dimarts, 23 de desembre de 2008

De lo nou i de lo vell, de lo efímer i de lo permanent,...

Dia de celebracions i de bons desitjos per les dates que s'atraquen, el nadal -cristià-, el janucà -jueu-, els solsticis -d'estiu al sud-, -d'hivern al nord-, per la lliga de Boca Juniors. El clima acompanya i els petards de la celebració xeneize donen a tot plegat un ambient de Nit de Sant Joan que no puc ni vull deixar perdre. Així que jo també m'afegesc a la celebració i a falta de cavalls, arm un festeret a la terrassa de casa mentres el fosquet s'allarga i arriba l'hora de pegar-li foc. Aprofit per obrir una caixa que fa molt de temps que està tancada i me dedic a fer una estona de replec de trastos vells, de moments efímers, de coses que ja no serveixen, de combustible per aquest modest festeret de terrassa portenya. I llavors la màgia transformadora del foc, la destrucció i la creació, la purificació, les cendres que seran fertilitzant, l'embruix de les flames mai quietes sempre canviants, de mil colors, formes i olors. Com un al.lot qued embruixat contemplant-lo. Botar-hi per damunt seria massa fàcil, però quan després d'una bona estona i unes quants golps a la seva salut només hi queden quatre calius, no em puc estar d'amollar-li un raig que me fa sentir furtiu, al.lot, feliç. Serà que em faig vell?

A Buenos Aires s'ha fet ben fosc i el cel ja és plè d'estels. La nit serà curta i com deixa el mestre, avui més que mai,....






Casualitat o no, aquest és el post num 100 de binibloc. Amb el vostre permís m'agaf uns quants dies de vacances. Bon nadal/janucà/solstici a tots i a totes, sobretot a aquells a qui no ho podré dir personalment.

Salut

Àlex

diumenge, 14 de desembre de 2008

Pobre Papà Noël

Diumenge fosquet. Faig una incursió ràpida al centre comercial que queda al cap de cantó de casa: acab de rebre via telèfon la carta/encàrrec perquè els hi passi als reis mags/papà noël argentí i me queda una setmana justeta per donar-lis un cop de mà i que no decebin na Mar.


La veritat és que hi ha poques –dues- botigues de juguetes en tot el Shopping. En canvi pens que d’aquí un parell d’anys, quan canvii juguetes per roba, bosses i sabates, el lloc serà el paradís per la meva germana petita. La cosa està complicada: a banda de les inevitables Barbies, dels jocs de qualsevol cosa amb la imatge dels personatges de Disney (High School Musical, Shrek,...) i la gran sorpresa que Sega encara existeix i a més a més encara fabrica la Megadrive 16 bits amb en Sonic a la capsa, de moment tenc poc èxit com a ajudant de Papà Noël.


Davant el relatiu fracàs i l’allau de gent que omple la jugueteria (resulta que, ara ho veig, hi ha 20% de descompte només ahir i avui) decidesc fugir el més ràpid possible del lloc i aprofitar l’hora que hi queda de llum per anar a correr una estona. Camí cap a la sortida més propera m’atura una aglomeració d’al.lots, papàs, mamàs i hostesses. Vet aquí que, dalt un entarimat, el vell panxut i vestit de vermell rep els al.lots que se li atraquen entre porucs i fascinats a deixar-li la carta i a rebre un caramel. Sort, pens, que n’han triat a un que té cabells i barba blanca naturals, i és que per més que l’aire condicionat del centre ajudi una miqueta, avui hem tornat a arribar als 34 graus i jo que vaig amb calçons curts, sandalies i samarreta fot una suada. Per un moment ens creuam les mirades mentres intent esquivar la multitud i esper que hagi entès que la meva era de compassió i solidaritat. Jo sí que he entès, sense cap dubte, la seva: n’estic fins al gorret de tant d’al.lot i de més encarà de les seves mamàs pijes, fot una calor de tres parells de collons, cada vegada s’hi ajunta més gent en aquesta maleïda cua i ara mateix pagaria tot el que cobraré per aquesta merda de feina per un gintònic ben gelat, amb dues tallades de llimona i un parell de fulles de menta, per favor.


Pobre Papà Noël

dijous, 11 de desembre de 2008

Asado

Amb tot el temps del món, el foc de quebracho colorado, el bòtil de vi –Malbec, Syrah, Cabernet- sempre aprop, amb la picada i les cadires apunt per encetar converses i anar vigilant, ni massa aprop ni massa enfora, la lenta alquimia del caliu.

L’asado és una qüestió important i per tant, sense dicussió, matèria d’homes. Tal vegada reminiscencia de l’èpica gaucha o de les societats profundament masclistes d’italians, gallecs, armenis, turcs, jueus polonesos i ucranians.

