dimarts, 22 de desembre de 2009

La segona derrota

Després de la desilusió last minute, del dissabte a la final del mundial de clubs i d'haver-me passat tot el dilluns justificant (jo! -com ens hem de veure-!) la victòria del Barca. Tot just fa una estoneta que els Cruyff boys han donat una nova desil.lusió a l'afició futbolística Argentina. Sort que durant el partit era en una reunió i quan n'he sortit ja no hi havia ningú a la oficina per retreure'm que els catalans, per segona vegada en quatre dies, els hi donem un disgust. I clar, se'm fa tan pesat haver d'explicar que jo no som precisament suporter del FCB.

dijous, 17 de desembre de 2009

A cidade dos viadutos

Chove na cidade dos viadutos. I diuen els paulistas que no és normal (deu ser també el canvi climàtic?) que des de l’agost que plou i no atura. I lo més fotut és que plou tot el dia, plou poc, però plou prou i fa fred. I clar, no és normal: és estiu i el què toca –clima tropical- és calorada al matí i tempesta al fosquet.

Rodovia Ayrton Sena. És com una broma de mal gust, posar-li el nom d’un heroi nacional de la velocitat, mort en accident de cotxe a una autopista que –per més conya encara- sempre està col.lapsada. Qui vulgui imitar el gran Ayrton, haurà d’anar a córrer i matar-se a un circuït. Aquí, de tercera no passes. Una successió de favelas a banda i banda das rodovias on el cartell que et demana: Comprar ou vender uma empresa? Banca de Negócios és, segur el bastiment més sòlid de tota la muntanya. Molt més sòlid que les construccions precàries de totxana i uralita damunt les que s’aguanta.

Avui finalment, un dia típic d’estiu, em diuen satisfets Fávio i Eduardo. Calor al matí i tempesta cap al fosquet. I haureu de demanar el taxi a les quatre i mitja. Quatre i mitja??? Però si el vol surt a les 9:30. Idò: de dues a tres hores per arribar a Guarulhos. I tenien raó: a mig camí unes gototes enormes, que sonens al sostre del cotxe com si fós pedra anuncien un aiguat que li amolla amb tota la fúria. Té certa gràcia, la pluja tropical. En el sentit que et fots xop fins als ossos, però t’és igual: fa calor. Així imagin que es consolen el venedors que –aprofitant l’embús creat pel xàfec- es juguen la vida enmig dels carrils de l’autopista venent qualsevol bagatela. Has de tenir moral (o fame).

Meus amigos paulistas tenien raó: hem tardat més per recórrer els seixanta quilòmetres de rodovías entre Alphaville i l’aeroport que els 2.180 quilòmetres que separen Sao Paulo de Buenos Aires.

Chove na cidade dos viadutos

dimarts, 15 de desembre de 2009

Não és tu

Não és tu -faculdade de sentir- um espaço
terminado por linhas ou superfície
se não obstante chove sobre ti, na cidade,
as gárgulas sorriem contra a tarde,
a fadista tece com fio de algodão
as suas lembranças, chove nas gretas,
os antiguários mudam de residência
e os pássaros abrigam-se nos fechamentos,
agacham-se fatigadas as folhas amarelas.
E não estia, chove no molhado brando
da tua transparencia, teus labios.
E tudo aquilo que é dominio do coração
encolhe-se no lago, no lago do tempo.

Joseba Sarrionandia

diumenge, 13 de desembre de 2009

Injustícia

Calamaro tocant el seu tradicional concert d'estiu al club ciudad, entrades exhaurides de fa estona i uns agradables 27 graus de temperatura....

...,i jo passant fred a Sao Paulo, amb pluja i 19 graus.

No és just.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Idò, això mateix

Radiografia Social

Podries fer moltes coses.
Algunes, fins i tot, de profit.
Optimitzaries les potències,
tot allò que pots donar de si.
I contribuir,
encara que no ho sembli,
al progrés de tot,
malgrat l’aportació sigui minsa
(recorda: la platja la formen
tot un conjunt de grans d’arena).
Podries fer moltes coses
però el capvespre pesa
i la vessa et fot.

Ignasi Canyardet

diumenge, 29 de novembre de 2009

El combat dels parcs

Darrers dies de novembre i entre al.lèrgies (poques) i feina (molta) torn a assistir al combat dels parcs i avingudes. Combat sense guanyadors ni derrotats però que manté Jacarandás i Tipas enfeinats a entapissar els carrers de Buenos Aires durant el breu període de temps -quinze dies a molt estirar- en què despleguen tota la seva potència floral. Com un recordatori de la immensitat de la natura d'aquesta banda del món.



Primer comencen els Jacarandás, amb les seves trompetes lil.làcies que en cobreixen totalment la copa i que estan destinades, sense remei, a acabar d'estora dels carrers després d'una de les molts freqüents tempestes tan freqüents en aquesta època de l'any. Quan estan per concedir la victòria, prenen el relleu les Tipas de 40 metres que conjuguen el verd novell i brillant de les fulles acabades de treure amb un groc ataronjat dels milions de floretes que esclaten del cop.


Diuen els meus amics que aquesta d'enguany és la primavera típica de Buenos Aires, amb tempestes que ben bé semblen anunciar la fi del món cada dos dies i que deixen l'atmosfera amb el punt de saturació d'humitat apunt per aferrar-te la camisa al cos. Tal vegada per això el meu intent d'hortet aromàtic de la terrassa no acaba d'arrencar: massa aigua per les mates de tem, romaní i aufàbrega. Elles fan lo que poden, però amb tanta aigua, creixen enormes, ràpides, inspidíssimes. Només la mata de menta, com si vivís al costat d'un torrent, prospera a les totes.
Dies de combat en parcs i avingudes, en una època de l'any en què els portenyos ens sentim quasitropicals, amb el permís dels nostres veïns de l'Ordem e Progesso

dissabte, 21 de novembre de 2009

Messi no canta el Himno cuando juega con Argentina

Amb totes les implicacions polítiques i futbolístiques que la frase, grafitada moltes de vegades als pasos de zebra de Buenos Aires.

diumenge, 15 de novembre de 2009

152

Em mires ¿i no em veus?
o només ho dissimules?
Si sabéssis
que amagat rere les ulleres de sol
vaig covant l'enveja
d'imaginar-te amorrat als pits
que ta mare insinua
un capvespre suat d'estiu
camí del riu mort.
Quants anys tens, dos?
Aprofita
Saps que te'n queda poc de mamar!

Amb un nom així, fan venir gana

L'altre dia, repassant el viatge a la nostàlgia cerdanyolina de na Diana una de les coses que em van cridar l'atenció és la facilitat amb què els propietaris de bars i restaurants dels suburbis catalans (i que ningú no se m'emprenyi) batejen els seus negocis: Bar la Terraza, Frankfurt Antonio, etc,...
Res a veure per cert, amb l'exhuberància que demostren els portenyos a l'hora de batejar els seus locals. Com, si no, definiríeu la possibilitat de fer un cafè a la Confiteria Freud, on fins i tot els mantells individuals venen decorats amb la caricatura del cocainòman més famós de Viena?, o com us imaginau que us han de dar a menjar al Palacio de la Papa Frita?, veí, per cert del Palacio de la Pizza, en franca competència amb un altre clàssic: Los Inmortales. Capítol apart, els restaurants xinesos, els clàssics Gran Muralla, Armonía Celestial i el millor: Todos Contentos.
Ara per ara, però els meus favorits, son dos negocis de Delivery que queden prop de casa: La nueva gata alegría on serveixen unes racions de vacío con papas fritas y criolla inacabables i el millor: La Santa Sede. No cal dir que fan unes empanades celestials. I amb aquest nom!

diumenge, 8 de novembre de 2009

Salutació siciliana

Hi ha un gest molt sicilià, molt del Sud, en la forma de saludar-te amb una besada. Una galta tota sola. Gest masculí, violent, amb la ma, agafant-te fort pel clotell.
Ho he sentit moltes vegades, però tot just fa una estona ho he vist clar, quan el policia saludava el fill de l'amo a El Cuartito.

dissabte, 31 d’octubre de 2009

Convindria anar-hi pensant

Darrerament –i cada vegada em passa més seguit- tenc la sensació que qualque cosa es mou, en l’àmbit d’aquells que no renunciam a la possibilitat de poder un dia decidir en llibertat quina és l’articulació política que volem pel nostre país. Qualque cosa es mou a Catalunya, on a l’espera de tenir un estatut votat en referèndum, aprovat pels parlaments català i espanyol i invalidat pel tribunal constitucional, la consulta independentista d’Arenys de Munt ha marcat, crec, un punt d’inflexió important. Qualque cosa es mou també a Escòcia, que ja cerca data pel seu referèndum d’autodeterminació i possiblement esdevindrà el proper estat de la Unió Europea, amb el permís de Croàcia, Macedònia i Turqia.
Qualque cosa es mou, d’altra banda, en l’unionisme espanyolista que –intuïnt un perill real per la seva concepció nacional- deixa de banda l’eix esquerra-dreta per encolumnar tothom, comunistes, socialistes, liberals i conservadors, darrera la bandera rojigualda. En aquest context no és una dada menor que, una vegada foragitats nacionalistes bascos i gallecs dels respectius governs autonòmics, només al Principat de Catalunya i –molt residualment- a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, toquen quota de poder partits que no tenen Espanya com a referent nacional. Saludam, ara i aquí l’aparició en el mapa polític de casa nostra de Ciudadanos i UPD com un senyal que anam per bon camí: per tal que es plantegi, i en darrera instància es resolgui, el conflicte en termes polítics, cal que es definieixin i clarifiquin els models en discusió, quins son els seus arguments i quin és el seu nivell de suport democràtic.
Qualque cosa es mou fins i tot, en el petit microcosmos del menorquinisme polític. He seguit amb molt d’interés les darreres aportacions al debat d’idees den Nel Martí i en Pau Obrador així com, sobretot, altres discusions que ténen lloc preferentment en l’espai de blocs i pàgines personals d’autèntics -podríem dir-ne- Think Tanks com en Joan López Casasnovas i en Francesc Sintes. Així hem vist com darrerament des de les pàgines d’aquest mirador que avui em cedeix per primera vegada l’espai, s’ha anat evolucionant el missatge tradicionalment autonomista, pactista, del menorquinisme polític cap a una convicció cada vegada més –diguem-ne- secessionista. Ras i curt: també dins l’àmbit del PSM hi comencen a sonar veus que s’adonen que no hi ha solució satisfactòria que no passi per la ruptura democràtica amb un estat espanyol que només ens hi vol en termes assimilacionistes.
I tot açò, en un context de recessió econòmica fortíssima que té com a únic referent comparable la llarga crisi de la dècada del 75 al 84 -època dels pactes fundacionals d’un model autonòmic que sembla arribar al final del seu recorregut-. Una crisi que demana a crits un recanvi del model econòmic de creixement dels darrers quinze anys, basat en l’especulació immobiliària i els tipus d’interés més baixos de la història. Quan els països centrals de la UE ja comencen a sortir del túnel, a l’Espanya única li queda encara una llarg i dolorós camí que a hores d’ara no és gens clar quan s’acabarà.
Tal com ho veig des de la meva actual i allunyat punt de vista –fa un any i mig que visc a l’Argentina-, no ens trobam massa enfora del dia en què berenarem amb la notícia que l’independentisme hegemònic a Catalunya ha votat la secessió d’Espanya i un nou estat passa a formar part de la Unió Europea. Donant per descomptat que el procés tindrà lloc seguint una impecable legitimitat democràtica, poc i res hi podran fer les forces centrípetes valedores de la concepció castellanocèntrica de l’estat espanyol. I serà precisament llavors, en l’hipotètic dia en què ens deixondim amb aquesta notícia, quan el menorquinisme polític haurà de tenir ben esmolada l’estratègia a seguir davant d’un envit on –nacionalment parlant- ens hi anirà el futur. Cal esperar que ensoldemà de la independència del Principat de Catalunya, els esforços de les estructures de l’estat espanyol se centraran en el control de danys per tal de minimitzar-ne l’impacte. Catalunya obrirà el camí, i al menorquinisme polític li tocarà l’hora de definir-se sobre quin és el camí a seguir.
Com sempre, la temptació mallorquina serà forta, però con en tantes altres vegades al llarg de la nostra història, és cap al Nord que ens convindrà mirar i no cap a Llebeig. Novament, el referent serà Barcelona, primera i única escala cap a Brusel.les. La qüestió és: ¿podrà Menorca esperar l’hipotètic dexiondiment mallorquí o ens convindrà anar assajant la via menorquina cap a la independència?
Convindria anar-hi pensant. No fós cas que la cosa ens agafés en orsai.
(....)
Aquest artícle va ser originalment escrit per a la secció Mirador Nacionalista del Diario Menorca per encàrrec del seu actual coordinador. Passats un prudencials 20 dies sense que s'hagi publicat, tot i les sol.licituds del coordinador cap al Director de l'esmentat mitjà i una vegada ja no és inèdit doncs s'ha publicat en el butlletí intern del PSM, em permet la llibertat -perquè vull i ningú no m'ho impedeix publicar-lo ara i aquí- Amb l'únic afegit d'una cita que hi ha inclòs, gràcies Cice, de fa 78 anys però que segueix essent escandalosament actual:
«La fórmula de la futura política menorquina és combatre la província de Balears, conquerir primer la llibertat col·lectiva que avui no tenim. [...] Tant de bo puguem ben prest cridar no solament Visca la República Federal! i Visca Catalunya lliure!, sinó, també, Visca Menorca catalana.» Joan Hernández Mora, «Revista de Catalunya», abril de 1931

