Lluna

El fosquet límpid com acabat de fer net i polit després de la borrasca promet nit de viatge esteladíssima. A la Patagònia els arbres als camins d’entrada i al voltant de les cases marquen des d’enfora luxe d’estancieros potentats. No falla, quan la filera d’arbres apareix a l’horitzó, abans fins i tot de poder veure la casa és senyal que ens atracam a ca qualcú important. El conductor del bus té l’MP3 carregat d’una bona provisió de greatest hits del Reggeton. Entremig, però, qualcú hi ha gravat altres coses, i l’home es desepera fent avançar les cançons el més ràpid que la seva altra ocupació principal –menar el bus a 80 km per hora per la carretera de gravilla- li permet. Entre cançó i cançó sona la ràfega de metralleta de la banda sonora de Pulp Fiction. L’home és prou jove i capaç que no ha vist la pel.lícula. Ep! Un moment. Surt la lluna a llevant. Brutal lluna plena de divendres sant i de cop torna el reggeton. Per un moment semblava un nou cerro nevat a l’horitzó, donant l’esquena als Andes. Collons nene amb el Reggeton! Ara que val més que escolti el què li palgui abans que no s’adormi mirant la lluna en aquestes rectes inacabables sense cap més vehicle que el nostre. El bus és més ple de turistes que al viatge d’anada i durant deu minuts la peregrinació de fotògrafs aficionats als seients de davant a fer-me nosa i fotografiar la lluna és constat. Per sort prest arribam a l’encreuament amb la ruta cuarenta, posam rumb al sud i la lluna queda a la banda de babord i tothom té la seva oportunitat de fer tantes fotos com vol. A propòsit de les fotos. No he duit càmera –de fet no en tenc- i açò me converteix en una espècie rara per aquests redols. De fet ahir en arribar a la Laguna de los Tres em vaig creuar amb un al.lot que instintivament em va demanar si volia que em fes una foto. Devia calcular que esteia en estat de xoc per la brutal bellesa del lloc i per la força del vent –ho esteia- i que no tindria més oportunitats que qualcú em fes una foto, donat lo solitari del lloc. Em va mirar amb cara entre sorprès i descregut quan després d’agraïr-li la pensada li vaig haver de confessar que no tenia càmera. I què hi farem. De fet em consol pensant que no hi ha foto possible que capturi les sensacions viscudes allà dalt i que si hagués duit una càmara corria el risc de convertir Binibloc en un fotoblog. Per altra banda, som molt flac fent fotografies i amb el temps m’he anat acostumant a que cada viatge m’hi acompanyi el fotògraf oficial (eh Rai?). Aquesta vegada no ha pogut ser, i açò dóna encara un nou alicient per tornar-hi.
El Chaltén- El Calafate com un viatge lunar per la superfície de la tera.