Cartoneros

Cap de setmana de romandre a casa. Dimecres i dijous vaig estar forçant la veu i els sobtats canvis de temperatura m'han fet agafar un remec de consideració.
Aprofit per fer tria i tirar diaris antics que han anat quedant per la cuina, fruit de les meves incursions de cap de setmana al quiosc. La col.lecció és ben prou heterogènia, fruit de les meves decisions anàrquiques a l'hora de comprar.
Mir el munt de material descartat -una bona síntesi polifònica dels darrers mesos de conflicte entre "camp" i "govern"- i pens en el llarg camí que li espera, un vegada creui la porta de casa.
Per començar, els fems aquí no es baixen al carrer. Tots els veïns (o els seus empleats domèstics, figura absolutament extesa entre la classe mitja urbana, sobre la qual un altre dia faré una entrada sencera) ens limitam a deixar-los al cubell que a tal efecte hi ha en un quartet ubicat al costat de l'asecensor.
En un horari indeterminat, el porter (una altra de les figures infaltables) fa la ronda planta per planta per recollir els sacs. Posteriorment aquests sacs s'ajunten en un parell de llocs estratègics de cada illa de cases. El del meu edifici és entre dos portals carrer avall on la vorera s'eixampla un poc. No estic segur de qui és l'encarregat de fer-los arribar, però podria molt ben esser que fos feina dels mateixos cartoneros, que són qui en aquest moment del procés entren en acció.
Provinents de l'extraradi pobre del Gran Buenos Aires i de les villas miseria situades a l'interior de la mateixa capital, arriben cada fosquet, a bord de l'equivalent destartalat i tercermundista dels trens de rodalies i de camions atrotinats que són autèntiques baluernes rodants incapaços de superar els 40 Km/h sense començar a perdre peces, les legions de cartoneros disposats a començar la seva jornada diària. De manera absolutament disciplianda es distribueixen per la cuadrícula infitinita de la ciutat, equipats -una vegada abandonades les naus nodrisses- amb vehicles artesanals fets principalment a partir de l'estructura dels carretons emprats per fer la distribució de gènere als supermercats i rematats amb grans bosses fetes amb tela de sac o d'arpillera. Una vegada ocupats els seus llocs, s'inicia la feina d'obrir, sac a sac i bossa a bossa a la recerca de tot allò que a determinats països europeus aniria a parar als contenidors grocs, verds i blaus.
Es tracta d'una feina familiar en la major part dels casos, on els al.lots s'afanyen a ajudar pares i especialment mares a la vegada que aprofiten per entrar a qualque establiment on es ven menjar i que estigui apunt de tancar per caçar al vol una barreta de pa, una empanada o una taronja que saben que els hi donaran sense haver de fer-se pregar massa.
En un dels molts diaris que estic apunt de llençar, hi veig llegir farà cosa d'un més que des de la universitat s'havia fet un estudi de camp sobre les implicacions econòmiques de l'activitat dels cartoneros, destacant com a conclusions més significatives, que l'activitat és la principal font d'ingressos d'unes 20.000 famílies, que cada dia reciclen per aquest mitjà entre un 11 i un 15% del total d'escombraries produïdes per la capital. Curiosament -o potser no tant- l'estudi també indicava sobre el mapa quines eren els barris més cotitzats (evidentment, aquells amb major poder adquisitiu i que per tant també generen més fems i de més qualitat) i com es distribuïen les árees d'influència entre els cartoneros provinents de diferents zones. Finalment, com a conclusió desaconsellava la implantació d'un programa de recollida selectiva municipal per tal com posaria en un fort compromís els mitjans de subsitència de totes aquestes famílies. De fet, aquest consell és irrellevant, ja que els únics contenidors de recollida selectiva que he vist són tres -un de cada color- posats a la placeta on s'erigeix l'Obelisco, supos que com un més dels elements turístics a incloure dins les inevitables fotos.
Cap a les 10 i mitja, onze de la nit la feina queda enllestida. Els carretons es tornen a carregar als camions o als trens i els sacs amb els fems sense valor comercial queden perfectament tornats a tancar -en obrir-los es procura sempre de no rompre el plàstic-, un quinze per cent menys pesants i apunt pel camió de recollida que els durà no se sap ben bé on, però en qualsevol cas a un abocador a cel obert, molt probablement il.legal i aprop d'un curs d'aigua que desemboqui al Rio de la Plata.

Açò però, és una altra història.