Día de la Memoria

Des de fa uns quants anys, el 24 de març és el què aquí es coneix com feriado bancario (que vol dir festa). Obra i gràcia del govern Kirchner en una de les mesures que probablement va aconseguir més consens popular en el seu moment. Bàsicament, perquè és bo de fer aconseguir consens sobre donar un dia més de festa al personal. Des de fa uns quants anys, el 24 de març és el Día de la Memoria. Tal dia com avui de fa 33 anys els més alts oficials de l’exèrcit, seguint una tradició secular i de profunda herència espanyola, van decidir que ja n’hi havia prou del govern titella de la vidua de Perón, li van donar un vàlium, la van embarcar en un helicòpter i cap a Madrid, on encara viu.

La principal diferència amb els nombrosíssims precedents de dictadures militars és que aquesta vegada, els Videla, Massera, Galtieri i companyia ho van fer tan rematadament malament que després a la caiguda del seu règim, la temptació militar va deixar de ser una hipòtesi per la immensa majoria de la societat argentina que en el passat l’havia encoratjat i aplaudit en diverses circumstàncies.

Fer-ho rematadament malament vol dir destrossar l’economia productiva del país, les estructures de l’estat, embarcar-se en una guerra interna entre els comandaments dels difernts exèrcits, fins a l’empasta final de l’aventura de Malvinas contra l’exèrcit amb la segona marina de guerra més poderosa del món. I també, clar, els crims contra la humanitat i el genocidi d’entre 20 i 30 mil desapreguts, que és potser l’element més famós del Proceso de Reorganización Nacional.

El tema dels desapareguts –quin calfred de paraula, quan fa referència a un ésser humà- i la seva derivada de l’apropiació il.legal d’uns 400 nadons sempre m’ha cridat poderosament l’atenció, fins i tot abans d’imaginar que un dia viuria aquí. Després de donar-hi moltes voltes, crec que el fet que vaig néixer justmanet en els anys més durs del Proceso quan a l’ESMA els marins mantenien vives les dones embarassades fins que donaven a llum per tot seguit donar els al.lots en adopció a famílies afines al régimen actúa com una poderosa font d’influència del meu subconscient. Sort que la meva terapeuta no segueix l’escola psicoanalista, que sinó ja la tindríem armada.

Per açò mateix, cada vegada que els diaris anuncinen que les Abuelas i Madres de la Plaza de Mayo gràcies a la revolució científica que han suposat les proves d’ADN han aconseguit restituir la identitat a un nou company de la meva generació, un escarruf me recorre la pell i no puc deixar d’escoltar i mirar aquesta versió de They dance alone d’Sting i Peter Gabriel



Com també escarrufa aquest altre video, del final del judici a les Juntes Militars l’any 85. Un any després que deixessin el poder, tots els capitostos de la dictadura al banc dels acusats. Açò sí que és una lliçó de Memòria Històrica i no les fantasmades de cara a la galeria de Garzón & Co.