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Fogwill. Los libros de la guerra

Reemprenc la lectura del volum enciclopèdic que recull col.laboracions periodístiques de Fogwill dels darrers 30 anys. Fins ara m’ha resultat massa dens per encarar-lo d’una tirada. No em sol passar massa seguit, però el fet és que llegir aquest volum és com navegar en una wikipèdia plena de links que disparen a vincles desconeguts però aparentment imprescindibles de les lletres i la història d’aquest país. No m’extranya que aquest home que ha viscut entre la publicació via fotocopiadora i el relatiu èxit editorial ja tingués, tan prest com l’any 1997 una molt rudimentària però efectiva pàgina web on contrabandejava textos més o menys subterranis.
Torn a deixar el volum a la tauleta de nit i una altra vegada m’envaeix el pànic de tots els Lamboghinis, Saers, Laisecas, Gelmans que no he llegit encara i són, es veu, imprescindibles. No sé si tindré temps per tots,...

dimecres, 21 d’octubre de 2009

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Com que enguany ha plogut i nevat molt als Andes,...

...i resulta que els embassaments del país estan a un envejable 90% de la seva capacitat, el govern ha decidit que no fa falta adoptar l'horari d'estiu. Tal qual.
Si més no curiós, sobretot si tenim en compte que ho va decidir apenes 36 hores abans de la data fixada per fer el canvi, és a dir, abans d'ahir.
També és cert que d'aquesta manera s'eviten enfrontaments inútils amb unes quantes províncies rebels, que no en volien sebre res. Però esclar, en un país que fa més de 3.000 kilòmetres de punta a punta i que és suposadament federal, el tema de mantenir la unitat de fus horari és complicat.
A nivell personal, a jo la decisió de la Presdient (com xalen de dir-li els opositors fent servir l'argument lingüístic segons el qual, el càrrec que ocupa no té gènere però que en el fons només ho fan per fer-la emprenyar, a ella que es fa dir Presidenta) de la Nació em toca un poquet els collons, ja que no trec cap avanatatge del fet que a les cinc del matí ja sigui de dia, però en canvi, els fosquets d'estiu, calor i gintònic se'm fan més curts.
L'any passat, el canvi va ser la darrera setmana de desembre (totalment absurd des d'un punt de vista científic, canviar l'horari una vegada ja ha passat el solstici, però bé,...) i enguany, simplement, no serà. A jo mai no m'ha acabat de convèncer la teoria segons la qual el canvi d'horari es fa per estalviar energia, sobretot en aquests dies en què cada vegada es gasta més electricitat en aire condicionat i processadors que en il.luminació. Tal vegada caldria, simplement, que adaptéssim més els nostres horaris als ritmes solars. Però aquest és ja un altre debat.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Dues empastes seguides

Per motius laborals que no venen al cas, mantenc de forma regular reunions virtuals amb un equip de gent basat a Mèxic, Lima, Sao Paulo i Buenos Aires. La setmana passada, al final d’una reunió prou llarga i cansadora i per tal de descomprimir un poc la tensió, em vaig atrevir a felicitar el company brasiler amb motiu de la recent nominació de Rio com a seu olímpica dels jocs del 2016, passant per alt el petit detall que l’home és paulista –tal com em féren recordar ràpidament els altres companys davant la poca efusivitat del receptor de les felicitacions- i per tant, segons el tòpic, seriós, treballador, i fred (pels estàndars brasilers). Paulistas i Cariocas mantenen una rivalitat que, si no fos que pertanyen al mateix país recordaria molt Madrid i Barcelona, com ja em van fer notar l’any passat en ocasió d’un viatge a Sao Paulo. Al final el pobre home, en un acte de patriotisme forçat, va acabar per argraïr la felicitació, adoptant el discurs Lulista segons el qual es tracta d’una nominació per tot el continent Sudamericà però sense poder evitar un sinceríssim comentari final: mais io no sé como van fazer pra construir todo em siete anhos porque la verdad es que no tienen nada preparado ainda.

Amb ganes d’arranjar l’errada, vaig optar per atacar el darrer punt de l’ordre del dia –que era precisament la desconvocatòria de la reunió de dilluns dia 12- i desitjar a tots els presents un bon cap de setmana llarg, i un bon dia de la raza per dir-ho en els termes argentins que a jo me provoquen un escarruf només de sentir-los. I es veu que no som l’únic, ja que els dos mexicans del grup van saltar tot d’una per recordar-me que allà dalt el 12 d’octubre no només no se celebra sinó que també em van recomanar que con tu acento de gallego, mejor el lunes no llames a nadie acá en el DF. Dit lo qual, vaig optar per un darrer intent d’arranajar-ho, tot ajuntant Barcelona, el genocidi dels pobles originaris i els herois de les independències americanes a fi que com a mínim no seguissin cagant-se en jo. I és que si ja em resulta difícil entendre els mecanismes històrics i polítics de l’Argentina actual, imaginau-vos el problema duit a escala continental.

Avui, que a l’Argentina celebram el Dia de la Raza, pensava que potser el fet que l’operació de neteja ètnica fou molt més efectiva (entre altres coses perquè va ser molt més tardana, sistemàtica i va comptar amb tota una estructura de justificació intel.lectual molt el.laborada) aquí que al país de Lázaro Cárdenas tengui molt a veure en la manera en què miram aquesta efemèride que conmemora l’arribada d’un navegant català? genovès? Mediterrani, en definitiva a les illes del Carib.

Dia de la raza



Via XS-i-M a través de Facebook

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Efectes Col.laterals: la subtil modificació del fons d'armari

Un dia, hi manca un calcetí, al cap d'uns mesos, falten dues camises que retrobes setmanes més tard. Una sobtada escasedat de calçotets o una samarreta que fa dies que no veus.
I llavors un dia, et sorprens posant-te uns calcetins Adidas blancs que -n'estàs absolutament segur- no són teus. I és que t'han anat renovant el fons d'armari sense ser-ne ni tan sols conscient.
I tot per obra i gràcia dels petits errors -compresibles, esperables, perdonables- de la tintoreria.

Ningú no és perfecte i fa de mal controlar, la bugada meva, entre tantes altres.

Efectes col.laterals.

dimecres, 30 de setembre de 2009

Guiem

Avui dematí a primera hora, m'he trobat al correu aquesta agradable sorpresa:

Polits,
vos adjunt una carta d'opinió que he enviat als respectius diaris illencs arrel del cas Villalonga i de la seva desproporció al·lucinant. Com que vés a saber si hi trobaran qualque nosa o qualque card, preferia assegurar-me que vos arriba.

Salut molta i República més!
P.S. Àlex, si la vols penjar a Binibloc tu mateix.

En Guiem és un d'aquells mestres del què rallava tot just fa un parell d'entrades. El vaig conèixer un dissabte de santjoan baixant del Rolón Plata que era el barco de Flebasa en aqulla època feia el servei Ciutadella-Alcúdia. Tornava, crec, de Jaca. Després ens hem anat trobant pel món, Cardona, Manresa, Artedó, Juneda, Barcelona, Sant Climent, València, S'Albufera des Grau, l'Hospitalet,... i ara ja fa temps que no ens hem vist. Tant de temps que ni tan sols l'hi conec el fillet que li provoca la reflexió de la carta que envia. Fa goig sentir-li la veu tan fresca com sempre, encara que sigui per correu.

Per cert, aquí trobareu un tast d'en Guiem -sempre autèntic- en la seva vessant poètica.

No passis pena, Elena

Aquests dies, la polèmica del cucurrucucú ha entrat a ca nostra com un cap de fibló, amb la mateixa desproporció que els mitjans de comunicació l’han engreixada i se n’han fet ressò. En una d’aquestes anades i vingudes, i per un accident lingüístic propi de l’aprenentatge, el meu fill va canviar l’original “fas pena” per un: “cucurrucucú, Elena / cucurrucucú, no passis pena”. Que, de fet, és la lletra de la cançó que amplis sectors de la societat han entonat per acompanyar-la en aquest mal pas. Solidaritat a la qual voldria afegir-me, amb alguns matisos i en un altre sentit.

Aquests dies, deia, ha estat curiós i trist, vergonyós a la fi, observar com el discurs de les crítiques contra el regidor de cultura de l’Ajuntament de Maó, desplegat per la majoria de mitjans de comunicació arreu de l’estat, s’anaven allunyant del seu suposat motiu original: la defensa del respecte i la dignitat de les persones i els límits de la llibertat d’expressió. Han volgut frisar massa i açò sempre fa anar malament i acaba delatant, perquè el linxament públic a que ha estat sotmès en Joan Carles Villalonga té poc a veure amb la defensa del respecte i la dignitat de les persones, i del tot a veure amb la defensa de la monarquia i d’una visió determinada de l’estat espanyol. Els defensors d’aquestes postures solen estar molt pendents de qualsevol oportunitat que es presenta per fer-nos acotar el cap i exigir-nos que fem una reverència a l’imperi. Com és el cas. I per aquí, per sort, hi ha qui no passa.

