dimecres, 30 de setembre de 2009

No passis pena, Elena

Aquests dies, la polèmica del cucurrucucú ha entrat a ca nostra com un cap de fibló, amb la mateixa desproporció que els mitjans de comunicació l’han engreixada i se n’han fet ressò. En una d’aquestes anades i vingudes, i per un accident lingüístic propi de l’aprenentatge, el meu fill va canviar l’original “fas pena” per un: “cucurrucucú, Elena / cucurrucucú, no passis pena”. Que, de fet, és la lletra de la cançó que amplis sectors de la societat han entonat per acompanyar-la en aquest mal pas. Solidaritat a la qual voldria afegir-me, amb alguns matisos i en un altre sentit.

Aquests dies, deia, ha estat curiós i trist, vergonyós a la fi, observar com el discurs de les crítiques contra el regidor de cultura de l’Ajuntament de Maó, desplegat per la majoria de mitjans de comunicació arreu de l’estat, s’anaven allunyant del seu suposat motiu original: la defensa del respecte i la dignitat de les persones i els límits de la llibertat d’expressió. Han volgut frisar massa i açò sempre fa anar malament i acaba delatant, perquè el linxament públic a que ha estat sotmès en Joan Carles Villalonga té poc a veure amb la defensa del respecte i la dignitat de les persones, i del tot a veure amb la defensa de la monarquia i d’una visió determinada de l’estat espanyol. Els defensors d’aquestes postures solen estar molt pendents de qualsevol oportunitat que es presenta per fer-nos acotar el cap i exigir-nos que fem una reverència a l’imperi. Com és el cas. I per aquí, per sort, hi ha qui no passa.

Per més desafortunada que sigui la lletra del cucurrucucú i el context en que va ser cantada, resulta evident que va dirigida a la figura de la infanta com a integrant de la monarquia, i no a la persona. Deu ser per açò que, a proposta del Partit Popular, l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una reprovació als insults a la família reial, i no una reprovació de condemna a la falta de respecte i als atacs a la dignitat personal, com s’hauria de desprendre de bona part dels seus arguments. Aquest, pel meu gust, és un reconeixement implícit que el problema no és el que es diu sinó de qui es diu, i que el vermell de l’ou no és la dignitat de les persones sinó la “intocabilitat” de la monarquia. El doble discurs, idò, és tan visible que sura, i la polèmica actual queda tan lluny dels fets originals que retgira.

De la confusió generada i d’aquest linxament que comentava, voldria posar un exemple que, ho he de confessar, em va ferir i em va saber molt de greu per en Joan Carles. Els que el coneixem, sabem que té una sensibilitat i una qualitat humana excepcionals, i tot i que molt probablement aquestes paraules serveixin de res davant l’estat d’opinió pública generat, val la pena dir que a nosaltres ens basta. Aposta, em va semblar del tot injusta la carta d’opinió titulada “Nuestra más enérgica condena” signada per l’Asociación de Mujeres en Igualdad de Menorca condemnant el que, segons elles, és també una exhibició de masclisme per part del regidor pel fet que la infanta Elena és una dona. Ja són ganes de trobar raons i de confondre les coses! Don per fet que aquesta associació de dones haurà denunciat la monarquia espanyola amb la mateixa precisió pel fet que la infanta Elena no sigui, com a primogènita que és i pel fet de ser dona, l’hereva natural del Regne d’Espanya… Quina hipocresia! Com podeu tenir tan poca vergonya, tan poca visió de la jugada? I encara una altra cosa, ara que va de cançons i de respecte a les dones: heu pensat mai en denunciar públicament la lletra del “Es Mahón” quan, enumerant les meravelles materials de la ciutat i amb un masclisme velat emperò evident, diu allò de “… tiene muchachas bonitas”, després de “una hermosa electricidad” i abans de “hay boticas”; com si fossin un element més del mobiliari urbà?

El que comentava abans, hi ha arguments que els delaten, i silencis d’escàndol, més i tot. Per una altra vegada, estaria bé que aquesta associació i les persones o partits que han expressat altres bestieses s’apliquin un poc més amb els seus arguments. Sense oblidar, per favor, que la monarquia espanyola és, com a institució, l’herència més visible del franquisme. Una institució no democràtica, elitista i masclista.

Emperò, com diu el meu fill: no passis pena, Elena. Els governs solen congelar abans els sous i pujar els imposts que plantejar l’abolició de la despesa pública en concepte de monarquia. En qualsevol cas, vull aprofitar l’oportunitat per demanar-te disculpes pel fet que la proporcionalitat dels meus doblers serveixi per mantenir una institució que t’ha discriminat, d’una manera tan rotunda, pel fet de ser dona.

Atentament,

Guillem Alfocea i Hernández

1 comentari:

Joel ha dit...

Ben dit i millor escrit!

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com