El gest precís

Com tots els dies, com cada dia des de fa més temps del què recordes, obres els ulls mig minut abans que el despertador marqui les cinc i mitja i n’interceptes l’alarma sense que soni i desperti la dona. Ni tan sols els diumenges deixes de fer-ho, de tan acostumat que en tens els cos. Just per comprovar que les filles ja han tornat de festa i coven la ressaca als llits d’al.lota que se’ls hi van quedant petits. Berenes de cafè negre i panet de sobreasada frita al bar del polígon a les sis i deu, mentres fas una una ullada ràpida al diari i cap al cotxe. Estiu i hivern, any rere any, fred, calor, vent, boira, pluja i humitat, negra nit o sol lluent d’estiu. Un observador dels petits detalls de la realitat diria que ets home de costums fixos, gairebé rituals, però tu no tens temps per transendències sempre amb els maldecaps de la feina al cap, els preus que sempre baixen i els jornalers que cada vegada són més mals de trobar, més flacs i més cars. Dotze minuts justos de carretera amb les notícies a la ràdio i ja ets a l’entrada del lloc, revises els miralls, engeges els intermitents, a poc a poc vas frenant fins a quedar gairebé aturat a la mitjera de la carrertera, tenses els muscles, i amb un gest sec, enèrgic, segur, decidit, canvies de sentit i entres al caminet. Tots els dies, cada dia, estiu i hivern, any rere any, fred, calor, vent, boira pluja i humitat, amb el mateixos gestos milimètrics, marcials, segurs, la mateixa rutina, els mateixos maldecaps i la mateixa secreta felicitat d’haver fugit del món de la fàbrica de sabates quan encara eres un al.lot i poder feinejar a l’ample, fred, calor, vent, boira, pluja i humitat. Cada dia sota aquest sol que avui t’enlluerna just en el moment en què el camió dels fems que corre com una bala de 15 tones maldant per arribar a casa prest i acabar la jornada de feina entra pel costat dret del teu cotxe i l’empeny fins a aturar-lo de cop contra la paret de l’altra banda de la carretera.