Per més desafortunada que sigui la lletra del cucurrucucú i el context en que va ser cantada, resulta evident que va dirigida a la figura de la infanta com a integrant de la monarquia, i no a la persona. Deu ser per açò que, a proposta del Partit Popular, l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una reprovació als insults a la família reial, i no una reprovació de condemna a la falta de respecte i als atacs a la dignitat personal, com s’hauria de desprendre de bona part dels seus arguments. Aquest, pel meu gust, és un reconeixement implícit que el problema no és el que es diu sinó de qui es diu, i que el vermell de l’ou no és la dignitat de les persones sinó la “intocabilitat” de la monarquia. El doble discurs, idò, és tan visible que sura, i la polèmica actual queda tan lluny dels fets originals que retgira.

De la confusió generada i d’aquest linxament que comentava, voldria posar un exemple que, ho he de confessar, em va ferir i em va saber molt de greu per en Joan Carles. Els que el coneixem, sabem que té una sensibilitat i una qualitat humana excepcionals, i tot i que molt probablement aquestes paraules serveixin de res davant l’estat d’opinió pública generat, val la pena dir que a nosaltres ens basta. Aposta, em va semblar del tot injusta la carta d’opinió titulada “Nuestra más enérgica condena” signada per l’Asociación de Mujeres en Igualdad de Menorca condemnant el que, segons elles, és també una exhibició de masclisme per part del regidor pel fet que la infanta Elena és una dona. Ja són ganes de trobar raons i de confondre les coses! Don per fet que aquesta associació de dones haurà denunciat la monarquia espanyola amb la mateixa precisió pel fet que la infanta Elena no sigui, com a primogènita que és i pel fet de ser dona, l’hereva natural del Regne d’Espanya… Quina hipocresia! Com podeu tenir tan poca vergonya, tan poca visió de la jugada? I encara una altra cosa, ara que va de cançons i de respecte a les dones: heu pensat mai en denunciar públicament la lletra del “Es Mahón” quan, enumerant les meravelles materials de la ciutat i amb un masclisme velat emperò evident, diu allò de “… tiene muchachas bonitas”, després de “una hermosa electricidad” i abans de “hay boticas”; com si fossin un element més del mobiliari urbà?

El que comentava abans, hi ha arguments que els delaten, i silencis d’escàndol, més i tot. Per una altra vegada, estaria bé que aquesta associació i les persones o partits que han expressat altres bestieses s’apliquin un poc més amb els seus arguments. Sense oblidar, per favor, que la monarquia espanyola és, com a institució, l’herència més visible del franquisme. Una institució no democràtica, elitista i masclista.

Emperò, com diu el meu fill: no passis pena, Elena. Els governs solen congelar abans els sous i pujar els imposts que plantejar l’abolició de la despesa pública en concepte de monarquia. En qualsevol cas, vull aprofitar l’oportunitat per demanar-te disculpes pel fet que la proporcionalitat dels meus doblers serveixi per mantenir una institució que t’ha discriminat, d’una manera tan rotunda, pel fet de ser dona.

Atentament,

Guillem Alfocea i Hernández

diumenge, 27 de setembre de 2009

Mestres

Cadascú és fill de son pare i de sa mare, però també de sos mestres, en sentit ampli. Lectures, companys, amics, coneguts i saludats, músics, artistes, comunicadors,... Tots tenen part de cuixa en el procés que ens conforma, ara i aquí en allò que som.
Òbviament, per a la condició de mestre cal que es produeixin conjuncions espaciotemporals que -casuals o no- et posin en contacte amb aquests éssers especials. Que ningú s'enganyi: en determinats moments fundacionals un bon mestre -l'única categoria vàlida, per altra banda per definir un mestre- pot salvar-te la vida. No és poca responsabilitat, i no només en termes figurats. Per açò mateix, avui, toca retre homenatge a un parell d'ells.
Gràcies, mestres

dissabte, 26 de setembre de 2009

Xalandria ja torna a funcionar

Després d'un sospitosament llarg procés de migració per part del proveïdor de hosting de Xalandria, que ha coinicidit amb una setmana on s'han multiplicat els accessos al blog, torna una de les fonts més productives pels periodistes d'UH.
De moment, només disponible en la seva URL www.xalandria.com
Ara només fa falta que en Jordi compleixi les seves amenaces i torni a esvalotar el galliner.

dijous, 24 de setembre de 2009

Aclariments sobre l’aparegut a la premsa respecte la interpretació de la cançó sobre Elena de Borbón

dimecres, 23 setembre de 2009

El passat dissabte dia 19 de setembre apareixia una informació feta notícia a un mitjà de comunicació de Menorca referida a un videoclip en què un grup de música anomenat Sonadors de Son Camaró, del qual form part com a cantant, interpretava una cançó en què apareix com a protagonista la Infanta Elena de Borbón. A partir d’aquest moment, la notícia ha transcendit a la premsa de fora de l’illa i ha sortit del seu context original fins al punt que la notícia, ara per ara, apareix completament esbiaixada. Davant aquests fets, vull fer els següents aclariments, després del linxament públic al qual he estat sotmès aquests dies a causa d’aquest fet, i sobretot atenent que s’hi ha volgut mesclar la meva qualitat de regidor d’Educació i Festes (no de Cultura) de l’Ajuntament de Maó.
El vídeo penjat és de fa 6 mesos, quan encara no havia entrat a agafar les responsabilitats de govern a l’Ajuntament de Maó, cosa de la qual se m’acusa (el titular deia: “El regidor de Cultura (sic) de l’Ajuntament de Maó insulta la Infanta Elena en un concert”). D’aquest fet se’n va fer notícia, que queda completament descontextualitzada i que provoca una reacció sensacionalista fora de sèrie, cosa que s’ha demostrat pel fet que la notícia ha arribat a la premsa del cor i a algun mitjà d’abast estatal, amb molta tirada i repercussió, però caracteritzat per treure polèmiques estèrils.
Els Sonadors de Son Camaró són un conjunt caracteritzat per utilitzar la música des d’un punt de vista humorístic i satíric, a part d’aportar una visió moderna a melodies conegudes de la cultura musical popular. El grup ha actuat en diverses ocasions durant la primavera i estiu passats, i ha obtingut sempre molt bona resposta del públic, que ha entès l’estil i la finalitat del grup. El repertori és molt variat i conserva aquesta part fresca també en les lletres en clau irònica.
La cançó que ha originat la polèmica és popular en el sentit etimològic de la paraula: és complicat trobar-ne l’origen i l’autoria. Des de fa més de deu anys un o altre dels nostres components i molta gent a Menorca l’ha sentida cantar en grups d’amics, bars, caus, cases, carrers... i sempre en to festiu, sense que ningú, sigui de la ideologia que sigui, no faci altra cosa que esbossar un somriure o, directament, la rialla. Els Sonadors decideixen incorporar-la al repertori perquè s’adiu amb l’esperit del grup. En cap cas es considera que hi hagi una ofensa expressa a la monarquia, i el llenguatge emprat, que si es treu de context es pot considerar, certament, groller, forma part d’una expressió concreta popular.
En un escenari també he cantat històries en què el pare mata a la filla perquè se’n va a ballar a la plaça sense el seu permís o en què l’enamorat desitja penjar l’al·lota perquè no el vol festejar. Mai m’he plantejat que estigui fent apologia de la violència de gènere. Aquestes cançons són al cançoner popular. Cal entendre el context de les coses i la utilització del llenguatge en la seva justa mesura.
Cal que es desvinculi completament la meva tasca de gestor públic del que hagi pogut expressar en un context concret en un moment anterior. També deman públicament que no s’hi mesclin altres facetes de la faceta musical. El grup S’Albaida, del qual també form part, ha demostrat la seva seriositat en la tasca de recuperació i recreació de la música menorquina des d’un vessant mediterrani, i ha exportat el producte fora de l’illa i també de l’Estat, amb una feina que fa ja 11 anys que dura, sense entrar mai en conflictes de cap tipus i en altra cosa que no fos la cura per fer una feina digna, demostrada amb l’edició de fins a 6 treballs discogràfics. El mateix raonament podria fer d’Espina, grup de rock del qual també sóc el cantant.
Se m’ha acusat d’haver fer provocació quan dissabte passat, en un concert de Sonadors a Ferreries, vaig tornar a cantar la cançó. No hi ha cap prova que hagués fet cap injúria de referència al personatge en qüestió.
No consider, per tot l’exposat anteriorment, que hagi incorregut en cap delicte ni ofensa cap a ningú, per tant la disculpa pública i penediment quedarien fora de lloc, tenint en compte que el debat ha perdut tot el sentit. En tot cas, entenc, amb el tractament mediàtic que se n’ha fet, que algú es pugui sentir ferit o ofès durant aquests dies, i per respecte als meus companys de l’equip de govern a l’Ajuntament de Maó, perquè som conscient del càrrec que ocup, vull dir que em sap greu per totes aquestes persones.
Se m’ha acusat, també, de contractar els meus propis grups des de l’àrea que regesc o he dirigit, cosa que és totalment falsa. L’organització del Festival Menorca Jove va anar a càrrec del Consell de Joventut i els casals de joves de Ferreries, des Mercadal i des Migjorn Gran, i comptaren amb la col·laboració de molts altres casals de l’illa i del suport de l’àrea de Joventut del Consell Insular, sota la meva responsabilitat en aquells moments, amb la cessió de l’espai: la casa de colònies de Santa Eularieta. Era la festa del voluntariat, en què tothom que hi participava era de forma altruista: talleristes, firaires, músics, monitors... Com a responsable de Joventut, i implicat amb que l’activitat sortís bé, vaig participar en diferents facetes de forma directa. La de cantar amb el grup Sonadors de Son Camaró, va ser improvisada, perquè el mateix matí un dels grups que havien confirmat assistència va desdir l’actuació, i se’ns va proposar suplir-los perquè el vespre no quedés amb pocs grups.
També s’ha fet menció a la participació del grup Espina com a teloners de Barón Rojo, donant entenent que és una iniciativa de la regidoria de Festes, de la qual som responsable. Aquest concert, en el qual l’actuació del grup fou de forma gratuïta (els altres grups, per suposat, cobraven) era organitzat per una entitat privada, en la qual l’Ajuntament no s’ha ficat per res.
En definitiva, potser és important entendre que tot açò no hauria succeït si jo no hagués tingut el càrrec de regidor (torn a dir que el vídeo fa mig any que és accessible), i que hi ha una voluntat expressa de desprestigi de la meva persona des d’un punt de vista clarament polític, encara que la notícia no tengui res a veure amb la política. Cal demanar-se quina és la voluntat última que persegueix aquest mitjà de comunicació i sota quins paràmetres.

