dijous, 23 d’abril de 2009

El gel és blau,

no ho sabies? Idò sí, blau clar, trasparent, blau que en desfer-se tenyeix els llacs i estanys d’alta muntanya i que en anar baixant canvia en una coloració lletosa. Laguna de los Tres! I pensar que he estat apunt de no baixar-hi perquè en fer el cim de la tartera la ventada em tira d’esquena,... do you fancy sufing on ice-likes? Well windsurfing on ice-lakes, just in case. Per cert, un descobriment casual: increïbles les qualitats del torró de la reina com a reserva energètica per llargues caminades de muntanya.
Laguna Sucia. Bruta de què? Del penyal de gel que a ponent tard o prest –puta Newton- acaba suicidant-s’hi?. Has vist mai nevar de baix cap a dalt? Jo si, al mirador de Laguna Sucia el vent envola la neu que cau des de baix, mentres jo recuper el petit gran plaer de trepitjar neu. Deu ser l’ànima mediterrània poc acostumada a la neu, que l’hi fa festa cada vegada que pot. I ho saben les volves de neu que si en tost de caure a la meva cara ho haguéssin fet mil metres cap a ponent ara serien part d’un glaciar en comptes d’estar fonent-se? I quina putada, després de córrer la meitat de l’oceà austral errar-la per només 1000 miserables metres.
I a la baixada, una altra vegada, ara amb la calma que dóna el cansament i la satisfacció d’haver fet el cim, la planura glacial de bellesa inadjectivable. Tenyida de les mil variants de la paleta de colors de Ñires i Lengas. Com s’ho fan per triar tardorejar de groc, vermell encès, taronja fort i totes les games dels ocres, fins als que semblen negar-se a l’evidència hivernal (l’hivern etern viu a dues cantonades d’aquí) i encara verdejen fort.

A poc de caminar, tot just quan recuper sensacions de cames i cos que feia molt temps que estàven amagades, hi ha un estany. Bell com pocs, d’aigües tranquiles i trasparents amb arenals mínims com els de la Costa Esmeralda, amb l’afegit de tenir Lengas i Ñires a tocar de les aigües gèlides, i un illot minúscul amb tots els colors de la tardor. I què més? Doncs el Fitz Roy si es deixa veure entre els nivolats. Chaltén és el seu nom original. La muntanya de fum. I també el glaciar piedras blancas, al fons, tots els colors del blau. Però saps què passa?, que deu hores després, assegut aquí vora la llar de foc i esperant el sopar, ja gairebé ho he oblidat, meravellat per tot l’espectacle que ha vingut després.
Nota d’avís pels caminadors aficionats: Tal vegada és que estic fora de forma, però ha costat i molt, seguir els temps de pujada i baixada marcats en mapes i itineraris. Tenc sospites certes que qui es va a dedicar a calcular les distàncies i durada dels itineraris era, com a mínim basc. País Basc, país d’andinistes. El Chaltén n’és ple. Un dia van començar a pujar muntanyes i prest, prest el país se’ls hi va quedar petit, Jaizkibel, Mesa de los Tres Reyes, Aralar. Van haver de sortir a córrer món i com que els pirineus i els alps també se’ls hi van acabar prest, ara són pertot. Al bus cap a El Chaltén tres dels deu ocupants ho són: un aita, la seva filla i el seu nét que van de Tudela que van a visitar una filla/germana/tia que viu en aquest rincó de món.

Una altra presència de l’estat, l’Agencia de Parques Nacionales, que per cert fot una feinada i molt ben feta a nivell de manteniment, interpretació i divulgació del parc. I tot de franc, pagat amb la pasta que els hi cobren als turistes que van al Calafate a veure el Glaciar Perito Moreno –be lo d’una pasta és un dir: 15 euros per aquesta meravella natural, no és pagat!-. Una petita lliçó per tots aquests portenyos descreguts –a vegades m’hi incloc- que pensam que l’estat no funciona per res.
Laguna de los tres. Més enllà d’aquest punt, només professionals. La darrera frontera on arriben els trekkers. A partir d’aquí, només andinistes/samurais i dos mil cinc-cents metres de desnivell vertical.

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com