Enveja (sana, però enveja,...)

Tal vegada és que la meva recent experiència nord-americana encara em té baix els efectes de la fascinació per l’imperi o tal vegada és simplement que estic acostumat a viure unes realitats polítiques altament imprefectes, però en definitiva, el fet és que he seguit amb una mescla d’interés i enveja creixent la campanya electoral que ara s’acaba als Estats Units.
Deixant de banda les evidents simpaties que a la resta del món mundial i especialment a Europa desperta qualsevol candidat demòcrata, el fet és que tot plegat, el procés d’elecció de candidats, les primàries, les convencions i les llarguíssimes campanyes deixen un sentiment d’enveja sana. Enveja per com un off-sider com en McCain que pot imposar-se al establishment del partit republicà i enveja per com un massa perfecte Obama capaç de confrontar programes, estils, idees, energia en definitiva durant mesos i mesos per guanyar les primàries més ajustades de la històtria davant d’una altra bèstia política com és Hillary.
Fent un inútil i desolador exercici de política comparada, me deman quin Paco Camps, Pepe Montilla o Xisco Antich podrien aguantar una temporada de debats amb membres dels propis partits com els que han duit McCain i Obama a les urnes. Ni hablar com diu Calamaro d’una Cristina, d’un Macri o d’un Scioli que estan acostumats –com a màxim- a les compareixences de premsa on amollen el seu discurs i parteixen contestant com a màxim a qualque pregunta dels Caiga Quien Caiga.