Joan Carles Villalonga i Sintes

(Aquí l'original)

dilluns, 21 de setembre de 2009

...como estudiante el dia de la primavera

De bon dematí i encara capficat amb tot l'enrenou de l'affaire Elena no hi he caigut. Tampoc quan a la cantonada de la feina n'he trobat un que venia flors -cosa poc habitual a la ciutat que té més quioscs de flors que de diaris- ni tan sols a l'hora de dinar, tot just mitja cuadra enllà del despatx.
No ha estat fins al capvespre quan, camí cap a casa perseguint la darrera claredat d'un fosquet que ja s'allargassa, ho he vist clar. Els parcs i places, Plaza Francia, Bosques de Palermo, Rosedal, Plaza Alemania i les grans avingudes, Libertador, Figueroa Alcorta, folrades de gespa plena d'adolescents celebrant el dia de la primavera que feu famós mestre Calamaro.
I és que avui, a l'hemisferi austral deim adéu a l'hivern i rebem l'estació de l'esclat amb festa a escoles i instituts i amb els estudiants als parcs i places guiterra a ma, cervesa i qualque xigarret sospitós inventant i improvisant tonades que -qui sap- potser, d'aquí uns anys es farà famosa per un motiu o altre. I els venedors de flors fent el seu particular agost, i les roses baratíssimes, i el grup de bergants que aplaudeix sense cap empegeïment quan passen elles dus (i què voleu que us digui: realment estan per aplaudir i més cosa,...). I la campanya anual dels fabricants de condons, que cada any aprofiten la data per recordar-nos que ens cuidem. Enguany, el més enginyós -de moment- Tulipan, que presenta un primer plànol de dues cares cobertes per la famosa mascareta popularitzada per la grip A. L'enginy, el joc, és que s'hi t'hi fixes bé, es tracta de dos rostres masculins. L'eslògan: seguí cuidandote esta primavera. El joc: l'ambigüitat de no saber si el target és el public gay o els trios.

Feliz dia de la primavera!

Per en Joan (avui també escriu un altre)

Primer s'endugueren els negres,
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Tot seguit s’endugueren als jueus,
Però a mi no em va importar, doncs jo no ho era.
Després varen detenir als capellans,
Però com no soc religiós, tampoc em va importar.
Finalment varen apressar a uns comunistes,
Però com que no soc comunista, tampoc em va importar.
Ara se m’enduen a mi… però ja es massa tard.

(Martin Niemöeller)

ànims Nito!

diumenge, 20 de setembre de 2009

Elena reloaded

Versió apta per a polítics amb responsabilitats de govern

Allà dalt ses porxades
asseguda a sa tribuna
allà n'hi havia una
cristo puta! com plorava
son pare era un acòlit
sa mare era estanquera
i s'àvia, pobre s'àvia
ningú no sabia lo que era
(cors: violoncelista!)

Ella estava casada,
amb un que era de Lugo
mesquí pobre galllec
qui li hi havia de dir?
que cada dematí
la tindria as costat
amb unes lleganyotes
i es cabell despentinat

i si no fos per tu,
que seria lo que faríem?
de qui mos n'enfotríem
si no haguessis vingut?
tenim sort bruta marxanta
de tenir-te de geganta
per açò te deim Malena
Malena del montón

Cucurrucucú Malena
Cucurrucucú no bramis
Cucurrucucú fas pena
Malena fas pena
Malena fas pena
Malena no bramis
Malena fas pena
Malena fas pena
Malena no bramis
Malena del montón..."

dissabte, 19 de setembre de 2009

Elena

Allà a ses olimpiades,
asseguda a sa tribuna
allà n'hi havia una
cristo puta! com plorava
son pare era un alcohòlic
sa mare era estrangera
i s'àvia, pobre s'àvia
ningú no sabia lo que era
(cors: violonista!)

Ella estava casada,
amb un que era de Lugo
mesquí pobre galllec
qui li hi havia de dir?
que cada dematí
la tindria as costat
amb unes lleganyotes
i es cabell despentinat

i si no fos per tu,
que seria lo que faríem?
de qui mos n'enfotríem
si no haguessis nascut?
tenim sort puta berganta
de tenir-te com a infanta
per açò te deim Elena
Elena de borbon

Cucurrucucú Elena
Cucurrucucú no bramis
Cucurrucucú fas pena
Elena fas pena
Elena fas pena
Elena no bramis
Elena fas pena
Elena fas pena
Elena no bramis
Elena de borbón..."

(anònim menorquí de finals del segle XX)

diumenge, 13 de setembre de 2009

Mate

Quan et conviden a fer el primer mate, tothom està pendent de les carotes que inevitablement acompanyen el primer glop: costa acostumar-se a un gust de gespa tallada fa un parell de dies. Qüestió de perseverància: amb els dies, les setmanes i els mesos, t'hi vas acostumant. Fins al punt que un dia, sense adonar-te'n, et trobes en un carrer qualsevol de Córdoba, comprant mate i bombilla. Llavors ja no hi ha volta enrera, i acabes el fosquet de diumenge davant l'ordinador amb el darrer mate del dia. Aquesta vegada íntim i privat, després de tot el dia de compartir-ne amb els amics.

Des d'un punt de vista gastronòmic el mate és, junt amb l'asado, l'element més característic de l'Argentina. Des d'un punt de vista social, comparteix el lloc amb el futbol com a element central de reunió i atenció. Fins al punt que ni tan sols la psicosi de la grip nova de fa un parell de mesos va fer perillar el molt social i poc higiènic hàbit de compartir baves. I mate, clar.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Futbol

Surt del cine i els carrers de dissabte nit em recorden elsl carrers de Barcelona els dies de final de Champions. No passa una ànima. La pel.licula -Tarantino, que no acaba de convèncer- s'ha allargat més del què pensava i el partit ja deu ser a la mitja part. Poc moviment al carrer i poc ambient a bars i balcons. Devem anar perdent. El McDonald's és desert i la plantilla -sobredimensionat torn de dissabte vespre- mata el temps escoltant la ràdio d'amagat. ¿Vos no escuchás? No, ya se que vamos perdiendo dos cero. No me interessa.
Al bar de la cantonada de casa veig un altre gol del Brasil. Cares llargues i poques ganes de festa. Haurem de guardar els focs artificials per un altre dia. Només amb Messi no n'hi ha prou. Fins i tot a ell li fa falta un equip que l'acompanyi.
Déu està emprenyat a la roda de premsa i contesta als periodistes de mala manera. Molts ja en demanen el cap.
I dimecres, a passar pena al Paraguai

diumenge, 30 d’agost de 2009

Calor

Encara falta un mes per la primavera però fa quatre dies que la temperatura s'enfila i s'enfila, dia rere dia, cada vegada més.
La calorada m'ha agafat desprevingut, sense gelat al congelador ni tònica -fa un parell de mesos de la schweppes ha desaparegut del mercat- a la nevera
Les places i jardins s'omplen de gent que pren el sol. Elles cerquen al fons dels armaris les samarretes d'estirants que més que insinuar, mostren el seu instint maternal i noltros, mesquins, en passam un fum abans d'hora.
Fa calor. Molta. Massa.
Jo també som a l'espera d'un llamp reblanidor. Ni que només sigui per tornar a una temperatura raonablement hivernal.

dijous, 27 d’agost de 2009

Catàstrofes Naturals

Arrib a casa i faig un repàs ràpid a les notícies dels difrenets Canals. Almenys en tres informen que una tempesta a Central Park que ha abatut no menys de cinquanta arbres del pulmó verd de Nova York.
Fins ensoldemà debatí no m’entem –mig amagat a un rincó de pàgina esquerra, molt endins del diari- que els diversos incendis que continúen descontrolats a la província de San Luís han causat tres morts i ja han cremat, segons estimacions molt aproximades, més de quaranta mil hectàrees.
És només un exemple i potser passa a tots els mitjans del món, però és extremadament simptomàtic que un país estigui informativamente més pendent de Central Park que de San Luís. Si no és, clar, que aquest país siguin els EUA.

diumenge, 23 d’agost de 2009

Futbol Nacionalitzat

Visc en un país on quan juga la selecció nacional de futbol les escoles aturen les classes perquè els fillets i els professors pugin seguir el partit i on una vegada em van explicar, molt seriosament, que un mundial de futbol és essencialment el mateix que una Guerra Mundial sense morts. Un país on Mardona va assolir la categoria de Déu el dia que amb un gol il.legal i un altre celestial va venjar la derrota de la Guerra de la Malvines contra la selecció nacional d’Anglaterra i la capital del qual és governada per l’expresident d’un dels dos equips més importants. Un país on no pots ser elegit president d’un club sense la complicitat dels barrabravas, seguidors radicals que tenen muntats autèntics imperis econòmics basats en l’extorsió a jugadors, directius i aficionats, tràfic de drogues, revenda d’entrades, i tota mena d’altres activitats al voltant de la passió pel futbol.

Resulta que fa anys i panys –més de trenta- que el futbol d’aquest país està regit per un senyor que –diuen- és més poderós que qualsevol polític o empresari d’entre els més poderosos. Sembla ser també, que existeix un consens majoritari sobre els mètodes mafiosos sobre els quals Don Julio ha fonamentat el seu poder. D’altra banda, tenim un govern que no passa pel seu millor moment i que manté un enfrontament obert amb el principal conglomerat de mitjans de comunicación del país. I entremig de tot plegat, un contracte per la retransmissió dels partits de futbol de primera divisió, que fins fa tres setmanes era ultrasecret (ni tan sols els presidents dels clubs de futbol el coneixien) i que Don Julio va decidir que era moment de renegociar. El procés entre l’AFA i TyC que era el canal que tenia els drets en exclusiva, pareixia anar pels camins habituals d’una negociació d’aquests tipus. Normal aquí vol dir, amenaces de suspendre la lliga, i amb tota probabilitat qualque maletí ple de bitllets de cent dòlars –in god we trust-. De cop però, la qüestió va donar un tomb espectacular fa deu dies, en anunciar el portaveu de l’AFA que les negociacions estaven rompudes de manera definitiva i irreversible. A les poques hores, el Govern feia un anunci oficial segons el qual serà Canal 7 –la televisió pública- qui emetrà tots els partits de la primera divisió, deu cada cap de setmana, en obert i per tot el país després d’arribar a un acord per comprar-ne els drets durant un any per poc més de 110 milions d’euros.
Dos dies després, a la seu central de l’AFA, amb el govern al complet i asseguda devora el seleccionador nacional, un tal Diego Armando Maradona i l’inefable Julio Grondona, Cristina Fernández de Kirchner signava el contracte, en una ocasió autoqualificada com històric (com si no?) que, no podia ser d’altra manera, va acabar amb tota la concurrència entonant la marxa peronista, com en els vells temps. Sense dubte un nou i defintiu pas en el camí de la construcció de l’estat justicialista somiat pel general.
El resultat? el país continua tenint entre un 40 i un 60% de la població sota el llindar de la pobresa, però ara com a mínim, s’estalviaran la despesa setmanal de comprar el partit.

dissabte, 22 d’agost de 2009

Jo són aquell,...

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.
¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.
Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.

