dijous, 30 d’abril de 2009

He vist un riu canviar de color

Ahir era just un cordó blau enrevoltat enmig d’un mar de macs secs en un barranc amplíssim i avui matí un torrent de llet amb poc colacao omplint tota la vall. (El rio de las vueltas que s’adreça i tira recte quan la pluja i la neu cauen fort tota la nit). També dunes de pedra i planures aluvials de Ñires i Lengas tardorals com una fageda i una increïble quantitat de bolets que supos que no deuen ser comestibles. Tot i que aquí és tot tan nou i tan recent que tal vegada encara ningú no ho ha provat. A més de bolets, el bosc que creix a les obagues i redosses del vent és absolutament ple de llenya caiguda i és evident que ningú no la retira quan cau (i de fet en cau molta). És senzill, açò és massa enfora de qualsevol banda com perquè ningú s’intererssi per aprofitrar la llenya. I tot plegat li dóna un aire de bosc primigeni, intocat, profundament salvatge. Restes d’arbres molt més antics que San Martín, que Rosas, que Perón, més antics que el país mateix, que va “descobrir” aquestes terres i exterminar-ne els escassos pobladors originaris, just fa cent anys.

A la Laguna Torre hi ha icebergs que semblen models a escala del buc perfecte per solcar aquestes aigües extremadament ventoses: coberta baixa, poca obra viva i molt de calat: com ho deuen fer els vaixells que ara duen turistes a l’antàrtida per ciavogar als estrets canals de Beagle i Magallanes? Més d’un i més de dos deuen passar qualque ensurt i veure passar les penyes ben aprop. I l’aigua amb totes les tonalitats blaublanques, opaques, prenyades de pols de gel. Pols de gel. M’agrada la idea.

Després de només 8 hores a la muntanya, a aquesta muntanya, tornar al poble et deixa amb un cert punt de desolació, de destrucció: cubells de fems, bosses brutes de fang i cans que volten pel seu univers particular. Inconcenients d’haver fer una ruta gairebé tot sol durant bona part del dia. La pujada a Laguna Torre té una bona estona amb aire de pioner: ningú al davant excepte un/a caminant solitari que ha marcat el camí enfangat de bon dematí. La pluja ha esborrat totes les petjes anteriors i el camí poc transitat permet fins i tot endevinar les restes de cagons d’Huemul, frescos d’un parell de dies.

2 comentaris:

Joel ha dit...

Sud Vent Gel, gràcies! Amic, la teva escriptura connecta i s'abraça a la bona literatura de viatges. A jo ara (que sàpiga, perquè desconec on es pot acabar el teu torrent narratiu sobre la Patagònia) em manca saber com era la gent patagònica amb què et vas fer, viuen allà més que són d'allà?

àlex ha dit...

Estimat,
me sabrà un greuer decebre't, però com que la sèrie Sud, Vent, Gel no és més que una transcripció quasiliteral de les notes de llibreta preses durant els quatre dies passats al sud del sud, no hi queda gaire material -un parell de posts com a màxim- on hi surtin els habitants d'allà baix. Va ser bàsicament un viatge de paisatges minerals més que no humans.
No vas errat però en plantejar el dubte de si són o viuen allà. Si tens en compte que El Chaltén celebra el seu fet fundacional l'any que traspassàveu en Maradona al Nàpols -no fa gaire que té cementiri tot i que no hi han enterrat mai ningú- i que El Calafate és -a nivell sociològic- una espècie de Magalluf patagònic, pots comptar que més aviat hi sobreviuen, aguantant com poden la ponentada recurrent.
Salut polit i per cert, com et cau Sant Joan enguany?

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com