dissabte, 31 d’octubre de 2009

Convindria anar-hi pensant

Darrerament –i cada vegada em passa més seguit- tenc la sensació que qualque cosa es mou, en l’àmbit d’aquells que no renunciam a la possibilitat de poder un dia decidir en llibertat quina és l’articulació política que volem pel nostre país. Qualque cosa es mou a Catalunya, on a l’espera de tenir un estatut votat en referèndum, aprovat pels parlaments català i espanyol i invalidat pel tribunal constitucional, la consulta independentista d’Arenys de Munt ha marcat, crec, un punt d’inflexió important. Qualque cosa es mou també a Escòcia, que ja cerca data pel seu referèndum d’autodeterminació i possiblement esdevindrà el proper estat de la Unió Europea, amb el permís de Croàcia, Macedònia i Turqia.
Qualque cosa es mou, d’altra banda, en l’unionisme espanyolista que –intuïnt un perill real per la seva concepció nacional- deixa de banda l’eix esquerra-dreta per encolumnar tothom, comunistes, socialistes, liberals i conservadors, darrera la bandera rojigualda. En aquest context no és una dada menor que, una vegada foragitats nacionalistes bascos i gallecs dels respectius governs autonòmics, només al Principat de Catalunya i –molt residualment- a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, toquen quota de poder partits que no tenen Espanya com a referent nacional. Saludam, ara i aquí l’aparició en el mapa polític de casa nostra de Ciudadanos i UPD com un senyal que anam per bon camí: per tal que es plantegi, i en darrera instància es resolgui, el conflicte en termes polítics, cal que es definieixin i clarifiquin els models en discusió, quins son els seus arguments i quin és el seu nivell de suport democràtic.
Qualque cosa es mou fins i tot, en el petit microcosmos del menorquinisme polític. He seguit amb molt d’interés les darreres aportacions al debat d’idees den Nel Martí i en Pau Obrador així com, sobretot, altres discusions que ténen lloc preferentment en l’espai de blocs i pàgines personals d’autèntics -podríem dir-ne- Think Tanks com en Joan López Casasnovas i en Francesc Sintes. Així hem vist com darrerament des de les pàgines d’aquest mirador que avui em cedeix per primera vegada l’espai, s’ha anat evolucionant el missatge tradicionalment autonomista, pactista, del menorquinisme polític cap a una convicció cada vegada més –diguem-ne- secessionista. Ras i curt: també dins l’àmbit del PSM hi comencen a sonar veus que s’adonen que no hi ha solució satisfactòria que no passi per la ruptura democràtica amb un estat espanyol que només ens hi vol en termes assimilacionistes.
I tot açò, en un context de recessió econòmica fortíssima que té com a únic referent comparable la llarga crisi de la dècada del 75 al 84 -època dels pactes fundacionals d’un model autonòmic que sembla arribar al final del seu recorregut-. Una crisi que demana a crits un recanvi del model econòmic de creixement dels darrers quinze anys, basat en l’especulació immobiliària i els tipus d’interés més baixos de la història. Quan els països centrals de la UE ja comencen a sortir del túnel, a l’Espanya única li queda encara una llarg i dolorós camí que a hores d’ara no és gens clar quan s’acabarà.
Tal com ho veig des de la meva actual i allunyat punt de vista –fa un any i mig que visc a l’Argentina-, no ens trobam massa enfora del dia en què berenarem amb la notícia que l’independentisme hegemònic a Catalunya ha votat la secessió d’Espanya i un nou estat passa a formar part de la Unió Europea. Donant per descomptat que el procés tindrà lloc seguint una impecable legitimitat democràtica, poc i res hi podran fer les forces centrípetes valedores de la concepció castellanocèntrica de l’estat espanyol. I serà precisament llavors, en l’hipotètic dia en què ens deixondim amb aquesta notícia, quan el menorquinisme polític haurà de tenir ben esmolada l’estratègia a seguir davant d’un envit on –nacionalment parlant- ens hi anirà el futur. Cal esperar que ensoldemà de la independència del Principat de Catalunya, els esforços de les estructures de l’estat espanyol se centraran en el control de danys per tal de minimitzar-ne l’impacte. Catalunya obrirà el camí, i al menorquinisme polític li tocarà l’hora de definir-se sobre quin és el camí a seguir.
Com sempre, la temptació mallorquina serà forta, però con en tantes altres vegades al llarg de la nostra història, és cap al Nord que ens convindrà mirar i no cap a Llebeig. Novament, el referent serà Barcelona, primera i única escala cap a Brusel.les. La qüestió és: ¿podrà Menorca esperar l’hipotètic dexiondiment mallorquí o ens convindrà anar assajant la via menorquina cap a la independència?
Convindria anar-hi pensant. No fós cas que la cosa ens agafés en orsai.
(....)
Aquest artícle va ser originalment escrit per a la secció Mirador Nacionalista del Diario Menorca per encàrrec del seu actual coordinador. Passats un prudencials 20 dies sense que s'hagi publicat, tot i les sol.licituds del coordinador cap al Director de l'esmentat mitjà i una vegada ja no és inèdit doncs s'ha publicat en el butlletí intern del PSM, em permet la llibertat -perquè vull i ningú no m'ho impedeix publicar-lo ara i aquí- Amb l'únic afegit d'una cita que hi ha inclòs, gràcies Cice, de fa 78 anys però que segueix essent escandalosament actual:
«La fórmula de la futura política menorquina és combatre la província de Balears, conquerir primer la llibertat col·lectiva que avui no tenim. [...] Tant de bo puguem ben prest cridar no solament Visca la República Federal! i Visca Catalunya lliure!, sinó, també, Visca Menorca catalana.» Joan Hernández Mora, «Revista de Catalunya», abril de 1931