Ausiàs March

diumenge, 16 d’agost de 2009

Notes d'un turista a Córdoba

Sempre m’ha fascinat com les primeres impressions en arribar a un lloc nou i desconegut van evolucionant en passar-hi diverses capes de mirades. La primera mirada en arribar a una ciutat cap al fosquet es veurà inevitablement canviada ensoldemà dematí en passar pels mateixos llocs a la llum del sol. M’ha tornat a passar aquests dies a Córdoba. El carreró fosc i enigmàtic d’anit era a la llum del migdia un carrer vulgar on fins i tot l’espai de l’Alfonsina passa desparcebut fins al punt que es fa de mal recordar que hi passares hores eternes entre cervesa i cervesa. La gran trampa de la Quilmes de litre. De primer penses que és massa i optes pel chopp de 330. Vint minuts i dos bòtils després, ja és tard i te n’adones que tècnicament, ets a punt de fer el litre abans que arribi la pizza. Si haguéssis de mester una excusa, sempre podries dir que així sempre està freda. El fet però és que a aquestes alçades d’hivern, tampoc tindria temps d’escalfar-se. Sona Buena Vista Social Club en concierto en un CD mig craquelat que carraspeja i bota després de Chan Chan.

Efervescència d’universitaris i gringos aprenent espanyol. Sobredosi d’hormones i Fernet amb cola. Guiterres i mate als parcs amables d’hivern per desplegar les tàctiques de levante.
L’olor, la veu, les carícies, els petons robats del matí que s’ha fet migdia després de la llarga nit de combat i d’èxit. Follar tota la nit fa venir una gana brutal. No ho sembla, no la sents, però quan arriba, no hi ha aturall i tot menjar és poc. Sort dels quioscos que están oberts a tothora: una coca de litro y dos panchos.... ¿algo mas? si quatro sanguches de miga.

Palacio Ferreyra. La riquesa, al país de la terra promesa, si es fa, es fa ràpid i cal mostrar-ho. Aquest palau no desentonaria gens a les afores de París si no fos pel detall de la decoració en forma de cranis de vaca a l’enfornt del segon pis. Referència inevitable a la font de riquesa. A dins, després de la intervenció arquitectònica que l’ha convertit en museu, la complicitat amb les vaques es manté a l’escala i els bancs forrats de pell curada amb pèl. No hi entenc gaire gens d’arquitectura, però l’actuació me sembla prou encertada (no sé què en dirien en Jordi i n’Adri). Combinda prou bé la majestusitat dels mosaics i paviments de llenyes nobles, els tapissos i l’escala principal amb nous espais amb obertures d’estètica pop. La col.lecció? de museu de províncies. Crida poderosament l’atenció una miniatura de pescadors valencians de Sorolla i un pasiatge que juraria mallorquí d’un quadre no signant diria que de Russiñol. Ningú tampoc no m’ho sap aclarir, però tenint en compte que comparteix sala amb un parell de Casas i el Sorolla, podria molt ben esser. De la resta de la col.lecció, just a darrera hora i gairebé per casualitat trobo a les golfes una sala plena de gravats i quadres anomenada manos anónimas de Carlos Alonso, que de primer semblen una sèrie eròtica però que a mesura que vas avançant es mostra finalment com una alegoria als desapareguts de la darrera dictadura. La presència torbadora d’un personatge d’ulleres fosques que en els primers quadres he confós amb un autoretrat de l’artista es repeteix en tots els quadres fins al dítptic final on finalment pren la forma reconeixible de Videla.

Per una d’aquelles casualitats difícils d’explicar, em trob que al Cabildo de Córdoba fa una setmana que s’ha acabat la mostra Ausencias, de Gustavo Germano. Amb poca fe deman a l’encarregada que fa temps fins a l’hora de tancar i em diu que encara no l’han desmuntada i que si la vull visitar, que pugi a la planta noble. El fred glacial i humt de l’arquitectura de fang cuit de l’edifici colonial i les sales que s’obren només per jo. Ja havia vist les fotos per internet, però a mida exposició, a les sales buides del cabildo són molt més impressionants. Gela els ossos la mirarda de la filleta de trenta anys enming de l’absència dels pares. Sensació d’absència absoluta quan el guarda va apagant llums darrera meu.

Diumenge capvespre hi ha una una activitat efervescent al mercat artesanal. Es veu que les Sierras dels voltants són reducte de hippies (si és que encara existeixen?) i artesans que han evolucionat cap als delicatessen gastronòmics i les manualitats de tota casta. També mercat d’encants de tercera o quarta ma, discos, revistes, monedes i bitllets (en un país que ha canviat de moneda 3 vegades en els darrers 20 anys), segells, espelmes, mates i bombillas, collars, penjolls i pulseres de cuiro. Com gairebé sempre en aquesta mena de fires, acab a les parades de llibres de vell, on no regateig gens per un recull de notes de viatge de Paul Bowles, l’etern turista, a qui cada vegada que li llegesc qualque cosa nova em fa créixer un poquet més l’enveja.

dimarts, 11 d’agost de 2009

You know what?

I’ve dreamed of you. I didn’t even know it, but I dreamed your skin, your smell, your small breasts, your sex. It was last night. I didn’t even searched you. You came to my bed and gave me your breast and then I just couldn’t stop it. I’ve dreamed of you and I even didn’t know it. And now you’re real. My dream come true. Who knows? Maybe tomorrow the dream will become a nightmare. I’ve seen the fury in your eyes. I don’t care. I’m leaving tomorrow. I’ve dreamed of you and now you’re real. Just for tonight. I’m leaving tomorrow.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Tedio

La misma falta de conversación después de dos años o de toda una vida. La rutina del sábado a la noche cuando la seducción hace ya mucho tiempo que tuvo exito y pareciera que ya no hace falta para dormir caliente esta noche. Los mismos silencios, las mismas miradas perdidas. Cada uno volando en universos paralelos a centímetros de distancia. Eso sí, no te olvidés: sonreile a la moza que es gringa y no habla casi nada de español: tu querés una otra cervesa? Quilmes? Igoana? Stella? Traeme do empanada, una picada para do y coca de litro. Las mismas miradas perdidas, llega la comida como tabla de salvación para no tener que hablar por un rato, mientras el alcohol va haciendo efecto y le podés dar charla a la moza. Cuarenta años juntos ¿quedará algo de que hablar? Dos años juntos y ya no queda nada de que hablar. Tedio

diumenge, 9 d’agost de 2009

Grafitis Cordobeses

Peligro: perros sueltos. Nada más fascista que la clase media asustada.

y vos, que carajo celebras?

culo veo, culo quiero

El Che era argentino y vivió en Córdoba de 1941 a 1946. Calle Chile 351.

dissabte, 8 d’agost de 2009

Dia del niño

Quina culpa en tenen els cinc milions de nens "en situación de pobreza" -tal com els defineix la freda terminologia oficial- que el "Dia del niño" que se celebra demà, sigui un invent -un mes- de la " refinada i perversa maquinària consumista" per posar-ho en termes altermundistes?
Passejant pel centre de Córdoba he entrat a la catedral dels jesuïtes i en tost d'un magnífic monument buit i carregat de màrmols i llenya vella, m'he trobat un espai sorollós i ple d'al.lots vestits de carrer apunt de rebre la primera comunió. Hi deu haver oferta 2x1 en batejos, comunions i confirmacions pel cap de setmana del dia del niño? Com a mínim, si pagues amb la Tarjeta Santander-Rio, tens 20% de descompte a les jugueteries de tot el país. I si no hi arribes, als carrers peatonals del barri colonial, el top manta ofereix muñecas d'un plàstic que segur que és tòxic, per 15 pesos i cotxes de bombers per 25.
Dia del niño.

divendres, 7 d’agost de 2009

Ja sé que és passar-se un poc,...

... però entre la feina molta i el temps poc, he tornat de vacances vessut i abans que el silenci preferesc seguir optant perquè escrigui un altre.

Com en els Macars

“… únicament anhelar esser pedra
en aquell lloc on s’entrecreuen el segle i el segon,
no esser més que un punt en aquesta pàtria que s’anomena lluny”.
Els ulls, Joseba Sarrionandia.

Com en els macars
de petjada inèdita
cercam tots on agafar-nos,
on poder esser.
Però de la identitat de les pedres
res de res:
l’ànima se’ns insinuarà amb raigs ultraviolats,
inútils per a nosaltres.
I en un lloc del món
dues persones
inventaran espurnes,
talment pedres fogueres
que s’ignoraven,
dissimulant-se d’ells
per no fer trèmer
ni la sort de saber-se.

Joel Bagur

diumenge, 2 d’agost de 2009

Avui, que escrigui un altre

T’estim, però me’n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l’hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se’m fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integar-te a mi. Però s’hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T’estim, però me’n fot. Som a l’espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t’encasti en mi tant, que pugi dirte:
-Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis.

Miquel Àngel Riera

Poemes a Nai

diumenge, 26 de juliol de 2009

Todas lindas

Fins i tot la pija que es retoca la línia d’ombra de l’ull per sortir a córrer o la xina del super. Contorsionista de cames damunt el tabalet de la caixa registradora. Edat indefinida. Sexe incipient. La corredora que dóna copets a l’esquena del seu germà. Cabells llargs i cua de cavall. La lectora solitària de Plaza Alemania i la mare cartonera amb les marques del sol a la pell. Todas lindas.

diumenge, 19 de juliol de 2009

Segona Transició

En un parell de fosquets d’hivern he enllestit la feina de canviar de format tota la meva discoteca. Zu atraptu arte, Com un puny, El último verdugo, So far away, Two young lovers, Paloma, L’ombelico del mondo, Sweet Jane o Rock & Roll Star i així fins a 71,5 dies seguits de música, 14 Gb i escaig, segons les estadístiques de la maquineta. Acab de tancar tota la meva discoteca dins una caixeta de metall i vidre que em cap a qualsevol butxaca. Des del primer CD que vaig comprar Mark Knopfler – Screenpalying fins al darrer que m’han regalat Espina – Tots es pops moren a sa vorera, passant per la música –poca- baixada o comprada –encara menys- per internet.
Segona transició en vint anys. Encara record haver comprat un disc de vinil de Dire Straits i que el format de la meva infantesa va ser la cinta de casset –pirateria prehistòrica abans de l’SGAE-.
I fa un parell de setmanes em va sorprendre la sorpresa de la meva germana petita i les seves amigues, nascudes al tombant de segle, en escoltar i sobretot veure com funicionava un tocadiscos amb el seu característic fergit i la pua mig feta malbé que salta bastant seguit. Justament el matiex tocadiscos on vaig viure la primera transició tecnològica. Mark Knopfler i Dire Straits, Vinil i CD.

Tenc la impressió que entre aquesta segona transició i la propera no passarà tan de temps. Amb la generalització de la Wi-Fi de banda ampla i els dispositius mòbils, no ho crec,...

dimecres, 15 de juliol de 2009

Vint dies no són res,...

