dimarts, 21 d’abril de 2009

País de frontera,

pobles a mig fer, carrers sense asfaltar, llibertat extrema dels al.lots en sortir d’escola –presència de l’Estat: escola, estació de policia i roulotte de la Prefectura Naval Argentina, avarada enmig d’una tanca a 20 Km del llac navegable més proper-. Mir els mapes i m’adon que hi ha un forat a la frontera. A la vertical del Fitz Roy, simplement la ratlla s’acaba i ningú sap per on contínua. El tractat internacional amb Chile diu que la frontera passa pels cims de les muntanyes més altes que marquen la divisió entre les aigües que corren cap al Pacífic i cap a l’Atlàntic. Que no hi hagi ratlla aquí, té certa lògica: la eventual línia passa per damunt d’un quilòmetre de gel permanent. De què serveix fer una retxa damunt un camp de gel que és en essència, mòbil? No pots posar fites ni barreres perquè any rere any es mouen de lloc. A poc a poc, però es mouen. Les fronteres, a la mar, s’estableixen i es mantenen amb armada, i no hi ha armada que navegui aquest mar de gel. Ni tan sols el més potent trencagel atòmic soviètic. A 2.800 quilòmetres al sud de casa. A la divisòria entre els roaring fourties i els furious fifties. I un lleuger calfred en pensar que en aquesta latitud no hi ha més terra que aquesta. En direcció cap a llevant, només la mar entre la costa argentina i la costa de xile, després d’haver donat tota la volta al món. Intent imaginar i no puc la quantitat d’energia, vent, pluja, neu que genera aquest espai obert en embestir els cims andins!.

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com