La litúrgia del foc, anar col.locant els trossos de carbó d’un en un, en la mida i la posició exacta. El termòmetre de la ma –la intensitat de calor ha de ser la justa per permetre mantenir uns segons la ma davall la parrilla sense cremar-se-.
La disposició de la carn i el tempo de cada peça, en funció dels temps de cocció, però també i sobretot, en funció de l’ordre de degustació. Chorizos, morcillas, chinchulines i mollejas per anar fent gana.
I així anar passant les hores, a poc a poc, sense frisseres, fins a arribar a taula amb una gana astronòmica i un mig gat deliciós,...

dilluns, 8 de desembre de 2008

I do apologize, but I don't join causes

Deu fer un any que vaig donar d’alta el meu perfil a facebook. No record exatament perquè però em sembla que estava relacionat amb la possibilitat de descarregar-me qualque maqueta inèdita de Manos de Topo.
El fet és que amb la popularització de l’eina, vaig començar a rebre peticions d’amistat –que he anat acceptant amb bastants pocs criteris de selectivitat. I junt amb les “noves” amistats, han anat creixent les peticions de sumar-me als grups, causes i campanyes més diverses. Des de la del grup d’admiradors de la pomada, a la petició d’extradició den Jaume Matas, passant per la de “mis amigos tienen hijos y yo resaca” o la del grup de madridistes independentistes dels Països Catalans.
Com que de moment no som un usuari intensiu de facebook i tampoc m’interessa massa el tema, he seguit la política de no acceptar aquestes invitacions. Per tant, fins no fa massa només em conectava al portal quan tenia qualque petició d’amistat, per tal d’accpetar-la i no semblar descortès. A més a més, ben igual que en Pere Quintana, tenc una certa preocupació pels temes relacionats amb la privacitat del meu perfil a la xarxa.
Tot i això, he de dir que últimament he trobat uns quants usos interessants de l’invent. I com que al final, facebook, ben igual que linkedin, binibloc, els forums, twiters i e-mails no són més que eines, l’estic començant a aprofitar. No fa pas massa, en Xavier Sala-i-Martín –l’economista català amb més projecció internacional i no només per les seves espectaculars americanes- va obrir un canal de comunicació i debat a través de facebook. Bàsicament, el professor penja els esborranys dels seus articles i reflexions abans de ser publicats en premsa per tal d’obir el debat a tots els seus “amics” (tenint en compte que el concepte d’amic aquí és relatiu: basta amb enviar-li un petició d’amistat via facebook perquè te l’accepti immediatament, sense necessitat d’haver compartir mai una cervesa amb ell).
No cal dir que en els passats dos mesos he xalat com un al.lot petit amb les discusions en temps real sobre la l’evolució d’allò que el mateix Sala-i-Martín definia fa un any com “la tempesta perfecta”.
En el fons, pens que el facebook den Sala-i-Martín no és res més que una extensió virtual i sense limitacions de capacitat del magnífic costum que tenia el professor (en la meva època d’estudiant, supòs, esper i desig que encara la mantingui) de compartir taula i debat amb tots els alumnes inscrits a les seves classes: el primer dia del trimestre passava una llista perquè qui volgués s’apuntés a compartir dinar a la cafeteria de la facultat –sempre en un grup reduït- per xerrar de qualsevol tema. No només del Barça.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Faig proves,...

de configuració, de format i de continguts de binibloc.

S'accepten suggerències

El barri dels mil adjectius

Viejo, Chico, Soho, Hollywood,... i ara també Valley.

El barri de Palermo deu ser un dels més adjectivats del món. Un temps cuna de l'alta burgesia terratinent que es reunia al voltant de figures com Borges i Ocampo, un dels barris més extensos i també amb més caràcter de la ciutat, en transformació constant s'està convertint a la vegada en parc temàtic per turistes, districte fashion de la ciutat i en epicentre d'un cert boom d'empreses web 2.0.

La fòrmula de l'èxit: abundància relativa del capital humà (amb totes les seves mancances, Buenos Aires presenta la major i millor concentració d'estudis tecnològics de llatinoamèrica), costos competitius (obra i gràcia d'un peso devaluat en un món que es mou amb dòlars) i una molt notable tradició de creativitat, meitat viveza criolla, meitat passió per la publicitat i el màrqueting.
El resultat és un considerable caliu emprenedor del món web 2.0, amb emprenedors que fan coses molt intressants com OLX, Buscapé o Mercadolibre. Un caliu que actua fins i tot d'iman de persones vingudes d'arreu del món atretes per l'innegable cosmopolitisme de la ciutat. Un bon exemple és en Jordi Castelló.
I clar, amb aquesta tan argentina tradició d'adjectivar les coses (el mateix nom del país n'és un bon exemple), no és d'extranyar que el fenòmen hagi acabat batejant-se amb el nom de Palermo Valley

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com