17 comentaris:

Talaiòtic ha dit...

Brillant Àlex, ho subscric totalment! Ben cert que ens convé anar-hi pensant... I és important que vagin augmentant les veus que ens ho recorden.

Te l'enllaç de moment des del meu Facebook.

Joel ha dit...

Benvolgut,
les teves paraules i reflexions ens haurien de dur al debat, a més i altres paraules, emperò que no te l'hagin publicat (i els perquès d'açò) saben greu: per tu, per la lliure i democràtica circulació d'idees
-no d'ideologies-, i perquè encara no ens hem desfet de la ingenuïtat de saber que ho tenim tot en contra, els mitjans de difusió també i de manera ben activa, i no d'ara, la cosa ve d'enfora. Malgrat tot avui és més difícil que mai que ens facin callar i que el silenci ho tapi tot. Perquè som els bons i volem el futur.

pqs ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
pqs ha dit...

Jo voldria que algú m'expliqués com és que els independentistes creieu que la UE acceptarà el nou estat, així, sense més.

Si fos així de fàcil, pot ser jo també seria independentista, però, crec que la realitat d'una hipotètica independència serà molt més crua. Aïllament econòmic i polític del nou estat durant uns quants anys amb una Espanya extremadament hostil i, sobretot, amb una part de la població actuant activament per evitar la independència. És a dir, crisi econòmica, atur, ruptura social i, probablement, violència.

Vista la cruesa dels fets, davant d'un hipotètic referèndum de veritat, la majoria de ciutadans que en un referèndum no vinculant (o una enquesta) diuen que volen la independència, es pixarien a sobre i votarien NO. Al cap i a la fi, pocs ciutadans volen ser herois. La majoria de gent, aspira a donar una vida estable a la seva família i a ells mateixos i, això, per si sol, és ja sovint una heroïcitat quotidiana.

No m'estimo gens Espanya, però, francament, prefereixo continuar mal casat amb els nostres veïns que acabar ferit de mort. Al cap i a la fi, el que més m'interessa, la llengua i la cultura catalanes, estan ja condemnades, amb estat o sense. Aneu als patis de les escoles i escolteu.

Pot ser Catalunya, el Principat, un dia serà independent, però si ho és, el català jugarà un simple rol estètic, com el gaèlic a Irlanda. Per això volem tants patiments?

Albert ha dit...

bones.

Alex, llegint sa teva entrada d'avui he respirat un aire d'optimisme diferent, possiblement ja feia dies que el respirava, però avui l'he vist.

Per respondre al missatge de -pqs- només dir que aquesta actitud d'anar aguantant i menjant merda és el que ens fot i ens fotrà sempre si no canviam, aquesta actitud de "val més dolent conegut que bo per conèixer" per evitar lluitar per un "millor desconegut" és el que ens fot. Jo som dels que pensa que val més patir una mica però arribar a s'objectiu que no haver-lo de somiar tota sa vida i no aconseguir-lo mai només pes fet de no lluitar. Pensau que mentre aquí ens conformem amb aquesta vida, d'altres viuen amb s'objectiu assolit. (i el van aconseguir, com diríem es menorquins a cossa i clotellada)

Salut.
Albert.

