El primer festiu que vaig gaudir tot just arribat a Buenos Aires té (com la major part dels festius d'aquest país) un component de construcció de l'imaginari civico-nacional molt diferent de la caterva de festius de caràcter religiós amb què l'estat monàrquic i suposadament aconfesional que em dóna el passaport de la Unió Europea ens té acostumats.
El dos d'abril és el dia de Malvinas Argentinas.
Se celebra la gesta dels militars que en aquesta data de l'any 1982 van aixecar l'ensenya nacional a Port Stanley, rebatejat per a la ocasió com a Puerto Argentino, com a primer acte de la guerra de l'Atlàntic Sud, neutralitzant el poder d'un parell de dotzenes de militars britànics que evidentment van oposar poca resistència.
A diferència del què estem acostumats a fer els catalans (11 de setembre, 25 d'abril, 9 de juliol,...), aquí les derrotes no se celebren, per tant el dia de la reivindicació i l'exaltació patriòtica és el 2 d'abril, i no el 14 de juny, dia de la rendició. No pretenc fer-ne un resum, aquí en teniu la versió britànica i aquí l'argentina.
Si que m'agradaria fer menció a l'impacte de la guerra vista a través del prisma d'una cançó, una novel.la i una pel.licula, o el què és el mateix, la mirada d'un britànic, un dissident i un veterà.
Brothers in Arms una més de les genialitats dels Dire Straits -en som un fan absolut i la llista de peces memorables és llarga, llarga-. Captura de forma magistral la melancolía i l'ambient opressiu des de les muntanyes cobertes de boira amb què comença la primera estrofa fins al cant final a l'amistat i a la solidaritat en el althogh they did hurt me so bad, you did not desert me my brothers in arms i el we are fools to make war on our brothers in arms final.
Vaig llegir Los pichiciegos de Fogwill a partir de la recomanació d'una fan incondicional seva i certament va ser tot un enlluernament, que continua avui dia cada vegada que trob qualque cosa seva que encara no he llegit. La qualitat èpica del relat així com la potència, breu, intensa de la seva prosa resulten encara més enlluernadores si tenim en compte que l'obra va ser escrita durant el mes de maig del 82, mentre es desenvolupaven els combats que serveixen de teló de fons de l'obra, des de l'exili brasiler de l'autor i que per tant estem davant d'un exercici pur de ficció a partir d'un substrat històric.
Iluminados por el fuego de Tristan Bauer retrata de forma crua, directa i molt aclaridora el vessant més pervers de la lògica de guerra dels comandants militars argentins de l'època. Una lògica que els hi fa enviar reclutes tot just acabats d'ingressar al servei militar obligatori a combatre mal equipats i amb roba totalment inadequada a un hivernt gairebé antartic contra l'exercit professional del Regne Unit format en la major part per mercenaris gurkas. Una lògica en definitiva que demostra ben a les clares que els oficials i militars de carrera son bons, molt bons , fent la feina a la que estan acostumats i que eufemisticament es fa dir combatre la subversió, mitjancant segrestos, tortures, violacions i desaparicions de persones, però que es mostren totalment incapacos a l'hora de plantejar una guerra amb un esquema classic.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Legal
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com
2 comentaris:
Realment no té massa a veure. Només comentar que Na Margaret Thatcher va guanyar les seves segones eleccions gràcies a les "Falklands War". El patriotisme es va imposar al descontetament social. Suez, Falklands i Irag, tres guerres clau per entre la Gran Bretanya.
En qualsevol cas enhorabona pel Bloc. Amb aquesta dedicació, d'aquí a un any o dos trobarem un diatari d'argentina a les llibreries.
Pau,
de fet, el què comentes hi té molt a veure. És material suficient per una altra entrada al bloc, però pensa que a l'Argentina l'efecte va ser simètric: enslodemà de la invasió del 2 d'abril, mig milió de persones es van concentrar per celebrar la gesta, molts, la majoria, els mateixos que dos mesos després van començar a fer caure la junta militar.
Res millor que una guerra per esborrar matisos i dissidències).
En tot el procés de la darrera dictadura militar, hi va haver dos moments on la paranoia col.lectiva del país va arribar al súmum: el primer va ser al 78 quan la selecció de futbol va guanyar el mundial, en una final jugada a l'estadi monumental, que està a menys d'un quilòmetre de l'ESMA, principal centre de tortures i desaparicions. La segona en el moment de la invasió de Malvinas.
Una abrçada.
Publica un comentari a l'entrada