Barenboim

D’ençà de la Segona Guerra Mundial, ben igual que com ha passat amb Nietzsche, hi ha hagut una certa tendència a estigmatitzar l’obra de Wagner pel fet que la seva música era predilecta entre les elits culturals del nazisme. Aquest pecat l’ha acompanyat fins als nostres dies –record no fa masses anys una frase del genial Woody Allen dient més o menys: “quan escolt Wagner em venen unes ganes incontrolables d’envair Polònia”-.

Crec que és una collonada, ben igual que ho seria per exemple menysprear Neruda només perquè va dedicar una oda a Stalin, així com també pens que la crítica hauria de venir sempre per la banda estètica –musical en aquest cas-.
És precisament per açò que trob especialment remarcable la feina de reivindicació que en fa Daniel Barenboim des de la direcció de la Staatskapelle de Berlín, la mateixa orquestra que –dirigida fins al 1945 per Herbert von Karajan- apareix com a personatge secundari en un dels capítols de “les Benignes” de Jonathan Little. Fixau-vos-hi bé: un jueu amb passaport israelià que s’atreveix a reivindicar Wagner des de la direcció de l’orquestra més antiga de Berlín. La circumstància dóna un bon perfil del personatge, però és que a més, Barenboim s’ha destacat com una de les veus més lúcides que des del sionisme aporta una mirada diferent al conflicte entre israelians i palestins. S’enorgulleix de ser el primer israelià amb passaport palestí, va ser cofundador d’una orquestra formada per joves de les dues comunitats i és un opinador habitual de la situació del seu país, sovint amb una mirada bastant enfora dels discursos oficials.

Amb aquestes credencials, es presentà ahir vespre al Luna Park i jo, que tenc una educació musical tirant a escassa, vaig xalar com un fillet amb dues hores i mitja de Wagner i Malher.

Per acabar de rematar la feina, al final del concert va prendre la paraula per, després de deixar clar que no era amic dels discursos perquè segons diu la música s’explica tota sola, fer valer la seva condició d’argentí de naixement i fotre un paquet monumental als responsables que les obres de remodelació del Teatro Colón, que la setmana vinent farà 100 anys, encara estiguin sense acabar i ajornades sine die. I no només als responsables directes: fent servir la lletra de l’himne nacional, va amollar "En nuestro Himno se habla de los laureles que conquistamos: 'Sean eternos los laureles que supimos conseguir'. Los laureles no son eternos: hay que reinventarlos todos los días." I dit açò va fer posar tothom dret i en posició de ferms en engegar les primeres notes de l’himne per acabar d’esquena a l’orquestra, dirigint les veus dels 4.000 espectadors que cantaven precisament allò que: Oíd, mortales, el grito sagrado:"¡libertad, libertad, libertad!"

I clar, jo, que no estic massa acostumat a sentir l’emoció patriòtica davant la solemnitat de l’himne nacional, vaig haver de dissimular al costat dels meus veïns de grada, una família que va estar xerrant en coreà durant tot el concert i que cantaren l’himne amb un accent portenyo envejable.

I tot açò al mític Luna Park, on a la mitja part apareixen els venedors per temptar-se amb unes crispetes, un hot dog i una coca-cola. Wagner i salsitxa de frankfurt, hi ha una combinació millor?