Joel ha dit...

Pqs,
el discurs de la por i de la canguela no mena a bon port. És evident que el camí cap a la independència serà difícil´i complex però és que viure mal casats amb Espanya és impossible. Si un dia Catalunya, Escòcia o el País Basc esdevenen Estats amb voluntat d'integrar-se a la UE, seran membres de dret de la UE: per què no? De fet, Escòcia i Catalunya, a través del president escocès i el vicepresident català estan treballant en aquest àmbit legalista que comportaria que la secessió d'un Estat comportés que les parts escindides passessin a formar part de la UE.

pqs ha dit...

Albert, el que jo dic és que cal mesurar aquest "patir una mica" i avaluar-ho bé.

Coneixent la societat menorquina, catalana i espanyola, estic convençut que a la independència no s'hi pot arribar de manera civilitzada. Esteu disposats a arribar-hi de manera incivilitzada? És a dir, Kalashnikov en mà?

Siguem realistes, algú creu que vists els canvis en el teixit social i demogràfic que pateix Menorca ara, un 60% dels menorquins votaria per formar part d'una hipotètica república catalana, davant la incertesa de la permanença dins de la UE? Quants menorquins estan disposats a patir per això?

Joel, el president escocès i el vicepresident català poden dir el que vulguin. El que és cert és que no tenen ni veu ni vot a la UE i aquest és un fet sòlid com una pedra!

Jo no sóc aquí per defensar Espanya, sóc aquí per tal de dir-vos que això no és Alícia al país de les meravelles on els desitjos es confonen amb fets. Els fets ens van fotudament en contra i jo no sóc qui practicarà la violència en nom del catalanisme. M'estimo més conviure amb pau amb els meus veïns.

Albert ha dit...

en cap moment s'ha promogut sa lluita armada. Es poden fer coses sense haver d'arribar a ses mans. Jo no vull fer com ells i aconseguir lo nostro "a cossa i clotellada"... però tenim feina per fer.

pqs ha dit...

Així idò, tot és un brindis al sol, ja que, mirant la composició de la societat menorquina, la independència és una quimera. Mentrestant, haurem de continuar malvivint amb Espanya. Jo m'estim més ser realista i intentar millorar aquesta mala convivència.

àlex ha dit...

Comencant d'enrere cap envant en els comentaris -gràcies a tots per predre l'envit i voler jugar-: és clar, Pere que el meu és abans que res i sobretot un exercici de política ficció sense més pretensions, ara per ara, que la d'obrir el saníssim espai del debat d'idees. O si ho vols en altres paraules: un brindis al sol.

Respecte a la disjuntiva de fer teràpia de parella o anar a ca l'advocat, el problema, crec, és que no hi ha cap voluntat d'aquest "continuar malvivint amb Espanya" s'aclareixi. Al darrer federalista que hi quedava a Espanya -que com tots els altres és català- li han diagnosticat Alzheimer no fa massa i així i tot està més lúcid que mai.

Respecte a l'inici o conat de discusió sobre la violència crec que tots quatre esteim bastant d'acord en què això no passarà: sigui per profundes conviccions pacifistes (digueu-lis idealistes si voleu) o per simple tactisme: uns altres Balcans no són possibles dins la Unió Europea.
I això lliga amb el primer i més interessant dels arguments den Pere i que és l'únic sobre el qual crec que tenim visions totalment diferents: és clar que a -per posar un exemple que coneixes millor que jo- la France no posarà gaire bona cara davant d'una cojuntura de canvis de fronteres interiors dins la UE. Però és per la banda de Gran Bretanya i sobretot d'Alemanya d'on caldrà cercar complicitats. D'aquí la importància del model Escocés i si m'apretes, també del Flamenc de divorci civilitzat.

Ralles també, Pere, de crisi econòmica, atur i ruptura social. Com l'actual potser? O com la que hi haurà després d'aquest llarg hivern quan s'hagin acabat els subsidis d'atur i algú a la Unió Europea (posa-li el ministre d'Economia Alemany) es deixondeixi amb que no vol seguir financant el dèficit públic espanyol (10% del PIB, segons les darreres estimacions)? No compr la hipòtesi de l'aïllament que plantejes sobretot perquè el grau d'internacionalització de l'economia catalana és elevat, i no només en termes de vendes sinó -i això és més important- en termes de capital. Ull viu novament, al factor alemany (SEAT, Siemens, Allianz, per citar-ne només tres).

