dissabte, 27 d’abril de 2013

Novos Ricos

Balde de gelo e uma garrafa na tabela. Deve ser de Jameson, de Johnnie Walker o d'Absolut -oh meravelles del màrqueting-. Tant hi fa que de cap manera sigui viable l'escenari d'envelar-te sencer el bòtil. El què compta és la postura. I les femelles assedegades pels redols. I que et vegin. I mostrar-te.
 Insolência.
Abundância.
Itaim Bibi - SP.

diumenge, 6 de gener de 2013

Eixe home és del poble


No en record l'any, però devia ser a la primeria del 2000.

Al rincó màgic de la casa vella de Santcristòfol, oficiaves, Àngel, d'amfitrió rere el cossi sagrat capaç d'obrar els més impensats i màgics miracles. En una de les infinites anades i vingudes, vaig entrar darrera una parella de nouvinguts just a temps per sentir-li dir a ell, referint-se a tu, "eixe home és del poble". Supos que que una referència (simplement) geogràfica però amb els anys i la distància l’anècdota pren una dimensió inevitablement estellesiana.

Mir els dies passats que graviten sobre eternes trobades amb Santjoan d'escenari recurrent i tenc ben present encara la darrera abraçada que ens acomiadava fa un any i mig, al portal de la casa nova, apunt d'acabar el darrer caragol.

Abans de tot açò hi va haver també, els anys de classes al Ramis, i després, l'extraordinari regal de poder transitar el camí que mena del mestratge a l'amistat. Les converses sense aturall sobre l'economia i la història i la política i la vida. Virtuals o presencials. Sempre apunt amb la paraula justa. L’esguard esmolat i la intel.ligència vestida de simplicitat.

I ara que descanses Àngel, tal com vas viure, entre la Valldigna i Menorca, ens queda (només?) la sort d’haver-te conegut i el compromís de deixebles per seguir navegant, timó fix, proa al rumb que ens vas mostrar.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Dos Poemes

Lament d’adolescent

Ja sé que està mal vist
això de queixar-se i ploricar,
i que el que diré deu tenir,
per a gairebé tothom,
una explicació plausible i encertada;
però sempre follen els mateixos.

Quin misteri tot el que no sabem

Quin misteri tot el que no sabem! ¿Què
se’n fa, de les petjades que deixam,
rere nostre sobre el terra mullat?
¿On són ara els amics que la mort
cridà tan prest?
Del mateix fang forem pastats,
amb la mateixa aigua…
Ara t’és donada una hora, un combat,
i les forces declinen, i tot s’entenebreix…
mes
recorda que no t’és donat saber-ho tot.
Fes, doncs, com el soldat que,
amb els pixats al damunt, en ser-hi cridat,
salta de la trinxera, sabedor que el seu gest
tan sols el veuran els seus morts.


Àngel Mifsud

dimecres, 18 de juliol de 2012

Lloc de molts d'arbres

Escoltes el Luis que te conta històries de militars colonials espanyols dinamitant les runes de la catedral d'Antigua per tal de convèncer al bisbe que cal canviar la ubicació de la ciutat. Que bèstia, no?
Tan bèstia com l'exèrcit entrant amb granades de fòsfor a la residència de l'ambaixador espanyol uns segles després  i matant 37 persones.
O potser no és tan bèstia que l'orígen dels colorejats vestits tradicionals indígenes s'originés durant l'ocupació espanyola com una manera fàcil i a prova d'analfabets, per tal d'identificar a quin senyor pertanyia cada esclau?
Deu del vespre. Allà baix, al cap de cantó de l'ambaixada de la confederació helvètica, s'atura una furgoneta d'on davalla una tropa de xavals que s'enfilen a un arbre i comencen a desmuntar fil de coure dels cables elèctrics. Una parell vigilen i n'hi ha un que és apunt de quedar fregit quan un mal contacte fot un xispasso que fa feredat. No s'acolloneixen, suposes que la pega esnifada fa l'efecte i els hi lleva la por. La poca gent que passeja fa com si no els veies i a penes es decanten un poc. Al final es fan dels pocs metres de cable i parteixien. Uns quants a peu i altres penjats a la furgoneta. I tu t'ho mires, des de la seguretat del teu vidre blindat a l'habitació de l'Intercontinental.

dilluns, 9 de juliol de 2012

9 de juliol

Declaració d'independècia de les províncies unides del sud.

