut sempre molt bona resposta del públic, que ha entès l’estil i la finalitat del grup. El repertori és molt variat i conserva aquesta part fresca també en les lletres en clau irònica.
La cançó que ha originat la polèmica és popular en el sentit etimològic de la paraula: és complicat trobar-ne l’origen i l’autoria. Des de fa més de deu anys un o altre dels nostres components i molta gent a Menorca l’ha sentida cantar en grups d’amics, bars, caus, cases, carrers... i sempre en to festiu, sense que ningú, sigui de la ideologia que sigui, no faci altra cosa que esbossar un somriure o, directament, la rialla. Els Sonadors decideixen incorporar-la al repertori perquè s’adiu amb l’esperit del grup. En cap cas es considera que hi hagi una ofensa expressa a la monarquia, i el llenguatge emprat, que si es treu de context es pot considerar, certament, groller, forma part d’una expressió concreta popular.
En un escenari també he cantat històries en què el pare mata a la filla perquè se’n va a ballar a la plaça sense el seu permís o en què l’enamorat desitja penjar l’al·lota perquè no el vol festejar. Mai m’he plantejat que estigui fent apologia de la violència de gènere. Aquestes cançons són al cançoner popular. Cal entendre el context de les coses i la utilització del llenguatge en la seva justa mesura.
Cal que es desvinculi completament la meva tasca de gestor públic del que hagi pogut expressar en un context concret en un moment anterior. També deman públicament que no s’hi mesclin altres facetes de la faceta musical. El grup S’Albaida, del qual també form part, ha demostrat la seva seriositat en la tasca de recuperació i recreació de la música menorquina des d’un vessant mediterrani, i ha exportat el producte fora de l’illa i també de l’Estat, amb una feina que fa ja 11 anys que dura, sense entrar mai en conflictes de cap tipus i en altra cosa que no fos la cura per fer una feina digna, demostrada amb l’edició de fins a 6 treballs discogràfics. El mateix raonament podria fer d’Espina, grup de rock del qual també sóc el cantant.
Se m’ha acusat d’haver fer provocació quan dissabte passat, en un concert de Sonadors a Ferreries, vaig tornar a cantar la cançó. No hi ha cap prova que hagués fet cap injúria de referència al personatge en qüestió.
No consider, per tot l’exposat anteriorment, que hagi incorregut en cap delicte ni ofensa cap a ningú, per tant la disculpa pública i penediment quedarien fora de lloc, tenint en compte que el debat ha perdut tot el sentit. En tot cas, entenc, amb el tractament mediàtic que se n’ha fet, que algú es pugui sentir ferit o ofès durant aquests dies, i per respecte als meus companys de l’equip de govern a l’Ajuntament de Maó, perquè som conscient del càrrec que ocup, vull dir que em sap greu per totes aquestes persones.
Se m’ha acusat, també, de contractar els meus propis grups des de l’àrea que regesc o he dirigit, cosa que és totalment falsa. L’organització del Festival Menorca Jove va anar a càrrec del Consell de Joventut i els casals de joves de Ferreries, des Mercadal i des Migjorn Gran, i comptaren amb la col·laboració de molts altres casals de l’illa i del suport de l’àrea de Joventut del Consell Insular, sota la meva responsabilitat en aquells moments, amb la cessió de l’espai: la casa de colònies de Santa Eularieta. Era la festa del voluntariat, en què tothom que hi participava era de forma altruista: talleristes, firaires, músics, monitors... Com a responsable de Joventut, i implicat amb que l’activitat sortís bé, vaig participar en diferents facetes de forma directa. La de cantar amb el grup Sonadors de Son Camaró, va ser improvisada, perquè el mateix matí un dels grups que havien confirmat assistència va desdir l’actuació, i se’ns va proposar suplir-los perquè el vespre no quedés amb pocs grups.
També s’ha fet menció a la participació del grup Espina com a teloners de Barón Rojo, donant entenent que és una iniciativa de la regidoria de Festes, de la qual som responsable. Aquest concert, en el qual l’actuació del grup fou de forma gratuïta (els altres grups, per suposat, cobraven) era organitzat per una entitat privada, en la qual l’Ajuntament no s’ha ficat per res.
En definitiva, potser és important entendre que tot açò no hauria succeït si jo no hagués tingut el càrrec de regidor (torn a dir que el vídeo fa mig any que és accessible), i que hi ha una voluntat expressa de desprestigi de la meva persona des d’un punt de vista clarament polític, encara que la notícia no tengui res a veure amb la política. Cal demanar-se quina és la voluntat última que persegueix aquest mitjà de comunicació i sota quins paràmetres.

Joan Carles Villalonga i Sintes

(Aquí l'original)

