Estepa Resto Bar

L’aperitiu és excel.lent i na Cesárea Évora retrobada és un regal inesperat. La cambrera, eficient, atenta, polida, cool. No és bella. És atractiva, unlike she. Ara serveix a la taula del costat, i en veure els ravioles de cordero tenc la certesa que m’he equivocat demanat chop suei de carn. Ambient de sopars memorables: Tavernelle val di Pesa. Te’n recordes del sopar? No record res més. Pizza margherita, oli d’oliva i vi de chianti. I el pizzer que gairebé plora quan li vam dir que en volíem una altra! Sublim. O un altre: Absolut Citron Risotto en un dels restaurants més suposadament pijos de Bangkok i una discussió sobre com atendre els clients amb el propietari -gai i australià- que al final ens dóna la raó i ens convida al licor de xocolati a la vodka i a una hora de conversa interessantíssima sobre cuina, pintura i les virtuts i diferències entre l’australian beef i l’argentinean beef. Ok, d’acord que potser no anàvem ni tu ni jo vestits d’acord amb l’etiqueta del lloc però les samarretes d’estirants i els pareos sempre t’han quedat beníssim i tampoc hi havia massa clientela per espantar al local. El menjar, excel.lent fins al punt de repetir el risotto.

Que recontrafotudament pesants que són les pedretes metàl.liques que he collit a la Laguna de los Tres. Semblen dur la memòria de tot el pes del camp de gel a sobre.
Els glaciars no fan macs, no tenen temps ni paciència de fer rodar les pedres fins a l’arrodoniment perfecte. Simplement les arrebassen de cop trossos dels Andes, els esmicolen i els deixen sembrats muntanya avall, fins a la propera edat de gel.