En la benemérita y muy digna ciudad de San Miguel de Tucumán a nueve días del mes de julio de 1816: terminada la sesión ordinaria, el Congreso de las Provincias Unidas continuó sus anteriores discusiones sobre el grande, augusto y sagrado objeto de la independencia de los pueblos que lo forman. Era universal, constante y decidido el clamor del territorio por su emancipación solemne del poder despótico de los reyes de España, los representantes sin embargo consagraron a tan arduo asunto toda la profundidad de sus talentos, la rectitud de sus intenciones e interés que demanda la sanción de la suerte suya, pueblos representados y posteridad. A su término fueron preguntados ¿Si quieren que las provincias de la Unión fuese una nación libre e independiente de los reyes de España y su metrópoli? Aclamaron primeramente llenos de santo ardor de la justicia, y uno a uno reiteraron sucesivamente su unánime y espontáneo decidido voto por la independencia del país, fixando en su virtud la declaración siguiente: "Nos los representantes de las Provincias Unidas en Sud América, reunidos en congreso general, invocando al Eterno que preside el universo, en nombre y por la autoridad de los pueblos que representamos, protestando al Cielo, a las naciones y hombres todos del globo la justicia que regla nuestros votos: declaramos solemnemente a la faz de la tierra, que es voluntad unánime e indubitable de estas Provincias romper los violentos vínculos que los ligaban a los reyes de España, recuperar los derechos de que fueron despojados, e investirse del alto carácter de una nación libre e independiente del rey Fernando séptimo, sus sucesores y metrópoli. Quedan en consecuencia de hecho y de derecho con amplio y pleno poder para darse las formas que exija la justicia, e impere el cúmulo de sus actuales circunstancias. Todas, y cada una de ellas, así lo publican, declaran y ratifican comprometiéndose por nuestro medio al cumplimiento y sostén de esta su voluntad, baxo el seguro y garantía de sus vidas haberes y fama. Comuníquese a quienes corresponda para su publicación. Y en obsequio del respeto que se debe a las naciones, detállense en un manifiesto los gravísimos fundamentos impulsivos de esta solemne declaración." Dada en la sala de sesiones, firmada de nuestra mano, sellada con el sello del Congreso y refrendada por nuestros diputados secretarios.

diumenge, 13 de maig de 2012

Lip Dub per la llengua

Anys enrere, davant una agressió com la que, des de les actuals instutucions locals i autonòmiques, està patint la llenga catalana pròpia de Menorca, ens ajuntaríem i treuríem un manifest. Ara, hi feim front amb un lip-dub, que com diu en Pere, queda molt més alegre i festiu.

dimarts, 20 de març de 2012

Sentència de culpabilitat

Divendres farà justament dos anys que escrivia aquesta entrada al bloc.
Ara fa unes hores, el llavors Molt Honorable i presumpte delinqüent, ha estat condemnat a sis anys de presó en ser declarat culpable dels delictes de prevaricació, tràfic d'influències, falsedat documental i frau a l'administració.
No me n'alegr gens ni mica que qui va ser Molt Honorable President d'una de les institucions del país es vegi ara condemnat a la pèrdua d'honors i atencions protocolaries. És un senyal clar del nivell de qualitat democràtica que gastam.
Si m'alegr en canvi que el ciutadà Jaume Matas Palou pagui amb tot el pes de la llei pels delictes que ha comès.

 

diumenge, 11 de desembre de 2011

Corralito, guía d'ús

Tot just la setmana passada es va complir el desè aniversari del corralito que, per uns dies, va dur a les pantalles de tot el món les imatges de senyores de classe mitja picant olles i altres estris de cuina davant oficines bancàries, absolutament desesperades per treure els doblers i anar-se'n les vacances a Miami.

Aquí poca gent ho ha rememorat, entre altres coses perquè a ningú -excepte potser als catalans- li agrada recordar les grans empastes de la història pàtria. I supos també, que perquè vist amb deu anys de perspectiva, hi ha tota una generació de compatriotes a qui la cosa tampoc no va anar tan, tan, malament.
El dia de l'efemèride vaig fer una peita cadena de tuits amb els elements més destacats de l'evolució macroeconòmica del país a 10 anys vista.
Tot i que les circumstàncies no són necessàriament les mateixes i que -encara que ho fóssin- això no seria garantia d'èxit de cap predicció, és que m'estic cansant de rebre consultes des de l'altra banda de l'Atlàntic, i per tant he decidit fer aquesta entradeta per si a qualcú li pot servir per fer baixar un poc l'ansietat. Lectura i ús a discreció.