...però quan me’n vaig anar hi havia eleccions, no hi havia grip nova i feia fred. I bé, segueix fent un fred de collons i sembla ser que els Kirchner han perdut les eleccions, com a mínim a la província de Buenos Aires, per un parell de punts per davall d’una coalició de peronistes dissidents –en aquest país a totes les coalicions electorals hi ha peronistes- i tenim ministre de salut nou i cent mil casos de grip nova, dels quals uns 90 morts. La psicosi no és tan forta com caldria imaginar i només es nota a les farmàcies i al carrer on els venedors d’alcohol en gel estan fent l’agost abans d’hora. Com era d’esperar, ja s’han detectat els primers casos de partides adulterades, que no contenen alcohol ni res que s’hi assembli. Com molt bé assenyalava en Pere fa uns dies, no acab d’entendre tot aquest enrenou. Més quan avui llegesc al diari que enguany la grip normal, la de cada hivern, matarà entre 4.000 i 5.000 persones a l’Argentina.
El fet però és que els meus atxems d’alèrgic no cauen massa bé en aquests dies en què la sensibilitat profilàctica està a flor de pell.
Respecte a les eleccions, sembla que definitivament s’ha obert la lluita intestina del peronisme per comandar això que s’anomena post-kirchnerismo i que se suposa que passarà el 2011, quan s’acabi el mandat de l’actual presidenta. Totes les famílies comencen a mesurar forces i a dibuixar aliances i tornen a aparèixer els fantasmes de sempre, ben reals amb en Menem sortit del dipòsit de formol on sembla que el guarden i en Duahlde amb un bronzejat italià que li remarca l’estil mafiós. Al voltant d’ells, un corredor de rallys, un de motonàutica, un milionari playboy i l’expresident d’un equip de futbol, tots possibles precandidats.
Ara fa divuit mesos que visc a Buenos Aires i aquests dies de vacances a Menorca he tornat a fracassar estrepitosament a l’hora d’explicar d’una forma mínimament inteligible el panorama polític d’aquest meu país adoptiu. M’hauré de donar per vençut?

diumenge, 12 de juliol de 2009

Canvi d'opinió last minute

L’embarcament està enllestit i les hostesses es preparen pel vol, n’anuncien la durada –dotze hores i mitja- i assajen el seu millor somriure pels passatgers de Business, mentres reparteixen revistes i cava català. Jo m’entretenc guaitant per la finestra i de cop veig un passatger que camina amb pas apressat pel finger en sentit contrari a l’habitual fent un gest com de “deixar-me fer”. Hi ha un cert enrenou entre les hostesses, amb un “oiga señor” seguit d’un “se acaba de bajar un pasajero, voy a ver que pasa, no me cerreis la puerta”. Al cap d’uns minuts d’incertesa, ve una altra hostessa amb una passatgera i avisa al comandant que és la seva dona i que vol baixar a veure i el pot convèncer. Una vegada ha baixat, se sent mig d’amagat un “como mínimo si ella vuela, nos ahorramos el follón de desembarcar el equipaje”. Dit i fet, al cap de deu minuts torna la dona, sola, i l’avió tanca les portes i parteix.
Moltes hores més tard, baixant a Buenos Aires, m’imagin el ram de roses que li deu haver enviat ell per fer-se perdonar el numeret. O no.

dijous, 9 de juliol de 2009

Vaga de blocs

jo també m'hi afegesc

Cada 9 de juliol,...

a l'Argentina i a Ciutadella és festa. Uns celebram la independència d'espanya i els altres s'any de sa desgràcia. I cada dos anys també, aprofiten la data per donar a conèixer els nous membres de la junta de caixers de Sant Joan.
Us presentam el nou caixer senyor



Sobren els comentaris

dilluns, 6 de juliol de 2009

Monosílabs d'estiu

nit, set, gin,
fosc, bot, pla,
foc, llit, cel,
mar, sal, sol,
llig, dorm, bec,
ned, tast, pesc

dijous, 2 de juliol de 2009

Difunts sota els ametllers de juliol

Diuen que Baltasar Porcel es feia avisar cada any, a les primeries de febrer, quan florien els ametllers a Andratx i corria cap a l'aeroport per regalar-se l'espectacle de l'esclat de blanc dins el més cru de l'hivern.
Fa uns anys em va tocar anar a Mallorca pel febrer i des de dalt l'avió li vaig entendre perfectament aquest detall d'altíssim sibarita.

Res millor per les insomnes nits de juliol, que rellegir La lluna i el Cala Llamp?

Mort l'home, viu la seva obra

dissabte, 20 de juny de 2009

Potència de frenat

A qualcú li ha caigut la Blackberry a terra just quan l’avió estava apunt d’aterrar. Mig atordit després d’onze hores i mitja d’atmosfera controlada no m’en don compte de la potència de la frenada fins que veig –veiem tots, amb la mateixa sorpresa- com l’aparell surt disparat pel passadís en una cursa que acaba vint fileres més endavant.

dimecres, 17 de juny de 2009

Premonicions II

El fum dels choripanes que es torren als quioscos del rosedal fa olor de pinxitos, llom adobat i frankfurt de xiringuito de festes. El record dels teus pits suats davall el nòrdic fa gust de mar d'estiu.

dilluns, 15 de juny de 2009

Deia Galeano fa quaranta anys,..

"Hay menos de mil computadoras en América Latina y cincuenta mil en Estados Unidos, en 1970. Es en el norte, por supuesto, donde se diseñan los modelos electrónicos y se crean los lenguajes de programación que América Latina importa. (...) La alternativa consiste en descansar en las fuentes ajenas: la copia simiesca de los adelantos que difunden las grandes corporaciones, en cuyas manos está monopolizada la tecnología más moderna,..." Las Venas Abiertas de América Latina

Vagi per endavant que vaig comprar el llibre abans que el regal de Chávez a Obama el catapultés al top-10 de amazon.com. I que, com deia en Partal no fa massa, el llibre s'ha de llegir amb totes les prevencions que calgui respecte a un text de fa quaranta anys. De fer però, ha estat en arribar a aquest paràgraf on m'he aturat un minut a repensar-ne l'argument i la seva debilitat. En el món en xarxa, de la societat del coneixement, del desenvolupament de software lliure en un esquema col.laboratiu, on fins i tot les grans empreses han mudat el seu esquema multinacional cap a un altre transnacional i multipolar, l'argumentació de Galeano perd potència a marxes forcades, si més no quan parla de tecnologia.
Pot ser que el discurs segueixi essent vàlid quan parla de governs corruptes, administracions ineficaces i explotació dels recursos naturals, però no, segur, quan ho fa de tecnologia. Dos exemples clarificadors: els cibercafès s'han convertit en un negoci de micro-emprenedors a tots els extraradis pobres de les grans metròpolis sudamericanes. La gent no pot pagar-se un ordinador ni una connexió a internet, però no els hi fa falta, ténen el ciber, on a més de jugar, es relacionen amb el món més enllà de la favela. L'altre exemple és l'impacte que les xarxes de telefonia mòbil estan tenint en l'articulació d'un mercat de productes agrícoles més enllà de l'àmbit ancestral del poble a molts països africans.
Tal vegada també, el fet d'haver-lo llegit en paral.lel amb aquesta altra obra m'hagi duit a fer connexions estranyes. Lectura en xarxa.

dijous, 11 de juny de 2009

Colectivos

El mitjà de transport més popular, sorollós, massiu, de Buenos Aires. Caòtic. Cada línia amb els cotxes més o menys destartalats i pintats diferent per tal de poder distingir-los a la distància. Tots, açò sí, deixant un nivolat de fum negre de gasoil de mala qualitat i pitjor combustió a cada aturada i a cada semàfor.
També hi ha classes entre els busos. En l’univers dels colectivos, el 152, el 60 –Ramal Panamericana- són l’aristocràcia del transport urbà. No tant pels cotxes, que tot just sortits de la línia de producció ja semblen vells com pel perfil dels passatgers, marcat pel recorregut cheto de la línia: encorbatats com jo, al.lotes amb l’ipod i camí a la facultat, senyores vingudes a menys que estalvien els deu pesos del taxi per poder pagar-se el te de les cinc amb les amistats i shopaholoics diversos carregats de bosses de Nike, Adidas, Sybil Vane, Prüne i Levi’s.
A banda de memoritzar-ne el recorregut, has d’anar alerta sempre amb les monedes. En el país de l’escasedat de monedes, on el diari del diumenge es paga amb tres bitllets, si no tens canvi l’has cagada i has de baixar a la propera parada.
Camí de la feina, a la parada de Retiro, puja una dona molt jove, texans i vambes d’adolescent però gest de dona. En un farcell de mantes hi du una criatura que no deu tenir dos mesos. La mir pujar dret des de l’espai destinat a cadires de minusvàlid i cotxets (com s’ho deuen fer els minusvàlids per pujar els tres escalons immensos amb la cadira de rodes?) i pens que potser que mai en la seva curta història de mare li hagi passat pel cap la necessitat de compar un cotxet. No crec ni tan sols que s’hagi plantejat que el necessita. ¿Sabríem viure sense cotxets tots aquests descendents d’europeus que compartim viatge de colectivo amb ella? En canvi ella, amb una naturalitat de segles, estreny fort el bòlic de mantes amb una ma mentre amb l’altra cerca les monedes per pagar el passatge.
Per un moment em venen ganes de donar-li una besada al front i demanar-li perdó en nom de la meva cultura europea d’orígen per haver profanat la terra dels seus morts, des de ja fa uns quants segles. Passa però que el 93 arriba prest a la meva parada i en baixar del colectivo pos en marxa el sistema operatiu de la feina i me concentr en el dia que tenc per davant: estic apunt de vendre un projecte d’un milió de pesos i el meus contactes a Varsòvia i Kuala Lumpur no m'han contestat els mails.

dimarts, 9 de juny de 2009

Premonicions

Ja fa un parell de setmanes que somii la mar. Res de nou. Em passa tots els junys.

Ara bé, que ahir vespre tornant cap a casa amb abric i bufanda calada fins a les orelles, el soroll familiar de les ferradures de cavall clop, clop, clop, clopejant l'asfalt em fes girar el cap, sí que ho és. I crec que no somiava, no, quan vaig veure dos cavallers de la policia federal travessant al trot Las Heras i Salguero.

