a cuatro cuadras de congreso y a cinco del obelisco
Aquesta és la meva primera adreça temporal a Buenos Aires. Hi he llogat un apartament per un mes, com a pista d'aterratge, triada una miqueta a darrera hora però cada vegada més convençut d'haver-la encertat.
No és , evidentment, Palermo o San Telmo, però el barri compta amb una sèrie d'atractius que compensen el soroll i la marea humana del centro porteño i que fan que m'estigui plantejant seriosament la possibilitat d'allargar-ne l'estadia. A saber,
Ben comunicat per metro i bus i aprop -walking distance, el bicing encara no ha arribat aquí- de la majoria de les zones per on me moc. Com ja apuntava a la primera entrada del bloc, sóc al cor del sector cultural de la ciutat: a la mateixa cuadra de casa hi tenc, sense baixar de la vorera, tres llibreries obertes tots els dies -almanco- fins les 11 del vespre i a dues cuadras hi ha la llibreria teratral Salort (¿connexió proteña amb la passió teatral ciutadellenca?). Per altra banda el nombre de sales teatrals i de cinema en un radi de deu minuts a peu és certament fabulós, així com el costum dels actors de les obres més modestes de publicitar-se a qualsevol cantonada de Corrientes repartint flyers i escenificant parts del repertori, talment els carrers d'Edimburg durant the Fringe. Com si fos agost tot l'any.
Tot aquesta sobreoferta unida al fet que per el moment encara estic de vacances forçades, fa que per moments me desesperi per saturació. Ahir per exemple, va començar el Festival de cinema independent, i ja m'he perdut un parell de coses interessants. Amb una repassada ràpida al programa he detectat 19 títols que fan gana a priori, des de Ken Loach It's a free world fins a Pere Portabella Die stille vor Bach que ja vaig veure als Verdi fa un mes però que em va entusiasmar com per repetir, passant per un documental sobre la campanya electoral de Dario Fo a la batllia de Milà Io non sono un moderato.
Certament hi ha remei estressar-se. Per sort o per desgràcia esper que la desesperació no durarà massa i les obligacions professionals hi posaran seny.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Legal
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com
3 comentaris:
M'encanta llegir-te en la distància...altres vegades ja t'ho he comentat però tens una manera d'escriure que va "llegidera"(ufffff), una mescla equilibrada d'ironia i didàctica.
Em sap greu, a dia d'avui, haver dit ahir a na Laura que no volia anar a veure la peli den Pere Portabella que feien al cine club...sobretot després de llegir la teva opinió...trobarem ocasió per veure-la.
Salutacions
Diana, no sé què en pensa na Laura de la pel.licula den Portabella, però jo hi vaig anar amb totes les prevencions del món i disposat a aixecar-me al cap de mitja hora si no m'agradava però el fet és que ara surt cap al cine per tornar a veure-la.
una besada i gràcies pels elogis immerescuts.
Estic totalment d'acord amb n'Àlex (així no me vetarà s'entrada en aquest espai...) "L'últim silenci..." de'n Portabella va ser un descobriment que en moments et fa estar en estats anímics adversos. És una pel·lícula on ses sensacions, els sentiments, ses emocions estan sortint de sa pantalla en cada "frame". Per altre banda és el primer cop que em fan veure (literalment) sa música, qui l'hagi vist em refereixo a la pianola final... sense paraules. Us la recoman, salut!
Publica un comentari a l'entrada