Avui fa 30 anys que l’Argentina guanyava -a la pròrroga i contra Holanda- la final del mundial 78 a l’estadi Monumental de Buenos Aires.
Les imatges del dictador Videla entregant la copa daurada al capità de la selecció argentina es retransmeten a tot el món i per un moment sembla que tot el país s’uneix en la celebració del triomf. Una imatge molt semblant a la del 2 d’abril de 1982 quan les multituds surten als carrers per celebrar la conquista de les illes Malvinas.
Possiblement dos dels moments simbólicament més durs de la darrera dictadura. Especialment el mundial, amb una final que es juga a poc més d’un quilòmetre de distància de la ESMA on cal suposar que enmig del demencial sistema de detencions, tortures i violacions devia arribar la remor de l’estadi i de tot el país cel.lebrant la victòria. L'altre dia a la tele un supervivent de la ESMA deia amb la veu mig tallada: "no podia pretender que la gente no celebrara la victoria solo porque yo estaba encerrado alli dentro,..."
Queda per al record la dada dels 63 desapareguts durant els 25 dies de mundial i el gest del subcampió mundial, Holanda, que en tost de rebre les felicitacions de la junta militar van decidir anar a saludar a les Madres de la Plaza de Mayo, que un any abans havíen iniciat la seva mítica volta setmanal.
Com a bon testimoni de la paranoia col.lectiva, copii un text aparegut fa unes guantes setmanes al suplement que el diari Pagina 12 hi va dedicar i dos enllaços un és aquest article del Clarín d'avui i l'altre Crímenes Perfectos den Calamaro, on recull molt bé l’estat d’ànim d’un país quan diu allò de “Me parece que soy de la quinta que vió el mundial 78. Me toco crecer viendo a mi alrededor paranoia y dolor...”
78
por Guillermo Saccomanno
En la noche del centro, la multitud. Banderas, bocinas, cánticos. En una esquina se encuentran dos hombres. Dos años sin verse. Los dos cambiados. Estás igual, se mienten. Lo que compartieron, se acuerdan. No necesitan decirselo. Los dos piensan que el otros había sido chupado. Tampoco lo dicen. Alrededor, la fiesta popular. La emoción de los dos, la misma. Dura poco. Si los dos están vivos, el otro puede ser un delator. Los dos, apurados, vuelven a perderse en la multitud. Ninguno imagina que el otro se salvó de milagro. Los dos, ahora, cada uno por su lado, se dan la vuelta para ver si el otro le sigue.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Legal
obra de Binibloc està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Compartir Igual 2.5 Argentina de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a binibloc.blogspot.com
2 comentaris:
Fa uns cinc anys al 33 van emetre un excel·lent documental, crec que de la BBC, en què es tractava el que Calamaro retrata en manco impossible. Vaig quedar ben astorat de veure com el seleccionador argentí d'aleshores, César Luis Menotti, militant comunista, havia arribat a jugar-se-la negociant el tema dels desapareguts mentre se celebrava el Mundial. Vaig recordar la magnífica novel·la L'Home sol, de Bernardo Atxaga.
Precisament, el paper de Menotti i de l'equip del mundial 78 -del qual Menotti va tenir els collons de deixar fora dues setmanes abans de de començar un xaval de 16 anys de llinatge Maradona- és font d'una polèmica que s'ha revifat aquests dies. Els jugadors esgrimeixen desconeixement, Menotti diu que no se li pot reclamar que fes més que la resta de la societat ("algo habrá hecho" era un comentari habitual a l'època) i tot plegat fa que encara no sigui unànim la reivindicació del mundial 78.
Un exemple claríssim que malgrat les declaracions de bona voluntat, esport i política gairebé sempre van junts.
l'Argentina té la sort que a Mèxic 86 Déu va treure dónar la ma i aquí no hi ha discussió possible.
Publica un comentari a l'entrada