Premonicions santjoaneres

diumenge, 7 de juny de 2009

Dia de llenties

Fred, vent, nivolats que prometen pluja i termòmetres per davall dels 10 graus. Fa dia de menjar llenties. Amb patates, pastanaga i un cul ressec de llom ibèric. I un bon got de Malbec.

dijous, 4 de juny de 2009

Cartes des d'Espanya

Arrib a casa i entre la paperassa comercial habitual hi trob el voluminós sobre que amablement m'envia la delegación provincial del censo electoral amb tot el material necessari per exercir el meu dret de vot a les eleccions europees del proper dia 7.
Cony quina sorpresa! jo que fiava creuar la fina línia de l'abstenció per primera vegada en la meva vida i resulta que a l'ambaixada han pensat en tot. Sense que jo els hi hagi demanat, han fet la feina per jo i m'envien tot el material, de franc i amb totes les facilitats perquè voti a qualsevol oficina de correus del país (d'aquest país, vull dir) no més tard de dissabte. Tot eficientíssim, només he de triar -quina feinada- la papereta, afegir al sobre una fotocòpia del meu passaport i llest.
Curiosament, el mateix dia i hom diria que gairebé aferrat amb el sobre electoral, m'arriba una carta on l'inefable Rajoy on en 12 línies de tipografia generosa (diria que mínim de mida 16) m'ofereix targeta sanitaria gratuïta -igual que todos los españoles que viven en España- i la nacionalitat espanyola pels meus néts, sense condicions. Apa aquí!. Tot això amanit amb fins a un total de 9 vegades de la paraula "España" i els seus derivats.
Ara entenc la despesa publicitària que fan aquesta gent del PP i del PSOE cada vegada que hi ha eleccions a Buenos Aires, tanques publicitaries i cartells a puntapala: no és que la gent s'hagi d'enrecordar i anar a fer llargues cues per votar: t'ho posen tan fàcil els xavals de l'ambaixada, que només faltaria que et triessin ells la papereta,...
Ara que, per altra banda, jo que som descomfiat de mena i que mai no he estat massa convencut que el meu vot per correu arribés a Menorca quan vivia a Barcelona, no sé perquè però tenc un petit dubte que si demà vaig a votar (i a qui,? una altre dubte) el meu vot arribi a bon port.

Som un descregut!

dimarts, 2 de juny de 2009

Sort que són dels nostres

Novament, en Vicent Partal la clava

Al Govern Balear hi ha el PSM, ERC, UM, i el PSOE i a la Generalitat de dalt ERC, IC i el PSOE, o vaig errat?

Manda huevos!

diumenge, 31 de maig de 2009

Deutes pendents

Abans de Buenos Aires va ser Calamaro.

Vull dir que abans de passar-hi cada dia, jo ja coneixia Plaza Francia en les lletres del monumental Honestidad Brutal. Vull dir que abans d'aterrar-hi, ja estimava un poc aquesta ciutat on algunos chorros y grasas tienen diecisite casas. Vull dir que abans de passejar-hi quan vaig de compres, ja tenia el dubte de ¿Pueyredon y Santa Fé, por qué vereda camina usted?. Vull dir que després, quan vaig començar a venir-hi més seguit, i encara ara, m'emocion com un al.lot petit quan se'm descobreix un nou codi secret amagat a les seves lletres - com el dia que vaig sebre que jo a casa també tenc un placard, o quan em van regalar la primera campera de cuero-
Per això mateix, perquè m'ho devia des d'un llunyà Zeleste de l'any 99 on vaig descobrir el seu geni verborràgic, avui hem arranjat un deute pendent. Fa una estoneta només que s'ha acabat el segon dels Lunas que Andrés Calamaro ha decidit de regalar-nos perquè passem millor l'hivern. L’excusa diu que ha tret una recopilació enciclopèdica de la seva obra, però la certesa és que Calamaro no necessita excuses per omplir concerts -entrades exhaurides des de fa un mes-. Per més que sigui a preus europeus, el mateix Calamaro n’ha fet menció a mig concert en anunciar que “ya se que las entradas han salido un poco caras, pero cuando acabe el concierto se pueden llevar las sillas a sus casas
Un concert amb un format diferent, tothom assegut -asseguts fins que ha arrencat amb La parte de adelante- amb acomodadors i venedors de coca-cola i crispetes. Res d'alcohol, ni tan sols una trista cervesa i avisos per megafonia que recorden que és prohibit fumar. De fet, han hagut de passar mitja dotzena de cançons fins que s'ensumés el primer -i únic- fum d'un porret despistat. I amb un plantejament així, el públic també era prou diferent: famílies amb fills petits, parelles d'avis que se les sabien totes, adolescents histèriques sobretot amb les cançons del darrer disc i un xaval, mesquí, assegut davant jo, que li ha tocat venir perquè l'al.lota n'és fan. I ell que no xala gens en tot el concert, enfonsat a la cadira.

I el comandante? què us diré: pletòric, amb un show molt ben armat, amb molta producció, càmeres, so fabulós, pantalles gegants amb imatges que a estones semblaven pop-art - amb n'Elvis i na Marilyn inclosos- i una banda espectacular (tango, jazz, cumbia i molt de rock'n'roll). Fent el seu millor esforç amb la veu, que mai no ha estat el seu fort, i una posada en escena molt teatral, elegant, amb americana, pantalons de cuir i samarreta negra des d'on ens assegurar que I saw Elvis.
Dues hores deu minuts de show on ha cantat gairebé tot Alta Suciedad i ha tingut temps per recordar el seu debut al Luna Park l'any 84 amb los Abuelos de la Nada, un parell de sorpreses con Todavía una canción de amor i Donde manda marinero.

També m'ha sorprès no veure cap encendor encés ni a Media verónica ni a Crímenes perfectos així com només una o dues samarretes del 10 de la selecció argentina. Però, clar, el darrer concert que vaig veure de Calamaro era a Barcelona l’any 1999, amb molts més argentins enyorats i molts manco mòbils i càmeres digitals, amb les pantalletes de color que quan s’apaguen els llums, per un moment, diries que fan el mateix efecte que els encenedors.
El resultat? posau a Youtube Calamaro Luna Park 2009 i ja hi trobareu més d’una dotzena de videos, calentets, calentets.

Jo me qued amb la veu mig escanyada, el cansament i la satisfacció de tenir un deute pendent menys. Gràcies Comandante i ens veiem a l’estiu, que diu que tornes a tocar.

divendres, 29 de maig de 2009

Ok perdón

¿Cuántas veces me dijeron que no a mí, y sobreviví?
Dame la mano y vení, que te enseño a perder
¿Por qué porqué te pusiste así?
¿la próxima vez te digo que sí?


dijous, 28 de maig de 2009

Crucificame

Crucificame,
que me gané la cruz y los clavos
Crucificame entre dos ladrones que roben el taparrabos

dimecres, 27 de maig de 2009

dimarts, 26 de maig de 2009

Mi gin tonic

mientras muerdo el limón de un gin tonic usado
en tu cadera
No me digas que voy
a tener que ir a ver a tu grupo
del siglo pasado
en la Bombonera

dilluns, 25 de maig de 2009

Ni hablar

mi coraza está tan sensible que
no puedo ni hablar de ciertos temas
extraño a los amigos que no están conmigo

dissabte, 23 de maig de 2009

Obsolescència tecnològica

Aquesta setmana he enviat a arranjar una vella estilogràfica que té més anys que jo. La destap i començ a escriure-hi aquestes línies. He perdut la pràctica d'escriure amb ploma. No m'hi acab de sentir còmode amb el traç primíssim i el lliscar raspós damunt el paper. Tenc por que s'emesmicoli a les mans.

Al capvespre, a la feina, desesperat perquè he de fer molts canvis a una presentació urgent i important, per un instant deix de banda mouse i teclat i intent moure els textos i els gràfics a la pantalla amb el dit índex. Amb els companys de feina ens miram i ens fotem a riure. Després de només un any d'ús, estic tan acostumat a la interfase tàcil de l'ipod touch que de cop aquest vell Dell Latitude me sembla tan venerable com la ploma de l'avi tot just restaurada.

divendres, 22 de maig de 2009

fins a quin punt és lícit...

que les llibreries omplin aparadors i prestatgeries de primera fila amb els llibres dels autors acabats de morir -en Benedetti, per exemple, aquesta setmana-?
Homenatge o negoci?
Tot s'hi val per difondre l'obra?
Què trobau?

diumenge, 17 de maig de 2009

Después

El cielo de veras que no es éste de ahora
el cielo de cuando me jubile
durará todo el día
todo el día caerá
como lluvia de sol sobre mi calva.

Yo estaré un poco sordo para escuchar los árboles
pero de todos modos recordaré que existen
tal vez un poco viejo para andar en la arena
pero el mar todavía me pondrá melancólico
estaré sin memoria y sin dinero
con el tiempo en mis brazos como un recién nacido
y llorará conmigo y lloraré con él
estaré solitario como una ostra
pero podré hablar de mis fieles amigos
que como siempre contarán desde Europa
sus cada vez más tímidos contrabandos y becas.

Claro estaré en la orilla del mundo contemplando
desfiles para niños y pensionistas
aviones
eclipses
y regatas
y me pondré sombrero para mirar la luna
nadie pedirá informes ni balances ni cifras
y sólo tendré horario para morirme
pero el cielo de veras que no es éste de ahora
ese cielo de cuando me jubile
habrá llegado demasiado tarde.


Poemas de la Oficina (1953-56)



Un vent gèlid de llevant s'ha entaulat a mig capvespre i crida que Mario Benedetti s'ha jubilat definitvament a l'altra banda del riu que sembla la mar.

Bon viatge Mestre.

Transfuguisme futbolístic

Després de deu dies de rebre felicitacions -deu ser l'efecte Messi?- i d'haver d'explicar perquè xiulen als reis quan sona l'himne espanyol, m'estic plantejant seriosament la possibilitat de canviar d'equip de futbol. Encara que només sigui per xalar amb el jogo bonito dels xavals den Guardiola.

A vam si amb un poc de sort, en Florentino ens ho arranja.

diumenge, 10 de maig de 2009

I encara una altra campanya,...

Amb l'espectacle mediàtic de darrera hora ahir a les 00:00 es va tancar el termini per presentar les candidatures per les eleccions del proper 28 de juny.
Com de costum, fins a tres escisions diferents del peronisme concorren en llistes enfrontades a la competició pel congrés i el senat. La gran novetat d'aquesta convocatòria és l'invent de les candidatures testimonials, això és: candidats que es presenten en llocs amb altes possibilitats d'obtenir l'escó, però que a dia d'avui ja saben que no assumiran arribat el moment. Entre altres coses, perquè per prendre possessió haurien de deixar els seus llocs actuals, molt més sucosos. Amb aquesta fòrmula la llista oficialista presenta en els seus llocs de sortida al primer damo (tal com ell mateix es va batejar abans d'ahir a la nit per justificar l'ús que fa de la flota d'avions i helicopters presidencials) Nestor Kirchner, el Governador de Buenos Aires i excorredor de motonàutica Daniel Scioli, l'actriu Nacha Guevara (que en aquests moments triomfa amb un musical on fa el paper d'Evita) i Sergio Massa (que a més de primer ministre, és batlle en excedència del municipi de Tigre, se t'ha girat feina, Sergio).
Total, que els propers cinquanta dies no hi haurà ni dengue, ni grip nova, ni futbol. Campanya.
Sort que encara no tenc el dret (ni la obligació) constitucional de votar. Ho tindria més difícil que a les europees.

dijous, 7 de maig de 2009

Al Librobar Borges & Álvarez,...

