dijous, 1 de maig de 2008

Inflació

Record que fa sis anys en un sopar, la primera vegada que vaig venir a Buenos Aires, un dels assistents, que acabava de començar un postgrau en economia, comentava divertit que la major part dels exemples que es feien servir en els seus manuals de marcoeconomia feien referència a situacions que ell havia viscut en els darrers vint anys. I és que, certament, l'Argentina és una font inesgotable d'exemples pels economistes especialitzats en macroeconomia.

De fet, jo mateix me sorprenc en redescobrir cada vegada amb més freqüència que la meva escassa passió per la macro dels anys de la carrera sembla reviscolar en el dia a dia porteño. Tampoc és que sigui un mèrit molt gros, en un país on la els diaris tenen un suplement d'economia bastant gruixut i on a més, la major part de les pàgines d'opinió i de política en van plenes. A diferència de fa sis anys, les ràdios ja no enceten els blocs informatius amb l'índex de Riesgo País, però qualsevol taxista et pot actualitzar dels tipus de canvi del dòlar i l'euro així com de les cotitzacions del petroli, soja i blat de moro a la borsa de cereals de Chicago.

De fet, dos episodis ocorreguts durant aquesta setmana m'han duit a tornar a recordar les facècies den Xavier Sala-i-Martin a les seves classes de macro II per explicar les implicacions del fenòmen de la inflació. Amb dos dies de diferència, en anar a pagar dos serveis dels quals en som consumidor habitual, berenar (tres medialunas de manteca, cafè amb llet i suc de taronja) i tintoreria (lavado especial chico) me torb amb què los precios aumentaron és a dir: hi ha hagut una actualització de tarifes (un 10% en un cas i un 5,5% en l'altre). El que em resulta més sorprenent del fet és que per primera vegada me'n don compte que açò de la inflació és una cosa real i palpable.
A vam si m'explic: més enllà de l'efecte euro que va implicar increments substancials de preus que van quedar però emmascarats pel canvi de moneda i l'evident pèrdua de consciència en el procés de conversió de moneda i més enllà també de les habituals pujades de tarifes de cap d'any difuminades per la ressaca de nadal, jo no estava fins ara acostumat a "veure" augments de preus. Perquè crec que aquesta és la clau de la qüestió: la visibilitat del procés inflacionari.

Un tema apart és el tractament del tema que se li dona des del govern, que publica uns índexs cuinats que han perdut tota credibilitat científica (11% xifra oficial, 30-35% estimacions externes) i el ressò que el fenòmen té a la societat, on s'han establert mecanismes com la revisió semestral de salaris o -la que m'ha afectat a jo aquesta setmana- revisions de preus sense esperar a final d'any, de mes o de trimestre.

Certament, un autèntic paradís per economistes.

2 comentaris:

Joel ha dit...

Que gent com tu i amb les teves paraules ens faci més entenedora l'economia té molt de mèrit, emperò si aquesta du el qualificatiu o, segons com es miri, condicionant d'argentina més que un mèrit ja és una filigrana!

Pau ha dit...

Anglaterra no és argentina, però els preus han pujat bastant en poc temps, sobretot el menjar. Vas al supermercat i et costa de mitjana 10 lliures més que abans. En part això es deu a la devaluació de la lliura. La lliura s'ha devaluat un 17% 9 mesos (Això vol dir entre d'altres coses que les noces ens costen un 17% més, sense tenir en compte la inflació a Espanya). No m'estranya que aquest ningú vulgui venir a Menorca

Legal

Creative Commons License
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com