Menorca Tech Talk

Moltes vegades, a la meva feina, tenc la sensació que els clients em paguen per dir obvietats que tothom més o manco ja sap però que ningú s'ha pres la molstia o el temps d'escoltar. D'aquesta manera, sembla que si ve un de fora, que a més és consultor, i a ser possible cobra caríssim, el missatge arriba millor.
La reflexió em ve al cap quan escolt la microentrevista an Martín Varsavsky aquest cap de setmana, a Alaior, on ha tornat a ajuntar un concentració altíssima dels caps pensants que estan dissenyant el futur del món 3.0. a la Menorca Tech Talk.
A vam si a ell qualcú li fa cas.

Dret a l'oblit a l'era digital

Fins que avui matí he berenat amb aquest article, no m'hi havia aturat a pensar. Molt intressant la reflexió de Viktor Mayer-Schönberger.
Per cert, que l'artícle l'he llegit originalment, en el format paper de Clarin, que a hores d'ara ja deu ser camí de l'oblit gràcies a l'eficiència dels cartoneros

Xalandria ja torna a funcionar

Després d'un sospitosament llarg procés de migració per part del proveïdor de hosting de Xalandria, que ha coinicidit amb una setmana on s'han multiplicat els accessos al blog, torna una de les fonts més productives pels periodistes d'UH.
De moment, només disponible en la seva URL www.xalandria.com
Ara només fa falta que en Jordi compleixi les seves amenaces i torni a esvalotar el galliner.

Segona Transició

En un parell de fosquets d’hivern he enllestit la feina de canviar de format tota la meva discoteca. Zu atraptu arte, Com un puny, El último verdugo, So far away, Two young lovers, Paloma, L’ombelico del mondo, Sweet Jane o Rock & Roll Star i així fins a 71,5 dies seguits de música, 14 Gb i escaig, segons les estadístiques de la maquineta. Acab de tancar tota la meva discoteca dins una caixeta de metall i vidre que em cap a qualsevol butxaca. Des del primer CD que vaig comprar Mark Knopfler – Screenpalying fins al darrer que m’han regalat Espina – Tots es pops moren a sa vorera, passant per la música –poca- baixada o comprada –encara menys- per internet.
Segona transició en vint anys. Encara record haver comprat un disc de vinil de Dire Straits i que el format de la meva infantesa va ser la cinta de casset –pirateria prehistòrica abans de l’SGAE-.
I fa un parell de setmanes em va sorprendre la sorpresa de la meva germana petita i les seves amigues, nascudes al tombant de segle, en escoltar i sobretot veure com funicionava un tocadiscos amb el seu característic fergit i la pua mig feta malbé que salta bastant seguit. Justament el matiex tocadiscos on vaig viure la primera transició tecnològica. Mark Knopfler i Dire Straits, Vinil i CD.

Tenc la impressió que entre aquesta segona transició i la propera no passarà tan de temps. Amb la generalització de la Wi-Fi de banda ampla i els dispositius mòbils, no ho crec,...

Deia Galeano fa quaranta anys,..

"Hay menos de mil computadoras en América Latina y cincuenta mil en Estados Unidos, en 1970. Es en el norte, por supuesto, donde se diseñan los modelos electrónicos y se crean los lenguajes de programación que América Latina importa. (...) La alternativa consiste en descansar en las fuentes ajenas: la copia simiesca de los adelantos que difunden las grandes corporaciones, en cuyas manos está monopolizada la tecnología más moderna,..." Las Venas Abiertas de América Latina

Vagi per endavant que vaig comprar el llibre abans que el regal de Chávez a Obama el catapultés al top-10 de amazon.com. I que, com deia en Partal no fa massa, el llibre s'ha de llegir amb totes les prevencions que calgui respecte a un text de fa quaranta anys. De fer però, ha estat en arribar a aquest paràgraf on m'he aturat un minut a repensar-ne l'argument i la seva debilitat. En el món en xarxa, de la societat del coneixement, del desenvolupament de software lliure en un esquema col.laboratiu, on fins i tot les grans empreses han mudat el seu esquema multinacional cap a un altre transnacional i multipolar, l'argumentació de Galeano perd potència a marxes forcades, si més no quan parla de tecnologia.
Pot ser que el discurs segueixi essent vàlid quan parla de governs corruptes, administracions ineficaces i explotació dels recursos naturals, però no, segur, quan ho fa de tecnologia. Dos exemples clarificadors: els cibercafès s'han convertit en un negoci de micro-emprenedors a tots els extraradis pobres de les grans metròpolis sudamericanes. La gent no pot pagar-se un ordinador ni una connexió a internet, però no els hi fa falta, ténen el ciber, on a més de jugar, es relacionen amb el món més enllà de la favela. L'altre exemple és l'impacte que les xarxes de telefonia mòbil estan tenint en l'articulació d'un mercat de productes agrícoles més enllà de l'àmbit ancestral del poble a molts països africans.
Tal vegada també, el fet d'haver-lo llegit en paral.lel amb aquesta altra obra m'hagi duit a fer connexions estranyes. Lectura en xarxa.

Obsolescència tecnològica

Aquesta setmana he enviat a arranjar una vella estilogràfica que té més anys que jo. La destap i començ a escriure-hi aquestes línies. He perdut la pràctica d'escriure amb ploma. No m'hi acab de sentir còmode amb el traç primíssim i el lliscar raspós damunt el paper. Tenc por que s'emesmicoli a les mans.

Al capvespre, a la feina, desesperat perquè he de fer molts canvis a una presentació urgent i important, per un instant deix de banda mouse i teclat i intent moure els textos i els gràfics a la pantalla amb el dit índex. Amb els companys de feina ens miram i ens fotem a riure. Després de només un any d'ús, estic tan acostumat a la interfase tàcil de l'ipod touch que de cop aquest vell Dell Latitude me sembla tan venerable com la ploma de l'avi tot just restaurada.

