Sobre Déus, Mites i Tabús,...

,.. o de com el substrat cultural/inconscient/mitològic/social es manifesta quan menys t'ho esperes. Per exemple: fa un parell de dies que veig que la florista de baix de casa -visc al cap de cantó d'un parell d'hospitals i la demanda és sempre alta- té branques d'olivera al ribell d'aigua junt amb jessamins, roses, gladiols i clavells. Caram! vaig pensar, estem innovant la forma de decorar els rams i fins vaig estar a punt de comprar-n'hi un, per allò que l'olivera en totes les seves variants és un dels meus arbres preferits.
El fet però és que avui matí en anar a comprar el pa ho he vist clar del cop: un parell de senyores que feien cua a la fruiteria amb els seus rams d'olivera. I clar: diumenge de rams! Tot i que al país hi ha un elevat nivell de coexistència entre diferents religions -sense anar més lluny, amb dues setmanes de diferència m'han convidat a dos casaments: un de jueu i un altre presbiterià de l'Església d'Escòcia-, els funerals d'estat encara són oficiats per bisbes catòlics (fa dos dies, sense anar més lluny, en ocasió de la mort de Raúl Alfonsín) i a la constitució el segon artícle deixa ben clar quina és la religió oficial de l'estat.
Doncs això, que quan menys t'ho esperes, els déus, els mites i els tabús t'esperen a la cantonada de casa, i que el pes de la tradició, a vegades invisible o amagat, és apunt de saltar a la més mínima. Mirau-me sinó a jo, que fa molts anys que fluctuo entre l'agnosticisme i l'ateïsme fent una entrada críptica i quasi-quaresmal a Binibloc. Jo que només volia xerrar d'oliveres, vinya, blat i lluminositat mediterrània. Grècia i Roma. Però clar, també Jerusalem, i ja la tenim armada!

Promet pagar la penitència i tornar, com cada any, al pecat de la carn de divendres sant. Aquí tampoc és tan mal de fer.