dijous, 11 de juny de 2009

Colectivos

El mitjà de transport més popular, sorollós, massiu, de Buenos Aires. Caòtic. Cada línia amb els cotxes més o menys destartalats i pintats diferent per tal de poder distingir-los a la distància. Tots, açò sí, deixant un nivolat de fum negre de gasoil de mala qualitat i pitjor combustió a cada aturada i a cada semàfor.
També hi ha classes entre els busos. En l’univers dels colectivos, el 152, el 60 –Ramal Panamericana- són l’aristocràcia del transport urbà. No tant pels cotxes, que tot just sortits de la línia de producció ja semblen vells com pel perfil dels passatgers, marcat pel recorregut cheto de la línia: encorbatats com jo, al.lotes amb l’ipod i camí a la facultat, senyores vingudes a menys que estalvien els deu pesos del taxi per poder pagar-se el te de les cinc amb les amistats i shopaholoics diversos carregats de bosses de Nike, Adidas, Sybil Vane, Prüne i Levi’s.
A banda de memoritzar-ne el recorregut, has d’anar alerta sempre amb les monedes. En el país de l’escasedat de monedes, on el diari del diumenge es paga amb tres bitllets, si no tens canvi l’has cagada i has de baixar a la propera parada.
Camí de la feina, a la parada de Retiro, puja una dona molt jove, texans i vambes d’adolescent però gest de dona. En un farcell de mantes hi du una criatura que no deu tenir dos mesos. La mir pujar dret des de l’espai destinat a cadires de minusvàlid i cotxets (com s’ho deuen fer els minusvàlids per pujar els tres escalons immensos amb la cadira de rodes?) i pens que potser que mai en la seva curta història de mare li hagi passat pel cap la necessitat de compar un cotxet. No crec ni tan sols que s’hagi plantejat que el necessita. ¿Sabríem viure sense cotxets tots aquests descendents d’europeus que compartim viatge de colectivo amb ella? En canvi ella, amb una naturalitat de segles, estreny fort el bòlic de mantes amb una ma mentre amb l’altra cerca les monedes per pagar el passatge.
Per un moment em venen ganes de donar-li una besada al front i demanar-li perdó en nom de la meva cultura europea d’orígen per haver profanat la terra dels seus morts, des de ja fa uns quants segles. Passa però que el 93 arriba prest a la meva parada i en baixar del colectivo pos en marxa el sistema operatiu de la feina i me concentr en el dia que tenc per davant: estic apunt de vendre un projecte d’un milió de pesos i el meus contactes a Varsòvia i Kuala Lumpur no m'han contestat els mails.

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com