De viatge

3:15 de vol intercalant pampa i oceà, terra plana i mar plana i a poc a poc el cordó infinit dels Andes es va insinuant moltíssimes milles a ponent de l’avió. Primer com una línia blanca de nivolats més alts que la resta, després, quan l’avió ja baixa cap al Calafate, com una paret contínua de roca i neu.
Intent cercar l’ombra del sobrevol de l’avió i tenc la sospita que mai ningú ha trepitjat els barrancs que ara corren allà baix. Vols dir?. Tal vegada aquesta és la idea d’immensitat.
Megamacs, al.lots i arbres arredossats darrera paravents, el llac d’aigües fauvistes. Als altaveus del bus, boleros i bachata no quadren gens amb el paisatge a lunar.
La vivificant sensació de recuperar la verticalitat de la mirada per esmolar els ulls i trobar el vol del condor, molts centenars de metres més amunt. Majestat. Guanacos que se’n riuen de les filferrades de les estàncies i les boten àgils, guineus que també riuen i passen per ull. Diuen que també hi ha huemuls i sempre, la incògnita del puma, prodigi d’adaptació al llarg de tot el continent. A principis de març en van veure el darrer per aquesta zona. Recordin que no s’han de molestar ni donar-lis mai l’esquena, per si un cas, tot i que no es tenen registres d’atacs a humans. I jo pens, si el puma habita tot el continent, perquè –també- no hi ha óssos a amèrica del sud. I llavors: hi ha óssos a Àfrica? I a Austràlia? Idò, perquè no hi ha óssos al sud?