Alfonsín

Seguint el curiós axioma segons el qual quan qualcú es mor de cop torna molt més bona persona amb independència de lo fill de puta que hagués estat en vida, aquests dies hem assistit a la canonització cívica de Raúl Alfonsín amb motiu del seu traspàs, fins al punt que ja ha pujat als altars d'això que aquí en diuen "Próceres de la Patria", format per herois nacionals, alguns dels quals amb vocació de genocides part time. Amb poques excepcions, fins i tot els seus antagonistes peronistes en lloen la figura.

Per jo Alfonsín és un record d'infància d'un nom en boca de mon pare dirigint-se al seu sogre, al meu avi Fonso, dient-li, què Alfonsín, com va?

Alfonsín, també, després, serà per jo el president elegit en eleccions democràtiques que 72 hores després de rebre la presidència de mans d'un general colpista, firma un decret que envia a judici als màxims responsables de la dictadura. El president de la CONADEP i de l'informe Nunca Más, de la hiperinflació, la invenció d'una nova moneda, les lleis d'obediencia debida y punto final, firmades després d'un intent bastant seriós de cop d'estat, dels pactes vergonyosos amb Menem i de l'entrega de la presidència 5 mesos abans d'hora.

O potser només, com també s'ha dit aquests dies, l'expresident que després de retiar-se va seguir vivint al mateix pis que abans de guanyar les eleccions. Això sí que és excepcional. Es veu que l'home no robava. Tal vegada si que es mereix l'asecens al partenó dels "Proceres del Patria".