Finalment, estic totalment d'acord en què la qüestió de la llengua és un tema apart tot i que -no siguem il.lusos- amb qualcuns punts de contacte amb la realitat politico social importants. Aquí s'ha de fer feina en paralel i des d'una altra òptica. I afegiria que com menys politizada, millor, si és que això és possible.

Al.lots, és tard i tenc la sensació que encara m'han quedat temes per tocar a partir dels vostres comentaris. Gràcies a tots per participar i demà o demà passat hi tornam una estona més: el tema és prou complex per dedicar-li més estona.

Bona nit

Joel ha dit...

La caiguda del mur de Berlin era una quimera, i les independències africanes (Algèria, per exemple) també, i la separació civilitzada entre Txèquia i Eslovàquia també, i la independència de Timor, i etcèteres. La història va plena de misèria i drama i violències però també d'impossibles i quimeres (que no és el mateix) fetes realitat. Quan deia que el camí seria difícil em referia a açò.

pqs ha dit...

Estic d'acord amb tu que el federalisme no té suports. De fet, no ha tingut mai un suport sincer a l'Espanya castellana, cosa que és fonamental. Però, com que l'alternativa és impossible, ja que és altament improbable que, per exemple, un 60% dels principatins voti que vol la independència, doncs continuarem a Espanya. És més, si Catalunya s'arribés a independitzar, Menorca continuaria lligada a una espanya extremadament hostil a tot allò que és català. Llavors sí que ens trauran el català de les escoles! Així, el que dic és que s'ha de ser realista i que fer brindis al sol a cada municipi de Catalunya només ajuda al nacionalistes espanyols, ja que se'ls donen els arguments amb safata. En resum, jo només constato un fet ben sòlid: que estem enganxats a Espanya per molt de temps i vist que l'Espanya castellana és molt més forta que la no castellana, ho tenim fotut. Així doncs, què hi guanyem tensant la corda? Dit d'una altra manera, no crec que sigui bo per ningú que el PP i ERC siguin forts gràcies a les passions nacionalistes. Prefereixo un ambient de més cooperació.

Respecte a la Unió. Jo crec que molts estats europeus estan cagats per qualsevol possible canvi de frontera. Els casos que comentes, el del RU i Bèlgica sí que poden ser precedents, però la diferència és que a Bèlgica hi tenim un estat petit amb dues comunitats de tamany relativament semblant i al Regne Unit hi tenim un estat que, fins i tot, preserva una certa flaire de diversitat en el seu nom. És a dir, els anglesos no han pres el model francès com a referència, a diferència del que han fet els castellans, que s'inspiren del nacionalisme d'arrel francesa (com els nacionalistes catalans, tot s'ha de dir). Així doncs, pot ser d'aquí 100 anys la UE estarà diposada començar a parlar de Catalunya. Jo seré mort i enterrat. No és millor pensar en les persones que viuen aquí i ara?

Quan parlo de crisi, ho lligo directament al fet de crear un estat fora de la UE. Perquè dono per fet que la UE no ens acceptaria, en el cas que aconseguíssim la independència-- cosa que no passarà--, perquè aquesta només es podrà aconseguir incivilitzadament. Si es fa civilitzadament i entrant a la UE, no té pq haver-hi cap crisi, però això és com dir que aconseguirem arreglar el canvi climàtic, trobarem energia renovable abundant i aprendrem a viatjar per l'espai on hi trobarem planetes rics en metalls i altres materials necessaris per millorar la nostra tecnologia. És a dir, com ja he dit, pura ficció.

En relació a la llengua, ens l'estem carregant entre tots. D'entrada tenim un estàndard massa barceloní i poc incloent, després, no disposem de cap mitjà de comunicació, apart de la petita Vilaweb, que tingui els Països Catalans com a marc de treball. TV3 és principatina i punt. En altres paraules, és cert que al País Valencià s'estan fent les mil i una animalades lingüístiques, però els principatins no es queden curts, ignorant, fins i tot, la realitat lingüística del Principat. Ara que visc a les Terres de l'Ebre, puc donar fe de com es centen frustrats lingüísticament els ebrencs (que, precisament, és el lloc de Catalunya on avui es parla més el català). I a Balears, tres quarts del mateix, els llibres de text no poden ser iguals que a Catalunya, ja que han de posar "nins" i "nines", enlloc de nens i nenes. Així, no disposem d'un mercat comú de la cultura i la llengua es va morint dia a dia. Només cal anar a les escoles i escoltar el que parlen els fillets a l'hora del pati.