dilluns, 21 de setembre de 2009

...como estudiante el dia de la primavera

De bon dematí i encara capficat amb tot l'enrenou de l'affaire Elena no hi he caigut. Tampoc quan a la cantonada de la feina n'he trobat un que venia flors -cosa poc habitual a la ciutat que té més quioscs de flors que de diaris- ni tan sols a l'hora de dinar, tot just mitja cuadra enllà del despatx.
No ha estat fins al capvespre quan, camí cap a casa perseguint la darrera claredat d'un fosquet que ja s'allargassa, ho he vist clar. Els parcs i places, Plaza Francia, Bosques de Palermo, Rosedal, Plaza Alemania i les grans avingudes, Libertador, Figueroa Alcorta, folrades de gespa plena d'adolescents celebrant el dia de la primavera que feu famós mestre Calamaro.
I és que avui, a l'hemisferi austral deim adéu a l'hivern i rebem l'estació de l'esclat amb festa a escoles i instituts i amb els estudiants als parcs i places guiterra a ma, cervesa i qualque xigarret sospitós inventant i improvisant tonades que -qui sap- potser, d'aquí uns anys es farà famosa per un motiu o altre. I els venedors de flors fent el seu particular agost, i les roses baratíssimes, i el grup de bergants que aplaudeix sense cap empegeïment quan passen elles dus (i què voleu que us digui: realment estan per aplaudir i més cosa,...). I la campanya anual dels fabricants de condons, que cada any aprofiten la data per recordar-nos que ens cuidem. Enguany, el més enginyós -de moment- Tulipan, que presenta un primer plànol de dues cares cobertes per la famosa mascareta popularitzada per la grip A. L'enginy, el joc, és que s'hi t'hi fixes bé, es tracta de dos rostres masculins. L'eslògan: seguí cuidandote esta primavera. El joc: l'ambigüitat de no saber si el target és el public gay o els trios.

Feliz dia de la primavera!

Per en Joan (avui també escriu un altre)

Primer s'endugueren els negres,
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Tot seguit s’endugueren als jueus,
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Després varen detenir als capellans,
Però com no soc religiós, tampoc em va importar.
Finalment varen apressar a uns comunistes,
Però com que no soc comunista, tampoc em va importar.
Ara se m’enduen a mi… però ja es massa tard.

(Martin Niemöeller)

ànims Nito!

diumenge, 20 de setembre de 2009

Elena reloaded

Versió apta per a polítics amb responsabilitats de govern

Allà dalt ses porxades
asseguda a sa tribuna
allà n'hi havia una
cristo puta! com plorava
son pare era un acòlit
sa mare era estanquera
i s'àvia, pobre s'àvia
ningú no sabia lo que era
(cors: violoncelista!)

Ella estava casada,
amb un que era de Lugo
mesquí pobre galllec
qui li hi havia de dir?
que cada dematí
la tindria as costat
amb unes lleganyotes
i es cabell despentinat

i si no fos per tu,
que seria lo que faríem?
de qui mos n'enfotríem
si no haguessis vingut?
tenim sort bruta marxanta
de tenir-te de geganta
per açò te deim Malena
Malena del montón

Cucurrucucú Malena
Cucurrucucú no bramis
Cucurrucucú fas pena
Malena fas pena
Malena fas pena
Malena no bramis
Malena fas pena
Malena fas pena
Malena no bramis
Malena del montón..."

dissabte, 19 de setembre de 2009

Elena

Allà a ses olimpiades,
asseguda a sa tribuna
allà n'hi havia una
cristo puta! com plorava
son pare era un alcohòlic
sa mare era estrangera
i s'àvia, pobre s'àvia
ningú no sabia lo que era
(cors: violonista!)

Ella estava casada,
amb un que era de Lugo
mesquí pobre galllec
qui li hi havia de dir?
que cada dematí
la tindria as costat
amb unes lleganyotes
i es cabell despentinat

i si no fos per tu,
que seria lo que faríem?
de qui mos n'enfotríem
si no haguessis nascut?
tenim sort puta berganta
de tenir-te com a infanta
per açò te deim Elena
Elena de borbon

Cucurrucucú Elena
Cucurrucucú no bramis
Cucurrucucú fas pena
Elena fas pena
Elena fas pena
Elena no bramis
Elena fas pena
Elena fas pena
Elena no bramis
Elena de borbón..."

(anònim menorquí de finals del segle XX)

diumenge, 13 de setembre de 2009

Mate

Quan et conviden a fer el primer mate, tothom està pendent de les carotes que inevitablement acompanyen el primer glop: costa acostumar-se a un gust de gespa tallada fa un parell de dies. Qüestió de perseverància: amb els dies, les setmanes i els mesos, t'hi vas acostumant. Fins al punt que un dia, sense adonar-te'n, et trobes en un carrer qualsevol de Córdoba, comprant mate i bombilla. Llavors ja no hi ha volta enrera, i acabes el fosquet de diumenge davant l'ordinador amb el darrer mate del dia. Aquesta vegada íntim i privat, després de tot el dia de compartir-ne amb els amics.

Des d'un punt de vista gastronòmic el mate és, junt amb l'asado, l'element més característic de l'Argentina. Des d'un punt de vista social, comparteix el lloc amb el futbol com a element central de reunió i atenció. Fins al punt que ni tan sols la psicosi de la grip nova de fa un parell de mesos va fer perillar el molt social i poc higiènic hàbit de compartir baves. I mate, clar.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Futbol

Surt del cine i els carrers de dissabte nit em recorden elsl carrers de Barcelona els dies de final de Champions. No passa una ànima. La pel.licula -Tarantino, que no acaba de convèncer- s'ha allargat més del què pensava i el partit ja deu ser a la mitja part. Poc moviment al carrer i poc ambient a bars i balcons. Devem anar perdent. El McDonald's és desert i la plantilla -sobredimensionat torn de dissabte vespre- mata el temps escoltant la ràdio d'amagat. ¿Vos no escuchás? No, ya se que vamos perdiendo dos cero. No me interessa.
Al bar de la cantonada de casa veig un altre gol del Brasil. Cares llargues i poques ganes de festa. Haurem de guardar els focs artificials per un altre dia. Només amb Messi no n'hi ha prou. Fins i tot a ell li fa falta un equip que l'acompanyi.
Déu està emprenyat a la roda de premsa i contesta als periodistes de mala manera. Molts ja en demanen el cap.
I dimecres, a passar pena al Paraguai

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com