I do apologize, but I don't join causes

Deu fer un any que vaig donar d’alta el meu perfil a facebook. No record exatament perquè però em sembla que estava relacionat amb la possibilitat de descarregar-me qualque maqueta inèdita de Manos de Topo.
El fet és que amb la popularització de l’eina, vaig començar a rebre peticions d’amistat –que he anat acceptant amb bastants pocs criteris de selectivitat. I junt amb les “noves” amistats, han anat creixent les peticions de sumar-me als grups, causes i campanyes més diverses. Des de la del grup d’admiradors de la pomada, a la petició d’extradició den Jaume Matas, passant per la de “mis amigos tienen hijos y yo resaca” o la del grup de madridistes independentistes dels Països Catalans.
Com que de moment no som un usuari intensiu de facebook i tampoc m’interessa massa el tema, he seguit la política de no acceptar aquestes invitacions. Per tant, fins no fa massa només em conectava al portal quan tenia qualque petició d’amistat, per tal d’accpetar-la i no semblar descortès. A més a més, ben igual que en Pere Quintana, tenc una certa preocupació pels temes relacionats amb la privacitat del meu perfil a la xarxa.
Tot i això, he de dir que últimament he trobat uns quants usos interessants de l’invent. I com que al final, facebook, ben igual que linkedin, binibloc, els forums, twiters i e-mails no són més que eines, l’estic començant a aprofitar. No fa pas massa, en Xavier Sala-i-Martín –l’economista català amb més projecció internacional i no només per les seves espectaculars americanes- va obrir un canal de comunicació i debat a través de facebook. Bàsicament, el professor penja els esborranys dels seus articles i reflexions abans de ser publicats en premsa per tal d’obir el debat a tots els seus “amics” (tenint en compte que el concepte d’amic aquí és relatiu: basta amb enviar-li un petició d’amistat via facebook perquè te l’accepti immediatament, sense necessitat d’haver compartir mai una cervesa amb ell).
No cal dir que en els passats dos mesos he xalat com un al.lot petit amb les discusions en temps real sobre la l’evolució d’allò que el mateix Sala-i-Martín definia fa un any com “la tempesta perfecta”.
En el fons, pens que el facebook den Sala-i-Martín no és res més que una extensió virtual i sense limitacions de capacitat del magnífic costum que tenia el professor (en la meva època d’estudiant, supòs, esper i desig que encara la mantingui) de compartir taula i debat amb tots els alumnes inscrits a les seves classes: el primer dia del trimestre passava una llista perquè qui volgués s’apuntés a compartir dinar a la cafeteria de la facultat –sempre en un grup reduït- per xerrar de qualsevol tema. No només del Barça.

El barri dels mil adjectius

Viejo, Chico, Soho, Hollywood,... i ara també Valley.

El barri de Palermo deu ser un dels més adjectivats del món. Un temps cuna de l'alta burgesia terratinent que es reunia al voltant de figures com Borges i Ocampo, un dels barris més extensos i també amb més caràcter de la ciutat, en transformació constant s'està convertint a la vegada en parc temàtic per turistes, districte fashion de la ciutat i en epicentre d'un cert boom d'empreses web 2.0.

La fòrmula de l'èxit: abundància relativa del capital humà (amb totes les seves mancances, Buenos Aires presenta la major i millor concentració d'estudis tecnològics de llatinoamèrica), costos competitius (obra i gràcia d'un peso devaluat en un món que es mou amb dòlars) i una molt notable tradició de creativitat, meitat viveza criolla, meitat passió per la publicitat i el màrqueting.
El resultat és un considerable caliu emprenedor del món web 2.0, amb emprenedors que fan coses molt intressants com OLX, Buscapé o Mercadolibre. Un caliu que actua fins i tot d'iman de persones vingudes d'arreu del món atretes per l'innegable cosmopolitisme de la ciutat. Un bon exemple és en Jordi Castelló.
I clar, amb aquesta tan argentina tradició d'adjectivar les coses (el mateix nom del país n'és un bon exemple), no és d'extranyar que el fenòmen hagi acabat batejant-se amb el nom de Palermo Valley

Truc high tech

Un dels plaers dels diaris de diumenge és que generalment tens més temps per llegir-los amb calma i t'atures a llegir notícies que un dia normal no veuries.
La sorpresa d'avui ha estat a la secció de tecnologia del diari Perfil on aperiexen els creadors del joc per i-phone més descarregat a l'argentina.
No és un altre que la versió ultratech d'una de les aportacions catalanes més reeixides a la cultura nacional Argentina i Uruguaina: el Truc.
Ja fa uns quants mesos que me van fer enganxar a Retruc i ara tenc por que els viatges d'anada i tornada a la feina se'm tornin massa curts per acabar una cama.
No és que ni Retruc ni el Truco per i-phone substitueixin el caliu de cartes, herbes dolces amb gel i companys, però com a mínim serveixen per mantenir la gimanàstica truquera,..

Mossegar la poma en català

Tot i que que vaig mossegar la poma fa relativament poc, i que encara vaig pel món amb un PC, he de confessar que la simplicitat i allò que en termes tècnics en diuen "usabilitat" (perdó per la paraulota) del meu ipod han fet que en poc temps m'hi hagi convertit en un fan total.

De fet, qualcuna de les primeres entrades de binibloc van se fetes, o refetes robant (compartint) wi-fi dels veïns de Rodriguez Peña y Corrientes amb aquesta petita meravella tecnològica.

Per això i tot i que aquí l'i-phone només s'aconsegueix d'estraper-lo i a preus de primer món, és que trob ben interessant aquesta iniciativa den Pere Quintana