dimarts, 7 d’abril de 2009

Consells per l'hivern

Després de l’onada privatitzadora dels anys 90, i del crac econòmic del 2001, bona part dels serveis públics d’aquests país es troben en mans d’empreses privades que depenen dels subsidis públics per poder operar.
Res de nou per altra banda, en el món post-subrpime on bona part dels falsos apòstols del liberalisme econòmic han corregut a enxufar-se a la mamella d’Obama, Borwn. Merkel, Sarkozy (en aquest darrer cas, posats a triar, jo em quedaria amb la mamella de sa dona) i companyia. Com deia eufòrica na Cristina no fa massa, “el mundo se ha argentinizado”. I part de raó no li falta a la senyora Presidenta: una economia sense crèdit, amb els bancs fent fallida víctimes d’una crisi de confiança brutal, tensions devaluacionistes (perdó per la paraulota) sobre les monedes i una intervenció estatal cada vegada més grossa via nacionalitzacións encobertes (qui li havia de dir a Bush, que s’acomiadaria de la feina posant en pràctica polítiques marxistes els revolucionaris bolxevics van tardar vint anys a implantar) i subsidis (tan se val que produir un cotxe a Chicago o un quilo de formatge ratllat a Maó sigui dues o tres vegades més costós que a Mèxic o que a l’Uruguai: del què es tracta és de protegir els interessos dels treballadors de casa. I els altres que es fotin.).

El cas és que aquí, en el complicadíssim món dels subsidis on tothom viu aferrat a la mamella (amb permís den Nestor Kirchner) estatal, sembla que la cosa no dóna gaire per més a nivell d’ingressos fiscals, i abans d’optar per la solució fàcil de posar en marxa la màquina de fer bitllets, els estrategues econòmics del govern han decidit mirar d’aturar la sangria per la banda de la despesa. A efectes pràctics en un any electoral (com gairebé tots els anys en aquest país) açò vol dir autoritzar determinades pujades de preus en serveis com gas, electricitat i aigua. En principi, les pujades –seguint el discurs clàssic de Robin Hood- són només per qui més gasta, que se suposa més ric. Però clar, és que en aquests casos, els increments són de fins al 400%. Tot plegat bastant alarmant i indignant pels meus veïns, acostumats a una energia i uns serveis regalats. Tant és així que els diaris van plens aquests dies de cartes al director indignadíssimes i de consells per aturar la galtada hivernal que s’atraca en forma de factura de gas. Des de substituïr els banys d’immersió (tremendament populars) per les més ecològiques dutxes, fins a començar a instal.lar burlets a portes i finestres que tanquen malament i baratar els vidres normals per vidres dobles –muy comunes en Europa- diu el cronista. I la més espectacular de totes: deixar d’emprar el forn per escalfar la casa: es veu que a més de perillós, és poc eficient. I jo me deman, com s’ho fa a l’estiu la gent que no té aire condicionat?.... no ho vull ni imaginar.

2 comentaris:

pqs ha dit...

!

àlex ha dit...

Això mateix vaig pensar jo quan ho vaig llegir. I després vaig haver de comprovar que no era ni el fools day ni el dia d'enganar.

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com