...hi tenen una bona i extensa col.lecció de maltes, tot i que cometen l’error de ranquejar el Cardhu –crec recordar que és la primera vegada que en veig a l’Argentina- més car que el Talisker 10 anys i que el sempre guanyador Highland Park (que deu tenir poca sortida, ja que és encara, la versió amb el bòtil rodó i el preciós i multicolor logo de la lletra H pintada com en un còdex medieval). Bona col.lecció sí senyor de single malts, a 50° de latitud sud. Hi deuen haver massa més llocs on poder triar entre Glen Elgin, Jura 12 i 18, Caol Ila, Glenfiddich 12, 18 i 21, Cardhu i Talisker?. M’està agafant bevera. Preus? Europeus, i què vols? Tres mil peles el glop. No farem un duro mai: gustos massa cars. Record en Folch i la seva desesperació/perplexitat per no tenir gel pel whisky al bar del Glaciar Perito Moreno, però què et diré, Ramon, els bons maltes es beuen sense gel. Tot i que supos que amb un trosset de glaciar, fins i tot el blendmaster de Highland Park o el majorista de Cadenhead's farien una excepció. Trobes?.
Unpredictable weather: al semidesèrtic Calafate fot una aiguada de cal déu i tot just ahir, quan ja preparava la motxilla per partir abans d’hora d'El Chaltén causa tanta aigua, el cel s’obre de cop i fot un sol que fa grinyolar els cans. Que bo aquest Havanna 7 amb gel (de nevera), devora la xemeneia després de tot el dia de xop davant el glaciar. Acceptem la realitat: creies que després de l’espectacle del cerro Torre i el Fitz Roy això del Perito Moreno seria poc més que peanuts per turistes. I és ver: el lloc és extremadament turístic (no tan extremadament per exemple com Son Bou a l’agost, però déu n’hi do), però de peanuts res de res. L’espectacle és IMPRESSIONANT d’enfora d’aprop i de per totes bandes i bé val unes angines incipients.

dimarts, 5 de maig de 2009

Glaciar Perito Moreno

Ni tan sols la més panoràmica de les càmeres de fotos fa els honors al Glaciar Perito Moreno. Per més Disneylàndia del gel i per més turistes emprenyats perquè plou, fa fred i el bar –industrial, d’aeroport- és plè i no hi ha qui trobi una cadira lliure, l’espectacle és difícil de descriure. Sobren, per inútils, les paraules. L’has de viure, veure, sentir. Penyal mòbil i sonor. L’explosió de renou del què sembla un trosset de gel que cau a càmera lenta des de dalt de tot en tocar l’aigua dóna una bona aproximació de la magnitud de la cosa. Aquest glaciar fa remor d’esquerdat!.

dissabte, 2 de maig de 2009

Frases mítiques

We're gonna need a bigger boat. Jaws



La sera del 28 marzo di 1994, quando vince la destra, per la prima volta in vitta mia, mi ficci una canna. Aprile



Bueno, vamos a llevarnos bién, porque sinó van a haber honodonadas de hostias aquí. Airbag

dijous, 30 d’abril de 2009

He vist un riu canviar de color

Ahir era just un cordó blau enrevoltat enmig d’un mar de macs secs en un barranc amplíssim i avui matí un torrent de llet amb poc colacao omplint tota la vall. (El rio de las vueltas que s’adreça i tira recte quan la pluja i la neu cauen fort tota la nit). També dunes de pedra i planures aluvials de Ñires i Lengas tardorals com una fageda i una increïble quantitat de bolets que supos que no deuen ser comestibles. Tot i que aquí és tot tan nou i tan recent que tal vegada encara ningú no ho ha provat. A més de bolets, el bosc que creix a les obagues i redosses del vent és absolutament ple de llenya caiguda i és evident que ningú no la retira quan cau (i de fet en cau molta). És senzill, açò és massa enfora de qualsevol banda com perquè ningú s’intererssi per aprofitrar la llenya. I tot plegat li dóna un aire de bosc primigeni, intocat, profundament salvatge. Restes d’arbres molt més antics que San Martín, que Rosas, que Perón, més antics que el país mateix, que va “descobrir” aquestes terres i exterminar-ne els escassos pobladors originaris, just fa cent anys.

A la Laguna Torre hi ha icebergs que semblen models a escala del buc perfecte per solcar aquestes aigües extremadament ventoses: coberta baixa, poca obra viva i molt de calat: com ho deuen fer els vaixells que ara duen turistes a l’antàrtida per ciavogar als estrets canals de Beagle i Magallanes? Més d’un i més de dos deuen passar qualque ensurt i veure passar les penyes ben aprop. I l’aigua amb totes les tonalitats blaublanques, opaques, prenyades de pols de gel. Pols de gel. M’agrada la idea.

Després de només 8 hores a la muntanya, a aquesta muntanya, tornar al poble et deixa amb un cert punt de desolació, de destrucció: cubells de fems, bosses brutes de fang i cans que volten pel seu univers particular. Inconcenients d’haver fer una ruta gairebé tot sol durant bona part del dia. La pujada a Laguna Torre té una bona estona amb aire de pioner: ningú al davant excepte un/a caminant solitari que ha marcat el camí enfangat de bon dematí. La pluja ha esborrat totes les petjes anteriors i el camí poc transitat permet fins i tot endevinar les restes de cagons d’Huemul, frescos d’un parell de dies.

dimecres, 29 d’abril de 2009

Lluna

El fosquet límpid com acabat de fer net i polit després de la borrasca promet nit de viatge esteladíssima. A la Patagònia els arbres als camins d’entrada i al voltant de les cases marquen des d’enfora luxe d’estancieros potentats. No falla, quan la filera d’arbres apareix a l’horitzó, abans fins i tot de poder veure la casa és senyal que ens atracam a ca qualcú important. El conductor del bus té l’MP3 carregat d’una bona provisió de greatest hits del Reggeton. Entremig, però, qualcú hi ha gravat altres coses, i l’home es desepera fent avançar les cançons el més ràpid que la seva altra ocupació principal –menar el bus a 80 km per hora per la carretera de gravilla- li permet. Entre cançó i cançó sona la ràfega de metralleta de la banda sonora de Pulp Fiction. L’home és prou jove i capaç que no ha vist la pel.lícula. Ep! Un moment. Surt la lluna a llevant. Brutal lluna plena de divendres sant i de cop torna el reggeton. Per un moment semblava un nou cerro nevat a l’horitzó, donant l’esquena als Andes. Collons nene amb el Reggeton! Ara que val més que escolti el què li palgui abans que no s’adormi mirant la lluna en aquestes rectes inacabables sense cap més vehicle que el nostre. El bus és més ple de turistes que al viatge d’anada i durant deu minuts la peregrinació de fotògrafs aficionats als seients de davant a fer-me nosa i fotografiar la lluna és constat. Per sort prest arribam a l’encreuament amb la ruta cuarenta, posam rumb al sud i la lluna queda a la banda de babord i tothom té la seva oportunitat de fer tantes fotos com vol. A propòsit de les fotos. No he duit càmera –de fet no en tenc- i açò me converteix en una espècie rara per aquests redols. De fet ahir en arribar a la Laguna de los Tres em vaig creuar amb un al.lot que instintivament em va demanar si volia que em fes una foto. Devia calcular que esteia en estat de xoc per la brutal bellesa del lloc i per la força del vent –ho esteia- i que no tindria més oportunitats que qualcú em fes una foto, donat lo solitari del lloc. Em va mirar amb cara entre sorprès i descregut quan després d’agraïr-li la pensada li vaig haver de confessar que no tenia càmera. I què hi farem. De fet em consol pensant que no hi ha foto possible que capturi les sensacions viscudes allà dalt i que si hagués duit una càmara corria el risc de convertir Binibloc en un fotoblog. Per altra banda, som molt flac fent fotografies i amb el temps m’he anat acostumant a que cada viatge m’hi acompanyi el fotògraf oficial (eh Rai?). Aquesta vegada no ha pogut ser, i açò dóna encara un nou alicient per tornar-hi.
El Chaltén- El Calafate com un viatge lunar per la superfície de la tera.

diumenge, 26 d’abril de 2009

De llibres i lectures

Reivindica Atxaga la qualitat del temps que dedicam a la lectura, i es queixa amb tota la raó del món que cada vegada llegim pitjor en termes d’ecosistema de lectura. I raó no li falta al geni d’Asteasu. Per cert, que tot això ho diu al pregó de Sant Jordi a Barcelona i la gent se sorprèn i l’elogia perquè ho diu en català, cosa ben normal, per altra banda, si es té en compte que Atxaga va viure a Barcelona als anys 80.

La velocitat i la immediatesa del món 2.0 són mals companys per una lectura tranquil.la que permeti assaborir tot el suc de la lletra. Ens hem acostumat a llegir en diagonal, a passar pàgines en vertical amb el ratolí i a descartar peces de text que a primer cop d’ull ens semblin massa llargues. No seré jo qui renegui del valor i de la potència del món en xarxa on uns quants milions de privilegiats vivim avui en dia, però més enllà d’aquesta forma de lectura que s’assembla molt a la calada breu de mitjan capvespre d’estiu per llevar el calor, jo enyor i reivindic, a estones, les nedades llargues on acabes amb els dits i les mans arrugats de tanta estona en remull.
Tot això en un cap de setmana bastant lectorívol, on he passat per la Feria del Libro de Buenos Aires –una espècie de Sant Jordi firal on s’hi mesclen editors, llibreries, ambaixades i fins i tot el Banc Central-. Un espai inmems que a estones pens que s’assembla a la biblioteca infinita que va imaginar Borges i on hi ha un claríssim inconvenient de partida que la fa germana del Sant Jordi català: és pràcticament imposible trobar-hi res que realment pagui el preu de l’entrada. Per exemple: a l’immens stand d’Alfaguara i just davant d’un prestatge ple d’exemplars d’El hijo del Acordeonista, l’empleat de la casa editora m’explica que: Atxaga? No laburamos con ese autor,… Pas de discutir-hi perquè ell té prou feina a vigilar les criatures que li envaeixen la parada i a jo m’està agafant mal de cap. Total, que vaig tornar a cada amb dos minllibrets de Fogwill i Leonidas Lamborghini editats per la Biblioteca Nacional i que es venen en una màquina de tabac de les antigues a 1 simbòlic peso la unitat (en el país on no hi ha mai canvi), una edició de butxaca d’El Eternauta i un pot de tinta negra per l’estilogràfica Parker que fa anys que no funciona i que m’he proposat d’arranjar.
Tot plegat, més material per la meva col.lecció de llibres –qualcú, una vegada em va dir que més que llegir, jo col.leccionava llibres-. I el cas és que en aquest moment tenc sobre la tauleta virtual de llit fins a 5 lectures en marxa: a punt d’acabar De las Naciones a las Redes –no m’acab d’acostumar al format de llibre electrònic i tal vegada per això mateix aquesta és més lectura de taula d’escriptori que de llit- Caure Amunt –genial, com sempre en Francesc Serés-, Las venas abiertas de América Latina –comprat i començat a llegir, tot sigui dit, abans que la setmana passada en Chávez el convertís en un best-seller a Amazon en regalar-li a n’Obama-, Los libros de la guerra -les obres completes d’assaig de Fogwill, que s’han de llegir a poc a poc perquè, entre altres coses el molt cabró es dedica a fer ences d’autors per jo fins ara desconeguts i cada tant m’he d’aturar i agafar llapis i paper per la llista de la compra- i finalment El Eternauta, acabat d’arribar del seu viatge en el temps.
Tenc una feinada!

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com