El context del corralito original és una moneda fixada per llei a una paritat amb el dòlar, sense possibilitat de flotació de tipus de canvi immersa en una progressiva pèrdua de competitivitat en un context de turbulència internacional que fa apujar la prima de risc que es cobra pel deute sobirà del país. Primer s'intenten una sèrie de polítiques d'ajust (reducció de serveis públics i de sous i salaris de l'adminsitració, privatització parcial de sanitat i educació, aturada de l'obra pública en infraestructures,...) que duen com a dany col.lateral un empitjorament dels indicadors d'activitat econòmica: recessió i atur (fins a un 21% de la població activa). En primera instància, els organismes internacionals mantenen les línies de crèdit obertes fins que en un moment donat es tanca l'aixeta i es precipita un sitació de pànic bancari i forta sortida de capitals cap a l'exterior.

Com que a cap país del món els bancs tenen en efectiu tots els estalvis que els seus clients els hi han dipositat,  davant la corrida general, no hi ha més opció que restringir la disponibilitat d'efectiu per caixer i finestreta a una quantitat setmanal (de 250 dòlars en el cas original). Les restriccions segueixen fins que el govern decideix que l'única sortida és devaluar la moneda i romp la paritat amb el dòlar, convertint per decret tots els fons dipositats en entitats bancàries a la nova moneda, amb un tipus de canvi que incorpora una devaluació del 40%.

Al cap de 10 anys, els efectes macro d'aquestes mesures han estat una apreciació del 400% del dòlar, un creixement sostingunt del 8% interanual del PBI, la reducció de l'atur fins al 7-8% i una inflació promig del 15-20% i un tipus d'interés hipotecari fluctuant entre el 18% i el 30%. On diu dòlar hi posau euro i on diu peso, pesseta i l'analogia és prou evident.
I així i tot, hi va haver gent que hi va soritr guanyant en el moment 0 del corralito. Com sempre en economia, la informació és poder. Vejam com s'ho van fer:
1.- Crèdit: ben igual que amb els actius, els passius també es devaluen. Tots aquells que tenien deutes en dòlars van passar a tenir-los en pesos. Això per si tot sol no és suficient però si el crèdit es destina a comprar béns durables que perdin menys valor que la moneda (per exemple, oh paradoxa! el totxo) el resultat final de l'equació és favorable pel deudor. En aquest context i tenint en compte que els tipus d'interés no sembla que hagin de repuntar molt a mig termini, jo diria que ara per ara, fer servir els estalvis per cancel.lar anticipadament hipoteques és un mal negoci.
2.- Crèdit (bis): la restricció a retirar efectiu no incloia les compres fetes amb  targetes de crèdit per lo qual els plàstics servien per saltar-se la restricció. Jo per si de cas, a tots els meus comptes en euros hi tenc les targetes de crèdit al dia.
3.- Efectiu (cash is king): si l'equació risc / benefici de tenir els bitllets davall el matalàs és favorable, tenir efectiu pot ser una manera home made de protegir estalvis a curt/mig termini. Quan  passa el temporal, els descongelam i au!
4.- Uruguai / Alemanya: el vell recurs de tenir doblers a l'estranger, amb la diferència que a l'Argentina del 2000 era delicte fiscal i a l'Eurpoa del 2012 és perfectament legal.
5.- Actius "segurs" (si qualcú em pot convèncer que un actiu és segur), comprar barrils de highland park, caixes d'ànima negra, aquarel.les de Barceló, o lingots de plata pot ser una alternativa.
6.-,.... dia 28 de desembre a una hora i lloc determinat podeu invertir uns euros per convidar-me a un gintònic de london o bombay sapphire i en seguim xerrant

diumenge, 20 de novembre de 2011

D'alegries i decepcions


Anada al cine per partida doble aquesta setmana a veure dos pesos pesants del meu Olimp particular: Malick i Moretti.
Decepció i alegria a parts iguals. Decepció de qui sempre espera més dels seus déus particulars en una Habemus Papam que només brilla a estones amb les aparicions del seu director i les seqüències on el papa in pectore fuig del vaticà i es passeja per una Roma que Moretti estima, desitja i mostra amb una magistral providència. Tot i les llambregades però el conjunt no m'acaba de convèncer. Tal vegada és la sessió de trasnit, que un dimecres feiner no hi ajuda, qu sé jo?
Per altra banda qui si compleix totes les expectatives és Terrence Malick, amb una nova joia en forma de The Tree of Life que en encara als seus temes favorits de sempre, amb passió renovada i multiplicant els efectes visuals, el ball entre imatge i música i les seqüències subaqüàtiques tan marca de la casa. Mel damunt mel que -això sí- hauré de re-veure un parell de vegades més per tal de degustar-la completament.

dimecres, 21 de setembre de 2011

I la primavera, en fi

Enguany un altre mestre



Diria que ja som a la primavera
perquè sento l'olor que fa
i és l'hòstia de bonic
el terra plè de botons (...)

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com