En resum, els mateixos nacionalistes que tant clamen contra Espanya, són els que més a gust es troben dins les fronteres de les comunitats autònomes. Francament, no hi ha qui ho entengui.

pqs ha dit...

Afegiré un petit comentari en positiu. Què faria jo?

- Continuar avançant en l'autogovern, però fent poc soroll. Menys perdre temps i energies demanant seleccions catalanes i referèndums no vinculants i més polítiques concretes, tot aprofitant el fet que els partits catalans són essencials per l'estabilitat dels governs de Madrid i que, al final, les altres comunitats autònomes espanyoles sempre s'apunten al "café para todos", ja que a tothom li agrada tenir poder.
- Oblidar el voler ser diferents dels altres. Si la Rioja aconsegueix tanta autonomia com Catalunya, doncs millor per a ells! Això pot ajudar a trobar aliats a la resta d'Espanya.
- A nivell cultural, caldria fomentar un mercat comú de la cultura, alguna emissora de ràdio i televisió de qualitat, que tingués una visió pancatalana i no catalunyista, com la tenen ara CatRàdio i TV3. Un mitjà on els balears i valencians no hagin d'amagar el seu accent i que exposi els principatins a la riquesa de la nostra llengua. No pot ser que els valencians i balears es "torquin" els llavis i a Barcelona ningú no hagi mai sentit aquesta paraula. Un mitjà on tots els catalanoparlants s'hi puguin sentir a gust.

El cas de les seleccions és paradigmàtic. És ridícul i catalunyista, tot creant reaccions adverses, a tota Espanya i, sobretot, a les Illes Balears i al País Valencià. Jo mai podré jugar a la selecció catalana! Sabeu allò de divideix i vèncer? Doncs és el que ens fem nosaltres mateixos, ens dividim i ens vencen. Això sí, fent soroll i bestieses.

Prat de la Riba deia a la seva gent que no fes soroll. Li molestava profundament la bromera, per dir-ho en les seves paraules.

pau ha dit...

El camí no és fàcil. Ara bé no tenc dubte que el problema és nostre. El dia que ens posem d'acord amb un full de ruta, faltaran 24 hores per la independència. Si la UE ha reconegut la independència de Kosovo reconeixerà la de Catalunya. I sempre hi ha l'opció d'annexionar-se a Andorra. És a dir ni tan sols caldria crear un estat nou, només ampliar-lo

Un petit apunt. No tenc tant clar que França s'oposi a la independència. En el fons hi té molt a guanyar amb la idependència. Amb Catalunya i el País Basc hi guanyaria dos estats satèl·lits, alhora que deixaria KO la pedra a la sabata que és l'estat espanyol. Una espanya trencada perdria tota la seva rellevància internacional en favor de França i Alemanya. Temps al temps

Isma ha dit...

Espanya té rellevància internacional? Primera notícia!
D'altra banda, no puc fer de menys i comentar que me sorprèn (encara)l'actitud aquesta de reconèixer que amb Espanya no hi ha entesa possible, però que cal seguir intentant caure'ls bé. No li diuen sindrome d'Estocolm, a açò?
Finalment, jo no tenc tan clar que estem parlant de brindis al sol. En açò he de reconèixer que Joel té la seva part de raó respecte a les "quimeres".

pau ha dit...

Ens agradi o no Espanya té rellevància internacional no tanta com ens volen fer creure i certament menys avui que fa 3 anys però en té. Espanya surt més als diaris que Itàlia o Portugal o els Països Baixos per exemple. Durant molt anys ha estat el país de moda (m'he ne tragada molta de saliva tot llegint premsa britànica)

Ara bé des que el financial times va publicar allò de "la fiesta is over" la situació ha canviat i molt. La crisi ha restat credibilitat de manera espectacular. I espera uns mesos que el banc central tanqui l'aixeta de la liquiditat ...

pau ha dit...

Ens agradi o no Espanya té rellevància internacional no tanta com ens volen fer creure i certament menys avui que fa 3 anys però en té. Espanya surt més als diaris que Itàlia o Portugal o els Països Baixos per exemple. Durant molt anys ha estat el país de moda (m'he ne tragada molta de saliva tot llegint premsa britànica)

Ara bé des que el financial times va publicar allò de "la fiesta is over" la situació ha canviat i molt. La crisi ha restat credibilitat de manera espectacular. I espera uns mesos que el banc central tanqui l'aixeta de la liquiditat ...

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com